Gràcia
Què feliç sóc sentint l’escalfor del sol! M’assec a una terrassa d’un bar que hi ha davant de l’estació de Gràcia dels Ferrocarrils. La taula metàl·lica m’emmiralla. No passa gens d’aire i sento calor. Trec la llibreta i abans d’escriure respiro lentament. En el got sura la rodanxa de llimona, presonera dels glaçons i les bombolles. Vesso més líquid al got i curiosament, totes les bombolles tornen a encerclar el tros de llimona. Em pregunto perquè.
M’agraden aquests moments quan qualsevol cosa petita et crida l’atenció. Quan tot deixa de ser important.
Si em quedés asseguda en aquesta terrassa del bar enfront l’estació de Gràcia, potser podria observar com passen altres vides davant meu. Pares que acaben de ser pares i no són gaire destres. La parella estrangera que mira el mapa i no acaba de decidir la ruta. O les dues parelles d’amics que prenen el vermut. Un dels nois s’enfada amb la xicota perquè no vol que li tregui les lleganyes. Vides com la de la noia que llegeix el diari a l’ombra i que s’ha disfressat per la ocasió, amb gorra de visera i look casual. Les tres noies amb rastes, mig hippies, amb mòbils de darrera generació i molts diners als bitlleters de marca. El matrimoni que ronden la cinquantena i que han sortit a obrir la gana.
Asseguda en aquest bar, em sento feliç perquè al cel no hi ha ni rastre de núvols i al fons del got sobreviu la rondanxa de llimona
12/10/07
M’agraden aquests moments quan qualsevol cosa petita et crida l’atenció. Quan tot deixa de ser important.
Si em quedés asseguda en aquesta terrassa del bar enfront l’estació de Gràcia, potser podria observar com passen altres vides davant meu. Pares que acaben de ser pares i no són gaire destres. La parella estrangera que mira el mapa i no acaba de decidir la ruta. O les dues parelles d’amics que prenen el vermut. Un dels nois s’enfada amb la xicota perquè no vol que li tregui les lleganyes. Vides com la de la noia que llegeix el diari a l’ombra i que s’ha disfressat per la ocasió, amb gorra de visera i look casual. Les tres noies amb rastes, mig hippies, amb mòbils de darrera generació i molts diners als bitlleters de marca. El matrimoni que ronden la cinquantena i que han sortit a obrir la gana.
Asseguda en aquest bar, em sento feliç perquè al cel no hi ha ni rastre de núvols i al fons del got sobreviu la rondanxa de llimona
12/10/07
2 comentaris:
admiració, sana enveja (o no tan sana), agraïment ... no sé tot es confon. M'agrada el teu blog, em sento com si fos la rodanxa de llimona miran-te des d'el fons del got, mullada pels darrers glaçons que ja no ho son, que ara ja només son aigua i jo, potser ja tampoc soc jo, ara soc un llop que ulula a les teves llunes satisfet de la troballa.
carme
Carme... Carmeta no deixis mai de ser tu!
Petons
Publica un comentari a l'entrada