Dies al xiringuito groc

A l’establiment hi ha dos homenots de color maduixa, torrats des de que han arribat. Torrats de pell i pel litres de cervesa que s’han fotut. Fan xin-xin un cop darrer un altre. El xiringuito és petitó i està ple. Des del meu racó observo. La gent riu i xerra. Es veuen banos  de colors ventant a tot drap. Fa molta calor i no passa ni una gota d'aire. Avui a la taula del davant hi ha quatre nenes de casa bona que no tenen ni vint anys. Deuen celebrar que s’han tret algun coi de màster. Quasi són les dues i en Manuel, l'amo, ja comença a suar pel clatell. Està fora davant les brases de la barbacoa. No el puc deixar de mirar. Porta la samarreta de tirants que tant em posa. No li veig la cara, només els rínxols esvarats, però estic segura que somriu. Arriba el ritual:  quan posa les sardines sobre la brasa, engeguen la música i és quan Manuel comença a cantar. Les quatre noietes piquen de mans coquetes  i riuen. Es veure ballar en Manuel i jo em poso a mil. Tomba les sardines i fa giravols mentre belluga els malucs. Els banos acceleren el ritme. Petits xiscles i molta risa tonta. Hi ha una taula amb dos matrimonis que es belluguen al compàs de la música. Veig com belluguen els peus frenèticament. Al final un dels homes, s' acava d' un glop la copa de sangria i s’aixeca i treu a ballar, a la que no és la seva dona. Ballen descalços sobre els taulons que fan de terra. I veig com els que han quedat asseguts s'agafen la ma per sota la taula. 

Nombres naturals

Quantes vegades he donat explicacions? Són tants cops que he dit que m’ha agradat, que bo ets i mai ningú m’havia fet sentir així. O tranquil, no passa res. Un altre dia serà, no t’amoïnis. Quants cops he esperat que em miressin. Quant temps fent el que han de fer les senyoretes. Seure amb les espatlles rectes, caminar amb el cap ben alt. Tipa de no poder optar a ser el que sempre volia ser. Tipa de somiar sempre amb l’esborrador a la ma. 

Ja no deso a la memòria els cops que m’havia d’esperar a que em donessin permís per parlar. Quantes vegades he assentit i he callat. Quants cops, quan em tocava pensava que era bruta? I em sentia un ésser infecte i fastigós. 

I han passat molts dilluns, i febrers, i estius i l’any del cavall. Ha passat tanta vida! I avui, 22 de juny, just a les 6:58 hores he dit: PROU. I ara no sé per començar. Potser llegiré a Pavese. O no. Potser demà viatjaré a Roma a recollir un premi. O no. Em compraré un vibrador. Crec que sí. Segur que sí. I després? I després? Saps que ha passat mitja vida? Sí, i ara ve el millor. 

Derribar

Malparits! Perdona'm però se m’escalfa la boca. Ja saps que no sóc de dir paraulotes però és que em vull la sang. Sí, sí, ja m’ho havia dit la Conxita però ja saps com és. Sempre amb aquell afany de protagonisme. A vegades s’inventa històries. És tan creativa! I tafanera... Doncs sí, tiren la casa, per no sé què de les normatives. Però jo em pregunto, si la casa té prop de cent cinquanta anys què en sabien de les normes del segle XXI. No ens hauríem nosaltres d’emmotllar i adaptar la nostra ciutat per a conservar la història? No, no... Escolta’m no em poso intenssssssa. Però és injust, no em diràs que no. Jo m’he apuntat a la plataforma contra el derribu de la casa, es clar. Noia que la casa té dos cents anys! Però com t’ho he de dir? Que nooooooooo que no és per la perruqueria!! Tant hi fa que faci prop de vint anys que hi vaig, i que la Mariví em conegui els cabells millor que jo. És per la casa. I ja el remate és que diu que aprofita i es jubila, i ja no pentinarà mai més, has sentit bé, mai més. Així sense sentiments, ens deixa i diu que no pensa seguir. Escolta’m bé que el coi de casa tenia dos cents o tres cents anys. I jo ara que em fixo és ben maca. L’has mirat amb deteniment? Aquelles motllures de flors. No és de maons, és de pedra! I els balcons? Què em dius de les filigranes de ferro forjat? Si potser va fer la feina el mateix ferrer que el de la Pedrera. Mira, no. No és per la perruqueria. No és per que a Mariví li hagi tingut tanta confiança. Aquelles parets han escoltat els més íntims secrets. Bé, siguem clares, els secrets que es poden explicar. Mariví m’ha entès. És basca, i té la ment més oberta al haver viscut al costat de França. Què dius? Que aniràs a la perruqueria de la plaça?? A mi no em veuran pas el pèl!! Creu-me a la casa només li manquen uns arreglos, una ma de pintura i prou. Netejar una mica la cara. Res més. Les cases de quatre cents anys les feien a consciència. On anirem a parar? En un món de cases cares, de finestres petites, sense balcons. En un món de perruqueries, cadenes impersonals. Què se’n farà de les Marivís del món?

