Translate

dimarts, 7 de desembre del 2010

Trópico

Abre la puerta del invierno
Pesa y es azul
Gira la llave antigua
de óxido y nieve
Cruza la línea cortante
escarcha de otro tiempo
El silencio es un misterio
Mira con extrañeza
y rompe las telarañas
colgadas de su ojo
Brilla un sol roto
como un huevo frito
Bueno para comer
Rebaña pan en la yema
Huele a Trópico de Cáncer.
Hi havia una vegada, un príncep sense corona i una princesa sense pàtria que es van enamorar. Ell vigilava totes les nits que ella no s'adormís i ella tenia cura tots els dies que el gat no li prengués les botes.

Sóc una casa tancada

Sóc una casa tancada amb pany i clau
Lligada de mans
La boca tapada
Tirar la clau i escapar
lluny de retrets i esperes
perdre l'ombra feixuga
que porto a les espatlles

Diumenge paella

El pare va picar a la porta un diumenge al migdia. - No podia arribar en pitjor moment, va dir la meva àvia, l'arròs es covarà.- A mi em donava igual que es covés, perquè després de catorze anys sense veure'l podia més la curiositat que la gana. El meu germà es va tirar al seu coll, sempre ha estat molt sentimental, i el va fer entrar al menjador. La mare li va preguntar si creia que aquelles eren hores de presentar-se als "puestus". L'àvia va rondinar mentre servia els plats. El pare va mirar-me abans de menjar un escamarlà i va dir -després anirem al cinema.-
Aigua. Arreu, per tot. Encapsulats dins d'una campana de vidre, ens movem sense parar. Ens belluguem amunt i avall per tornar d'allà on hem vingut, per tornar al punt d'inici. Dins la peixera, només rocalla, alguna planta, vidrets de colors sobra la sorra. Fora, una dona en una habitació blanca i només una taula, quatre cadires, un petit sofà i una prestatgeria amb llibres. Ella agafa un llibre i s'asseu a llegir al sofà. No es belluga mai de l'habitació i sembla que no ens vegi, que no noti la nostra presència. Nosaltres seguim girant, bellugant-nos dins la peixera, mentre ella llegeix un llibre asseguda al sofà. I un altre i un altre. Ningú és lliure.
Sento com el cansament m'atrapa. Els ulls em pesen i ja no serveix ni la finestra oberta, ni la música, ni fumar. A dos quilòmetres s'anuncia un àrea de servei. M'anirà bé estirar les cames, espavilar-me per seguir. Quan veig que l'àrea està a les fosques ja estic al carril de desacceleració i ja no puc seguir la carretera. Al pàrquing hi ha alguns camions. No sé si dins hi haurà algú dormint. Si no és per la lluna estaria a les fosques. Fa una nit càlida i només es sent la remor que fan els vehicles que passen de tant en tant. Aturo el cotxe i baixo tancant amb clau. No em fa gaire gràcia la situació. Veig que hi ha serveis i m'acosto per veure si és oberta la porta. Efectivament, la maneta cedeix i la fortor àcida de la orina em fa tirar enrere. Acciono l'interruptor i no s'encén cap llum. Deixo la porta oberta per que entri la poca claror que hi ha. El terra és moll i quasi me'n alegro de no veure'l. Amb el colze empenyo una de les portes i entro al bany. Dubto en posar el pestell, però ho faig per no tenir ensurts. No hi ha paper i agafo un mocador de la bossa en el moment que sento crits, cops. M'afanyo a acabar i em pujo les calces i els pantalons. Sento un xiscle llarg, com d'una bèstia. Gossos que borden. Més crits. Un motor d'un camió que engega i marxa fent soroll al patinar les rodes. No sé què fer: quedar-me dins o sortir. M'he quedat immòbil. Sento més crits i un tret. Després un altre. Corro cap al lavabo i poso el pestell. No tinc cobertura al mòbil. Merda. Escolto amb deteniment, i sento unes passes que s'apropen i el soroll d'arrossegar alguna cosa. No em bellugo. Només escolto. Ara ja sento dins el so d'alguna cosa que arrosseguen. Algú s'atura i sento un cop d'alguna cosa que pica al terra i un gemec fluix, quasi imperceptible. Uns esbufecs i que obren l'aixeta. Sento com corre l'aigua i algú tus, escup. No vull respirar per no fer soroll. No puc sortir.

La porta

A un racó de les golfes, a on no hi arriba la claror, hi ha la porta. La meva germana i jo, la varem descobrir un dia que jugàvem a fet i amagar. Potser havia estat sempre allà i no ens havíem fixat. L'havia oblidat fins que ella va agafar la varicel•la. Com no em deixaven jugar amb la meva germana ni entrar a la seva habitació vaig pujar a les golfes. Em vaig mirar la porta amb curiositat. Quan feia estona que l'observava, vaig sentir que darrera hi estossegava algú. Vaig posar la ma al pom, i amb cura, el vaig fer girar fins que es va sentir el clic. Vaig obrir la porta poc a poc i la claror em va fer parpellejar. Un home bufava el vidre i feia bombolles. Em va mirar i em va dir que m'acostés i l'ajudés amb les que ja tenia preparades. El forn roent donava molta calor. Va obrir una capsa on hi guardava persones. Eren molt petites i amb les pinces i molta cura, en posava una dins de cada bombolla. Les persones estaven contentes de poder sortir de la capsa. Un senyor barbut va costar molt de posar per que estava molt gras. A l'habitació, a tots els panys de paret hi havia prestatges i rengleres de prestatges formaven passadissos. Eren tots plens de bombolles. En un dels prestatges vaig veure a l'avi i al tiet tancats cadascú a una bombolla. Feia molt que no els veia i em van fer hola amb la ma. L'home de les bombolles, veient que ja era molt tard em va dir que marxés. Vaig sortir per la porta on havia entrat i vaig baixar les escales, des de les golfes fins el menjador. El pare obria la correspondència i llegia la publicitat assegut al sofà. Em vaig acostar i li vaig dir: - ¿saps que hi ha una porta a les golfes?- Ell va mormolar alguna cosa i va seguir llegint sense fer-me ni cas. Em vaig acostar per fer-li un petó i mentre sortia del menjador li vaig dir: - papa, aquest Nadal l'avi i l'oncle tampoc vindran.-

