Translate

dilluns, 25 de juny del 2012

Ojalá

No quería mojarme en tu mar.
Pero estoy enrollada
en tu red de espaguettis.
Ojalá nunca hubiera volado
sobre tu nube púrpura 
de cenizas y piel quemada.

Proximitat

L’assassí havia arrossegat el cos uns dos-cents metres fins a deixar-lo recolzat a l’arbre. Només calia observar les roderes d’un vehicle, el bassal de sang i el rastre vermell sobre la neu que evidenciava el recorregut, per fer-se una idea de com havia anat tot. L’havien mort en un altre lloc i l’havien deixat allà abandonat. La neu podia ser una aliada a l’hora de trobar alguna pista. De les petjades se’n podien treure moltes dades, com el pes aproximat de la persona, el numero de peu, quin tipus de sabata les havien deixat. No calia ser un expert per veure que qui havia deixat les petjades era coix. Les del peu dret eren més profundes que les de l’esquerra. Es va afanyar a donar ordres per que es limités una zona per on havien de passar tan el jutge com els homes de la funerària quan arribessin a fer l’aixecament del cadàver. Algú va cridar: - aquí!- per avisar de que havien trobat alguna pista. S’hi acostava amb celeritat quan es va fixar en una burilla al terra. ¿Qui l’havia tirat? Es va ajupir i hi va dipositar al costat un conus de color blau per marcar l’ indici. Més tard recollirien i classificarien totes les mostres. Qui sap si les restes d’aquella cigarreta els portarien en lloc. L’home li va assenyalar què havia trobat. Es va mirar l’objecte sense donar crèdit al que veia. Lentament, amb incredulitat, va treure els guants i se’ls va posar. Els primers rajos del sol van fer brillar per un instant l’objecte. Amb molta cura el va agafar per la seva base i abans de llegir el que estava escrit ja sabia què hi posava. Gener del 90. Era una bola de vidre, de les que estan plenes d’aigua i purpurina i si les sacseges imiten una nevada. Dins, amb la mirada perduda i el somriure odiós, el pallasso de cabells blaus. Va sentir la indignació i la ràbia pujar per les seves galtes. ¿Quan acabaria? Va desar amb rapidesa la bola dins d’una bossa. Mes tard hi cercarien empremtes, encara que sabia que no n’hi trobarien cap. L’assassí era allà, observant. Entre aquella munió de gent els vigilava. Sempre havia anat així. Després els arribaven les fotografies del lloc dels fets i d’ells recollint les evidències. Es va aixecar poc a poc i va dir a un dels homes que vigilessin on trepitjaven. En tots els escenaris s’havien trobat els ulls de la víctima dins d’una capsa de fusta. De moment ningú no l’havien informat de tan macabra troballa. Aquell dia però alguna cosa era diferent i allò feia que se li regiressin els budells. El policia sabia amb exactitud que la bola de vidre que havien trobat era seva.

Sola

Ha dit que era culpa meva. Jo quina culpa tinc que em parlin? I m'han castigat. No és just i a sobre m'han fet anar a la biblioteca que en aquesta escola és molt gran. La que tenia al cole d'abans era més xula per que hi havia més contes i tebeos. En aquesta hi ha muntanyes de llibres vells posats en prestatgeries velles. Les taules són d'un color marró molt lleig. Hi ha uns rètols daurats amb una paraula negre "silenci" i fa molt de fred. Quan he entrat amb la nota, la senyoreta Carme, la bibliotecària, m'ha dit que agafés un llibre, m'assagués en una taula del racó i no fes soroll. Quin avorriment. Primer m'he assegut i he mirat per les finestres. Els grans estaven al pati. No juguen a res, només parlen i fan tonteries. Això que tenen pilotes i tot el pati per ells sols. N'hi havia un noi que tocava la guitarra. Des d' on estava asseguda i amb les finestres tancades, no el sentia. Quan et fas gran et tornes tonto. Era un avorriment i m'estava avorrint. Ha vingut la senyoreta Carme i m'ha dit que em portés bé que havia de sortir un moment. No m'ha fet cap gràcia quedar-me sola. Es sentien sorollets per tot arreu. Potser eren rates grosses i bigotudes que mengen paper. He començat a mirar per la biblioteca a veure què hi havia als prestatges. He vist que havien llibres de tots colors, però lletjos i super difícils, de coses rares. A les prestatgeries del fons, he vist que hi havien escales amb rodes. He mirat cap a la porta que encara estava tancada i he corregut cap a l'escala que tenia més a prop. M'he enfilat i agafant empenta, m'he bellugat cap al final, on hi ha les grans finestres. Cap nen m'havia explicat res d'aquestes escales i són divertídissimes. És com volar. Després m'han tornat a castigar. ¡És que la senyoreta Carme quan camina no fa gens de soroll!

