Les llunes de l'Eva

Redacció: La casa dels avis

2012-01-17T20:05:00.001+01:00

Jo no tinc avis. Només tinc la iaia Trini així que senyoreta, escriuré sobre la casa de la meva iaia. Ella viu amb nosaltres però a vegades quan s’enfada diu que agafarà el tren i marxarà. Jo m’imagino que un dia marxa i es compra una casa. Seria petita però endreçada, com ha de ser. Potser algun dia tindria fils de colors per terra perquè sempre està cosint. A l’entrar faria olor de caldo o sofregit dels macarrons. Són tan bons que sempre em xupo els dits. Quan entrés a casa seva passaria el dit pels mobles per veure si trobava pols. A ella no li agrada gens i sempre ho repassa. No tindria gaires mobles i estarien plens de tapetes de colors, a sobra la taula i a les prestatgeries. Si pogués segur que tindria una tele molt grossa per veure el futbol, el bàsquet, el tennis i els toros. Quin fàstic els toros. A la cuina tindria un armari amb xocolata. Ella sempre berena pa amb oli i sal, amb xocolata, o codonyat que no m’agrada gens. El menjador seria petit però per una persona ja estaria bé. Donaria a un pati i a l’estiu hi haurien moltes flors, romaní i farigola. La iaia cus bosses petites de roba i les desa per tots els racons i fa molta olor. Tindria una taula de ping-pong en un racó perquè juguéssim nosaltres amb el papa i una mànega per ruixar-nos a l’estiu. Ella no jugaria però riuria veient com jugàvem nosaltres i les tonteries que fa el papa per a que riguem. Quan fes fred ella sortiria abrigada al pati a mirar el cel i diria cel rogent pluja i vent. Sempre diu moltes coses d’aquestes i l’Anna i jo diem que sembla un diccionari. A vegades sembla una ceba gegant amb una jaqueta sobre l’altra i la mama la renya perquè té molta roba i no se la posa. La iaia tindria una llar de foc. Encara que sempre tingui calor, li agrada mirar el foc. Segur que plantaríem alguna llavor en un test i miraríem com surten les primeres fulles. Un dia recolliríem tomàquets i potser raves perquè a ella li agraden molt, encara que no fan gust de res. La seva habitació tindria una ràdio, segur; no pot dormir sense sentir la radio. Al costat del llit una prestatgeria mot gran amb llibres i les seves capses amb la col•lecció de postals que compra quan va d’excursió. A sobre el tocador, un mirall petit perquè no és gaire presumida. A vegades es pinta els llavis poquet a poquet per no sortir-se’n. Així és la casa de la iaia, senyoreta. Sempre diu que agafarà la maleta i el tren i marxarà, però sempre es queda, perquè clar si els papes treballen algú ens ha de cuidar que encara som petites. L’Anna més.

Penjada 2

2012-01-17T19:59:00.000+01:00

Fràgil i perduda xisclo. Penjada, com una agulla d’estendre, solitària a la corda nua, calenta de febre i de sol. Cega, com la mirada d’un ull sord, faig malabarismes al final d’una pestanya. Enfilada a la corba de l’esquena llisco lenta, molt lenta i m’enlairo de nou per quedar suspesa del fil dels teus silencis. Despenjada, com la pell flàccida dels records i ensalivada de les teves absències. Penjada de tu.

Si pogués

2012-01-17T19:54:00.000+01:00

Si pogués demanar el que volgués, et demanaria cada jorn un nou desig. T’exigiria un gran sol a l’horitzó, cels pintats de blau i poder respirar un dia més. Et pregaria sentir el calor d’una bona família, la companyia dels amics. Pidolaria temps per dormir sota un pi i veure com passen els núvols. Mendicaria poder menjar cada dia aliments de diferents colors, banyar-me despullada al mar i tocar amb els dits els peixos que hi neden. Et somicaria perquè em permetessis volar, encara que fos una estoneta de tant en tant. Et suplicaria un somriure. Si pogués demanar el que volgués.

(4/05/2011)

Deseo

2012-01-17T19:48:00.000+01:00

Animales Domésticos (Laura Yasán)

"el deseo es un animal

que vive en las entrañas"...

Se desliza.

SinuoSo.

Roza mi piel.

Estallo.

Partículas de mí

en la pared,

sobre el asfalto,

en la sábana.

SiSea mi nombre

absorbe los SeSos.

Succiona.

Me acorrala

Vive en mis entrañas

como un animal

y se e x p a n d e

y me deja sin aire

y se contrae

hasta aturdirme.

Fuera de mí.

En el filo.

Sin c o nt r o l.

El vientre de la orquídea (2)

2012-01-10T21:16:00.000+01:00

Me siento vacía.
Hueca.
¿Algo que no existe,
puede odiarte?
Todavía lo siento en mi vientre
De la madeja tomo un hilo
cada nudo es un olvido,
una pérdida,
un miedo,
¿Dónde fue lo que no pudo ser?
Encallo en un sueño
me precipito
me hundo
me ahogo.
Cintas de colores salen de mi vientre.
Pequeños caracoles excavan a mis pies.
En la mano una orquídea marchita.
Arranco las cintas que me unen
a algo que no es,
que nunca existió.
Los hilos no se rompen,
permanecen
forman otros nudos.
Miro por un agujero
dos ojos babosos
dos ojos ciegos
cuerpo de caracol.
Me miro en los ojos,
y el suelo se raja
y resbalo por un hueco interminable
de magma húmedo y ardiente
la cruz de todas las caras
donde vive la vergüenza.
Algo se ha roto.
Sólo soy un cuerpo en tránsito.
Un contenedor vacío.
No imagino cómo sería.
No tiene nombre.
Ni cumpleaños.
Nada.
Olvidaré qué ha pasado
Se llenará el hueco de mis entrañas.
El vacío dejará de herirme.
Sofocaré éste incendio.
Nacerá una orquídea.
Las cintas se secarán
y se desprenderán de mí,
como un ombligo.

Encenalls

2012-01-10T21:09:00.000+01:00

Flames sense control,

taronges i blaves

La fumera t’atrapa

el brogit et sacseja.

Espetecs dels records

paraules extingides.

Llisca el foc líquid

i acarona el coll

la corba de l’esquena

el naixement del cabell

Foc tebi als mugrons,

llavis roents

L'aire calent.

sobrevola la cambra

obscura,

tancada i barrada,

des de que el darrer foc

es va consumir.

Hi havia una altra vegada...

2011-12-28T20:44:00.002+01:00

El gat ha canviat les botes per unes esportives llampants
La ventafocs ha montat un sindicat i demà comença una vaga
El llop és un venut i fa contractes escombraria als nans
La bella durment treballa de nits
i l'anec lleig s'ha fet la setena liposucció.
I jo sóc una bruixa amb escombra d'energia solar

Biografía

2011-12-28T20:35:00.001+01:00

Nací y todo estaba bien y era verde y azul y blanco y a veces un poco amarillo. Todo envuelto en papel de regalo y yo en el centro, como un gran lazo. Cumplí siete años el día que mi padre murió y las paredes de mi habitación se convirtieron en una caja fría. A los veinte no podía sacarme de la nariz el olor a moho, pegamento Imedio y sudor. Rompí la puerta de la caja y me casé. Tuve cuatro hijos antes de los veintisiete y mi mundo era como una gran lata metálica llena de montones de ropa por planchar, mocos y el hedor de las toallitas húmedas siempre pegado a mis dedos. Ahora tengo menos años de los que aparento. Vivo donde siempre quise vivir. Todo está envuelto en papel de seda y en brillante papel charol. A veces es dorado, o rojo o púrpura. El mejor color, me digo cada día, está por descubrir. A veces, creo que todo es naranja.

Eres la sombra

2011-12-28T20:30:00.001+01:00

Eres la sombra
El sol patina en tu hombro
y embiste la luz
Inundas las tardes de domingo
y el sueño del niño
los silencios robados
amores perdidos
En la mesilla de noche
acechas al enfermo
a los novios en el portal
Descansas en la última sílaba
Te come la noche.

2011-12-28T20:24:00.000+01:00

Tarde fugaz

El niño está sentado

La arena llena el cubo azul.
Los abuelos se abrazan en el banco.
El perro persigue las palomas.
En el cielo, suspendidas, dos nubes.
Las hormigas en desfile pasean por una rama
La mujer del moño bosteza.
Un anciano anda despacio.
La bolsa se rompe
Las naranjas ruedan
El niño las mira
Caen las primeras gotas.

Redacció: el meu nom.

2011-12-28T14:51:00.001+01:00

El papa em diu princesa i fa una cara somrient, com un monet. Com és molt fort m’aixeca amb un braç i em fa fer una tombarella. Riem molt i a mi com no em fa por li dic papa, un altra vegada! Ell m’aixeca molt a munt i em fa volar com un coet pel menjador. A la mama li diu reina mentre li toca el coll o l’acarona la cara. Jo un dia també seré reina i aniré a Egipte i a Australia. A vegades la iaia em diu que semblo un cavallot. Quan arribo a casa tota bruta i plena d’esgarrapades em diu mai tindràs les cames d’una senyoreta! Me les netejo amb aigua i sabó i em poso aigua oxigenada que pica molt, però cura. Si em queden senyals diu la iaia que no podré portar faldilles com la Mistinguett. A mi tant em fa! També hi ha reines amb pantalons. El tiet Pere em diu Evita i jo no m’enfado i m’aguanto, però el meu nom ja és curt, com volien els papes, i si diu Evita me’l fa més llarg. L’Anna em diu teta ja vaig teta, un moment teta i em passo el dia esperant-la. Els meus cosins grans em diuen trasto. A mi no m’agrada perquè una senyora que passa pel meu carrer té un gos que es diu així. Jo em queixo i els dic no, que és nom de gos i ells riuen i diuen veus com ets un trasto. A vegades penso que tinc molt noms, com si fos moltes persones. A mi m’agrada molt el meu, però m’encanta quan el papa em diu princesa.

Fosc

2011-11-28T20:57:00.000+01:00

Entre el dia i la nit

no hi ha envans.

L'ombra de ventre gros

engoleix la claror.

La llum es fon.

la mirada és cega.

