Translate

dilluns, 21 de juny del 2010

Edwidge Danticat Krik- Krak fragment

"Escribir es como trenzarse el pelo. Tomar un montón de mechones desordenados y ásperos e intentar darles unidad. Tus dedos aún no han perfeccionado la labor. Algunas trenzas te quedan largas, otras cortas. Algunas son gruesas, otras finas. Algunas pesadas. Otras ligeras. Como las distintas mujeres de tu familia. Esas cuyas fábulas y metáforas, cuyos símiles y soliloquios, cuya dicción y je en sais quoi por obra de sus dedos, se deslizan día a día en tu sopa de subsistencia.

dilluns, 14 de juny del 2010

Amanida

Tomàquets pintats de verd i vermell
Enciam i raves cruixents
Oli que pinta bocins de pastanaga
Mitges llunes de ceba
Un polsim de mar.
31/05/2010




______________________________________________________________________

Amanida blanca i vermella

Despulles la ceba
lentament
cau la pell
i queda l’ànima morada
el cor al descobert
Llisques el ganivet
i dibuixes mitges llunes.
De la branca
desprens els tomàquets
i els treus el barret verd
són farcits de llavors
caviar vermell
petits tomàquets que mai seran
i deixes anar l’oli
com un tel
llàgrimes daurades
oli que rega amb olor
els fruits de l’hort

divendres, 4 de juny del 2010

Poma

Per extirpar el cor
l’has de partir en dos
dona i home
aigua i foc
lluita ancestral
protagonista de teories
la musa de Newton
objecte del desig

Sóc una casa engroguida

El sol es cola
per la cortina de ganxet
entre els foradets
i els ponts de fil
olor de canyella i fumat

dijous, 3 de juny del 2010

Res és per sempre

S'havia aturat la tempesta. El sol va començar a lluir en mig dels núvols grisos, que poc a poc s'anaven esvaint. Es van obrir finestres, pujar persianes i els ocells engabiats van tornar a prendre el sol als balcons. El bassal es va anar fent petit, perdent la forma, desapareixent gota a gota, sota un sol de justícia

De puertas adentro

-¿Manolita, me prestas dos tacitas de arroz? Cuando vaya a la compra te las devuelvo.
-No seas tonta, toma un quilo. ¡Vendrá de dos tazas de arroz!

Manolita cerró la puerta pensando qué comerían al día siguiente si Paca, su vecina, no le devolvía el arroz. Se encaminó a la cocina, tan rápido como le permitía la pierna. Cuando pasó por delante del comedor, se asomó sin hacer ruido y miró de reojo al saco que dormitaba en el sofá. La televisión como siempre encendida. Respiraba por la boca y el hilo de baba le había mojado el pecho de la camisa. En la cocina hervía la olla: puerros, nabos, una zanahoria, un par de hojas de col, un poco de grasa de tocino que le enviaban cada año del pueblo y un par de alitas de pollo. Peló las siete patatas, una por cabeza, mientras pensaba de dónde sacaría el dinero para el viaje de fin de curso de Ignacio.


- ¡Manolita!
- ¡Dime Concha!
- Chica, ¿qué haces para comer? El patio huele que alimenta.
- ¡No seas exagerada! Pues nada, hoy por no hacer pescado otra vez, estoy preparando un puchero. A los chicos les gusta.

Pescado. En aquella casa el pescado sólo se veía por la televisión. De repente en el comedor, la tos, aquella tos desagradable que nunca iba a desaparecer. Subió el fuego para que hirviera rápido el caldo. La tos seguía, junto las palabrotas entrecortadas y los golpes. Seguía tosiendo y golpeaba la mesa con los puños y los ojos vidriosos se le tenían con sangre. Manolita corría tan rápido como le permitía su pierna y miraba sin saber qué hacer. Se ahogaba sin remedio, como nunca le había ocurrido. La cara parecía una máscara y como si fuera un pez fuera del agua, trataba de atrapar algo de vida. La tos fue cada vez más entrecortada, más lenta, más silenciosa. Volvió a la cocina donde el caldo había apagado el fuego y abrió la ventana para que se ventilara el gas. Se santiguó lentamente y dijo en voz alta: mañana será otro día.

De portes endins

Dues tasses d’arròs
xerrameca de veïns
Pel pati s’arrapen
les olors verdes de l’api i la col
les madures del tomàquet ratllat
Una dona camina feixuga
El menjador fa pudor
la por està asseguda al sofà
nits de borratxera
matins de no fer res
Dins l’olla
bullen somnis i neguits
Obra la finestra
per poder respirar
Un quadrat de cel com a sostre
aromes de pati
remor de veïns
La dona que camina feixuga
llença l’esperança
pel forat de l’aigüera.