Translate

divendres, 27 de novembre de 2009


Els homes esponja
absorbeixen mars
s'alimenten dels residus
viuen de lletres ferides
moren de paraules no dites

Albada

La persiana llisca
i l'octubre s'esmuny
a contraclaror.
Dessota els plàtans

s'amaga un estiu llunyà.
Cauen les primeres gotes al mirall.
Es fon el pintallavis
desapareix la boca
parpelles
plec
pell
pluja
Tot respira sobre el llit mullat

diumenge, 22 de novembre de 2009


On han quedat els fulls en blanc
les llibretes plenes de paraules vomitades
els pensaments convertits en taques de tinta

Plega el dia lentament, amb parsimònia. Agafa amb cura cada cantonada del dilluns i uneix els extrems del dia i la nit. Amb cura, allisa les arrugues del migdia i el torna a doblegar per a fer desaparèixer el vespre.
Quan té tots el dies plegats, els endreça en un armari que fa olor de farigola.

El fill únic


Tota la vida he passat desapercebuda. Mai he sortit per casualitat al diari, ni a una fotografia de l’escola, ni a un rànquing, ni vaig ser l’empleada del mes en els quasi trenta anys que vaig treballar a la merceria de la Sra. Maruja. La merceria va tancar abans que comencés la crisi per tothom, així que no vàrem sortir ni a les estadístiques. Sóc guenya i els pares m’han estimat i recolzat sempre, i mai m’ha mancat res. Després de moltes entrevistes, em van agafar a prova en un petit taller tèxtil. Els primers dies em costava molt d’entendre el xinès però de seguida em vaig fer amb la feina. Havia de posar fil a l’agulla de les 8 del matí a les 8 del vespre i encara que no estava gaire ben pagat, era la única feina que havia pogut aconseguir. Està malament que ho digui, però ningú enfilava tant ni tan ràpid com jo. Centrava la vista i el fil entrava sol pel cap de l’agulla. La facilitat que tenia en deixar de ser guenya em va fer engrescar i quan anava a comprar alguna botiga, en metro o a passejar, assajava centrant els ulls. Va ser aleshores, quan per primera vegada a la vida, a les obres del carrer Balmes un paleta em va tirar una floreta i em va xiular. Assajava sovint però ho feia amb por per si em quedaven malament els ulls i sobre tot per si em trobava per casualitat algun conegut. Una de les estones que no estava guenya vaig conèixer un noi, en Joaquim i als tres mesos ens vàrem prometre.
El dia que els vaig confessar als pares que quan havia conegut al Joaquim havia fingit, tots dos es van posar a plorar. El secret que tan bé havien guardat s’havia de destapar: al ser filla única i estimar-me tant m’havien fet creure que era guenya. Tenien por que al ser grans es quedessin sols i en una persona guenya no es fixa ningú. Passa desapercebuda. Joaquim, que m’estimava, va entendre que volgués fer feliç als pares i vaig tornar a ser guenya. Ara tenim un nen preciós, molt pigat i coix. També és fill únic.

Agost

Barcelona és un mapa
carrers buits

pensaments immòbils

ombres de pell humida

Dins una bombolla de sabó
Barcelona és blau turquesa

una postal per escriure

que et xucla i regurgita



Dibuix Blog Fapac

No ho suporto

em pica em ceny em talla m'avorreix

No suporto que el món no em suporti

dimarts, 17 de novembre de 2009

El cicle del camaleó

Perdo la primera la pell
la blava, l’aèria,
poblada de peixos
cavalcada per avions i aus
La segona pell
és plena d’animals
i llums de ciutat
Al perdre la tercera
quedo despullada
neta d’esperits
La nova pell neix i reneix
Sota un sol de sang


La foto del blog Chrysaetos

dijous, 12 de novembre de 2009

Bombolles

A un racó de les golfes, a on no hi arriba la claror, hi ha la porta. La meva germana i jo, la varem descobrir un dia que jugàvem a fet i amagar. Potser havia estat sempre allà i no ens havíem fixat. L’havia oblidat fins que ella va agafar la varicel·la. Com no em deixaven jugar amb la meva germana ni entrar a la seva habitació vaig pujar a les golfes. Em vaig mirar la porta amb curiositat. Quan feia estona que l’observava, vaig sentir que darrera hi estossegava algú. Vaig posar la ma al pom, i amb cura, el vaig fer girar fins que es va sentir el clic. Vaig obrir la porta poc a poc i la claror em va fer parpellejar. Un home bufava el vidre i feia bombolles. Em va mirar i em va dir que m’acostés i l’ajudés amb les que ja tenia preparades. El forn roent donava molta calor. Va obrir una capsa on hi guardava persones. Eren molt petites i amb les pinces i molta cura, en posava una dins de cada bombolla. Les persones estaven contentes de poder sortir de la capsa. Un senyor barbut va costar molt de posar per que estava molt gras. A l’habitació, a tots els panys de paret hi havia prestatges i rengleres de prestatges formaven passadissos. Eren tots plens de bombolles. En un dels prestatges vaig veure a l’avi i al tiet tancats cadascú a una bombolla. Feia molt que no els veia i em van fer hola amb la ma. L’home de les bombolles, veient que ja era molt tard em va dir que marxés. Vaig sortir per la porta on havia entrat i vaig baixar les escales, des de les golfes fins el menjador. El pare obria la correspondència i llegia la publicitat assegut al sofà. Em vaig acostar i li vaig dir: - ¿saps que hi ha una porta a les golfes?- Ell va mormolar alguna cosa i va seguir llegint sense fer-me ni cas. Em vaig acostar per fer-li un petó i mentre sortia del menjador li vaig dir: - papa, aquest Nadal l’avi i et tiet tampoc vindran.-

(foto del blog "todos no somos mamíferos")

dimarts, 10 de novembre de 2009

Erri De Luca - Tres caballos (fragment)


Leo libros usados porque las páginas muy hojeadas y manoseadas pesan más en los ojos, cada ejemplar de un libro puede pertenecer a muchas vidas y los libros no tendrían que quedar vigilados en los lugares públicos, sino trasladarse con los caminantes que los llevan consigo por un tiempo y que como ellos tendrían que morir extenuados a achaques, infectados, ahogados tras lanzarse desde un puente con los suicidas, metidos en una estufa en pleno invierno, destripados por los niños para hacer barquitos, tendrían que morir de cualquier forma menos de aburrimiento y propiedad privada, condenados a una estantería de por vida.
Toco les mans
el fetge
un plec
la pestanya a la galta
l'ombra de la cella
la corba de l'esquena
i no hi ets