La porta

A un racó de les golfes, a on no hi arriba la claror, hi ha la porta. La meva germana i jo, la varem descobrir un dia que jugàvem a fet i amagar. Potser havia estat sempre allà i no ens havíem fixat. L'havia oblidat fins que ella va agafar la varicel·la. Com no em deixaven jugar amb la meva germana ni entrar a la seva habitació vaig pujar a les golfes. Em vaig mirar la porta amb curiositat. Quan feia estona que l'observava, vaig sentir que darrera hi estossegava algú. Vaig posar la ma al pom, i amb cura, el vaig fer girar fins que es va sentir el clic. Vaig obrir la porta poc a poc i la claror em va fer parpellejar. Un home bufava el vidre i feia bombolles. Em va mirar i em va dir que m'acostés i l'ajudés amb les que ja tenia preparades. El forn roent donava molta calor. Va obrir una capsa on hi guardava persones. Eren molt petites i amb les pinces i molta cura, en posava una dins de cada bombolla. Les persones estaven contentes de poder sortir de la capsa. Un senyor barbut va costar molt de posar per que estava molt gras. A l'habitació, a tots els panys de paret hi havia prestatges i les rengleres de prestatges formaven passadissos. Eren tots plens de bombolles. En un dels prestatges vaig veure a l'avi i al tiet tancats cadascú a una bombolla. Feia molt que no els veia i em van fer hola amb la ma. L'home de les bombolles, veient que ja era molt tard em va dir que marxés. Vaig sortir per la porta on havia entrat i vaig baixar les escales des de les golfes fins el menjador. El pare obria la correspondència i llegia la publicitat assegut al sofà. Em vaig acostar i li vaig dir: - ¿saps que hi ha una porta a les golfes?- Ell va mormolar alguna cosa i va seguir llegint sense fer-me ni cas. Em vaig acostar per fer-li un petó i mentre sortia del menjador li vaig dir: - papa, aquest Nadal l'avi i l'oncle tampoc vindran.-

Relacions personals

El primer dia de feina a l’empresa de telemàrqueting, em van assignar el cubicle 302. Vaig baixar en l’ascensor acompanyada dels homes de seguretat fins a la planta -3, carregada amb la meva maleta, els auriculars, la carpeta de les comandes i el bolígraf verd. En el llarg passadís vaig cercar el número a la porta. No sabria dir les mides de l’habitacle, però just cabia el llit, el lavabo i la pica, la cuina, la taula per treballar, el tamboret i un armari d’un cos. En un parell de dies ja m’havia fet amb el sistema i les vendes no m’anaven malament. A l’ arribar divendres vaig acceptar la invitació del matrimoni del 304 que feia un sopar de veïns. Els nens van ser els que em van venir a rebre a la porta. Em vaig quedar parada de veure que el seu cubicle era més gran. Jo pensava que tots eren igual, però el del 384 em va explicar que n’havien de tres mides segons l’antiguitat que tinguessis a l’empresa. Vaig preguntar al nen més petit per l’escola i em va dir que feia primer curs en el cubicle 303. La dona xinesa del 392 em va preguntar per les vendes i em va dir que si m’esforçava em podia treure un bon sou. El sistema era bo: no es perdia temps en trasllats a la feina i al viure en el lloc de treball estalviaves diners de lloguer, llum, aigua i si eres insomne podies posar-te a treballar en qualsevol moment de la nit. Li vaig preguntar si no trobava a faltar la seva vida anterior i em va dir que no, que mai havia estat tan feliç.

L’endemà, en el meu cubicle, de tant en tant sentia una veu. No era cap dels meus veïns. Vaig pensar que la veu venia de la reixeta que hi havia prop del sostre. Ja m’havien parlat dels del segon pis. Al vendre més, tenien una altra categoria i estaven organitzats en cubicles més luxosos en el nivell -2, un pis més amunt. Aquella veu, ni greu ni aguda, em distreia i em feia les hores més curtes. I un dia em va parlar. Ben aviat varem connectar: primer em donava consells de feina i després idees per tancar més vendes. Aviat ens varem fer amics i parlàvem de tot el que faríem quan jo pugés a la segona planta i no haguéssim de parlar a través de la reixeta. Encara que no ens veiem, pel to de veu ja sabíem com ens havia anat el dia i si havíem venut gaire. La dona xinesa del 392 va picar un dia a la porta per convidar-me a casa seva però amb una mentida pietosa vaig rebutjar la invitació per que no volia deixar sola a la veu. Ja no ens podíem separar. Somiava en el moment que pujaria a la segona planta i ens podríem abraçar.

I va arribar el dia. En el meu cubicle es va encendre una llum vermella i va sonar la sirena. No m’ho podia creure. Aviat estaria amb la veu. Què diria quan em veiés? Vaig recollir la maleta, els auriculars, la carpeta de les comandes i el bolígraf verd i vaig quasi corre cap a l’ascensor. Es van obrir les portes, i em van fer entrar els mateixos dos homes de seguretat que m’havien acompanyat el primer dia. El cor em bategava al coll quan vaig picar a la porta del 202. Em va obrir una dona menuda. Em volia morir! La dona em va preguntar que per qui demanava. No vaig poder respondre. Em vaig posar a plorar desconsoladament, mentre les portes dels altres cubicles s’obrien i un munt de tafaners sortien al passadís. La dona em va dir que acabava d’arribar, s’estava instal·lant i esperava als de manteniment. Vaig preguntar mentre somicava, on estava l’anterior habitant del cubicle. Un veí em va dir que havia marxat aquell migdia. El darrer mes, havia baixat molt el seu rendiment i l’empresa l’havia acomiadat. Abans de marxar, havia arrancat la reixeta de la paret i se l’havia emportat. Ningú va entendre aquell acte de vandalisme.