Els ulls són a les mans

Dilluns

2011-11-21T17:46:00.000+01:00

Totes les coses dolentes s’acaben

I les bones, també

2011-11-21T17:34:00.000+01:00

De nit em trec la ciutat de la cara

Currículum

2011-11-21T16:38:00.001+01:00

Retrato de la isla

2011-11-14T21:40:00.000+01:00

A menudo el verano es más grande que la isla

y es sofoco, calor y agobio

y es ardor, es ahogo

y es asfixia

El caparazón de la isla

guarda su fuego

en las tripas

Martes noche

2011-11-14T21:26:00.001+01:00

Paso el martes noche tendida en la cama

Tras la ventana la luna azul está colgada

Siento el equilibrio permanente de los cuerpos celestes

el polvo de estrellas se mezcla en mis lágrimas

Tengo sueño y no tengo ganas de pelear

Pongo en la balanza

la razón

la vigilia

y todo queda suspendido

la simetría de mis últimos pensamientos

en las retinas círculos concéntricos

Pedazos de mi que me alejan del martes

Economia

2011-11-14T21:14:00.000+01:00

Amb els amics podem patir fluctuacions

Es devaluen les ganes

No estem a ple rendiment

Però els amics no duren quaranta anys si no inverteixes en ells

Has de comprar accions d'unitat de temps

Fer l’arrel quadrada i estar al seu costat

Aplicar el ipc a tots els moments que comparteixis

I contractar un pla de pensions emocional

Plou ...

2011-11-14T21:04:00.001+01:00

Plou i penso que deixarà de fer-ho aviat

Et trobo a faltar i sento que encara estàs aquí

Caic i m'aixeco dia darrera dia.

Crec en un món millor que fa temps que s'ha perdut.

Espero, a una estació de tren tancada.

Tiro els pensaments negatius al rebuig.

L'esperança és una droga

Magrana

2011-10-31T20:40:00.000+01:00

Esclata la magrana
i el suc del plaer
s'escapa teulada avall
(per la cremallera)
sabor de tempesta
volves contradictòries
calamarsa eròtica

Un dia més

2011-10-31T20:20:00.000+01:00

Tres geranis xisclen cada nit
El llit és ple de pebre blanc
El mar omple les setrilleres
i vessen ones elèctriques
La llengua em pesa i és verda
Ahir és una clau antiga
Ahir és un monstre que xucla
Demà, esquivaré el buit

Sergi Pàmies - Si et menges una llimona sense fer ganyotes (fragment en castellà)

2011-10-30T22:34:00.002+01:00

"La gotaexplota y se expande en mil pedazos que, indiferentes al tacto del aceroinoxidable del fregadero, vuelven a juntarse, ya no en forma de gota sino desalpicadura, nada, un escuálido hilillo que, después de salvar el obstáculo delos restos de aceite de girasol, se escurre –blop–, aspirado por eldesagüe."

Badoca

2011-10-30T22:11:00.002+01:00

Demà o passat

(però no després)

la pluja s'aturarà

deixaran de lliscar les gotes

les desaré en pots

com proves d'aigua

unes gotes negres i calentes

patinaran sobre la ciutat

fins que la pluja s'aturarà

i jo seuré, badoca

i sentiré com respiro

A la boca sabor de terra humida

a les mans un petit bassal.

Gracias!

2011-10-30T22:02:00.001+01:00

Gracias a Miriam y a todos los que pasasteis por emmagunst.blogspot.com

http://emmagunst.blogspot.com/2011/10/eva-jane-amor-ultramarino.html

Si tingués un dia més

2011-10-24T21:32:00.005+02:00

Si tingués un dia més
esgarraparia una estona de sol per desar-la a una butxaca
em recolzaria en un plec de l'estiu per descansar
grataria una mica de calor que m'acaronés
faria bocins una becaina per fer-ne un collage
Si tingués un dia més
m'ompliria els ulls del color del mar al juliol

em farciria la boca del brunzit dels insectes

Desaria en un pot els vespres d'agost

Si tingués un dia més

Fins a vessar d'estiu

El teu nom

2011-08-18T11:07:00.005+02:00

Voldria oblidar el teu nom

No tastar ni un grill

d’una fruita prohibida

saborosa i àcida

Voldria no recordar el seu so

Ni jugar amb les seves lletres

Si no tinguessis nom

no existiries en els meus somnis

Si no em vingués la melodia

una volta i una altra,

podria gaudir del silenci

de la teva absència.

Voldria oblidar

Arrancar-me de la pell

l'aroma del teu nom

Enyor

2011-08-18T10:57:00.002+02:00

Un somriure fortuït

I les primeres paraules

creixen espontànies

Els records difícils

afloren a un banc que compartim

No sento amor

Només desig

de conèixer l'aroma

de les nostres ganes

d' estripar la distància que ens separa

gaudir d'instants de silenci

robar al dia unes hores

No sento amor

Trobo a faltar aquella caricia

que dels dits s’escapa

la complicitat de les mirades

del que podia haver estat

I ja no serà

Desencís

2011-07-12T15:05:00.002+02:00

Per sobre les paraules estripades

els silencis rossegats

les nits fosses

esmaperdudes

2011-07-12T15:01:00.000+02:00

Faig passes curtes

quatre endavant i dos enrere

Avanço lenta i feixuga

La pressa és un cigró sota el matalàs

Camino

2011-07-12T14:56:00.000+02:00

Camino agafada de la seva ma

És una ma grossa i forta

De les més grosses i fortes que mai he vist

L’estimo fins al cel

més enllà d’aquest univers

Caminem junts pel bosc

i anem molt lluny

i camino per sobre dels arbres

i em penjo de les branques

perquè no tinc por

perquè si caic, reboto

perquè estan les mans del papa

i ell sap el camí per tornar.

(per tu!)

Postal

2011-07-12T14:54:00.000+02:00

Te escribo una postal
desde el filo
de los días sin fin
Escribo para no olvidar
el color de las palabras
el aroma de mis recuerdos
Escribo una postal
en el momento antes de dormirme
dibujando el ruido
de todos tus silencios
Imágenes coloreadas
como si fueran tatuajes
Una postal con una puesta de sol
que nunca vimos
pero huele a mar.

2011-06-15T18:13:00.002+02:00

Els ocells volen baix; tenen por dels núvols. L'aire és gris, metàl·lic. El tren és un cuc que arrossega feixuc la càrrega. Per la finestra, màquines rovellades que esperen treballar entre bassals d'aigua de pluja. En mig dels matolls i les males herbes una flor. Ufana, cerca el sol distret que s'escapa entre la mandra del dia.

Penjada

2011-05-17T16:49:00.000+02:00

Penjada
com una agulla d'estendre
a la corda nua
com la mirada d'un ull sord.
Faig malabarismes
al final d'una pestanya
enfilada a la corba de l'esquena
Despenjada
Com la pell flàccida dels records
suspesa del fil
dels teus silencis

En las nubes

2011-04-26T20:14:00.000+02:00

Mis hermanos y yo de niños, pasábamos horas y horas estirados sobre la hierba. A falta de otra cosa, nos entreteníamos viendo pasar las nubes. Así, transcurrió toda nuestra niñez y buena parte de la adolescencia, salvando las breves temporadas de nuestros primeros escarceos amorosos. Pasábamos las tardes al salir de la escuela mirando las nubes. Pasaban por encima de los tres en las mañanas de verano, mientras nos resguardábamos del sol bajo la higuera. Las mirábamos desde la ventana los días de tormenta. Fue inevitable y al llegar a nuestra mayoría de edad abrimos la fábrica. En Barroso no había ninguna empresa como la nuestra. De hecho creo que ni en Barroso ni en ningún otro lugar del mundo. Las primeras que nos pidieron fueron las nubes para los días de mal humor. Ahí tuvimos que dar un giro a la empresa ya que no queríamos que nos asociaran sólo para esas ocasiones. Buscamos nuevos modelos para momentos felices; nubes para pasear, para curar el dolor de muelas, para soñar. Nuestros mayores clientes los encontramos en África. Tuvimos que aprender a fabricar nubes inmensas. Allí el cielo, ya se sabe, es mucho más grande y las pequeñas nubes que teníamos en stock quedaban ridículas en sus cielos. Nuestras ventas nacionales también se incrementaron y tuvimos que innovar. Las hicimos para quedarte un ratito más en la cama, para los días que quieres esconderte, nubes para cuando quieres dormir y no puedes. Uno de mis hermanos quiso probar por su cuenta y abrió una fábrica de rayos. Duró cuatro días. El cálculo de la magnitud de un rayo no es fácil y tuvo que cerrar para pagar todas las indemnizaciones que le pedían. Así seguimos otras vez juntos fabricando nubes y la tecnología jugó a nuestro favor. Pudimos fabricar nubarrones y nubecitas, cirros y cúmulos. Fabricamos nubes pequeñas y personalizadas que situadas por encima de la cabeza, cambiaban de color según el estado de ánimo. Nubes por control remoto que podías enviar a alguien y sorprenderle con un buen remojón. Incluso alcaldes, políticos y algún famoso nos compraban nubarrones negros y cúmulos para deshacerse de compromisos. Barroso se incluyó en el mapa de los emprendedores, señalada como modelo familiar de empresa con rendimientos millonarios. Nos entrevistaron en el programa de Oprah Winfrey, nos hicieron cientos de entrevistas para el Financial Times o la revista Forbes. Fue entonces cuando la NASA nos hizo una oferta que no pudimos rechazar. Ahora pasamos horas y horas estirados sobre la hierba de algún parque. Estamos juntos, somos felices y siempre nos quedarán las nubes.

