Sovint he hagut de menjar les meves paraules i ha estat una dieta prou equilibrada
Winston Churchill
S'escapa una llàgrima. El jazz batega als polzes. És una melodia
cargolada, relligada cap a dins. I la llàgrima s'allarga, s'estira i
deixa un rastre salat a la pell. La melodia i la llàgrima fan una
terenyina fosca, d'olor a vell. S'encén una espelma i es fa la llum
mentre el saxo vibra i s'ilumina l'estança. Una llum daurada s'enganxa a
les hores baixes i un petit sol fa claror. La música és imperceptible, un lleu brunzit. A l'estomac una sensació tèbia, una
lleugera esperança. Demà, no plorarà.
Foto d'Eva Jané
Camina amb una lleugera coixera. Camina tan ràpid com els pensaments li permeten. Fa camí per no aturar-se, per no deixar de pensar. Primer un peu, després l'altre. Les passes recorren els carrers sense aturar-se. No vol oblidar res. I el sol d'entre els núvols deixa anar un timit raig. Ningú sembla adonar-se. Qui camina coix sent l'escalfor. Va lent i observa que la vida a vegades es belluga a poc a poc.