Translate

divendres, 26 de febrer del 2010

Miquel Martí Pol - Un día qualsevol (La pell del violí )


Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund,
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera.

Angeles Mastretta - Mujeres de ojos grandes ( fragment)

"Cuando la tía Carmen se enteró de que su marido había caído preso de otros perfumes y otro abrazo, sin más ni más lo dio por muerto. Porque no en balde había vivido con él quince años, se lo sabía al derecho y al revés, y en la larga y ociosa lista de sus cualidades y defectos nunca había salido a relucir su vocación de mujeriego. La tía estuvo siempre segura de que antes de tomarse la molestia de serlo, su marido tendría que morirse. Que volviera a medio aprender las manías, los cumpleaños, las precisas aversiones e ineludibles adicciones de otra mujer, parecía más que imposible. Su marido podía perder el tiempo y desvelarse fuera de la casa jugando cartas y recomponiendo las condiciones políticas de la política misma, pero gastarlo en entenderse con otra señora, en complacerla, en oírla, eso era tan increíble como insoportable. De todos modos, el chisme es el chisme y a ella le dolió como una maldición aquella verdad incierta. Así que tras ponerse de luto y actuar frente a él como si no lo viera, empezó a no pensar más en sus camisas, sus trajes, el brillo de sus zapatos, sus pijamas, su desayuno, y poco a poco hasta sus hijos. Lo borró del mundo con tanta precisión, que no sólo su suegra y su cuñada, sino hasta su misma madre estuvieron de acuerdo en que debían llevarla a un manicomio."

dimarts, 16 de febrer del 2010

No deixa de ploure. Les ganes són xopes, ensalivades. L’esma és bruta de pluja de ciutat, estèril, contaminada. No deixa de ploure sobre el meu cap. Gotes petites, fredes, aigua reciclada, fruit d’altres tempestes, de rius que encerclen fàbriques, de mars llunyans de magma i mercuri. El cercle de l’aigua em torna les llàgrimes besades. Degotims, noves pluges, embrions d’altres plors.

15/02/2010

dilluns, 15 de febrer del 2010


La dona està aturada al centre de la sala. La sala és al bell mig de l’habitacle que alhora és l’epicentre de l’edifici. La dona només belluga les mans i cabdella i descabdella una corda blava de cuir. Sense adonar-se les mans se li van tenyint de blau, primers els dits, després les ungles, els canells. Veiem com passa el temps per que l’ ombra s’arrossega i s’allargassa pel terra blau de la sala. Ara la dona és quasi tota blava. Es va tenyint lentament de blau: braços, maluc, talons. Ja no queda quasi res que no sigui blau. L’ombra ja no pot ser més allargada i la dona ja és tota blava. Quan l’ombra desapareix, el terra blau de la sala la devora. Ara tot, és un tot blau. Només un lleu soroll, una remor de mastegar, un assaborir. Un rot.

La bibliotecaria


¿On anava? ¿Què faig aquí plantada? Caram, perdo la memòria per moments. És que em faran parar boja. Quin matí que m’han donat. Ara els nanos cada cop són pitjors i ni respecten, ni escolten, ni fan cas. ¿Què anava a fer jo? Estic aquí aturada com una tonta. A veure, que pensi. Tinc la verdura bullint i la rentadora en marxa. Sort que de tant en tant te’n trobes un que no et deixa indiferent i fa que no perdis l’esperança. I mira que el primer dia que la vaig veure, enfilada a l’escala em va fer enrabiar molt! Com si la biblioteca fos un parc d’atraccions. M’haig de rentar les mitges i posar en remull la camisa, amb sabó de roba delicada que divendres cantem a quarts de vuit i ha d’estar llesta. Si, que és llesta, sí. Es va espantar molt quan la vaig enxampar enfilada a l’escala, fent-la moure de banda a banda i rient com una boja. I es clar, vaig haver de posar una nota a la seva agenda. I va venir un altre dia. L’havien fet fora per xerrar un altre cop. Em va dir que es portaria bé i que li donés algun conte per no avorrir-se. Es va asseure prop de la finestra i va obrir el llibre i no el va tancar fins que el va acabar. Quan me’l va tornar em va somriure. Me’n recordo com si fos ara. Va venir altres vegades sense estar castigada i voltava mirant prestatges i agafant algun llibre per donar un cop d’ull. Haig d’anar a l’òptic que em sembla que he perdut vista. Conchu, i on anava jo? Estic aquí al mig aturada i no sé ni on vaig. Clar l’experiència és un grau i de seguida em vaig adonar que era espavilada. El dia que em va regalar el punt de llibre em va fer emocionar. No sé quant temps feia que ningú tenia un detall amb mi. Em feia riure molt perquè negar-ho i en poc temps vaig omplir forces fitxes del llibres que llegia. Segueixo aquí en mig i amb cara de tonta. ¿On anava jo? Semblo una vella. Repapiejo. Ara els nanos no tenen valors. Els pares no estan per ells i la directora els castiga anant a la biblioteca. ¡On s’haurà vist!A la meva estimada biblioteca. N’hi ha alguns que van deixats, bruts, amb una fortor. I el cas és que encara em sembla sentir la mala olor. ¡Quina pudor!

¡¡¡¡La verdura!!!!