Plou, però tan és

2011-04-26T20:13:00.001+02:00

Plou, però tan és. Camina amb lleugeresa i el cap cot perquè les llàgrimes no es barregin amb les gotes de pluja. Ha d'arribar a l'estació abans que marxi el tren. Abans que tot s'esvaeixi. Abans que el present es torni boira baixa, aquella boira que ho omple tot de melangia. Enrere queden els dies de sol que s'han estripat quan ha trobat la carta. Mentre plovisqueja, camina depresa pel camí que ha deixat de ser sorrenc. Veu a les sabates humides la soledat dels dies que vindran. Quan el camí es fa més rocallós, avança pels marges florits, i s'esquinça els pantalons amb els esbarzers de la por. La carta feia olor de mandarina, una olor dolça amb regust de les paraules dites. Agafa el trencall i corra camp a través, entre l'herba molla, saltant per sobre dels bassals que s'han format amb la pluja. El cel a la llunyania és tenyit del color de la vergonya. Les seves ninetes ploroses veuen els primers llamps. L'estació ja no queda lluny. Repeteix una i una altra vegada cada frase que ha llegit. Vol tenir la certesa d’entendre tot el que hi diu. Vol memoritzar-la, per no oblidar cada coma, cada accent, per provar de saber què volia dir en els espais en blanc. No es pot treure del cap la lletra menuda, com una sanefa, com un cordill que l'escanya i l'entortolliga el ventre. Les forces ja li minven a les cames i li sap greu haver trencat el sobre de qualsevol manera. Hauria d’haver tallat un extrem amb la tisora, curosament, i desar la carta i el sobre dins d’un llibre. Veu l’estació cada cop més propera mentre el ruixat amara la roba, els cabells, les ganes. S’atura. Jeu sobre l’herba, més verda que mai, amb més olor que mai. Treu el sobre de la butxaca i se’l mira mentre es desdibuixen les lletres del seu nom. Amb molta cura fa un clot a la terra rogenca i en el fons hi deixa la carta embolcallada pel sobre. Mentre els núvols s’esvaeixen del tot, omple el sot amb la terra encara humida. S’aixeca i camina lentament cap al camí. Ha sortit el sol, però tan és.

Romero

2011-04-26T18:59:00.000+02:00

"Escribir que el sol, en invierno, es hermoso."
Chantal Maillard

Pensé en escribir una carta cada día. Compraría un papel bonito con un sobre a juego y la perfumaría con agua de romero antes de mandarla. Iría hasta la oficina de correos del pueblo con la bicicleta azul de mi primo Álvaro. Podrían ser cuatro líneas, esforzándome en hacer una letra bonita como la de Dña. Julia la maestra. Pero, qué escribiría? Escribir que el sol, en invierno, es hermoso o que la nieve había pintado de blanco las cumbres, el paisaje, su ausencia. Pensé en escribir cada día, para contarle que echaba de menos la delicadeza con la que recogía los tomates, el aroma del trigo en su pelo, la forma en que acariciaba los caballos. Escribiría para explicar qué sueño había tenido esa noche o que Blanquita tendría cachorros. Podría relatarle cómo había sido la tormenta de la noche anterior o que se había roto el techo del cobertizo. Pensé que nada haría que regresara. No había vuelta atrás. Sólo me quedaban los recuerdos y un pasado emborronado. Como las letras que escribí en el papel de carta. La que perfumé con agua de romero.
27/10/2010

Diario de a bordo

2011-04-20T18:09:00.000+02:00

¡Menuda decepción! Tanto hablar de la fiesta del paso de Gibraltar y ha sido un fiasco. Tenía que empezar a las ocho y media. Aunque ya se sabe que puntual, lo que se dice puntual, una fiesta normalmente no empieza nunca. Ésta ha empezado pasadas las diez. Así que lo primero que deberían hacer mañana en el “Diario del desborde” es pedir disculpas por la tardanza y por su predicción del tiempo. Cielo nuboso y viento del este suave, no es como describiría la tormenta que hemos cruzado con olas de siete metros. Y así se lo he comentado a un tal Joaquín Arias que medio escondido para que su familia no le viera, lloraba en el salón azul de proa. Sujetaba una flor natural y parecía que pasaba el rosario, recitando poesía, una tras otra. El Capitán, los oficiales, y todos los de traje han brillado por su ausencia. Sólo cinco o seis camareros que creo que habían consumido medio bar para poder aguantar el suave viento del este que sacudía el barco como si se tratara de una coctelera. El pequeño grupo que aguantábamos en el bar del salón azul, resistíamos esa triste brisa, con la ilusión de ver las luces del Faro de Gibraltar que aunque en el Diario anunciaba a medianoche, podía ser que se adelantara. Un tal Benito Alonso nos ha aconsejado que no nos moviéramos porque era visto y no visto eso de ver las luces. Nos ha comentado que cuando vivió en América conoció a varias personas que habían hecho el viaje y por un motivo u otro no habían llegado a ver el faro de la discordia y que se le antojaba un objetivo a conseguir. La esposa y la hija de Joaquín Arias estaban blancas, como el papel de pergamino en el que todos hemos firmado al mediodía para no sé qué acto que se celebrará mañana junto al día del Disfraz. A mí nunca me ha gustado disfrazarme. Pero antes de pensar en la muerte, en que me ahogaba o en que si no me ahogaba, mataría al redactor del jodido Diario, he estado decidiendo de qué me disfrazaría si tuviera que hacerlo. Hace un rato, ahora que ya he visto el faro de Gibraltar, un faro que no destacaría entre mil, he bajado al salón principal y entre el desconcierto que todavía existía después de la tormenta, he tomado prestada la cubertería de plata. Mañana en la fiesta de disfraces, seré el lanzador de cuchillos y en la diana tomaré como voluntario al que ha escrito el Diario. Espero tener la misma precisión con los cuchillos que él con sus predicciones del tiempo.

Una i l'altra

2011-04-20T16:50:00.001+02:00

Des del mirall l'observava. La figura tenia una vida avorrida, monòtona, solitària. Veia com passava per davant de l'espill quan es llevava i anava de l'habitació cap al bany. Després, les corredisses, el soroll de rentar plats, les claus, el cop de porta, el silenci. Les ombres s'allargassaven fins a desaparèixer i restava tot en la foscor, fins que de nou, una escletxa de llum, el clic de l'interruptor i apareixia en el seu angle de visió amb el correu i un diari plegat sota el braç. S'obrien tots els llums, es sentia rajar l'aigua de la dutxa, la porta al tancar-se de la nevera i tornava a passar davant el mirall, amb el cabell moll, pijama i una safata amb fruita i iogurts. El mirall era al passadís, just davant del sofà del menjador i des d'allà cada nit observava el ritual. La safata sobre la taula baixa, les peles de fruita caient lentament sobre el plat, la llengua rosada llepant la tapa del iogurt, el dit gros prement amb insistència les tecles del comandament. Després tot quedava en silenci i sense bellugar-se del sofà es quedava una estona, immòbil, amb la vista fixa en el mirall.

Des del sofà l'observava. Un altre nit veia a l'ésser reflectit. Portava setmanes així. Primer la claror que sortia del mirall, i després, puntual, a dos quarts de dotze apareixia. Encara no s'havia acabat de decidir a dir res. No volia donar mostres d'interès ni volia demostrar mala educació dient que marxés. Al cap i a la fi, quan s'havia instal•lat al pis feia dos mesos ja hi era. I allà, guaitant des del mirall, descaradament, estava l'ésser una nit més. No tenia clar de què o qui es tractava i així com al començament la seva presència l'intimidava una mica, després ja s'hi va acostumar. Una nit més, doncs, des del sofà, observava l'ésser que no es bellugava, no parpellejava, no deixava de mirar en la seva direcció.

Un fort tremolor sacseja l'edifici. El soroll és ensordidor i cauen trossos de guix del sostre, maons, rebenten canonades, s'esquincen mobles i la pols omple tota les cambres. Es senten clàxons de cotxes, sirenes d'ambulàncies, crits de gent. S'obra una gran esquerda de banda a banda de menjador i el mirall explota en mil bocins. El moviment s'atura. Passats uns segons, l'edifici es desploma.

La gran pala de l'excavadora està netejant el solar. El cap d'obres camina amb compte. El terra és ple de bocins de vidre d'un mirall.

Des del mirall l'ésser veu la figura estirada en mig de runes i mobles trencats. Una de les bigues s'ha desplomat sobre les cames i jeu immòbil.

Des del sofà la figura mira amb els ulls desorbitats. Per fi tot ha deixat de trontollar. El mirall s'ha esquerdat de dalt a baix i de l'ésser no en queda ni rastre.

Un flascó de vidre buit.

2011-04-20T10:22:00.000+02:00

Un flascó de vidre buit. Buit? No tot és el que sembla. Si l’obres, te l'acostes al nas i tanques els ulls, pots sentir la salabror del mar, la olor de la humitat d'un bosc, d'un matí de diumenge, d’un pastís de xocolata amb gerds, l'aroma d'un nadó. Si l'escoltes, sentiràs la veu de la mare o el pare quan et despertaven, com xiula el vent de tramuntana, el xiscle dels ocells un matí d’estiu, l’alegria d’un pati d’escola, com trenquen les ones, la remor de les fulles del camí. Les coses no són el que semblen. Aquest és un pot de vidre ple de lletres. Només cal acaronar-les d'una a una i veuràs com dins està ple de paraules juganeres. Quan obris el flascó fes-ho amb parsimònia, suaument i prepara’t: el flascó és màgic. On cop sigui obert, s’omplirà del teu aroma, de la teva veu i del teu nom.

Qui ha dit que era buit?

Trópico II

2011-04-05T17:05:00.000+02:00

Acaricio tus hemisferios

de invierno y nieve

Me asomo a tu Trópico de Cáncer

y te sorbo con extrañeza

ya no eres bueno para comer

La llave antigua

abre tus meridianos

y con una línea cortante

extraigo un misterio

Tu ausencia pesa y es azul

Quan sóc jo

2011-04-05T16:59:00.001+02:00

Si em deixo portar, oloro la salabró dels teus penyasegats i m'emmetzino de tots els teus silencis. La pell s'omple d'escates de plom que brillen sota el sol del desert blanc. Si em deixo portar, puc llegir la teva història a les restes que queden a la tassa que has pres cafè. T'oloro en la roba estesa del terrat, t'intueixo en la bromera que banya els meus peus. Són molt forts els lligams que em subjecten a tu, lligada amb el carenat dels records. Però de tant en tant m'escapo i ric sense pensar, parlo sense pensar, sento. Per uns moments em deixo portar i trenco l'esquelet de les pors. I quan sóc jo, sento profundament, sospiro tot sovint i em deixo portar, sense posar resistència. Intueixo tota la força que deso ben amagada. I en el meu cap pinto, retallo, esborro i dono color a tot el que sóc. Em deixo portar i escolto tots els teus silencis que criden i la boca es desplega en un somriure pla, blau, horitzontal i les vèrtebres semblen esclatar i deixen flonjo el cos, ingràvid. Si em deixo portar, m'escapo molt lluny i cada cop em costa més tornar.