Estrella

Sóc una estrella de mar i visc en un quadre que un pintor mai va acabar. Va triar de la paleta el color turquesa, el blau cel i el blanc per pintar el mar en calma. Visc en el quadre amb sis orenetes que suren per sobre el dibuix del mar i que mai van en lloc. L'arena de la platja és blanca i fina i s'hi poden veure unes petjades. Són del nen que juga amb el cubell i la pala. El nen que mai es fa gran. Fa temps que l'observo. Espero que un dia em miri i em respongui amb un somriure. Sóc sempre a prop d' ell, fora de l'aigua, esgarrapant una mica d'oxigen. He perdut color i ja no sóc tan vermella ni brillant. Al quadre sempre és de dia i no conec la nit. L'escalfor del sol a vegades és insuportable i llisco per la sorra fins arribar on trenquen les ones i on cavalca un cavallet. Aleshores quan el pintor s'adona, amb molta cura em fa desaparèixer de l'aigua amb quatre pinzellades. Em retorna a la sorra i em pinta més vermella i brillant que el darrer cop. A vegades m'adormo i somio que sóc l'estrella que brilla al cap d' amunt d'un arbre de Nadal. Faig molta claror i espurnejo. En silenci observo el menjador guarnit i quan algú em mira li pico l'ullet. Sóc una estrella de mar que viu en un mar eixut. M'arrapo amb força al paper. Tinc por que un dia em faci desaparèixer i em converteixi en un roc, en un glop d'aigua, en un bocí de cel per on volen les orenetes que no van en lloc. Quan puc, sense fer soroll, m'acosto fins el cubell del nen que no creix i m'amago. Tinc la companyia del cavallet de mar i parlem durant hores sobre el nostre pla per escapar del quadre.
17/11/2010
Toco les mans
el fetge
un plec
la pestanya a la galta
l'ombra de la cella
la corba de l'esquena
i no hi ets.

30/07/2010

Cel Obert

Aquest any he estat una bona nena. Així que aquesta nit em prendré la llet calenta i aniré a dormir molt aviat. Si no estàs dormint els Reis d'Orient no et deixen res de res i he demanat moltes coses. L'altra any quan era més petita, els vaig veure. Va ser molt fàcil perquè vaig dissimular molt bé. La mama i el papa em van dir que havia d'anar aviat a dormir. Vàrem deixar menjar pels reis i aigua pels camells al costat del balcó que dona al cel - obert. Em van fer posar el pijama i quan estava al llit em vaig prendre la llet que va bé per que arribi la son. Vaig badallar molt i molt i així es van pensar que m'adormiria molt ràpid. La meva germana que era un bebè ja estava dormint al seu bressol i no es va assabentar de res. Els pares em van dir que havia de dormir ben de pressa perquè sinó els reis passen de llarg. L'any passat com era petita, era una mica tonta i vaig demanar un joc de Màgia Potagia, però ja no el tinc perquè el meu cosí em va trencar la vareta. Quan van tancar la llum jo vaig estar desperta tota la nit i ho vaig veure tot. La finestra del costat del meu llit dona al cel - obert i jo ja sabia que baixarien per allà per entrar a casa. Primer només es sentia el vent. Un xiulet finet, molt fluix i després ja vaig començar a veure que passava alguna cosa darrera les cortines del balcó. Jo per dissimular em vaig tapar una mica la cara i els ulls amb el llençol però estava alerta. Primer vaig veure com arribava una mena de monstre, com un drac. Jo no movia ni un dit, res. Després van arribar els camells. Només sentia el soroll del meu cor. Segurament estaven menjant les galetes que li vàrem deixar, els torrons de coco que a mi no m'agraden i aigua. Després vaig veure als reis una mica. Són súper alts i porten moltes joies i anells. Des del llit jo no vaig sentir cap pudor. La meva iaia sempre em diu que en fan. Parlaven fluixet i no els vaig entendre perquè em sembla que parlen amb anglès o rus, o una cosa així. Després com ja tardaven molt vaig posar-me a dormir. Aquest any he estat una bona nena i no m'he demanat tonteries de nena petita. He fet la carta i he posat que vull una cuina, una moto vermella, la samarreta del Barça amb el 8 dels meus anys i de l' Iniesta i dos nines. Aquesta nit m'aixecaré a veure els reis. La iaia diu que traurà la roba estesa perquè estiguin més amples al cel obert.

1-12-2010 Eva

S'ha acabat

Has dit "s’ha acabat" sense aixecar la veu. Com si diguessis que marxes a la feina o que s’ha de comprar pa. La teva cara una màscara sense gest. Eres al costat de la porta amb les maletes llestes i jo, no podia deixar de fixar-me en la teva camisa rebregada, en com es bellugaven les claus que penjaven de la teva ma. Has dit s’ha acabat, mentre jo pensava que havia de recollir l’abric de la tintoreria i que mai ens havíem estimat.

26/09/2010
Els peus nus
la sorra humida,
i els pantalons arremangats
La llum blanca de sol,
el cel ras,
l’aroma de sal,
el silenci del mar.
Enganxada al que serà
Els meus somnis en suspensió.
Porta l’inicial de la innocència. Els ocells de colors volen fer un niu als seus cabells. Dibuixa un somriure vermell que sempre diu gràcies. Ulls petits que ballen entre els parèntesi d’unes arrugues juganeres. Espigada, es gronxa en núvols passats i es plega dins els dies de sol. La veu que t’embolcalla entre llençols nets.


Per Imma

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Un camí blau turquesa porta a la platja. Trepitges la sorra, petits cristalls on veus la teva imatge repetida cents de vegades. El camí només és d’anada. Segueixes la línia blava del desig i cavalques a lloms d’un cavallet de mar. El somni és el perfum que et banya. L'are salat t'arremolina el cabell i se t’enreda un estel.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Aixeques la persiana i entra el sol per la finestra. Agafes una lletra c al vol, la c de cafè i esprems tot el seu aroma. Una escalfor t'envaeix. El dia està en blanc. Fa temps que vas deixar de posar creus al calendari.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

La ciutat segueix dormint

sembla que és buida,

plegada

Ni remor

ni una paraula

Tot silenci.

