Translate

dimecres, 19 de març del 2014

Res ha canviat - Eva Jané

La dona està nerviosa. Prop de la melsa nota un pessigolleig suau que s’estén fins la boca de l'estomac, els tremolors són quasi espasmes. S'afanya a sortir de casa. Al carrer hi ha una nena que patina. És la neta d'una senyora que viu també al carrer. La nena fa un saltiró i cau de cul a terra. L'ha vist créixer des de la distancia. Al carrer hi ha un parell de bancs i uns arbres, dels quals no sap el nom, molt alts i prims, frondosos. A la primavera fan flors i els ocells s'hi posen i piulen. L'avia s'hi ha passat hores al banc, bellugant el cotxet amb cura endavant i endarrere. Asseguda a un banc o altre segons si cercava sol o l'ombra. La dona l'havia observat molt dies de del balcó. La dona nerviosa s'afanya i tira carrer avall i deixa enrere l'avia i la nena. Repassa mentalment si ho porta tot. La camisa de dormir de batista, per que no li faci ferides. És una roba molt fina, com la dels nadons. I molt cara, però haurà valgut la pena, segur. No sap si haurà d’estar gaire estona ajaguda. Aquell infermer no li va explicar bé. Era pel roig. Els pel rojos no li cauen bé. Ara que ha recordat que era pel roig, s’ho explica tot. Aquella pressa per donar-li els volants, els papers i fer-la fora d’aquella manera poc galant. Ni un gest d’aixecar-se per acompanyar-la a la porta. Ni un somriure d’ànims. Res. No els explicarà res personal a no sé que ho trobi estrictament necessari. No tothom ho pot entendre. Ella vol deixat el seu secret a resguard. Ben mirat, ningú n'havia de fer res. Quan ho va decidir era un dia clar. Semblava que ja estava a punt d'arribar l'estiu i en canvi ella va sentir fred. Una gelor que li va quedar atrapada al moll de l’os des d’aleshores. Una angoixa arrapada a la boca de l’estomac. Era un dia blau, esquitxat per algun núvol juganer i subratllat per dos estels d’avió. Sempre que els veia somiava en viatges sense bitllet de tornada i somreia quan imaginava gent asseguda en butaques dins d’aquell artefacte. Caminava de pressa Rambles avall i quan menys s’ho esperava el va veure. En Grau. Estava convençuda que ho era. Quasi no tenia ni un pel al cap i s’havia deixat una mena de barbeta estrafolària vermellosa, com si fos un avantpassat de van Gogh. Badava davant del quiosc fins que finalment va arreplegar un parell de diaris i una revista i li va donar els diners a l’home. O deixava bona propina o sabia molt bé quant costava perquè al deixar anar les monedes va girar cua i es submergí a els Rambles. Ella entre que va reaccionar i va donar crèdit a que l’havia vist va perdre uns segons meravellosos. Quan va reaccionar, va córrer Rambla avall decidia a trobar en Grau. Quan ja ho anava a deixar per perdut, i pensava que l’endemà faria guàrdia al quiosc fins que tornés, el va veure girar per Ferran. Hi havia molts turistes badant però de lluny el va conèixer. Era el seu caminar. En altres circumstàncies en Grau hagués estat l’esgarrat. De ben petit les seves cames semblaven dos parèntesi. Els metges van fer horrors amb ell. El van castigar a estar mesos estirat a un llit amb les cames lligades a ferros, quatre operacions per posar ferros, altres tantes per ajustar algun aparell ortopèdic i altres andròmines. Però en Grau quan va estar tip, va decidir que volia córrer. Primer corria del barri, sempre de nit per que no el veiessin plorar. Després per Collserola; la carretera de les aigües es va tornar el seu refugi. Després van ser les curses: la pujada a Montserrat i la mitja marató. Tot i que mai en va guanyar cap per allà on anava causava admiració i feia seguidors i fins i tot amics. Admiraven el seu esforç i la seva lluita. Així, la dona nerviosa el va localitzar al carrer Ferran de ben lluny. Va tombar pel carrer Ciutat i ella sense quasi alè el va seguir fins la terrassa d’una cafeteria en una petita plaça, on estava assegut. Ell fullejava un diari i ella caminava amunt i avall mentre dubtava què fer. Semblava un animal en captiveri, fins que es va decidir. Ja havia perdut prou temps i es va plantar davant d’en Grau. 

- Hola 

Va dir amb un somriure nerviós. Ell no va dir res, la va mirar i parpellejar quatre cops. La dona va esperar fins sentir dolor i després el buit. Es va girar i marxar tan de pressa com va poder. No l’havia reconegut! Tant mal li havia fet el temps? Ja no quedava res d’ella? Ni una pista, ni cap rastre que la delatés. Ja no havia la mateixa llum als seus ulls? A l’arribar a la clínica l’ infermer pel roig teclejava a la recepció. Fins que no va acabar d’escriure no va aixecar el cap. 

- És un ingrés? 

Ella va lliurar el xec per la intervenció. No volia només una bona intervenció. Volia tot el que els seus estalvis li permetessin aconseguir. Volia tornar a ser ella. La que en Grau va conèixer quan ella l’estimava. La intervenció era complexa i pràcticament pionera al país. Es tractava de reconstruir alguns ossos i canviar d’altres per uns construïts amb una aleació molt lleugera de titani. Una vegada superat el post operatori de la intervenció, aproximadament un mes i mig després, començarien amb les intervencions més clarament d’estètica. Li canviarien el naixement del cabell a noranta-dos mil.límetres més a baix amb una repoblació de fol·licles pilosos. Reconstruirien les orelles, especialment l’esquerra. Ella sempre creia que si Grau li xiuxiuejava ho faria a l’orella esquerra. El nas més petit, pujar els pòmuls, treure pell de les parpelles, treure bosses sota ulls, estira la pell de la cara i el sota barba i arrodonir la forma dels ulls. Els diners, l’esforç, el dolor, la reclusió a la cínica d’abril a octubre, res l’havia aturat. Volia ser la que era quan ella estimava a Grau. Res era problema per ella, si Grau quan la tornés a veure la reconegués i veiés en ella aquella joveneta enamorada. En Grau seu a la terrassa d’un bar llegint un diari. Li costa concentrar-se. Comença a fer fresca i voleien les primeres fulles. Li agrada la tardor, el seus colors. Plega el diari amb parsimònia i s’estira algun pèl de la barbeta. Entre els vermells despunta algun pel blanc. Ha passat temps i no pot deixar de pensar en aquella dona dreta. Ella tremolava encara que era un dia càlid de primavera. En Grau no va poder badar boca. Aquella mirada tendra i transparent que l’havia captivat. Les mans suaus, de porcellana i els dits fins i ben tornejats que tant havia desitjat que l’acaronessin. Aquelles arrugues eren noves; record de tots els seus somriures. Res havia canviat en ella.