2011-04-05T16:50:00.003+02:00

Flors de camp

sense testos

ni arrels de vidre

ni fulles de metacrilat

flors de camp

per dibuixar prats

perfumar vent de primavera

guarir mirades tristes

Esponges

2011-03-01T22:40:00.003+01:00

Recollim les pors
xuclem
dels dies dolents
les coses dolentes
els bassals plens de rancúnies
les pors vessades

Trópico

2010-12-07T18:02:00.002+01:00

Abre la puerta del invierno
Pesa y es azul
Gira la llave antigua
de óxido y nieve
Cruza la línea cortante
escarcha de otro tiempo
El silencio es un misterio
Mira con extrañeza
y rompe las telarañas
colgadas de su ojo
Brilla un sol roto
como un huevo frito
Bueno para comer
Rebaña pan en la yema
Huele a Trópico de Cáncer.

2010-12-07T17:54:00.002+01:00

Hi havia una vegada, un príncep sense corona i una princesa sense pàtria que es van enamorar. Ell vigilava totes les nits que ella no s'adormís i ella tenia cura tots els dies que el gat no li prengués les botes.

Sóc una casa tancada

2010-12-07T17:53:00.002+01:00

Sóc una casa tancada amb pany i clau
Lligada de mans
La boca tapada
Tirar la clau i escapar
lluny de retrets i esperes
perdre l'ombra feixuga
que porto a les espatlles

Diumenge paella

2010-12-07T17:44:00.001+01:00

El pare va picar a la porta un diumenge al migdia. - No podia arribar en pitjor moment, va dir la meva àvia, l'arròs es covarà.- A mi em donava igual que es covés, perquè després de catorze anys sense veure'l podia més la curiositat que la gana. El meu germà es va tirar al seu coll, sempre ha estat molt sentimental, i el va fer entrar al menjador. La mare li va preguntar si creia que aquelles eren hores de presentar-se als "puestus". L'àvia va rondinar mentre servia els plats. El pare va mirar-me abans de menjar un escamarlà i va dir -després anirem al cinema.-

2010-12-07T17:42:00.002+01:00

Aigua. Arreu, per tot. Encapsulats dins d'una campana de vidre, ens movem sense parar. Ens belluguem amunt i avall per tornar d'allà on hem vingut, per tornar al punt d'inici. Dins la peixera, només rocalla, alguna planta, vidrets de colors sobra la sorra. Fora, una dona en una habitació blanca i només una taula, quatre cadires, un petit sofà i una prestatgeria amb llibres. Ella agafa un llibre i s'asseu a llegir al sofà. No es belluga mai de l'habitació i sembla que no ens vegi, que no noti la nostra presència. Nosaltres seguim girant, bellugant-nos dins la peixera, mentre ella llegeix un llibre asseguda al sofà. I un altre i un altre. Ningú és lliure.

2010-12-07T17:39:00.001+01:00

Sento com el cansament m'atrapa. Els ulls em pesen i ja no serveix ni la finestra oberta, ni la música, ni fumar. A dos quilòmetres s'anuncia un àrea de servei. M'anirà bé estirar les cames, espavilar-me per seguir. Quan veig que l'àrea està a les fosques ja estic al carril de desacceleració i ja no puc seguir la carretera. Al pàrquing hi ha alguns camions. No sé si dins hi haurà algú dormint. Si no és per la lluna estaria a les fosques. Fa una nit càlida i només es sent la remor que fan els vehicles que passen de tant en tant. Aturo el cotxe i baixo tancant amb clau. No em fa gaire gràcia la situació. Veig que hi ha serveis i m'acosto per veure si és oberta la porta. Efectivament, la maneta cedeix i la fortor àcida de la orina em fa tirar enrere. Acciono l'interruptor i no s'encén cap llum. Deixo la porta oberta per que entri la poca claror que hi ha. El terra és moll i quasi me'n alegro de no veure'l. Amb el colze empenyo una de les portes i entro al bany. Dubto en posar el pestell, però ho faig per no tenir ensurts. No hi ha paper i agafo un mocador de la bossa en el moment que sento crits, cops. M'afanyo a acabar i em pujo les calces i els pantalons. Sento un xiscle llarg, com d'una bèstia. Gossos que borden. Més crits. Un motor d'un camió que engega i marxa fent soroll al patinar les rodes. No sé què fer: quedar-me dins o sortir. M'he quedat immòbil. Sento més crits i un tret. Després un altre. Corro cap al lavabo i poso el pestell. No tinc cobertura al mòbil. Merda. Escolto amb deteniment, i sento unes passes que s'apropen i el soroll d'arrossegar alguna cosa. No em bellugo. Només escolto. Ara ja sento dins el so d'alguna cosa que arrosseguen. Algú s'atura i sento un cop d'alguna cosa que pica al terra i un gemec fluix, quasi imperceptible. Uns esbufecs i que obren l'aixeta. Sento com corre l'aigua i algú tus, escup. No vull respirar per no fer soroll. No puc sortir.

La porta

2010-12-07T17:33:00.003+01:00

A un racó de les golfes, a on no hi arriba la claror, hi ha la porta. La meva germana i jo, la varem descobrir un dia que jugàvem a fet i amagar. Potser havia estat sempre allà i no ens havíem fixat. L'havia oblidat fins que ella va agafar la varicel•la. Com no em deixaven jugar amb la meva germana ni entrar a la seva habitació vaig pujar a les golfes. Em vaig mirar la porta amb curiositat. Quan feia estona que l'observava, vaig sentir que darrera hi estossegava algú. Vaig posar la ma al pom, i amb cura, el vaig fer girar fins que es va sentir el clic. Vaig obrir la porta poc a poc i la claror em va fer parpellejar. Un home bufava el vidre i feia bombolles. Em va mirar i em va dir que m'acostés i l'ajudés amb les que ja tenia preparades. El forn roent donava molta calor. Va obrir una capsa on hi guardava persones. Eren molt petites i amb les pinces i molta cura, en posava una dins de cada bombolla. Les persones estaven contentes de poder sortir de la capsa. Un senyor barbut va costar molt de posar per que estava molt gras. A l'habitació, a tots els panys de paret hi havia prestatges i rengleres de prestatges formaven passadissos. Eren tots plens de bombolles. En un dels prestatges vaig veure a l'avi i al tiet tancats cadascú a una bombolla. Feia molt que no els veia i em van fer hola amb la ma. L'home de les bombolles, veient que ja era molt tard em va dir que marxés. Vaig sortir per la porta on havia entrat i vaig baixar les escales, des de les golfes fins el menjador. El pare obria la correspondència i llegia la publicitat assegut al sofà. Em vaig acostar i li vaig dir: - ¿saps que hi ha una porta a les golfes?- Ell va mormolar alguna cosa i va seguir llegint sense fer-me ni cas. Em vaig acostar per fer-li un petó i mentre sortia del menjador li vaig dir: - papa, aquest Nadal l'avi i l'oncle tampoc vindran.-

Estrella

2010-12-07T16:49:00.001+01:00

Sóc una estrella de mar i visc en un quadre que un pintor mai va acabar. Va triar de la paleta el color turquesa, el blau cel i el blanc per pintar el mar en calma. Visc en el quadre amb sis orenetes que suren per sobre el dibuix del mar i que mai van en lloc. L'arena de la platja és blanca i fina i s'hi poden veure unes petjades. Són del nen que juga amb el cubell i la pala. El nen que mai es fa gran. Fa temps que l'observo. Espero que un dia em miri i em respongui amb un somriure. Sóc sempre a prop d' ell, fora de l'aigua, esgarrapant una mica d'oxigen. He perdut color i ja no sóc tan vermella ni brillant. Al quadre sempre és de dia i no conec la nit. L'escalfor del sol a vegades és insuportable i llisco per la sorra fins arribar on trenquen les ones i on cavalca un cavallet. Aleshores quan el pintor s'adona, amb molta cura em fa desaparèixer de l'aigua amb quatre pinzellades. Em retorna a la sorra i em pinta més vermella i brillant que el darrer cop. A vegades m'adormo i somio que sóc l'estrella que brilla al cap d' amunt d'un arbre de Nadal. Faig molta claror i espurnejo. En silenci observo el menjador guarnit i quan algú em mira li pico l'ullet. Sóc una estrella de mar que viu en un mar eixut. M'arrapo amb força al paper. Tinc por que un dia em faci desaparèixer i em converteixi en un roc, en un glop d'aigua, en un bocí de cel per on volen les orenetes que no van en lloc. Quan puc, sense fer soroll, m'acosto fins el cubell del nen que no creix i m'amago. Tinc la companyia del cavallet de mar i parlem durant hores sobre el nostre pla per escapar del quadre.
17/11/2010

2010-12-07T14:56:00.003+01:00

Toco les mans
el fetge
un plec
la pestanya a la galta
l'ombra de la cella
la corba de l'esquena
i no hi ets.

30/07/2010

Cel Obert

2010-12-07T14:23:00.004+01:00

Aquest any he estat una bona nena. Així que aquesta nit em prendré la llet calenta i aniré a dormir molt aviat. Si no estàs dormint els Reis d'Orient no et deixen res de res i he demanat moltes coses. L'altra any quan era més petita, els vaig veure. Va ser molt fàcil perquè vaig dissimular molt bé. La mama i el papa em van dir que havia d'anar aviat a dormir. Vàrem deixar menjar pels reis i aigua pels camells al costat del balcó que dona al cel - obert. Em van fer posar el pijama i quan estava al llit em vaig prendre la llet que va bé per que arribi la son. Vaig badallar molt i molt i així es van pensar que m'adormiria molt ràpid. La meva germana que era un bebè ja estava dormint al seu bressol i no es va assabentar de res. Els pares em van dir que havia de dormir ben de pressa perquè sinó els reis passen de llarg. L'any passat com era petita, era una mica tonta i vaig demanar un joc de Màgia Potagia, però ja no el tinc perquè el meu cosí em va trencar la vareta. Quan van tancar la llum jo vaig estar desperta tota la nit i ho vaig veure tot. La finestra del costat del meu llit dona al cel - obert i jo ja sabia que baixarien per allà per entrar a casa. Primer només es sentia el vent. Un xiulet finet, molt fluix i després ja vaig començar a veure que passava alguna cosa darrera les cortines del balcó. Jo per dissimular em vaig tapar una mica la cara i els ulls amb el llençol però estava alerta. Primer vaig veure com arribava una mena de monstre, com un drac. Jo no movia ni un dit, res. Després van arribar els camells. Només sentia el soroll del meu cor. Segurament estaven menjant les galetes que li vàrem deixar, els torrons de coco que a mi no m'agraden i aigua. Després vaig veure als reis una mica. Són súper alts i porten moltes joies i anells. Des del llit jo no vaig sentir cap pudor. La meva iaia sempre em diu que en fan. Parlaven fluixet i no els vaig entendre perquè em sembla que parlen amb anglès o rus, o una cosa així. Després com ja tardaven molt vaig posar-me a dormir. Aquest any he estat una bona nena i no m'he demanat tonteries de nena petita. He fet la carta i he posat que vull una cuina, una moto vermella, la samarreta del Barça amb el 8 dels meus anys i de l' Iniesta i dos nines. Aquesta nit m'aixecaré a veure els reis. La iaia diu que traurà la roba estesa perquè estiguin més amples al cel obert.

