Translate

dissabte, 28 de març de 2009

El berenar

M’agrada anar a casa la tieta Rosita. És una casa antiga amb una escala fosca i ella viu dalt de tot. Sempre ens dona pa amb xocolata per berenar, d’aquella negra que fa tanta olor. No ens en dona gaire per que no tinguem mal de panxa. Mentre els grans parlen, nosaltres voltem per la casa mirant totes les andròmines que té. La nina del vestit negre no m’agrada. Només té un ull i la cara de porcellana. Quan pugem al terrat, encara que jo provo de distreure-la, la meva cosina sempre se l’emporta per jugar. Ni m’agrada la nina, ni m’agraden els coloms. Quan arribem al terrat amb la nina, els coloms comencen a fer aquell estrany soroll. Jo no em vull acostar a la gàbia. Sé que ells li van treure l’ull. Ara només hi té un forat, fondo i tan negre com el seu vestit i que li fa molt mala olor. És pujar al terrat, i començar a fer vent. No me’n adono i alguns coloms han escapat de la gàbia. S’amaguen entre la roba estesa, dins del camal d’un pantalons, a la butxaca d’una camisa i no deixen de fer aquell soroll i jo m’estic marejant. La porta de l’accés al terrat s’obra de bat a bat i m’espanto. Són la tieta i l’àvia que arriben. La tieta Rosita porta una bossa amb el menjar pels coloms. La meva cosina córrer a demanar-li que li deixi donar a ella. Jo m’acosto encuriosida a veure el contingut de la bossa. Dins hi ha una centena d’ulls negres que m’observen i fan molt mala olor. Tinc ganes de vomitar. Miro a la tieta Rosita. Té els cabells despentinats i un estrany somriure. El vent bufa amb força i el cel s’ha enfosquit. Quan la tieta Rosita em diu si vull berenar li dic que no. La xocolata em dona mal de panxa.
Eva (25/03)