Translate

dimarts, 31 d’agost de 2010

Quantes...


Quantes ones han de petar a la platja perquè arribi la meva? L’onada que em dugui cavalcant fins on neix el mar. El lloc on l’horitzó es barreja amb l’aigua, on els antics creien que existia el més gran penya-segat, on acabaven els dies i s’arribava a la darrera nit. Arribarà l'ona i li preguntaré, com si fos una flor a la que arranques els pètals, si és o no és la que em durà sota la claror que ha oblidat la lluna.

Fugida

En una constel·lació suspesa en un mar gris, floten cinc esferes. A primera vista semblen iguals però al apropar-nos intuïm les diferències. Cohabiten en una nebulosa d’ulls, cristal·lins que observen de dia i de nit, que sense parpelles no descansen mai. Entre les esferes, fletxes de llum que viatgen amb velocitat entre unes i altres, xoquen i reboten, s’aturen un moment i segueixen el seu camí. En la constel·lació un rectangle mig ocult, és la porta d’entrada a altres dimensions. La porta per on potser, algun dia, les esferes podran escapar i prendre noves formes.

Si te perdieras - Manuel Vázquez Montalbán

Si te perdieras
entre Júpiter y Urano
te arrancarías los ojos para no ver el miedo
del universo entero pendiente de no verte

pues si te vieran
las estrellas tendrían conciencia de tragedia
tendrían conciencia
comprenderían su lógica ciega
inventarían la óptica
el poker
la ética
la estética
y el universo entero se iría a hacer puñetas


(Del llibre "Pero el viajero que huye" Ed. Visor)

Recordes?

La ciutat era un oasi de solitud. Despertava cada matí desitjant ser més a prop teu, però tu vivies absent, surant en una gran mentida. Observàvem l’horitzó i vigilàvem qualsevol petit canvi. Des de la finestra veiem un far llunyà i comptàvem els minuts de foscor. Els teus ulls sempre tenien la mirada escrutadora de qui vol anar més enllà. En un mapa cercaves dreceres que ens portessin a altres contrades, però mai vàrem sortir de la ciutat. No ens vàrem adonar que estàvem sols, que en el nostre món no hi havia ningú més. Jo romania hores i hores estirada al sofà, suspesa en la vigília. Qualsevol gest teu em feia somriure i m’omplia de ganes d’enlairar-me i volar. Però tu eres terra, enganxat al present, i estaves lligat a les arrels de la immobilitat. Jo era aigua, i m’esmunyia entre les tiges d’un futur que podia tocar només estirant la mà. I a la ciutat, en la nostra illa de rutines, miràvem de sobreviure. Mentre els desitjos onejaven en calma, estàvem sols, i només es sentia el brunzit de la nit d’estiu.

divendres, 27 d’agost de 2010

Orquídea


Si em deixo portar, oloro la salabror dels teus penya-segats i m’emmetzino de tots els teus silencis. La pell s’omple d’escates de plom que brillen sota el sol. Si em deixo portar, puc llegir la teva història a les restes que queden a la tassa que has pres cafè. T’oloro en la roba estesa del terrat, t’intueixo en la bromera que banya els meus peus. Són molt forts els lligams que em subjecten a tu, lligada amb la cadena dels records. Però de tant en tant m’escapo i ric sense pensar, parlo sense pensar, sento. Per uns moments em deixo portar i trenco l’esquelet de les pors. I quan sóc jo, sento profundament, sospiro tot sovint i em deixo portar, sense posar resistència. Intueixo tota la força que deso ben amagada. Sóc com una orquídea blava.I en el meu cap pinto, retallo, esborro i dono color a tot el que sóc. Em deixo portar i escolto els teus silencis que criden i la boca es desplega en un somriure pla, blau, horitzontal. Les vèrtebres esclaten i em deixen flonjo el cos, ingràvid. Em deixo portar i m’escapo molt lluny.