1-12-2010 Eva

S'ha acabat

2010-12-07T12:15:00.002+01:00

Has dit "s’ha acabat" sense aixecar la veu. Com si diguessis que marxes a la feina o que s’ha de comprar pa. La teva cara una màscara sense gest. Eres al costat de la porta amb les maletes llestes i jo, no podia deixar de fixar-me en la teva camisa rebregada, en com es bellugaven les claus que penjaven de la teva ma. Has dit s’ha acabat, mentre jo pensava que havia de recollir l’abric de la tintoreria i que mai ens havíem estimat.

26/09/2010

2010-12-07T12:07:00.002+01:00

Els peus nus
la sorra humida,
i els pantalons arremangats
La llum blanca de sol,
el cel ras,
l’aroma de sal,
el silenci del mar.

Enganxada al que serà
Els meus somnis en suspensió.

2010-12-07T12:06:00.003+01:00

Porta l’inicial de la innocència. Els ocells de colors volen fer un niu als seus cabells. Dibuixa un somriure vermell que sempre diu gràcies. Ulls petits que ballen entre els parèntesi d’unes arrugues juganeres. Espigada, es gronxa en núvols passats i es plega dins els dies de sol. La veu que t’embolcalla entre llençols nets.

Per Imma

2010-10-24T19:28:00.001+02:00

Un camí blau turquesa porta a la platja. Trepitges la sorra, petits cristalls on veus la teva imatge repetida cents de vegades. El camí només és d’anada. Segueixes la línia blava del desig i cavalques a lloms d’un cavallet de mar. El somni és el perfum que et banya. L'are salat t'arremolina el cabell i se t’enreda un estel.

2010-10-06T21:40:00.004+02:00

Aixeques la persiana i entra el sol per la finestra. Agafes una lletra c al vol, la c de cafè i esprems tot el seu aroma. Una escalfor t'envaeix. El dia està en blanc. Fa temps que vas deixar de posar creus al calendari.

2010-10-04T21:31:00.009+02:00

La ciutat segueix dormint

sembla que és buida,

plegada

Ni remor

ni una paraula

Tot silenci.

Sóc al llit

desconnectada

llunyana

La ciutat no m’ha envaït

no em sacseja

ni m’observa

Tinc por de bellugar-me.

No vull que em devori.

Foto de Maury Perseval

2010-10-01T17:55:00.003+02:00

No hauries de tenir por. Tens les mans plenes de records. Hi ha una cantonada blava darrera de cada dia perquè et puguis aixoplugar.

26/09/2010

Foto de Ateliê Crea-Sion Artes Visuales

2010-10-01T17:53:00.003+02:00

Els xiprers es belluguen lleugers,
zimbregen amb l’aire calent d’estiu.
Sento veus, les seves veus que xiuxiuegen.
Ens parlen, encara que ens han deixat.
Ens consolen, i ens diuen que seguim fent camí.

29/08/2010

2010-10-01T17:49:00.003+02:00

Passen les hores mortes, minuts que ja perden l’empenta. El dia s’enfila a l’horitzó, mentre els rajos de sol despunten entre els núvols. La llum obliqua arriba als dits dels peus i juganera, m’escalfa les ganes. Sol blanc que pinta cada racó, cadascuna de les pedres. L’aire de la nit queda enrere i la sal s’enganxa a la pell, formant escates, petites fileres de records de tantes matinades en blanc. Passen les hores mortes i el sol llisca per la pell bruna i pinta de mar tots els racons. I tinc sol al melic, a la corba de l’esquena, a cadascuna de les pestanyes. Cada núvol és un record, alguna veta de memòria que pinta l’horitzó. Cotó fluix de dies bons i dolents, de nits llargues, gaire bé infinites. De nusos, i fils, cintes que ens uneixen als somnis. Els pensaments es perden entre núvols arrodonits, plens d’aire calent i paraules perdudes.

14/08/2010

Escric

2010-10-01T17:34:00.003+02:00

Lletra a lletra
formo paraules
mots que escrits
són pensaments dibuixats.
Em deixo portar
per dir el que vull dir
el que sento.
Però escric “casa”
i no és un refugi
Escric “lliure”
i em sento esclava
El paper blanc
escup tot el que vomito.
És el mirall on em miro

(foto extreta de blog Kolumna Okupa)

Camí de tardor

2010-10-01T17:24:00.006+02:00

Les fulles espeteguen sota els peus. Han perdut la humitat de la primavera, el verd de l’estiu. La seva història jeu als marges del camí, on rebregades, es deixen dur per l’aire de tardor. Fulles que han caigut com els dies del calendari. Dies grocs, jornades taronges o marrons. Paraules perdudes que s’han desprès de les branques i han silenciat el seu discurs. El bosc és ple de fulles seques que són com pensaments perduts. Encara viuen un temps ajagudes abans de ser novament part de la terra. Fulles que encara mostren la seva història en camins tatuats. Per on abans corria la vida, ara s’escapa. Les fulles són altres arbres que no han arribat a ser, que es queixen sota els nostres peus, perquè no volen ser oblidades. Tenen històries que explicar, històries de vent, de sequera, de tempestes, de nits de lluna plena. Les fulles seques es disfressen de marró, groc o taronja, però mai no obliden. Cauen en un lleuger son que els porta a la primavera, on de nou, seran font de vida.

la foto del blog de "LAS FOTOS DE ALOPEZ"

2010-10-01T09:22:00.004+02:00

Mires l’horitzó sense parpellejar, No et vols perdre un llamp ni la claror que il·lumina la nit. L’aire és salat, net, arriba a tu des de la profunditat més fosca del mar. Aigües negres on els peixos han perdut el color, han quedat cecs. Només es belluguen deixant-se portar pel corrent. Mires la platja i les pedres són cantelludes. El temps ha polit i retallat el seu perfil original. Han perdut les rebaves i els records d' altres mars. Sense descans, reben la carícia de les ones i la bromera els fa pessigolles. Les pedres tan blanques anuncien en la foscor, el límit de la platja. La cala està retallada per un bosc de pins negre nit. Han perdut el verd fluorescent que els pintava. El vent passa lleuger entre les branques i xiula una melodia que embriaga, com traïdors cants de sirena. El mar és una bassa d’aigua gruixuda, metàl·lica. Els ulls ressegueixen el paisatge i a l’horitzó segueix l’esclat de llum. La tempesta s’apropa i s’instal·la, lentament. En algun bocí del nostre estiu, mentre mirem junts l’horitzó, sense parpellejar.

Recordes tot el que m’explicaves?

2010-09-28T18:28:00.003+02:00

El món era global però mai ens havíem sentit tan sols. La gran ciutat era un oasi de solituds. Tu vivies en una gran mentida i flotaves, com podies, en un mar desencantat. Jo sempre observava l’horitzó i guaitava qualsevol petit canvi. Despertava cada matí desitjant ser més a prop teu i donava tímides passes. Des de la nostra illa, veiem el far llunyà i comptàvem els minuts de foscor. Tu cercaves dreceres que ens portessin a altres contrades. No sé si mai et vas adonar que no estaves sol. Miraves per la finestra amb la mirada escrutadora de qui vol anar més enllà. Jo romania hores estirada al sofà, suspesa en la vigília. Qualsevol gest teu em feia somriure i m’omplia de ganes d’enlairar-me i volar. Però tu, arrelat al present, eres terra seca, t’arrapaves a les arrels de la immobilitat. Jo era aigua, i m’esmunyia entre les tiges d’un futur que podia tocar només estirant la ma. I en la ciutat, en l’illa de les nostres rutines, miràvem de sobreviure. Mentre els desitjos onejaven en calma i només sentíem el brunzit de la nit.

Muriel Barbery - L’elegància del eriçó (fragment)

2010-09-28T00:30:00.002+02:00

Em recordo de tota aquella pluja...El soroll de l’aigua tamborinant a la teulada, els camins inundats, el mar de llot a les portes de la nostra granja, el cel negre, el vent, la sensació atroç d’una humitat sense fi, que ens pesava tant com ens pesava la vida: sense consciència ni rebel•lió. Estàvem premuts els uns contra els altres a prop del foc quan, tot d’una, la meva mare s’aixecà, desequilibrant tot el ramat; sorpresos, la miràrem mentre es dirigia cap a la porta i, moguda per un obscur impuls, l’obria d’una revolada.

Tota aquesta pluja, oh, tota aquesta pluja... Al marc de la porta, immòbil, amb els cabells enganxats a la cara, el vestit xop, les sabates menjades pel fang, la mirada fixa, hi havia la Lisette. ¿Com ho havia sabut la meva mare? ¿Com aquella dona que, per no maltractar-nos gens, no havia deixat veure mai que ens estimava, ni amb gestos ni amb paraules, com aquella dona basta que portava els seus fills al món de la mateixa manera que llaurava la terra o donava menjar a les gallines, com aquella dona analfabeta, embrutida fins al punt de ni tant sols dir-nos mai pels noms de fonts que ella ens havia donat i dels quals dubto que encara es recordés, havia sabut que la seva filla mig morta, que no es movia ni parlava i mirava fixament la porta sota la tempesta que queia sense ni tan sols pensar a trucar, esperava que algú l’obrís i la fes entrar al caliu?
¿És això l’amor maternal, aquesta intuïció al mig del desastre, aquesta espurna d’empatia que resta fins i tot quan l’home queda reduït a viure com un animal?

