Translate

divendres, 29 de gener del 2010


L’ombra és feta de filferros rovellats. Em persegueix i em rosega. És un pes al pit que m’ofega i em talla l’alè. Està entortolligada a tots els meus intestins i ha format nusos, petits tumors que em burxen. L' ombra que em llaga, que em prem fort per que no pugui agafar embranzida, que m’encrostona els desitjos. L' ombra que arrossego com un àncora de ferro, pesada i vella. L' ombra que a batzegades em trenca la son, que em xucla i regurgita. M’esmicola, em talla, m’asseca. L' ombra que s’arrapa a les espatlles i em prem el coll, m’emboira els ulls i em pren la força per fer un pas més. Ara l'ombra es comença esvair, com una boira verinosa, que poc a poc em deixa respirar, veure, pensar. Sé que puc sorprendre-la i desfer-me’n. Sé que puc escopir-la i vomitar-la. Ara ja sé que tinc forces per llençar-la lluny, trencar els mil braços que m’arrapen i abandonar-la. Ara sé que puc oblidar-la entre ombres patètiques i absurdes. Entre paràsits, que ja no viuen del seu hoste.

La flor fa la revisió entre les peces de l’engranatge i els tubs. Observa cada pistó, cadascun dels interruptors. La flor llisca pels cables de plàstic i es gronxa fins arribar a la zona central. La flor tremola, fa fred. En aquesta zona no hi entra el sol i l'aire no es renova. La flor salta d'una plataforma a l'altra inspeccionant les juntes. Qualsevol fuga pot ser fatal per la màquina. De tant en tant poleix alguna rebava o hi posa oli en algun cargol. La flor és l'encarregada del funcionament de l'arbre. La flor de gran voldria ser arbre, una màquina perfecte, perquè la flor ha patit molts accidents i li manquen alguns pètals. La flor s'ha convertit en una exiliada del bosc. Per les nits quan la flor escolta la remor de l’exterior, té por. La flor s’espanta amb els sorolls salvatges dels bosc, sons que ressonen a l'interior de l’arbre. La flor es mareja, es sent blanca i es mira en els budells de l’arbre que són metàl·lics, de parets rugoses, nuats, freds. La flor engega el generador de sàvia i connecta el motor hidràulic de la clorofil·la a la màxima potència. La flor engega el comptador i el rellotge inicia el conta - enrere. Una escalfor s’escampa per l’interior de l’arbre, poc a poc, fins que cada un dels pètals que li queden a la flor es tenyeix de verd.

Sola

Ha dit que era culpa meva. ¿Jo quina culpa tinc que em parlin? I m’han castigat. No és just i a sobre m’han fet anar a la biblioteca que en aquesta escola és molt gran. La que tenia al cole d’abans era més xula per que hi havia més contes i tebeos. En aquesta hi ha muntanyes de llibres vells posats en prestatgeries velles. Les taules són d’un color marró molt lleig. Hi ha uns rètols daurats amb una paraula negre “silenci” i fa molt de fred. Quan he entrat amb la nota, la senyoreta Carme, la bibliotecària, m’ha dit que agafés un llibre, m’assagués en una taula del racó i no fes soroll. Quin avorriment. Primer m’he assegut i he mirat per les finestres. Els grans estaven al pati. No juguen a res, només parlen i fan tonteries. Això que tenen pilotes i tot el pati per ells sols. N’hi havia un noi que tocava la guitarra. Des d’ on estava asseguda i amb les finestres tancades, no el sentia. Era un avorriment i m’estava avorrint. Quan et fas gran et tornes tonto. Ha vingut la senyoreta Carme i m’ha dit que em portés bé que havia de sortir un moment. No m’ha fet cap gràcia quedar-me sola. Es sentien sorollets per tot arreu. Potser eren rates grosses i bigotudes que mengen paper. He començat a mirar per la biblioteca a veure què hi havia als prestatges. He vist que havien llibres de tots colors, però lletjos i super difícils, de coses rares. A les prestatgeries del fons he vist que hi havia unes escales repenjades que tenen rodes. He mirat cap a la porta que encara estava tancada i he corregut cap a l’escala que tenia més a prop. M’he enfilat i agafant empenta, m’he bellugat cap al final, on hi ha les grans finestres. Cap nen m’havia explicat res d’aquestes escales i són divertídissimes. És com volar. Després m’han tornat a castigar. ¡És que la senyoreta Carme quan camina no fa gens de soroll!

11/01/2010