Era necessari? Ja sé que la mama diu que era moda, que totes les
nenes anaven així i que estava molt mona. Mona com les del parc. No he entès
mai que veiés normal que anés ensenyant les calces. Després, tot un plegat, no
estava bé que segués eixarrancada i havia de vigilar en com saltava, com posava
les cames quan anava en bicicleta. La iaia em deia que de gran sempre hauria
d'anar vestida amb pantalons perquè tindria les cames assenyalades de cops i
esgarrapades. El curiós va ser que passats els anys vaig ser jo la que anava
amb jersei de màniga llarga en ple estiu. No sé quin sentit del ridícul tenia,
no volia mostrar el meu cos imagino, plana completament, tan prima, el cabell
llarg tapant-me mitja cara... i a sobra tan blanca en ple estiu. Tenia mèrit perquè
després de passar de sant Joan a primers de setembre de vacances no quedava en
la meva pell ni el lleu rastre d'un raig de sol. Quan hi penso, em sap greu pel
papa i per la mama. Tan treballar perquè gaudíssim de l'aire lliure, i la nena
amb una atac agut d'adolescència! Si hagués pogut hauria fet de cargol tot el
dia i l'hagués passat tancada i barrada dins del meu món. Ara en canvi no em fa
res mostrar el meu cos; justament ara que tot comença a despenjar i que em
sobren quilos. Aniria despullada tot l'estiu. I m'he tornat un llangardaix. De
la foto potser el que no ha canviat són les gambes. Quina pinta tenen i què
bones són. La mama tampoc ha canviat. Continua vigilant que no caigui.
(18/04/2012)