Terenci Moix - Terenci del Nilo (fragment)

2010-09-28T00:06:00.005+02:00

La sensación del tiempo convertida en terror piramidal, es requisito indispensable para comprender a Egipto y amarlo en toda su intensidad. Se aconseja pues, no dejarse olvidada en casa la propia vulnerabilidad ante lo fugaz del tiempo y la nimiedad de los siglos condensados en un segundo.

Escates

2010-09-22T19:31:00.005+02:00

Alguna cosa s'ha esquinçat i una trencadissa de sentiments floten entre els pulmons i la melsa. Davant d'un mar d'estiu, veig com flota la incertesa i com suren les preguntes juganeres entre les ones. En el cel dels meus records hi ha traces de moments viscuts. Els núvols a la llunyania enterboleixen el paisatge idíl·lic. Entre les ones, un peix platejat d'ulls grossos juga arran de platja. Quan m'endinso a l'aigua no s'espanta i juga entre els meus peus. Sento les pessigolles que em fa amb les escates, que brillen amb la claror de l'estiu. Quan apareixen altres visitants a la platja, el peix deixa els meus peus per jugar amb els dels altres. M'assec a la sorra humida, on trenquen les ones, i miro el festeig del peix, els saltirons que per uns moments em deixen veure tot el seu cos sencer. Quan acaba l'arc del seu salt, em mira amb ulls estranyats. Des de l'aigua m'observa, per sobre de les pedres blanques i arrodonides, fins que torna a jugar amb peus d'ungles vermelles que s'arrapen a la sorra de la platja. Voldria emportar-me'l, veure com neda en una gran peixera mentre jo agafo la son al llit. Despertar-me i veure com salta per dir-me bon dia i mirar-nos als ulls durant hores. Però sé que s'ha de quedar on és, s'ha de quedar a la platja, nedar entre la bromera blanca i deixar que la lluna acaroni les seves escates. Sé que li agrada submergir-se, nedar amb altres peixos, lluitar per sobreviure entre algues esfilagarsades. I deixo la platja amb un somriure, serena. Sé que és el nostre mar i la nostra platja. I ens tornarem a trobar perquè estem irremeiablement units.

2010-09-05T16:20:00.004+02:00

Mar endins, estirada d’esquena fent el mort, la dona es deixa portar per la marea. Només sent la seva respiració. El cel és trencat. Franges que van del rosat més delicat, al lila del romaní, al violeta més intens. De l’horitzó, com si suressin sobre el mar, tres núvols. Leviten per sobre de l’aigua i mentre es va fent de dia, s’enlairen lentament. Són de color fúcsia intens, grossos, cumulonimbus distrets. Es van enfilant, per sobra de les línies de colors, tal qual es tractés d’una escala. La dona que està formada per tots els colors, ara els escup i queda buida de matisos sobre l’aigua negra del mar. Els núvols fúcsies es desplacen fins on és ella, just per sobre seu i la reguen d’ombres rosades. La dona es deixa portar mar endins, mentre es pregunta què l’espera quan els núvols es facin fonedissos i només sigui un punt a l’horitzó.

Quantes...

2010-08-31T21:53:00.003+02:00

Quantes ones han de petar a la platja perquè arribi la meva? L’onada que em dugui cavalcant fins on neix el mar. El lloc on l’horitzó es barreja amb l’aigua, on els antics creien que existia el més gran penya-segat, on acabaven els dies i s’arribava a la darrera nit. Arribarà l'ona i li preguntaré, com si fos una flor a la que arranques els pètals, si és o no és la que em durà sota la claror que ha oblidat la lluna.

Fugida

2010-08-31T21:43:00.003+02:00

En una constel·lació suspesa en un mar gris, floten cinc esferes. A primera vista semblen iguals però al apropar-nos intuïm les diferències. Cohabiten en una nebulosa d’ulls, cristal·lins que observen de dia i de nit, que sense parpelles no descansen mai. Entre les esferes, fletxes de llum que viatgen amb velocitat entre unes i altres, xoquen i reboten, s’aturen un moment i segueixen el seu camí. En la constel·lació un rectangle mig ocult, és la porta d’entrada a altres dimensions. La porta per on potser, algun dia, les esferes podran escapar i prendre noves formes.

Si te perdieras - Manuel Vázquez Montalbán

2010-08-31T21:36:00.002+02:00

Si te perdieras
entre Júpiter y Urano
te arrancarías los ojos para no ver el miedo
del universo entero pendiente de no verte

pues si te vieran
las estrellas tendrían conciencia de tragedia
tendrían conciencia
comprenderían su lógica ciega
inventarían la óptica
el poker
la ética
la estética
y el universo entero se iría a hacer puñetas

(Del llibre "Pero el viajero que huye" Ed. Visor)

Recordes?

2010-08-31T12:44:00.004+02:00

La ciutat era un oasi de solitud. Despertava cada matí desitjant ser més a prop teu, però tu vivies absent, surant en una gran mentida. Observàvem l’horitzó i vigilàvem qualsevol petit canvi. Des de la finestra veiem un far llunyà i comptàvem els minuts de foscor. Els teus ulls sempre tenien la mirada escrutadora de qui vol anar més enllà. En un mapa cercaves dreceres que ens portessin a altres contrades, però mai vàrem sortir de la ciutat. No ens vàrem adonar que estàvem sols, que en el nostre món no hi havia ningú més. Jo romania hores i hores estirada al sofà, suspesa en la vigília. Qualsevol gest teu em feia somriure i m’omplia de ganes d’enlairar-me i volar. Però tu eres terra, enganxat al present, i estaves lligat a les arrels de la immobilitat. Jo era aigua, i m’esmunyia entre les tiges d’un futur que podia tocar només estirant la mà. I a la ciutat, en la nostra illa de rutines, miràvem de sobreviure. Mentre els desitjos onejaven en calma, estàvem sols, i només es sentia el brunzit de la nit d’estiu.

Orquídea

2010-08-27T09:57:00.004+02:00

Si em deixo portar, oloro la salabror dels teus penya-segats i m’emmetzino de tots els teus silencis. La pell s’omple d’escates de plom que brillen sota el sol. Si em deixo portar, puc llegir la teva història a les restes que queden a la tassa que has pres cafè. T’oloro en la roba estesa del terrat, t’intueixo en la bromera que banya els meus peus. Són molt forts els lligams que em subjecten a tu, lligada amb la cadena dels records. Però de tant en tant m’escapo i ric sense pensar, parlo sense pensar, sento. Per uns moments em deixo portar i trenco l’esquelet de les pors. I quan sóc jo, sento profundament, sospiro tot sovint i em deixo portar, sense posar resistència. Intueixo tota la força que deso ben amagada. Sóc com una orquídea blava.I en el meu cap pinto, retallo, esborro i dono color a tot el que sóc. Em deixo portar i escolto els teus silencis que criden i la boca es desplega en un somriure pla, blau, horitzontal. Les vèrtebres esclaten i em deixen flonjo el cos, ingràvid. Em deixo portar i m’escapo molt lluny.

Cada cop em costa més tornar.

Natura

2010-08-20T14:01:00.005+02:00

Sobre el ventre dorm una flor. Encara deixa sentir l’olor del prat on l’has collida. Els pètals llisquen per sobre de la meva pell espantada i m’omplo del color que desprèn. En la penombra de la cambra, la flaire ens embriaga. Sobre el meu ventre, un camí de pol·len que tu ressegueixes amb la llengua, lentament, i t’omples dels sabors de la terra. Arreles en mi i les teves tiges em recorren les espatlles, m’acarones amb les fulles més tendres. Tot esclata. Ja no sabem qui és ventre, qui és flor, qui és natura.

2010-08-20T13:48:00.003+02:00

El final de les vacances és com prendre un xarop amarg

2010-08-06T10:37:00.001+02:00

Tinc al bell mig de l’esquena, a les espatlles, dos bonys, esbossos d’ales que em permeten volar. Somio que volo i sobrevolo, que faig tombarelles i suro en l’aire. Les ales m’enlairen i traço estels en el cel serè i blau. Faig zig-zag entre els núvols fúcsies i llisco pels llamps de tempesta. Tinc dos bonys a les espatlles, projecte d’ales de plomes retallades, sargides amb fils de colors, recosides després de cada trencadissa, després de cada caiguda. Amb els fils cuso les ales de paper de ceba i faig dibuixos de sols, cares somrients, fruites, marietes i dofins. Del bell mig de l’esquena, a l’alçada de l’espatlla, em neixen unes ales. Desplegades deixen passar la llum del sol, i projecten per on passo els dibuixos que hi porto tatuats, imatges que capturo i lligo a les ales. I quan planejo sobre les valls tenyeixo de colors els prats, pinto la bromera de les ones, esquitxo de naïf el teu poble, la meva ciutat. Ara asseguda al jardí vull volar. Només em cal tancar els ulls i desplegar les ales del somni.

Juliol 2010

2010-08-06T10:16:00.002+02:00

Jo vull

Vols?
Dius que no pots
i t’arrapes a mi
com una paparra de colors

2010-08-05T10:55:00.002+02:00

De petita volia volar

Volar per sobre el mar
enlairar-me
tocar amb la punta dels dits la lluna
Trencar amb els peus els núvols
i apagar i encendre els estels
Volia volar
per sobre les muntanyes
i collir les fruites
de les branques més altes
Veure els pobles i ciutats
per sobre dels campanars
per damunt dels gratacels més alts
I volava i volava
i no vull deixar de volar
ni de somiar
Amb el llençol per capa
i un somriure de colors
dibuixat en el coixí

2010-08-05T09:15:00.005+02:00

Els peus nus i l’herba molla

dibuixo una flor al ventre
la rego amb silencis d’aigua
pessigolles líquides
Cada pètal és una rialla

Empegada

2010-08-05T09:14:00.007+02:00

M’he enganxat a tu i m’agrada el que dius quan calles i que em facis riure quan ploro. El cel està ennuvolat però jo hi veig sol, un sol gran, taronja, incandescent i estic socarrimada com la pell del pollastre a la planxa. De les aixelles em neixen margarides agredolces i les parpelles són de paper de fumar i per molt que vull dormir, no puc. La claror ha entrat als meus ulls i estic mig cega. M’he enganxat a tu i no puc despenjar-me de l’angle del teu somriure. Amb els dits et faig giravolts als cabells rinxolats. Et lliuro la ma estesa, franca i em llenço al teu mar de vida. Ballo en la teva nit i poso una i una altra vegada la mateixa cançó. Enganxada a tu, com una cinta adhesiva, passo d’una part del teu cos a un altra. El meu cor és un termòmetre boig i el mercuri surt disparat, escopit amb la força de la teva boca de fruits del bosc. I estàs en mi quan em replego , quan m’acarono els genolls; i estàs quan jo no sé que estàs. Sento com em sobrevoles l’esquena i em pentines les pestanyes. Estàs amb mi, encara que somiï i si estàs aquí no puc deixar de somriure.