Cada cop em costa més tornar.


divendres, 20 d’agost de 2010

Natura

Sobre el ventre dorm una flor. Encara deixa sentir l’olor del prat on l’has collida. Els pètals llisquen per sobre de la meva pell espantada i m’omplo del color que desprèn. En la penombra de la cambra, la flaire ens embriaga. Sobre el meu ventre, un camí de pol·len que tu ressegueixes amb la llengua, lentament, i t’omples dels sabors de la terra. Arreles en mi i les teves tiges em recorren les espatlles, m’acarones amb les fulles més tendres. Tot esclata. Ja no sabem qui és ventre, qui és flor, qui és natura.


El final de les vacances és com prendre un xarop amarg

divendres, 6 d’agost de 2010

Tinc al bell mig de l’esquena, a les espatlles, dos bonys, esbossos d’ales que em permeten volar. Somio que volo i sobrevolo, que faig tombarelles i suro en l’aire. Les ales m’enlairen i traço estels en el cel serè i blau. Faig zig-zag entre els núvols fúcsies i llisco pels llamps de tempesta. Tinc dos bonys a les espatlles, projecte d’ales de plomes retallades, sargides amb fils de colors, recosides després de cada trencadissa, després de cada caiguda. Amb els fils cuso les ales de paper de ceba i faig dibuixos de sols, cares somrients, fruites, marietes i dofins. Del bell mig de l’esquena, a l’alçada de l’espatlla, em neixen unes ales. Desplegades deixen passar la llum del sol, i projecten per on passo els dibuixos que hi porto tatuats, imatges que capturo i lligo a les ales. I quan planejo sobre les valls tenyeixo de colors els prats, pinto la bromera de les ones, esquitxo de naïf el teu poble, la meva ciutat. Ara asseguda al jardí vull volar. Només em cal tancar els ulls i desplegar les ales del somni.

Juliol 2010

Jo vull
Vols?
Dius que no pots
i t’arrapes a mi
com una paparra de colors

dijous, 5 d’agost de 2010

De petita volia volar
Volar per sobre el mar
enlairar-me
tocar amb la punta dels dits la lluna
Trencar amb els peus els núvols
i apagar i encendre els estels
Volia volar
per sobre les muntanyes
i collir les fruites
de les branques més altes
Veure els pobles i ciutats
per sobre dels campanars
per damunt dels gratacels més alts
I volava i volava
i no vull deixar de volar
ni de somiar
Amb el llençol per capa
i un somriure de colors
dibuixat en el coixí
Els peus nus i l’herba molla
dibuixo una flor al ventre
la rego amb silencis d’aigua

pessigolles líquides

Cada pètal és una rialla

Empegada

M’he enganxat a tu i m’agrada el que dius quan calles i que em facis riure quan ploro. El cel està ennuvolat però jo hi veig sol, un sol gran, taronja, incandescent i estic socarrimada com la pell del pollastre a la planxa. De les aixelles em neixen margarides agredolces i les parpelles són de paper de fumar i per molt que vull dormir, no puc. La claror ha entrat als meus ulls i estic mig cega. M’he enganxat a tu i no puc despenjar-me de l’angle del teu somriure. Amb els dits et faig giravolts als cabells rinxolats. Et lliuro la ma estesa, franca i em llenço al teu mar de vida. Ballo en la teva nit i poso una i una altra vegada la mateixa cançó. Enganxada a tu, com una cinta adhesiva, passo d’una part del teu cos a un altra. El meu cor és un termòmetre boig i el mercuri surt disparat, escopit amb la força de la teva boca de fruits del bosc. I estàs en mi quan em replego , quan m’acarono els genolls; i estàs quan jo no sé que estàs. Sento com em sobrevoles l’esquena i em pentines les pestanyes. Estàs amb mi, encara que somiï i si estàs aquí no puc deixar de somriure.