Sóc al llit

desconnectada

llunyana

La ciutat no m’ha envaït

no em sacseja

ni m’observa

Tinc por de bellugar-me.

No vull que em devori. 

Foto de Maury Perseval 

divendres, 1 d’octubre del 2010

No hauries de tenir por. Tens les mans plenes de records. Hi ha una cantonada blava darrera de cada dia perquè et puguis aixoplugar.


26/09/2010

Foto de Ateliê Crea-Sion Artes Visuales 


 

Els xiprers es belluguen lleugers, 
zimbregen amb l’aire calent d’estiu.
Sento veus, les seves veus que xiuxiuegen.  
Ens parlen, encara que ens han deixat.
Ens consolen, i ens diuen que seguim fent camí.

29/08/2010

 
Passen les hores mortes, minuts que ja perden l’empenta. El dia s’enfila a l’horitzó, mentre els rajos de sol despunten entre els núvols. La llum obliqua arriba als dits dels peus i juganera, m’escalfa les ganes. Sol blanc que pinta cada racó, cadascuna de les pedres. L’aire de la nit queda enrere i la sal s’enganxa a la pell, formant escates, petites fileres de records de tantes matinades en blanc. Passen les hores mortes i el sol llisca per la pell bruna i pinta de mar tots els racons. I tinc sol al melic, a la corba de l’esquena, a cadascuna de les pestanyes. Cada núvol és un record, alguna veta de memòria que pinta l’horitzó. Cotó fluix de dies bons i dolents, de nits llargues, gaire bé infinites. De nusos, i fils, cintes que ens uneixen als somnis. Els pensaments es perden entre núvols arrodonits, plens d’aire calent i paraules perdudes. 

14/08/2010




Escric

Lletra a lletra
formo paraules
mots que escrits
són pensaments dibuixats.
Em deixo portar
per dir el que vull dir
el que sento.
Però escric “casa”
i no és un refugi
Escric “lliure”
i em sento esclava
El paper blanc
escup tot el que vomito.
És el mirall on em miro 

(foto extreta de blog Kolumna Okupa)

Camí de tardor

Les fulles espeteguen sota els peus. Han perdut la humitat de la primavera, el verd de l’estiu. La seva història jeu als marges del camí, on rebregades, es deixen dur per l’aire de tardor. Fulles que han caigut com els dies del calendari. Dies grocs, jornades taronges o marrons. Paraules perdudes que s’han desprès de les branques i han silenciat el seu discurs. El bosc és ple de fulles seques que són com pensaments perduts. Encara viuen un temps ajagudes abans de ser novament part de la terra. Fulles que encara mostren la seva història en camins tatuats. Per on abans corria la vida, ara s’escapa. Les fulles són altres arbres que no han arribat a ser, que es queixen sota els nostres peus, perquè no volen ser oblidades. Tenen històries que explicar, històries de vent, de sequera, de tempestes, de nits de lluna plena. Les fulles seques es disfressen de marró, groc o taronja, però mai no obliden. Cauen en un lleuger son que els porta a la primavera, on de nou, seran font de vida.

la foto del blog de "LAS FOTOS DE ALOPEZ"
 
Mires l’horitzó sense parpellejar, No et vols perdre un llamp ni la claror que il·lumina la nit. L’aire és salat, net, arriba a tu des de la profunditat més fosca del mar. Aigües negres on els peixos han perdut el color, han quedat cecs. Només es belluguen deixant-se portar pel corrent. Mires la platja i les pedres són cantelludes. El temps ha polit i retallat el seu perfil original. Han perdut les rebaves i els records d' altres mars. Sense descans, reben la carícia de les ones i la bromera els fa pessigolles. Les pedres tan blanques anuncien en la foscor, el límit de la platja. La cala està retallada per un bosc de pins negre nit. Han perdut el verd fluorescent que els pintava. El vent passa lleuger entre les branques i xiula una melodia que embriaga, com traïdors cants de sirena. El mar és una bassa d’aigua gruixuda, metàl·lica. Els ulls ressegueixen el paisatge i a l’horitzó segueix l’esclat de llum. La tempesta s’apropa i s’instal·la, lentament. En algun bocí del nostre estiu, mentre mirem junts l’horitzó, sense parpellejar.

dimarts, 28 de setembre del 2010

Recordes tot el que m’explicaves?


El món era global però mai ens havíem sentit tan sols. La gran ciutat era un oasi de solituds. Tu vivies en una gran mentida i flotaves, com podies, en un mar desencantat. Jo sempre observava l’horitzó i guaitava qualsevol petit canvi. Despertava cada matí desitjant ser més a prop teu i donava tímides passes. Des de la nostra illa, veiem el far llunyà i comptàvem els minuts de foscor. Tu cercaves dreceres que ens portessin a altres contrades. No sé si mai et vas adonar que no estaves sol. Miraves per la finestra  amb la mirada escrutadora de  qui vol anar més enllà. Jo romania hores estirada al sofà, suspesa en la vigília. Qualsevol gest teu em feia somriure i m’omplia de ganes d’enlairar-me i volar. Però tu, arrelat al present, eres terra seca, t’arrapaves a les arrels de la immobilitat. Jo era aigua, i m’esmunyia entre les tiges d’un futur que podia tocar només estirant la ma. I en la ciutat, en l’illa de les nostres rutines, miràvem de sobreviure. Mentre els desitjos onejaven en calma i només sentíem el brunzit de la nit.