Recuerdo de mi hermano

Guido apareció en mi vida en uno de los peores momentos de mi existencia. Mi padre después de mucho tiempo enfermo y una larga lucha, había fallecido. Entre sus deseos, uno a destacar: que sus cenizas fueran esparcidas en Playa Linda. Nunca le pregunté por qué. Hacia allí volé, hablándole a la urna e interrogando a unas oscuras nubes  de tormenta. Nunca tendría que preocuparme por el dinero pero me preguntaba desconsolada con quién gastaría su fortuna. Del avión, la temperatura ideal y el lujo del business, a la avioneta destartalada, hasta llegar a la isla. Ni un ápice de vértigo, sólo azul por todas partes y sol. En la carta que me dejó escrita me daba claras instrucciones y debía hospedarme en el Loro cantarín. Al aterrizar tomé un taxi que parecía a punto de desmontarse. Miré por la venta y me inundó una gran sensación de deja vu. Las calles, el mercado al aire libre, el olor a sal, la casa blanca con contraventanas azules, los parterres con flores que llegaban casi al mar y el porche. Y él. Estaba sentado en los peldaños, con una libreta en el regazo y escribía. Al escuchar ruido se levantó de un salto. -¿Emma? Y bajó rápidamente hasta mí. “Lo siento, los siento muchísimo” dijo. –Soy Guido. - Le miré; nos miramos. Me sonrió y sentí que estaba en casa. Me ayudó a instalarme en una habitación que daba a la playa y con la excusa de deshacer el equipaje le pedí que me dejara sola. Me quedé inmóvil, ahí, en medio de la habitación.  No podía quitarme de la cabeza esas manos que ya había visto antes. Esas manos fuertes, agarrando las maletas, corriendo las cortinas. Lo imaginé  de niño mientras nadaba; saltaba las olas y reía. Le imaginé cuando jugaba descalzo a la pelota en la arena con un grupo muy ruidoso de niños en bañador. Lo imaginé  ya de adolescente de camino hacia la escuela de secundaria, mientras comía una papaya. Imaginé que el jugo se le escurría por las manos y le manchaba la camiseta. Le vi escribiendo largas cartas en el porche. Y vi cómo se soplaba el flequillo una y otra vez de esa forma tan graciosa. Estuve largo rato en el balcón de mi habitación mirando el mar, recordándole. Mi amigo invisible, mi hermano imaginario. Pensé entonces en el propósito de mi viaje y en mi padre. Él me había enviado allí. Me decía “a veces pasan cosas extraordinarias, cosas increíbles. No te asustes. Disfruta de esos momentos”. Me cambié de ropa y me puse cómoda: un pantalón corto y la camiseta que me regaló papá y bajé al porche. Me senté a su lado. Él me miró y se rio “-Veo que no has conseguido limpiar la mancha de papaya”. Ese fue uno de esos momentos increíbles casi mágicos que contaba mi padre. Acepté la limonada que me ofrecía y miramos el mar en silencio un largo rato. Me fijé en nuestros pies desnudos y en la mancha con forma de luna creciente que compartíamos. 

Mala

Es una niña mala y gruñona. ¡No tenemos la culpa que tenga bigote¡. Siempre ha dado un poco de miedo con los pelos en la cara y esa voz ronca. Un día nos reímos un poco de ella y se enfadó. A ella nunca le importaba nunca hacer de monstruo pero de repente se cansó. Le dijimos que si no hacia de monstruo ya no podía jugar con nosotras Y por eso empujó a Eli mientras bebía en la fuente. Se clavó en el paladar el surtidor y el agua se volvió roja y su bata era una mancha, las manos teñidas y ese olor raro. Y los gritos. Por eso no puedo dormir mami. Nosotras nos reíamos, yo me reía de ella, también. Sólo un poco. No tuvo bastante con Eli que a Eugenia le dio un empujón y la tiró por las escaleras. Gritaba y lloraba, lloraba y gritaba más. Le vi la pierna mami, y le salía el hueso. La señorita no hizo dejar sitito para que le diera el aire y entonces vi su cara. Esa cara de monstruo con los ojos llenos de sangre. Te lo juro mami. Tú también te habrías dado cuenta. Tenía la boca un poco abierta y me fijé en sus colmillos y por eso no puedo dormir. Me siento mala, mala persona por reírme. ¿Y el cuaderno de Regina? Eso fue después. Ya sabes que hace unos cuadernos muy bonitos y siempre saca muy buenas notas. Siempre saca nueves, casi diez. Pues desapareció el cuaderno y lo tuvo que repetir todo entero y claro con las prisas sólo le pusieron un seis. Ella lo había escondido en la biblioteca, No, no, mamá. Fue ella. El cuaderno estaba al lado del libro que ella había leído. Al final la han pillado. Y sus padres se han disgustado tanto que se han separado. O eso fue antes, no sé. Ella se va a vivir con su madre y sus hermanos a un pueblo del sur. Oí que la señorita le decía a su padre que los niños a veces reaccionan así y quieren llamar la atención. Yo creo que es mala y por eso le gustaba hacer de monstruo. Ahora Eli no habla bien por la herida en el paladar. Cuando la escucho estoy triste pero no se lo digo. Jugamos juntas, nos reímos.   Pero reír a veces no es tan bueno. 