De tres en tres, amor

2010-08-05T09:05:00.006+02:00

Le esperó en una ciudad

como Madrid
pero no vino
cambió la llave
cambió la palabra
la sandía y las tetas
por un vestido de melancolía
como si una ciruela verde fuese
inconmovible en la rama
Le esperó en una ciudad
como Madrid
ojos de pez
escamas de plomo
esqueletos azules
de silencios
sin palabras asustadas
era la voz antigua
una cautiva flexibilidad.

Estudi sobre els e(a)fectes adversos de l’amor

2010-08-04T13:20:00.004+02:00

Quan comença? En el mateix primer instant, amb una mirada somrient o al copsar l’olor de les feromones? Com un antiàcid, la imaginació forma bombolles que floten entre els sucs gàstrics i més tard empetiteixen per escapar per la pell. L’etapa de la por, del voler llançar-se, entrar al joc i fer trampes. I guaites qualsevol senyal del que observes i mastegues cada nit tots els articles, adverbis i adjectius, tots els mots que han quedat en silenci. Pentines el temps que manca per la propera trobada. Sospeses i valores si tot ha estat una gran mentida. L’ansietat és cruel i a voltes et nafra i sagnen antigues cicatrius. Però som dúctils i ens acoblem com fang tendra a totes les rebaves i a tots els buits de l’objecte de desig. Hem deixat de ser persones per ser màquines de sentir. Veiem miratges obscens, sense visió perifèrica. Per esmorzar mengem els seus sospirs i retallem les distàncies per sopar. Les bombolles del desig exploten i la pell s’infla i s’escata i deixa de ser un embolcall per ser irremediablement el teló per on entra a escena el desig i la malaltia s’instal·la.

Brases

2010-08-04T11:17:00.012+02:00

Flames sense control, taronges i blaves, que espurnegen tremoloses a la nit. La fumera t’atrapa i et sacseja. De nou, sents els espetecs dels records i l’escalfor del volcà que creies extingit. El brogit de la lava roent baixa pels records de la teva vall, omple els rius de desig. El foc líquid t’acarona l’espatlla, la corba de l’esquena i els voltants de l’orella abans de vessar. Quan el foc és tebi recorre els mugrons,t’encén els llavis humits i les galtes. Ara només queda aire calent. La passió sobrevola la cambra obscura, tancada i barrada, des de que el darrer foc es va consumir.

La cuina

2010-08-04T09:27:00.004+02:00

La cuina era quasi un quadrat perfecte. No s’havia d’obrir el llum en tot el dia ja que la claror del pati entrava per una gran finestra. Ens agradava esmorzar a una taula petita que hi teníem encara que estiguéssim estretes. Quan ens llevàvem l’àvia feia els darrers preparatius per l’esmorzar i omplia els gots d’un suc que era ben vermell. El feia amb taronges sanguínies i nosaltres sempre rèiem imaginant que era sang o qui sap què. L’Anna menjava el pa només amb un raig d’oli, perquè deia que el pa amb tomàquet era moll. Una llesca de pa la menjàvem amb pernil dolç i l’altra, com un extra, amb xocolata. Sobre l’armari on es desaven els plats hi ha havia una planta gegantina que anaven retallant de tant en tant per poder obrir la porta. A la nevera hi teníem un munt d’imants, records d’excursions i viatges de l’avia i alguns dibuixos nostres. L’Anna era molt lenta menjant i jo em posava dels nervis amb la seva parsimònia. L’àvia si estava de bon humor cantava cançons antigues, però eren pocs els dies que ho feia. Tenia feina en preparar l’esmorzar i que quedés temps per fer-nos les cues, les trenes, o el pentinat que toqués aquell dia. A l’ hivern a la cuina feia caloreta. L’àvia es posava a fer el caldo ben aviat. Ens pixàvem de riure quan veiem que cremava les potes del pollastre per després treure-li la pell. Però jo preferia esmorzar a la cuina els darrers dies d’escola, a punt de començar l’estiu. Recordo la claror que entrava per la finestra, els xiscles dels ocells i les estones que em passava mirant com el vent bellugava la roba estesa.

2010-07-02T17:38:00.014+02:00

Ja en tinc prou. Avui tancaré la porta i encetaré l’oblit. Marxaré deixant enrere dies, mesos, una eternitat de soledat al costat teu. M’emporto poques coses, les justes, perquè tot fa olor a tu, a les teves absències, als meus retrets, a tots els disbarats que estava disposada a fer. No puc desenganxar-me de la pell la sensació de buidor. Tinc dibuixades al cos cicatrius que no puc esborrar. Ja en tinc prou. Demà, serà un altre dia.

Plàtan

2010-07-02T17:19:00.006+02:00

L’embolcalla un vestit groc

en forma de mitja lluna
pintat amb signes de puntuació
esquitxat de negre sol
despulles la pell
com pètals marcits
i dins el fruit sucós
fa olor de terres llunyanes.

De la primavera y otros desastres

2010-07-01T00:20:00.002+02:00

Es lunes y luce el sol. Darío M. extirpa la piel que le envuelve, la que le refugiaba del frío. Darío M. siente que ya casi no queda nada de la castaña que ha sido, envuelto en piel dura y lleno de pelo durante meses. El invierno se ha detenido, y como una cebolla, han ido cayendo las capas, algunas más finas e inocuas, otras más gruesas y dolorosas. A las tres llegará la primavera, y deberá rebuscar entre hojas podridas y setas echadas a perder, algún color con el que vestirse. La primavera llega fuera de horario y el acné de Darío M. y sus alergias tienen jet lag. Ese lunes, los pies amanecen llenos de granos, el ombligo lagrimea y se obtura con alguna legaña traicionera. La primavera no llega hasta las tres y a Darío M. ya le nacen pequeños tallos, brotes tiernos en los oídos. Darío M. a penas se da cuenta de lo que pasa a su alrededor por que está sordo, rezuma clorofila y sabia. Las pequeñas raíces obturan el conducto auditivo. En el reloj de arena suenan las tres y empieza la primavera casi sin notarla. El tallo con las primeras hojas verdes asciende a través de su nariz hasta el lagrimal. La humedad de sus ojos siempre le regala a Darío M. la mejor cosecha, los más grandes girasoles. El amarillo de los pétalos tiñe sus retinas, se esparce por su cara, inunda su sangre, ocupa su boca, corroe su hígado. Darío M. deja de pensar y por tanto ya no es. Si no piensa, no existe. El reloj marca las cuatro, una hora menos en muchos lugares del mundo. Y de las semillas del que no piensa y no existe nace María D., que renace cuando empieza la primavera de un lunes en el que todavía luce el sol.

Relat de la família Ginzburg

2010-07-01T00:07:00.002+02:00

“En un cuartito los dos, veneno que tu tomaras, veneno tomaba yo.”

Kiko Veneno

Les nenes i la mare ballen un tema dels vuitanta. L’oncle assegut al sofà riu i segueix el ritme amb mans i peus. El menjador és ple de claror que entra pels finestrals oberts. Fa olor a dissabte i a sofregit per l’arròs. La senyora Roser se’ls mira des de la porta de la cuina mentre s’eixuga les mans amb un drap de rus. Han apartat la taula i arrambat les cadires fent molt de soroll i li fa mal el cap amb els xiscles i riures de les nenes. Amb tantes desgràcies que han passat en aquella casa no perden ocasió per fer xerinola, tota la feina està molt endarrerida i la taula per parar. Ella ho ha de fer tot i no és poc en una casa que hi viuen cinc. Bé, quasi sis, perquè l’avi no deixa de venir setmana sí, setmana també. A la senyora Roser al començament l’avi no li queia malament ja que només venia de tant en tant a veure el fill i la jove. Després van néixer les nenes, dues nenes bessones i idèntiques, i les venia a veure carregat de peluixos i ampolles de colònia. Més tard, quan va marxar el seu fill amb aquella donota brasilera sense avisar ni donar explicacions, l’avi anava un dia o dos cada setmana per saber si els hi mancava alguna cosa i eixugar la seva vergonya. I quan no eren prous en aquella casa i Remei havia de fer tota la feina ella sola, l’avi els va portar aquelles bèsties, una iguana i un peix tropical per fer-los companyia a les nenes. Aquells animalots tenien una cosa en comú: el menjar que es cruspien feia olor d’ous podrits. Al començament com li passa a tota la canalla, a les nenes els feien gràcia i netejaven el terrari i tenien cura dels filtres de la peixera però les setmanes van passar, igual que l’ interès de les bessones pels animals. L’avi arribava prop de les dues, acollit pel riure i les abraçades de les nenes, amb el diari sota del braç, fent olor de colònia i amb un detall per la nora. Un dia eren unes flors, un altre unes xocolatines o un llibre. Remei sabia que feia temps que aquell home estimava a la seva jove. Irremediablement. Només ella s’havia adonat. I volia que seguís tot així, en secret, perquè allò portaria a una desgràcia i a xerrameques de veïns. Aquella insistència de l’avi li semblava malaltissa, no deixava d’anar a veure-les ni una setmana. La noia encara era jove i després de trobar-se abandonada a càrrec de dues filles, després de refer-se, havia començat una nova vida. Sortia de tant en tant amb els companys de feina, havia recuperat alguna amistat de la seva joventut, es feia amb un grup de mares de nenes de l’escola, en definitiva, vivia la vida i gaudia del temps lliure que li permetien les nenes. Ella mai s’hauria fixat en el seu sogre i per ell només podia sentir agraïment.