De tres en tres, amor

Le esperó en una ciudad
como Madrid
pero no vino
cambió la llave
cambió la palabra
la sandía y las tetas
por un vestido de melancolía
como si una ciruela verde fuese
inconmovible en la rama
Le esperó en una ciudad
como Madrid
ojos de pez
escamas de plomo
esqueletos azules
de silencios
sin palabras asustadas
era la voz antigua
una cautiva flexibilidad.

dimecres, 4 d’agost de 2010

Estudi sobre els e(a)fectes adversos de l’amor


Quan comença? En el mateix primer instant, amb una mirada somrient o al copsar l’olor de les feromones? Com un antiàcid, la imaginació forma bombolles que floten entre els sucs gàstrics i més tard empetiteixen per escapar per la pell. L’etapa de la por, del voler llançar-se, entrar al joc i fer trampes. I guaites qualsevol senyal del que observes i mastegues cada nit tots els articles, adverbis i adjectius, tots els mots que han quedat en silenci. Pentines el temps que manca per la propera trobada. Sospeses i valores si tot ha estat una gran mentida. L’ansietat és cruel i a voltes et nafra i sagnen antigues cicatrius. Però som dúctils i ens acoblem com fang tendra a totes les rebaves i a tots els buits de l’objecte de desig. Hem deixat de ser persones per ser màquines de sentir. Veiem miratges obscens, sense visió perifèrica. Per esmorzar mengem els seus sospirs i retallem les distàncies per sopar. Les bombolles del desig exploten i la pell s’infla i s’escata i deixa de ser un embolcall per ser irremediablement el teló per on entra a escena el desig i la malaltia s’instal·la.

Brases

Flames sense control, taronges i blaves, que espurnegen tremoloses a la nit. La fumera t’atrapa i et sacseja. De nou, sents els espetecs dels records i l’escalfor del volcà que creies extingit. El brogit de la lava roent baixa pels records de la teva vall, omple els rius de desig. El foc líquid t’acarona l’espatlla, la corba de l’esquena i els voltants de l’orella abans de vessar. Quan el foc és tebi recorre els mugrons,t’encén els llavis humits i les galtes. Ara només queda aire calent. La passió sobrevola la cambra obscura, tancada i barrada, des de que el darrer foc es va consumir.

La cuina

La cuina era quasi un quadrat perfecte. No s’havia d’obrir el llum en tot el dia ja que la claror del pati entrava per una gran finestra. Ens agradava esmorzar a una taula petita que hi teníem encara que estiguéssim estretes. Quan ens llevàvem l’àvia feia els darrers preparatius per l’esmorzar i omplia els gots d’un suc que era ben vermell. El feia amb taronges sanguínies i nosaltres sempre rèiem imaginant que era sang o qui sap què. L’Anna menjava el pa només amb un raig d’oli, perquè deia que el pa amb tomàquet era moll. Una llesca de pa la menjàvem amb pernil dolç i l’altra, com un extra, amb xocolata. Sobre l’armari on es desaven els plats hi ha havia una planta gegantina que anaven retallant de tant en tant per poder obrir la porta. A la nevera hi teníem un munt d’imants, records d’excursions i viatges de l’avia i alguns dibuixos nostres. L’Anna era molt lenta menjant i jo em posava dels nervis amb la seva parsimònia. L’àvia si estava de bon humor cantava cançons antigues, però eren pocs els dies que ho feia. Tenia feina en preparar l’esmorzar i que quedés temps per fer-nos les cues, les trenes, o el pentinat que toqués aquell dia. A l’ hivern a la cuina feia caloreta. L’àvia es posava a fer el caldo ben aviat. Ens pixàvem de riure quan veiem que cremava les potes del pollastre per després treure-li la pell. Però jo preferia esmorzar a la cuina els darrers dies d’escola, a punt de començar l’estiu. Recordo la claror que entrava per la finestra, els xiscles dels ocells i les estones que em passava mirant com el vent bellugava la roba estesa.