Rellotge

Quan s’atura

aixafo l’univers

i arrenco els pètals

peixos morts de la memòria

mecanisme de ziga-zagues

Quan el temps es perd

les paraules

dolç, creix, cristall

s’escapen disfressades

Passo de puntetes per un món sorollós cercant el darrer mar. Vull ser peix. Nedar contracorrent amb l’ esquelet d’espines i escates a la pell. Amb l’empenta de les ones lliscar entre la bromera. Brànquies roges i lluents. Passar a tentines entre bancs de peixos i enredar-me entre mongetes de mar. Vull ser peix i serpentejar dins d’un mar en calma, que l’aigua em xucli i regurgiti. Per sentir només el so de la meva respiració. La remor del món exterior.

(Dibuix de Claudi Puchades)