Translate

dimarts, 31 d’agost del 2010

Quantes...


Quantes ones han de petar a la platja perquè arribi la meva? L’onada que em dugui cavalcant fins on neix el mar. El lloc on l’horitzó es barreja amb l’aigua, on els antics creien que existia el més gran penya-segat, on acabaven els dies i s’arribava a la darrera nit. Arribarà l'ona i li preguntaré, com si fos una flor a la que arranques els pètals, si és o no és la que em durà sota la claror que ha oblidat la lluna.

Fugida

En una constel·lació suspesa en un mar gris, floten cinc esferes. A primera vista semblen iguals però al apropar-nos intuïm les diferències. Cohabiten en una nebulosa d’ulls, cristal·lins que observen de dia i de nit, que sense parpelles no descansen mai. Entre les esferes, fletxes de llum que viatgen amb velocitat entre unes i altres, xoquen i reboten, s’aturen un moment i segueixen el seu camí. En la constel·lació un rectangle mig ocult, és la porta d’entrada a altres dimensions. La porta per on potser, algun dia, les esferes podran escapar i prendre noves formes.

Si te perdieras - Manuel Vázquez Montalbán

Si te perdieras
entre Júpiter y Urano
te arrancarías los ojos para no ver el miedo
del universo entero pendiente de no verte

pues si te vieran
las estrellas tendrían conciencia de tragedia
tendrían conciencia
comprenderían su lógica ciega
inventarían la óptica
el poker
la ética
la estética
y el universo entero se iría a hacer puñetas


(Del llibre "Pero el viajero que huye" Ed. Visor)

Recordes?

La ciutat era un oasi de solitud. Despertava cada matí desitjant ser més a prop teu, però tu vivies absent, surant en una gran mentida. Observàvem l’horitzó i vigilàvem qualsevol petit canvi. Des de la finestra veiem un far llunyà i comptàvem els minuts de foscor. Els teus ulls sempre tenien la mirada escrutadora de qui vol anar més enllà. En un mapa cercaves dreceres que ens portessin a altres contrades, però mai vàrem sortir de la ciutat. No ens vàrem adonar que estàvem sols, que en el nostre món no hi havia ningú més. Jo romania hores i hores estirada al sofà, suspesa en la vigília. Qualsevol gest teu em feia somriure i m’omplia de ganes d’enlairar-me i volar. Però tu eres terra, enganxat al present, i estaves lligat a les arrels de la immobilitat. Jo era aigua, i m’esmunyia entre les tiges d’un futur que podia tocar només estirant la mà. I a la ciutat, en la nostra illa de rutines, miràvem de sobreviure. Mentre els desitjos onejaven en calma, estàvem sols, i només es sentia el brunzit de la nit d’estiu.