Muriel Barbery - L’elegància del eriçó (fragment)

Em recordo de tota aquella pluja...El soroll de l’aigua tamborinant a la teulada, els camins inundats, el mar de llot a les portes de la nostra granja, el cel negre, el vent, la sensació atroç d’una humitat sense fi, que ens pesava tant com ens pesava la vida: sense consciència ni rebel•lió. Estàvem premuts els uns contra els altres a prop del foc quan, tot d’una, la meva mare s’aixecà, desequilibrant tot el ramat; sorpresos, la miràrem mentre es dirigia cap a la porta i, moguda per un obscur impuls, l’obria d’una revolada.
Tota aquesta pluja, oh, tota aquesta pluja... Al marc de la porta, immòbil, amb els cabells enganxats a la cara, el vestit xop, les sabates menjades pel fang, la mirada fixa, hi havia la Lisette. ¿Com ho havia sabut la meva mare? ¿Com aquella dona que, per no maltractar-nos gens, no havia deixat veure mai que ens estimava, ni amb gestos ni amb paraules, com aquella dona basta que portava els seus fills al món de la mateixa manera que llaurava la terra o donava menjar a les gallines, com aquella dona analfabeta, embrutida fins al punt de ni tant sols dir-nos mai pels noms de fonts que ella ens havia donat i dels quals dubto que encara es recordés, havia sabut que la seva filla mig morta, que no es movia ni parlava i mirava fixament la porta sota la tempesta que queia sense ni tan sols pensar a trucar, esperava que algú l’obrís i la fes entrar al caliu?
¿És això l’amor maternal, aquesta intuïció al mig del desastre, aquesta espurna d’empatia que resta fins i tot quan l’home queda reduït a viure com un animal?

Terenci Moix - Terenci del Nilo (fragment)

La sensación del tiempo convertida en terror piramidal, es requisito indispensable para comprender a Egipto y amarlo en toda su intensidad. Se aconseja pues, no dejarse olvidada en casa la propia vulnerabilidad ante lo fugaz del tiempo y la nimiedad de los siglos condensados en un segundo.

dimecres, 22 de setembre del 2010

Escates

Alguna cosa s'ha esquinçat i una trencadissa de sentiments floten entre els pulmons i la melsa. Davant d'un mar d'estiu, veig com flota la incertesa i com suren les preguntes juganeres entre les ones. En el cel dels meus records hi ha traces de moments viscuts. Els núvols a la llunyania enterboleixen el paisatge idíl·lic. Entre les ones, un peix platejat d'ulls grossos juga arran de platja. Quan m'endinso a l'aigua no s'espanta i juga entre els meus peus. Sento les pessigolles que em fa amb les escates, que brillen amb la claror de l'estiu. Quan apareixen altres visitants a la platja, el peix deixa els meus peus per jugar amb els dels altres. M'assec a la sorra humida, on trenquen les ones, i miro el festeig del peix, els saltirons que per uns moments em deixen veure tot el seu cos sencer. Quan acaba l'arc del seu salt, em mira amb ulls estranyats. Des de l'aigua m'observa, per sobre de les pedres blanques i arrodonides, fins que torna a jugar amb peus d'ungles vermelles que s'arrapen a la sorra de la platja. Voldria emportar-me'l, veure com neda en una gran peixera mentre jo agafo la son al llit. Despertar-me i veure com salta per dir-me bon dia i mirar-nos als ulls durant hores. Però sé que s'ha de quedar on és, s'ha de quedar a la platja, nedar entre la bromera blanca i deixar que la lluna acaroni les seves escates. Sé que li agrada submergir-se, nedar amb altres peixos, lluitar per sobreviure entre algues esfilagarsades. I deixo la platja amb un somriure, serena. Sé que és el nostre mar i la nostra platja. I ens tornarem a trobar perquè estem irremeiablement units.

diumenge, 5 de setembre del 2010


Mar endins, estirada d’esquena fent el mort, la dona es deixa portar per la marea. Només sent la seva respiració. El cel és trencat. Franges que van del rosat més delicat, al lila del romaní, al violeta més intens. De l’horitzó, com si suressin sobre el mar, tres núvols. Leviten per sobre de l’aigua i mentre es va fent de dia, s’enlairen lentament. Són de color fúcsia intens, grossos, cumulonimbus distrets. Es van enfilant, per sobra de les línies de colors, tal qual es tractés d’una escala. La dona que està formada per tots els colors, ara els escup i queda buida de matisos sobre l’aigua negra del mar. Els núvols fúcsies es desplacen fins on és ella, just per sobre seu i la reguen d’ombres rosades. La dona es deixa portar mar endins, mentre es pregunta què l’espera quan els núvols es facin fonedissos i només sigui un punt a l’horitzó.

dimarts, 31 d’agost del 2010

Quantes...


Quantes ones han de petar a la platja perquè arribi la meva? L’onada que em dugui cavalcant fins on neix el mar. El lloc on l’horitzó es barreja amb l’aigua, on els antics creien que existia el més gran penya-segat, on acabaven els dies i s’arribava a la darrera nit. Arribarà l'ona i li preguntaré, com si fos una flor a la que arranques els pètals, si és o no és la que em durà sota la claror que ha oblidat la lluna.

Fugida

En una constel·lació suspesa en un mar gris, floten cinc esferes. A primera vista semblen iguals però al apropar-nos intuïm les diferències. Cohabiten en una nebulosa d’ulls, cristal·lins que observen de dia i de nit, que sense parpelles no descansen mai. Entre les esferes, fletxes de llum que viatgen amb velocitat entre unes i altres, xoquen i reboten, s’aturen un moment i segueixen el seu camí. En la constel·lació un rectangle mig ocult, és la porta d’entrada a altres dimensions. La porta per on potser, algun dia, les esferes podran escapar i prendre noves formes.

Si te perdieras - Manuel Vázquez Montalbán

Si te perdieras
entre Júpiter y Urano
te arrancarías los ojos para no ver el miedo
del universo entero pendiente de no verte

pues si te vieran
las estrellas tendrían conciencia de tragedia
tendrían conciencia
comprenderían su lógica ciega
inventarían la óptica
el poker
la ética
la estética
y el universo entero se iría a hacer puñetas


(Del llibre "Pero el viajero que huye" Ed. Visor)

Recordes?