L’oncle també vivia a la casa i havia estat de gran ajuda. De fet, la casa era d’ ell i quan la neboda es quedar sola, amb les dues nenes, ell les va acollir sense comentar res a Remei que era qui havia de fer més feina. L’oncle adorava a les nenes, i era de les poques persones, junt a la mare i Remei que les distingia. Les portava a l’escola i a la tornada els donava un cop de ma amb els deures sense cap dificultat, ja que era un home molt culte, que mai deixava d’estudiar ni de llegir. Havia viatjat pels cinc continents i conegut molta gent, de tots tipus. Per això sempre els tenia històries preparades. Remei sospitava que algunes coses que explicava a les nenes, ell hi afegia salsa i exagerava, !Però tan era¡ Les nenes gaudien i ella també. Li agradava escoltar, des de la cuina, els relats de viatges a llocs llunyans i s’exaltava quan escoltava alguns tràngols que havia passat l’oncle però que feliçment se n’havia pogut escapar. Algun dia Remei s’havia desconcertat a l’adonar-se de que quan ningú la mirava, ella l’observava. Aquell home era molt ben plantat, feia goig per polit, per educat. Si no fos perquè sempre havia de feinejar i no portava roba maca ni s’arreglava, potser s’ hagués fixat en ella. Però allò eren bajanades que no portaven en lloc.

La música sona fort al menjador però Remei que està observant com ballen recolzada a l’embà de la porta de la cuina, sent l’ intèrfon i va a obrir a l’avi. Deixa mig oberta la porta de l’entrada, s’acosta a la cuina i avoca l’arròs a la cassola. Sempre ho fa així, quan arriba l’avi i mentre puja amb l’ascensor ella tira l’arròs, posa ben fort el foc i mira el rellotge per comptar els vint minuts que trigarà en estar llest. Després de les abraçades i petons amb les nenes, la brometa gastada d’endevinar qui era qui, les preguntes retòriques i l’encaixada de mans entre els dos homes, Remei com sempre ha de ser la dolenta i dir que ja n’hi ha prou i que la festa s’ha acabat. L’avi mira a la jove de resquitllada. Remei, el veu com observa la silueta de la seva mestressa, retallada pel contrast de claror que entra pel finestral. No li agraden gens aquelles mirades de vell verd. La noia surt al balcó, es recolza a la barana de ferro forjat i mira al carrer. L’avi per un moment sembla aguantar la respiració i Remei veu com li canvia la cara. Què donaria per saber què pensava aquell home. Per saber si alguna vegada hauria tingut valor per parlar-li del seu amor. Remei que mai s’ha atrevit a preguntar res a la seva mestressa el mira a cua d’ull. Li preocupa aquell rictus que té l’home a la boca, aquell mig somriure que per un moment li fa la cara lletja, la mirada intensa sense parpellejar com si la volgués travessar. Només és un moment perquè de sobte l’avi, com si s’adonés que l’observen, se l’il·lumina la cara de nou i li tornen a brillar els ulls amb la visió de la noia, tan guapa, tan jove encara. Remei sent el senyal horari de les dues i pensa que s’ha d’afanyar sinó dinaran molt tard. S’ha de posar la taula i les cadires a lloc i l’oncle s’aixeca d’un salt, sense que li demani ajuda. Els dos agafen la taula pels costats i quan l’estan acabant de posar centrada, ell diposita la ma sobre la d’ella. Només ha estat un instant, però suficient perquè a Remei li rodi el cap. Retira la ma fent veure que no ha passat i no el vol mirar perquè no vegi que s’ha posat vermella. Marxa d’una revolada a la cuina, mentre encara sent el contacte de la ma, i sacseja la cassola com si li anés la vida. Mira el rellotge per tenir cura del temps que ha passat. Remei ha de vigilar que no se li covi l’arròs.

Vànova

2010-07-01T00:05:00.002+02:00

Em vaig ajupir per posar bé la vànova i alguna cosa em va tibar. Em vaig quedar com un quatre, travada i entortolligada. En aquell moment, el dolor a l’esquena era mortal. Em vaig sentir com si fos una titella i algú, des d’alt, estirés el fil que em bellugava la cama. L’esquena em va quedar encarcarada i em sentia trencada per un dolor de ferro roent. Riu-te’n d’un trist mal de queixal! I quan et veus així, com una essa, com un cuc i no et pots bellugar, voldries acabar allà, en aquell moment, acabar amb aquell dolor. Agafada a aquella vànova passada de moda que sempre has pensat tirar i mai trobes el moment, et deixaries perdre, voldries morir. El dolor a la maleïda cama no et deixa ni ajupir-te ni incorporar-te, i penses que si poguessis, te la tallaries. El mal a l’esquena és pitjor. Penses que aviat et passarà, per que el dolor ha de tenir un límit. Ha de minvar, sinó et moriràs. El telèfon sense fils és on sempre, lluny, i no pots avisar a ningú. I tu, immòbil, estàs feta un nyap, amb la camisa de dormir més lletja i vella que tens i pensant que quan vinguin a ajudar-te, per que un moment o altre quan et trobin a faltar algú vindrà, et trobaran en aquella posició tan poc encertada, tan poc decorosa, ensenyant mitja natja per que sents tan dolor, et fa tan mal, que ni goses estirar la ma per tapar-te el cul. Et preguntes quan et deixarà de fer mal i et jures que tiraràs la vànova i la camisa de dormir.

Edwidge Danticat Krik- Krak fragment

2010-06-21T20:58:00.003+02:00

"Escribir es como trenzarse el pelo. Tomar un montón de mechones desordenados y ásperos e intentar darles unidad. Tus dedos aún no han perfeccionado la labor. Algunas trenzas te quedan largas, otras cortas. Algunas son gruesas, otras finas. Algunas pesadas. Otras ligeras. Como las distintas mujeres de tu familia. Esas cuyas fábulas y metáforas, cuyos símiles y soliloquios, cuya dicción y je en sais quoi por obra de sus dedos, se deslizan día a día en tu sopa de subsistencia.

Amanida

2010-06-14T19:02:00.004+02:00

Tomàquets pintats de verd i vermell
Enciam i raves cruixents
Oli que pinta bocins de pastanaga
Mitges llunes de ceba
Un polsim de mar.

31/05/2010

______________________________________________________________________

Amanida blanca i vermella

2010-06-14T19:01:00.005+02:00

Despulles la ceba

lentament
cau la pell
i queda l’ànima morada
el cor al descobert
Llisques el ganivet
i dibuixes mitges llunes.
De la branca
desprens els tomàquets
i els treus el barret verd
són farcits de llavors
caviar vermell
petits tomàquets que mai seran
i deixes anar l’oli
com un tel
llàgrimes daurades
oli que rega amb olor
els fruits de l’hort

Poma

2010-06-04T18:43:00.006+02:00

Per extirpar el cor

l’has de partir en dos
dona i home
aigua i foc
lluita ancestral
protagonista de teories
la musa de Newton
objecte del desig

Sóc una casa engroguida

2010-06-04T17:46:00.010+02:00

El sol es cola
per la cortina de ganxet
entre els foradets
i els ponts de fil
olor de canyella i fumat

Res és per sempre

2010-06-03T18:54:00.004+02:00

S'havia aturat la tempesta. El sol va començar a lluir en mig dels núvols grisos, que poc a poc s'anaven esvaint. Es van obrir finestres, pujar persianes i els ocells engabiats van tornar a prendre el sol als balcons. El bassal es va anar fent petit, perdent la forma, desapareixent gota a gota, sota un sol de justícia

De puertas adentro

2010-06-03T17:18:00.026+02:00

-¿Manolita, me prestas dos tacitas de arroz? Cuando vaya a la compra te las devuelvo.
-No seas tonta, toma un quilo. ¡Vendrá de dos tazas de arroz!

Manolita cerró la puerta pensando qué comerían al día siguiente si Paca, su vecina, no le devolvía el arroz. Se encaminó a la cocina, tan rápido como le permitía la pierna. Cuando pasó por delante del comedor, se asomó sin hacer ruido y miró de reojo al saco que dormitaba en el sofá. La televisión como siempre encendida. Respiraba por la boca y el hilo de baba le había mojado el pecho de la camisa. En la cocina hervía la olla: puerros, nabos, una zanahoria, un par de hojas de col, un poco de grasa de tocino que le enviaban cada año del pueblo y un par de alitas de pollo. Peló las siete patatas, una por cabeza, mientras pensaba de dónde sacaría el dinero para el viaje de fin de curso de Ignacio.

- ¡Manolita!
- ¡Dime Concha!
- Chica, ¿qué haces para comer? El patio huele que alimenta.
- ¡No seas exagerada! Pues nada, hoy por no hacer pescado otra vez, estoy preparando un puchero. A los chicos les gusta.

Pescado. En aquella casa el pescado sólo se veía por la televisión. De repente en el comedor, la tos, aquella tos desagradable que nunca iba a desaparecer. Subió el fuego para que hirviera rápido el caldo. La tos seguía, junto las palabrotas entrecortadas y los golpes. Seguía tosiendo y golpeaba la mesa con los puños y los ojos vidriosos se le tenían con sangre. Manolita corría tan rápido como le permitía su pierna y miraba sin saber qué hacer. Se ahogaba sin remedio, como nunca le había ocurrido. La cara parecía una máscara y como si fuera un pez fuera del agua, trataba de atrapar algo de vida. La tos fue cada vez más entrecortada, más lenta, más silenciosa. Volvió a la cocina donde el caldo había apagado el fuego y abrió la ventana para que se ventilara el gas. Se santiguó lentamente y dijo en voz alta: mañana será otro día.

De portes endins

2010-06-03T17:18:00.016+02:00

Dues tasses d’arròs
xerrameca de veïns
Pel pati s’arrapen
les olors verdes de l’api i la col
les madures del tomàquet ratllat
Una dona camina feixuga
El menjador fa pudor
la por està asseguda al sofà
nits de borratxera
matins de no fer res
Dins l’olla
bullen somnis i neguits
Obra la finestra
per poder respirar
Un quadrat de cel com a sostre
aromes de pati
remor de veïns
La dona que camina feixuga
llença l’esperança
pel forat de l’aigüera.

2010-05-29T18:20:00.002+02:00

El anillo se desliza por el dedo, rodeado de pompas de jabón. Inocente, pensaba que sería para toda la vida y un jueves, sin saber porqué, cae sin remedio por el desagüe de un restaurante chino. Navega por las cañerías hasta llegar a un gran pozo que está lleno de otros como él.