Translate

dimarts, 28 de setembre de 2010

Recordes tot el que m’explicaves?


El món era global però mai ens havíem sentit tan sols. La gran ciutat era un oasi de solituds. Tu vivies en una gran mentida i flotaves, com podies, en un mar desencantat. Jo sempre observava l’horitzó i guaitava qualsevol petit canvi. Despertava cada matí desitjant ser més a prop teu i donava tímides passes. Des de la nostra illa, veiem el far llunyà i comptàvem els minuts de foscor. Tu cercaves dreceres que ens portessin a altres contrades. No sé si mai et vas adonar que no estaves sol. Miraves per la finestra  amb la mirada escrutadora de  qui vol anar més enllà. Jo romania hores estirada al sofà, suspesa en la vigília. Qualsevol gest teu em feia somriure i m’omplia de ganes d’enlairar-me i volar. Però tu, arrelat al present, eres terra seca, t’arrapaves a les arrels de la immobilitat. Jo era aigua, i m’esmunyia entre les tiges d’un futur que podia tocar només estirant la ma. I en la ciutat, en l’illa de les nostres rutines, miràvem de sobreviure. Mentre els desitjos onejaven en calma i només sentíem el brunzit de la nit.

Muriel Barbery - L’elegància del eriçó (fragment)

Em recordo de tota aquella pluja...El soroll de l’aigua tamborinant a la teulada, els camins inundats, el mar de llot a les portes de la nostra granja, el cel negre, el vent, la sensació atroç d’una humitat sense fi, que ens pesava tant com ens pesava la vida: sense consciència ni rebel•lió. Estàvem premuts els uns contra els altres a prop del foc quan, tot d’una, la meva mare s’aixecà, desequilibrant tot el ramat; sorpresos, la miràrem mentre es dirigia cap a la porta i, moguda per un obscur impuls, l’obria d’una revolada.
Tota aquesta pluja, oh, tota aquesta pluja... Al marc de la porta, immòbil, amb els cabells enganxats a la cara, el vestit xop, les sabates menjades pel fang, la mirada fixa, hi havia la Lisette. ¿Com ho havia sabut la meva mare? ¿Com aquella dona que, per no maltractar-nos gens, no havia deixat veure mai que ens estimava, ni amb gestos ni amb paraules, com aquella dona basta que portava els seus fills al món de la mateixa manera que llaurava la terra o donava menjar a les gallines, com aquella dona analfabeta, embrutida fins al punt de ni tant sols dir-nos mai pels noms de fonts que ella ens havia donat i dels quals dubto que encara es recordés, havia sabut que la seva filla mig morta, que no es movia ni parlava i mirava fixament la porta sota la tempesta que queia sense ni tan sols pensar a trucar, esperava que algú l’obrís i la fes entrar al caliu?
¿És això l’amor maternal, aquesta intuïció al mig del desastre, aquesta espurna d’empatia que resta fins i tot quan l’home queda reduït a viure com un animal?

Terenci Moix - Terenci del Nilo (fragment)

La sensación del tiempo convertida en terror piramidal, es requisito indispensable para comprender a Egipto y amarlo en toda su intensidad. Se aconseja pues, no dejarse olvidada en casa la propia vulnerabilidad ante lo fugaz del tiempo y la nimiedad de los siglos condensados en un segundo.