La ciutat era un oasi de solitud. Despertava cada matí desitjant ser més a prop teu, però tu vivies absent, surant en una gran mentida. Observàvem l’horitzó i vigilàvem qualsevol petit canvi. Des de la finestra veiem un far llunyà i comptàvem els minuts de foscor. Els teus ulls sempre tenien la mirada escrutadora de qui vol anar més enllà. En un mapa cercaves dreceres que ens portessin a altres contrades, però mai vàrem sortir de la ciutat. No ens vàrem adonar que estàvem sols, que en el nostre món no hi havia ningú més. Jo romania hores i hores estirada al sofà, suspesa en la vigília. Qualsevol gest teu em feia somriure i m’omplia de ganes d’enlairar-me i volar. Però tu eres terra, enganxat al present, i estaves lligat a les arrels de la immobilitat. Jo era aigua, i m’esmunyia entre les tiges d’un futur que podia tocar només estirant la mà. I a la ciutat, en la nostra illa de rutines, miràvem de sobreviure. Mentre els desitjos onejaven en calma, estàvem sols, i només es sentia el brunzit de la nit d’estiu.

divendres, 27 d’agost del 2010

Orquídea


Si em deixo portar, oloro la salabror dels teus penya-segats i m’emmetzino de tots els teus silencis. La pell s’omple d’escates de plom que brillen sota el sol. Si em deixo portar, puc llegir la teva història a les restes que queden a la tassa que has pres cafè. T’oloro en la roba estesa del terrat, t’intueixo en la bromera que banya els meus peus. Són molt forts els lligams que em subjecten a tu, lligada amb la cadena dels records. Però de tant en tant m’escapo i ric sense pensar, parlo sense pensar, sento. Per uns moments em deixo portar i trenco l’esquelet de les pors. I quan sóc jo, sento profundament, sospiro tot sovint i em deixo portar, sense posar resistència. Intueixo tota la força que deso ben amagada. Sóc com una orquídea blava.I en el meu cap pinto, retallo, esborro i dono color a tot el que sóc. Em deixo portar i escolto els teus silencis que criden i la boca es desplega en un somriure pla, blau, horitzontal. Les vèrtebres esclaten i em deixen flonjo el cos, ingràvid. Em deixo portar i m’escapo molt lluny.

Cada cop em costa més tornar.


divendres, 20 d’agost del 2010

Natura

Sobre el ventre dorm una flor. Encara deixa sentir l’olor del prat on l’has collida. Els pètals llisquen per sobre de la meva pell espantada i m’omplo del color que desprèn. En la penombra de la cambra, la flaire ens embriaga. Sobre el meu ventre, un camí de pol·len que tu ressegueixes amb la llengua, lentament, i t’omples dels sabors de la terra. Arreles en mi i les teves tiges em recorren les espatlles, m’acarones amb les fulles més tendres. Tot esclata. Ja no sabem qui és ventre, qui és flor, qui és natura.


El final de les vacances és com prendre un xarop amarg

divendres, 6 d’agost del 2010

Tinc al bell mig de l’esquena, a les espatlles, dos bonys, esbossos d’ales que em permeten volar. Somio que volo i sobrevolo, que faig tombarelles i suro en l’aire. Les ales m’enlairen i traço estels en el cel serè i blau. Faig zig-zag entre els núvols fúcsies i llisco pels llamps de tempesta. Tinc dos bonys a les espatlles, projecte d’ales de plomes retallades, sargides amb fils de colors, recosides després de cada trencadissa, després de cada caiguda. Amb els fils cuso les ales de paper de ceba i faig dibuixos de sols, cares somrients, fruites, marietes i dofins. Del bell mig de l’esquena, a l’alçada de l’espatlla, em neixen unes ales. Desplegades deixen passar la llum del sol, i projecten per on passo els dibuixos que hi porto tatuats, imatges que capturo i lligo a les ales. I quan planejo sobre les valls tenyeixo de colors els prats, pinto la bromera de les ones, esquitxo de naïf el teu poble, la meva ciutat. Ara asseguda al jardí vull volar. Només em cal tancar els ulls i desplegar les ales del somni.

Juliol 2010

Jo vull
Vols?
Dius que no pots
i t’arrapes a mi
com una paparra de colors

dijous, 5 d’agost del 2010

De petita volia volar
Volar per sobre el mar
enlairar-me
tocar amb la punta dels dits la lluna
Trencar amb els peus els núvols
i apagar i encendre els estels
Volia volar
per sobre les muntanyes
i collir les fruites
de les branques més altes
Veure els pobles i ciutats
per sobre dels campanars
per damunt dels gratacels més alts
I volava i volava
i no vull deixar de volar
ni de somiar
Amb el llençol per capa
i un somriure de colors
dibuixat en el coixí
Els peus nus i l’herba molla
dibuixo una flor al ventre
la rego amb silencis d’aigua

pessigolles líquides

Cada pètal és una rialla

Empegada

M’he enganxat a tu i m’agrada el que dius quan calles i que em facis riure quan ploro. El cel està ennuvolat però jo hi veig sol, un sol gran, taronja, incandescent i estic socarrimada com la pell del pollastre a la planxa. De les aixelles em neixen margarides agredolces i les parpelles són de paper de fumar i per molt que vull dormir, no puc. La claror ha entrat als meus ulls i estic mig cega. M’he enganxat a tu i no puc despenjar-me de l’angle del teu somriure. Amb els dits et faig giravolts als cabells rinxolats. Et lliuro la ma estesa, franca i em llenço al teu mar de vida. Ballo en la teva nit i poso una i una altra vegada la mateixa cançó. Enganxada a tu, com una cinta adhesiva, passo d’una part del teu cos a un altra. El meu cor és un termòmetre boig i el mercuri surt disparat, escopit amb la força de la teva boca de fruits del bosc. I estàs en mi quan em replego , quan m’acarono els genolls; i estàs quan jo no sé que estàs. Sento com em sobrevoles l’esquena i em pentines les pestanyes. Estàs amb mi, encara que somiï i si estàs aquí no puc deixar de somriure.

