El anillo se desliza por el dedo, rodeado de pompas de jabón. Inocente, pensaba que sería para toda la vida y un jueves, sin saber porqué, cae sin remedio por el desagüe de un restaurante chino. Navega por las cañerías hasta llegar a un gran pozo que está lleno de otros como él.

Árbol genealógico (microrelat)

La madre de mi padre es la suegra de mi hermana. Mi cuñado está casado con Dios. Entre mis hijos y los de mi pareja suman seis y el prometido de una hija de mi pareja es mi ex yerno. Sobrinos tengo de tres continentes, dos de ellos quieren casarse en el ayuntamiento, pero el alcalde no quiere casar gays. Mi madre está buscando a su prima que es su hermana de leche y se escapó con un domador de leones. En las familias normales siempre hay una oveja negra.

La cuina és groga de sol
La dona corba

s’asseu vora el foc
Una vida salpebrada
de records i rancúnies
Remena amb el cullerot
la pena que flota a la sopa
Carn d’olla de silencis
la col flota en la incertesa
s’enreda entre les patates i els cigrons
Massa olla per tanta solitud.

Els peus nus i l’herba molla
dibuixo una flor al ventre
la rego amb silencis d’aigua
pessigolles líquides
Cada pètal és una rialla.

Quan ho havia deixat estar i ja no esperava cap miracle, la va veure. Era una punta de fulla verda i tendra, encara recargolada i plegada en ella mateixa, que treia el cap entre la terra. En pocs dies les arrels van petar el test, les tiges més fortes es van arrapar als finestrals, la planta va envair el mur i a esquinçar els fonaments fins a tirar a terra l'edifici. Va recordar el dimecres que va plantar les llavors. Ella que pensava que totes les plantes se li morien.

Un mal dia

Plou. S’atura sota un balcó i es despenja la motxilla. Li cau a terra la carpeta, just al costat del bassal. S’ajup a recollir-la i es mulla les puntes de la bufanda que han tocat el terra. Treu uns mocadors de paper de la bossa i eixuga la carpeta, mentre aguanta la motxilla entre els genolls. Treu el paraigües de la motxilla, l’obra i es posa de nou en marxa. S’adona que camina pel carrer i ningú més porta el paraigües obert. Sense plegar, el llença a terra al costat d'un contenidor i li dona una puntada de peu. Uns carrers més avall sent un tro i quan cauen les primeres gotes de la tempesta.

Enganxada

M’he enganxat a tu i m’agrada el que dius quan calles i que em facis riure quan ploro. Estic enganxada a tu i encara que el cel està ennuvolat jo hi veig sol, un sol gran, taronja, incandescent que em socarrima com la pell del pollastre a la planxa. De les aixelles em neixen margarides agredolces i les parpelles són de paper de fumar i per molt que vull dormir, no puc. La claror ha entrat als meus ulls i estic mig cega. M’he enganxat a tu i no puc despenjar-me de l’angle del teu somriure. Amb els dits faig giravolts als cabells rinxolats. Et lliuro la ma estesa, franca i em llenço al teu mar de vida i ballo en mig la nit i poso una i un altra vegada la mateixa cançó. Enganxada a tu, com una cinta adhesiva, passo d’una part del teu cos a un altra. El meu cor és un termòmetre boig i el mercuri surt disparat, escopit amb la força de la teva boca que fa gust de fruits del bosc. I estàs en mi quan em replego sobre els genolls; i estàs quan jo no sé que estàs. Sento com em sobrevoles l’esquena i em pentines les pestanyes. Estàs amb mi, encara que somiï i si estàs aquí, no puc deixar de somriure.

Ahir sense fer soroll ni cap destrossa es va trencar. Va aflorar un record ple de verdet. L’aire viciat va fer moure per un instant l’aigua quieta d’el toll. L’òxid de les claus es va corsecar. Però només va ser un moment. El record es va adormir en un tou d'herba humida. L’aire de matinada va bufar lleugerament. El toll es va esquinçar i deixà que l’aigua fluís per formar rius que parien un mar. L’òxid de la clau es liquà amb flors de ginesta. Ara la clau que obra el futur gira al pany sense quasi fer soroll.

Es precipiten al vidre sense ordre ni concert. Deixen les potes, mil ulls, bocins d’ales estampats al parabrisa del cotxe. Insectes suïcides. Omplen l’aire de brunzits i són els campions del bon temps. S’enfilen per la nit als nostres llits, són els sospitosos habituals. Escampen pol·len amb total anarquia. Marietes de colors i grills són els amics de la canalla. Petits, a voltes microscòpics, capaços d’escampar malalties, assassins implacables. Els reis de les disfresses i del sigil·li de les nits d’estiu. En formació, nius col·lectius, atacs frontals, sols o acompanyats. Insectes, la força oculta del món. L’enemic a batre.

Holocausto

El dolor en su memoria

tatuaran
su vida a rodajas
cortada
Arrancaron su piel judía
capas finas
copas moradas
como una cebolla

Dilluns

T’enyoro
Viatjo en metro
gent suada
hora punta
i t’enyoro
els coloms em torturen
fent soroll
t’he dit que t’enyoro
creuo el pas de vianants
esquivo un cotxe
t’enyoro
un desgraciat em fa botifarra
t’enyoro
t’enyoro molt
i només és dilluns

Creuada

El meu cap és una camp de batalla

idees que exploten
emocions que lluiten
els meus somnis
poderosos exèrcits.
Al final de la guerra quedaré sola
de nou amb els meus morts
i tots els territoris per conquerir.

Jazz

Enciendo unas velas
y humea la música de jazz.
Tarde de domingo
los dibujos de papá
la mirada perdida y triste
triste y sola
como el día de Navidad.
Noche de domingo.
Apago las velas
el jazz huele a quemado.
Guardo en una caja
los dibujos de papá
y la mirada perdida y triste.
La soledad se desvanece
en la luz de las farolas.

Iolanda D'Ascenzo i Eva Jané