Teoria del plagio

La habitación blanca, de dos por dos. Fría como una cárcel, como el olvido. Estantes metálicos, de acero inoxidable. La cama impoluta. El batín blanco, el bigote cano y la memoria oscura. El aire mentolado de la habitación no le deja dormir. De su boca exhala oes de cristal. Hace nueve años que no sale de esos muros de metacrilato. Sueña; y sueña con alfombras pesadas, cortinas de terciopelo. El hombre sujeta con manos temblorosas las cartas. Las que guardan hojas secas. Tardes en el cine de la ciudad de provincia. Películas de arte y ensayo con pianista vestido de domingos. Y en la pantalla se proyectan sueños. Recuerdos marchitos en una habitación blanca dos por dos.  

Ser un altre

Un dia al centre comercial vaig trobar un nen perdut. De seguida van arribar  un home i una dona grans que cridaven enfadats i l’amenaçaven en donar-li una surra al cul per haver-se escapat.  En aquell moment veient la cara de pànic del nen li dic als avis que no, que del meu costat no es mou el nen i que sóc la mare i a ells no els coneixem de res. Així molt digna, quasi com una heroïna agafo de la ma al LLuiset (li diré Lluiset) i ens obrim pas entre la gent que ens mira i admira. Quina mare coratge pensaran!

En Lluiset és molt bitxo, com ha de ser per l’edat que té. És molt Intel·ligent i carinyós. Quan el desperto pel matí mai està enfadat. M’encercla amb els seus bracets i em diu mama fas olor de cafè ! Jo li tinc preparat l’esmorzar a la cuina. Vull que creixi sa i fort. Una mica de pa amb pernil, una peça de fruita, uns cereals i un got de llet. M’agrada veure com menja i com recull totes les engrunes del plat que queda nét i polit. Després es vesteix solet, té una edat ja, i jo li faig la clenxa i li poso colònia.  Anem passejant a l’escola, sense córrer, assaborint de la nostra companyia. Quan arribem a la porta ja comença a trobar amics i companys. Sempre m’estira de l’abric per que m’ajupi, em fa un petó i un somriure i em diu fins després mare. Jo em quedo una estona mirant com entra amb aquella motxilla a l’espatlla que quasi fa més bulto que ell. Les hores passen lentes però tot arriba i ens retrobem a la porta de l’escola on la senyoreta diu pel micròfon Lluiset, la mama està aquí. I ell surt entresuat i rialler, arrossegant la motxilla. M’agrada la olor enganxosa que fa quan m’abraça.  De què és avui?  Diu amb aquella veu d’ocellet que sembla que refili. Sempre està content amb el berenar per que surt afamat però quan li dic uiiii carinyo avui me l’he deixat a casa amb cara de pena ell pica de mans per que sap que és de Nocilla i li encanta. I és tan graciós menjant i li queden tan bé aquells bigotis de xocolata. De camí al parc m’explica els treballs que ha fet i què ha dinat. Quan arriba córrer a la font a beure aigua i em deixa la motxilla al costat del banc i marxa a jugar. Lluiset no marxis d’aquí davant. No marxis.

Com et dius bufó? T’has perdut? Per sort aviat han aparegut un matrimoni gran, plorosos i feliços d’haver trobat al nen. Jo mai he volgut tenir fills. No he tingut mai cap instint ni se m’ha despertat cap rellotge biològic. Però per una estona he estat una altra persona. Amb una esrona ja n'he tingut prou.  Jo he volgut ser lliure i que res amb lligués. Res de fills.
M’ha fet gràcia. Quan ha dit adéu senyora tenia una veu d’ocellet. Em pregunto si hauria estat una bona mare.