De tres en tres, amor

Le esperó en una ciudad
como Madrid
pero no vino
cambió la llave
cambió la palabra
la sandía y las tetas
por un vestido de melancolía
como si una ciruela verde fuese
inconmovible en la rama
Le esperó en una ciudad
como Madrid
ojos de pez
escamas de plomo
esqueletos azules
de silencios
sin palabras asustadas
era la voz antigua
una cautiva flexibilidad.

dimecres, 4 d’agost del 2010

Estudi sobre els e(a)fectes adversos de l’amor


Quan comença? En el mateix primer instant, amb una mirada somrient o al copsar l’olor de les feromones? Com un antiàcid, la imaginació forma bombolles que floten entre els sucs gàstrics i més tard empetiteixen per escapar per la pell. L’etapa de la por, del voler llançar-se, entrar al joc i fer trampes. I guaites qualsevol senyal del que observes i mastegues cada nit tots els articles, adverbis i adjectius, tots els mots que han quedat en silenci. Pentines el temps que manca per la propera trobada. Sospeses i valores si tot ha estat una gran mentida. L’ansietat és cruel i a voltes et nafra i sagnen antigues cicatrius. Però som dúctils i ens acoblem com fang tendra a totes les rebaves i a tots els buits de l’objecte de desig. Hem deixat de ser persones per ser màquines de sentir. Veiem miratges obscens, sense visió perifèrica. Per esmorzar mengem els seus sospirs i retallem les distàncies per sopar. Les bombolles del desig exploten i la pell s’infla i s’escata i deixa de ser un embolcall per ser irremediablement el teló per on entra a escena el desig i la malaltia s’instal·la.

Brases

Flames sense control, taronges i blaves, que espurnegen tremoloses a la nit. La fumera t’atrapa i et sacseja. De nou, sents els espetecs dels records i l’escalfor del volcà que creies extingit. El brogit de la lava roent baixa pels records de la teva vall, omple els rius de desig. El foc líquid t’acarona l’espatlla, la corba de l’esquena i els voltants de l’orella abans de vessar. Quan el foc és tebi recorre els mugrons,t’encén els llavis humits i les galtes. Ara només queda aire calent. La passió sobrevola la cambra obscura, tancada i barrada, des de que el darrer foc es va consumir.

La cuina

La cuina era quasi un quadrat perfecte. No s’havia d’obrir el llum en tot el dia ja que la claror del pati entrava per una gran finestra. Ens agradava esmorzar a una taula petita que hi teníem encara que estiguéssim estretes. Quan ens llevàvem l’àvia feia els darrers preparatius per l’esmorzar i omplia els gots d’un suc que era ben vermell. El feia amb taronges sanguínies i nosaltres sempre rèiem imaginant que era sang o qui sap què. L’Anna menjava el pa només amb un raig d’oli, perquè deia que el pa amb tomàquet era moll. Una llesca de pa la menjàvem amb pernil dolç i l’altra, com un extra, amb xocolata. Sobre l’armari on es desaven els plats hi ha havia una planta gegantina que anaven retallant de tant en tant per poder obrir la porta. A la nevera hi teníem un munt d’imants, records d’excursions i viatges de l’avia i alguns dibuixos nostres. L’Anna era molt lenta menjant i jo em posava dels nervis amb la seva parsimònia. L’àvia si estava de bon humor cantava cançons antigues, però eren pocs els dies que ho feia. Tenia feina en preparar l’esmorzar i que quedés temps per fer-nos les cues, les trenes, o el pentinat que toqués aquell dia. A l’ hivern a la cuina feia caloreta. L’àvia es posava a fer el caldo ben aviat. Ens pixàvem de riure quan veiem que cremava les potes del pollastre per després treure-li la pell. Però jo preferia esmorzar a la cuina els darrers dies d’escola, a punt de començar l’estiu. Recordo la claror que entrava per la finestra, els xiscles dels ocells i les estones que em passava mirant com el vent bellugava la roba estesa.

divendres, 2 de juliol del 2010

Ja en tinc prou. Avui tancaré la porta i encetaré l’oblit. Marxaré deixant enrere dies, mesos, una eternitat de soledat al costat teu. M’emporto poques coses, les justes, perquè tot fa olor a tu, a les teves absències, als meus retrets, a tots els disbarats que estava disposada a fer. No puc desenganxar-me de la pell la sensació de buidor. Tinc dibuixades al cos cicatrius que no puc esborrar. Ja en tinc prou. Demà, serà un altre dia.

Plàtan

L’embolcalla un vestit groc
en forma de mitja lluna
pintat amb signes de puntuació
esquitxat de negre sol
despulles la pell
com pètals marcits
i dins el fruit sucós
fa olor de terres llunyanes.

dijous, 1 de juliol del 2010

De la primavera y otros desastres

Es lunes y luce el sol. Darío M. extirpa la piel que le envuelve, la que le refugiaba del frío. Darío M. siente que ya casi no queda nada de la castaña que ha sido, envuelto en piel dura y lleno de pelo durante meses. El invierno se ha detenido, y como una cebolla, han ido cayendo las capas, algunas más finas e inocuas, otras más gruesas y dolorosas. A las tres llegará la primavera, y deberá rebuscar entre hojas podridas y setas echadas a perder, algún color con el que vestirse. La primavera llega fuera de horario y el acné de Darío M. y sus alergias tienen jet lag. Ese lunes, los pies amanecen llenos de granos, el ombligo lagrimea y se obtura con alguna legaña traicionera. La primavera no llega hasta las tres y a Darío M. ya le nacen pequeños tallos, brotes tiernos en los oídos. Darío M. a penas se da cuenta de lo que pasa a su alrededor por que está sordo, rezuma clorofila y sabia. Las pequeñas raíces obturan el conducto auditivo. En el reloj de arena suenan las tres y empieza la primavera casi sin notarla. El tallo con las primeras hojas verdes asciende a través de su nariz hasta el lagrimal. La humedad de sus ojos siempre le regala a Darío M. la mejor cosecha, los más grandes girasoles. El amarillo de los pétalos tiñe sus retinas, se esparce por su cara, inunda su sangre, ocupa su boca, corroe su hígado. Darío M. deja de pensar y por tanto ya no es. Si no piensa, no existe. El reloj marca las cuatro, una hora menos en muchos lugares del mundo. Y de las semillas del que no piensa y no existe nace María D., que renace cuando empieza la primavera de un lunes en el que todavía luce el sol.

Relat de la família Ginzburg

“En un cuartito los dos, veneno que tu tomaras, veneno tomaba yo.”

