Translate

dimecres, 23 de juliol del 2008

El coixinet d'agulles humà

Es passava el dia esperant. Ningú sabia què esperava, però els més agosarats deien que esperava a una vella amant. Potser l’havia abandonat, a saber per quina raó. El coixinet, així l’anomenaven al poble, esperava cada dia, des de ben matí fins que la poca llum que quedava feia que acluqués els ulls. Per cada mes que passava, el coixinet humà marcava amb una agulla la seva pell. Com en Robinson Crusoe feia ics al tronc d’un arbre, com els aviadors marcaven els avions abatuts. Cada mes, tothom estava pendent de trobar on s’havia posat l’agulla nova i fins i tot hi havia juguesques entre els homes.

El coixinet d’agulles humà mirava en un punt indefinit de l’horitzó, dia darrera dia, fes fred, o calor, fins i tot els dies de tempesta. El seu cos era ple de dibuixos fets amb tinta. Es notava que era un home de món i que havia recorregut terres molt llunyanes. El seu tors daurat estava adornat amb una representació d’un deu oriental. I els seus braços dibuixats amb retrats d’antics herois indis. Al poble, tothom l’admirava i fins i tot les velles més devotes resaven secretament per ell, desitjant que es retrobés amb el que amb tanta força anhelava. Ningú parlava amb ell, ningú li preguntava res, per que no el volien molestar ni distreure’l de la seva vigilància. Tampoc sabien d’ on havia arribat. Alguns deien que ho havia fet en vaixell. La realitat era que el coixinet d’agulles humà vigilava l’horitzó fins la nit que va arribar el circ. Era un petit circ rus amb una carpa apedaçada. Van arribar al poble un vespre, quasi sense fer soroll. Al matí següent tot el poble el va descobrir i es va revolucionar. Era una gran novetat i ja començaven a fer cues per comprar les estrades. Així va ser com els habitants del poble es van distreure i l’atenció va passar d’aquell home, als artistes del circ. Hi havia quatre feres famèliques, dos trapezistes, tres pallassos i el mestre de cerimònies. Però el plat fort era en “Magneto”, l’home iman. A la primera funció, la de l’estrena, el públic estava molt animat. Quan els llums es van abaixar i va quedar tot en penombra, quasi bé es sentia el bategar dels seus cors. Van treure varies persones voluntàries i llençaven objectes metàl·lics des de dos metres de distància per quedar tots enganxats al cos de Magneto. Ni una sola ferida, ni un tall. Els objectes quedaven subjectes al seu cos per la força magnètica. Els petits no podien tancar la boca i els grans aplaudien i exclamaven que era un geni. Tots menys en coixinet que no va assistir a la representació. L’endemà al poble, no es parlava de res més. Havia estat un èxit i mai ningú havia vist res d’igual. El darrer dia van fer la rua pel poble, abans de la darrera representació. Les feres en les seves gàbies, els pallassos fent malabars i els trapezistes els regalaven la vista amb dificultoses piruetes. El coixinet humà, estava com sempre vigilant l’horitzó i a l’ arribar la rua a la seva alçada, una força irresistible el va arrossegar cap on era Magneto. Per molt que van provar de resistir-se, van quedar enganxats esquena per esquena. El mestre de cerimònies va provar de desprendre’ls, fins i tot l’alcalde i un manyà. Però va resultar impossible. Tothom va quedar bocabadat. Es va fer un gran silenci fins que es van començar a sentir les primeres veus de queixa. Es van adonar que en coixinet inevitablement havia de marxar amb Magneto. En aquell moment els habitants del poble van veure com el coixinet feia un senyal i van callar. – Em sento sol i vull formar part de la vida d’ algú. Havia decidit marxar. Tot el veïnat s’hauria d’esperar fins l’any següent per tornar a veure’l. Totes aquelles agulles l’havien allunyat del poble. Va prometre que la propera tardor tornaria amb el circ. Ara els nous siamesos, en Magneto i el Coixinet són els més aplaudits i gràcies a ells el circ té una carpa nova.

La biblioteca

Después de las grandes puertas,

un océano.

Altas bóvedas,

arañas de cristal

campos sembrados

de volúmenes

polvo y palabras.

Mares de silencio

rumores de humedad

impacientes diccionarios

sueños catalogados.

Ecos de palabras.


Eva 2006

Los renglones torcidos de Dios, T. Luca de Tena (fragment)


“Consideró Alicia que los espejos, como muchas personas, tienen respuestas distintas para las mismas preguntas, según los casos. Al regresar a su casa de Madrid, después de una corta temporada en la playa, advertía con asombro lo tostada que estaba su piel, aunque se hubiera estado viendo a diario reflejada en los espejos de su vivienda veraniega. Ella era la misma… pero el espejo no.”

David Trueba - Cuatro amigos (fragment)

"Puede que sea un romántico, pero jamás un sentimental. Un sentimental es el que espera algo que puede llegar a suceder. Un romántico espera contra toda probabilidad."