Kiko Veneno


Les nenes i la mare ballen un tema dels vuitanta. L’oncle assegut al sofà riu i segueix el ritme amb mans i peus. El menjador és ple de claror que entra pels finestrals oberts. Fa olor a dissabte i a sofregit per l’arròs. La senyora Roser se’ls mira des de la porta de la cuina mentre s’eixuga les mans amb un drap de rus. Han apartat la taula i arrambat les cadires fent molt de soroll i li fa mal el cap amb els xiscles i riures de les nenes. Amb tantes desgràcies que han passat en aquella casa no perden ocasió per fer xerinola, tota la feina està molt endarrerida i la taula per parar. Ella ho ha de fer tot i no és poc en una casa que hi viuen cinc. Bé, quasi sis, perquè l’avi no deixa de venir setmana sí, setmana també. A la senyora Roser al començament l’avi no li queia malament ja que només venia de tant en tant a veure el fill i la jove. Després van néixer les nenes, dues nenes bessones i idèntiques, i les venia a veure carregat de peluixos i ampolles de colònia. Més tard, quan va marxar el seu fill amb aquella donota brasilera sense avisar ni donar explicacions, l’avi anava un dia o dos cada setmana per saber si els hi mancava alguna cosa i eixugar la seva vergonya. I quan no eren prous en aquella casa i Remei havia de fer tota la feina ella sola, l’avi els va portar aquelles bèsties, una iguana i un peix tropical per fer-los companyia a les nenes. Aquells animalots tenien una cosa en comú: el menjar que es cruspien feia olor d’ous podrits. Al començament com li passa a tota la canalla, a les nenes els feien gràcia i netejaven el terrari i tenien cura dels filtres de la peixera però les setmanes van passar, igual que l’ interès de les bessones pels animals. L’avi arribava prop de les dues, acollit pel riure i les abraçades de les nenes, amb el diari sota del braç, fent olor de colònia i amb un detall per la nora. Un dia eren unes flors, un altre unes xocolatines o un llibre. Remei sabia que feia temps que aquell home estimava a la seva jove. Irremediablement. Només ella s’havia adonat. I volia que seguís tot així, en secret, perquè allò portaria a una desgràcia i a xerrameques de veïns. Aquella insistència de l’avi li semblava malaltissa, no deixava d’anar a veure-les ni una setmana. La noia encara era jove i després de trobar-se abandonada a càrrec de dues filles, després de refer-se, havia començat una nova vida. Sortia de tant en tant amb els companys de feina, havia recuperat alguna amistat de la seva joventut, es feia amb un grup de mares de nenes de l’escola, en definitiva, vivia la vida i gaudia del temps lliure que li permetien les nenes. Ella mai s’hauria fixat en el seu sogre i per ell només podia sentir agraïment.


L’oncle també vivia a la casa i havia estat de gran ajuda. De fet, la casa era d’ ell i quan la neboda es quedar sola, amb les dues nenes, ell les va acollir sense comentar res a Remei que era qui havia de fer més feina. L’oncle adorava a les nenes, i era de les poques persones, junt a la mare i Remei que les distingia. Les portava a l’escola i a la tornada els donava un cop de ma amb els deures sense cap dificultat, ja que era un home molt culte, que mai deixava d’estudiar ni de llegir. Havia viatjat pels cinc continents i conegut molta gent, de tots tipus. Per això sempre els tenia històries preparades. Remei sospitava que algunes coses que explicava a les nenes, ell hi afegia salsa i exagerava, !Però tan era¡ Les nenes gaudien i ella també. Li agradava escoltar, des de la cuina, els relats de viatges a llocs llunyans i s’exaltava quan escoltava alguns tràngols que havia passat l’oncle però que feliçment se n’havia pogut escapar. Algun dia Remei s’havia desconcertat a l’adonar-se de que quan ningú la mirava, ella l’observava. Aquell home era molt ben plantat, feia goig per polit, per educat. Si no fos perquè sempre havia de feinejar i no portava roba maca ni s’arreglava, potser s’ hagués fixat en ella. Però allò eren bajanades que no portaven en lloc.


La música sona fort al menjador però Remei que està observant com ballen recolzada a l’embà de la porta de la cuina, sent l’ intèrfon i va a obrir a l’avi. Deixa mig oberta la porta de l’entrada, s’acosta a la cuina i avoca l’arròs a la cassola. Sempre ho fa així, quan arriba l’avi i mentre puja amb l’ascensor ella tira l’arròs, posa ben fort el foc i mira el rellotge per comptar els vint minuts que trigarà en estar llest. Després de les abraçades i petons amb les nenes, la brometa gastada d’endevinar qui era qui, les preguntes retòriques i l’encaixada de mans entre els dos homes, Remei com sempre ha de ser la dolenta i dir que ja n’hi ha prou i que la festa s’ha acabat. L’avi mira a la jove de resquitllada. Remei, el veu com observa la silueta de la seva mestressa, retallada pel contrast de claror que entra pel finestral. No li agraden gens aquelles mirades de vell verd. La noia surt al balcó, es recolza a la barana de ferro forjat i mira al carrer. L’avi per un moment sembla aguantar la respiració i Remei veu com li canvia la cara. Què donaria per saber què pensava aquell home. Per saber si alguna vegada hauria tingut valor per parlar-li del seu amor. Remei que mai s’ha atrevit a preguntar res a la seva mestressa el mira a cua d’ull. Li preocupa aquell rictus que té l’home a la boca, aquell mig somriure que per un moment li fa la cara lletja, la mirada intensa sense parpellejar com si la volgués travessar. Només és un moment perquè de sobte l’avi, com si s’adonés que l’observen, se l’il·lumina la cara de nou i li tornen a brillar els ulls amb la visió de la noia, tan guapa, tan jove encara. Remei sent el senyal horari de les dues i pensa que s’ha d’afanyar sinó dinaran molt tard. S’ha de posar la taula i les cadires a lloc i l’oncle s’aixeca d’un salt, sense que li demani ajuda. Els dos agafen la taula pels costats i quan l’estan acabant de posar centrada, ell diposita la ma sobre la d’ella. Només ha estat un instant, però suficient perquè a Remei li rodi el cap. Retira la ma fent veure que no ha passat i no el vol mirar perquè no vegi que s’ha posat vermella. Marxa d’una revolada a la cuina, mentre encara sent el contacte de la ma, i sacseja la cassola com si li anés la vida. Mira el rellotge per tenir cura del temps que ha passat. Remei ha de vigilar que no se li covi l’arròs.

Vànova

Em vaig ajupir per posar bé la vànova i alguna cosa em va tibar. Em vaig quedar com un quatre, travada i entortolligada. En aquell moment, el dolor a l’esquena era mortal. Em vaig sentir com si fos una titella i algú, des d’alt, estirés el fil que em bellugava la cama. L’esquena em va quedar encarcarada i em sentia trencada per un dolor de ferro roent. Riu-te’n d’un trist mal de queixal! I quan et veus així, com una essa, com un cuc i no et pots bellugar, voldries acabar allà, en aquell moment, acabar amb aquell dolor. Agafada a aquella vànova passada de moda que sempre has pensat tirar i mai trobes el moment, et deixaries perdre, voldries morir. El dolor a la maleïda cama no et deixa ni ajupir-te ni incorporar-te, i penses que si poguessis, te la tallaries. El mal a l’esquena és pitjor. Penses que aviat et passarà, per que el dolor ha de tenir un límit. Ha de minvar, sinó et moriràs. El telèfon sense fils és on sempre, lluny, i no pots avisar a ningú. I tu, immòbil, estàs feta un nyap, amb la camisa de dormir més lletja i vella que tens i pensant que quan vinguin a ajudar-te, per que un moment o altre quan et trobin a faltar algú vindrà, et trobaran en aquella posició tan poc encertada, tan poc decorosa, ensenyant mitja natja per que sents tan dolor, et fa tan mal, que ni goses estirar la ma per tapar-te el cul. Et preguntes quan et deixarà de fer mal i et jures que tiraràs la vànova i la camisa de dormir.

dilluns, 21 de juny del 2010

Edwidge Danticat Krik- Krak fragment

"Escribir es como trenzarse el pelo. Tomar un montón de mechones desordenados y ásperos e intentar darles unidad. Tus dedos aún no han perfeccionado la labor. Algunas trenzas te quedan largas, otras cortas. Algunas son gruesas, otras finas. Algunas pesadas. Otras ligeras. Como las distintas mujeres de tu familia. Esas cuyas fábulas y metáforas, cuyos símiles y soliloquios, cuya dicción y je en sais quoi por obra de sus dedos, se deslizan día a día en tu sopa de subsistencia.

dilluns, 14 de juny del 2010

Amanida

Tomàquets pintats de verd i vermell
Enciam i raves cruixents
Oli que pinta bocins de pastanaga
Mitges llunes de ceba
Un polsim de mar.
31/05/2010




______________________________________________________________________

Amanida blanca i vermella

Despulles la ceba
lentament
cau la pell
i queda l’ànima morada
el cor al descobert
Llisques el ganivet
i dibuixes mitges llunes.
De la branca
desprens els tomàquets
i els treus el barret verd
són farcits de llavors
caviar vermell
petits tomàquets que mai seran
i deixes anar l’oli
com un tel
llàgrimes daurades
oli que rega amb olor
els fruits de l’hort

divendres, 4 de juny del 2010

Poma

Per extirpar el cor
l’has de partir en dos
dona i home
aigua i foc
lluita ancestral
protagonista de teories
la musa de Newton
objecte del desig

Sóc una casa engroguida

El sol es cola
per la cortina de ganxet
entre els foradets
i els ponts de fil
olor de canyella i fumat

dijous, 3 de juny del 2010

Res és per sempre

S'havia aturat la tempesta. El sol va començar a lluir en mig dels núvols grisos, que poc a poc s'anaven esvaint. Es van obrir finestres, pujar persianes i els ocells engabiats van tornar a prendre el sol als balcons. El bassal es va anar fent petit, perdent la forma, desapareixent gota a gota, sota un sol de justícia

De puertas adentro

-¿Manolita, me prestas dos tacitas de arroz? Cuando vaya a la compra te las devuelvo.
-No seas tonta, toma un quilo. ¡Vendrá de dos tazas de arroz!

Manolita cerró la puerta pensando qué comerían al día siguiente si Paca, su vecina, no le devolvía el arroz. Se encaminó a la cocina, tan rápido como le permitía la pierna. Cuando pasó por delante del comedor, se asomó sin hacer ruido y miró de reojo al saco que dormitaba en el sofá. La televisión como siempre encendida. Respiraba por la boca y el hilo de baba le había mojado el pecho de la camisa. En la cocina hervía la olla: puerros, nabos, una zanahoria, un par de hojas de col, un poco de grasa de tocino que le enviaban cada año del pueblo y un par de alitas de pollo. Peló las siete patatas, una por cabeza, mientras pensaba de dónde sacaría el dinero para el viaje de fin de curso de Ignacio.


- ¡Manolita!
- ¡Dime Concha!
- Chica, ¿qué haces para comer? El patio huele que alimenta.
- ¡No seas exagerada! Pues nada, hoy por no hacer pescado otra vez, estoy preparando un puchero. A los chicos les gusta.

Pescado. En aquella casa el pescado sólo se veía por la televisión. De repente en el comedor, la tos, aquella tos desagradable que nunca iba a desaparecer. Subió el fuego para que hirviera rápido el caldo. La tos seguía, junto las palabrotas entrecortadas y los golpes. Seguía tosiendo y golpeaba la mesa con los puños y los ojos vidriosos se le tenían con sangre. Manolita corría tan rápido como le permitía su pierna y miraba sin saber qué hacer. Se ahogaba sin remedio, como nunca le había ocurrido. La cara parecía una máscara y como si fuera un pez fuera del agua, trataba de atrapar algo de vida. La tos fue cada vez más entrecortada, más lenta, más silenciosa. Volvió a la cocina donde el caldo había apagado el fuego y abrió la ventana para que se ventilara el gas. Se santiguó lentamente y dijo en voz alta: mañana será otro día.