Translate

dimecres, 30 de desembre del 2009

Magia Potagia

Aquest any m’he portat bé, més que bé. He estat tot els dies esperant a que passés l’any i portant-me bé. Aquest sí que em portaran els reis el joc de Màgia Potagia. M’he portat bé tot el hivern, la primavera i fins i tot a l’estiu. Tindré el joc de Màgia Potagia. A l’estiu costa molt portar-se bé. Sobre tot si tens una germana que et fa la vida impossible i una avia que no te’n passa ni una i té ulls al clatell que tot ho veuen. Els reis treballen per ella i m’espien. Amb el joc de Màgia Potagia li trauré el poder. Els papes també ho saben tot i sinó li pregunten a la senyoreta. Només demano el joc de Màgia Potagia. Parlar a classe no és portar-se malament. Espero. Quina culpa tinc jo si em parlen. Però ara porto tota la tardor sense parlar i els papes em preguntes si em trobo bé. Jo els faig que sí amb el cap. Vull el joc de Màgia Potagia. Els papes diuen que em portaran a cal metge. I no vull anar-hi. El doctor em posa un pal de fusta a la boca, fins la gola i m’agafen moltes ganes de vomitar. Cridaria i diria: -prou!- Però no, aguantaré per que vull el joc de Màgia Potagia i quan el tingui li convertiré el pal de fusta en una piruleta de maduixa amb forma de cor.

Quants dies queden?


23/12/2009

dilluns, 28 de desembre del 2009

Liliana Bodoc - Los días de la sombra (fragment)

"El tiempo no tiene una sino sus muchas ruedas. Una rueda para las criaturas de corazón lento, y otra para las de corazón apresurado. Ruedas para las criaturas que envejecen lentamente, ruedas para las que se hacen viejas con el día."



Foto del Blog oviedocuadernosciudadanos.net

David Foster Wallace - La niña del pelo raro (fragment)

"Es el aquí. Es el ahora. Las bellezas por venir deberán ser nuevas. La invité a ver el renacimiento de un cristal: frío y plano como una pastilla. Fibras brillantes parpadeando en matrices estéticas bajo un floreciente amanecer de sodio. Lo que nos conmueve y por tanto nos guía es lo que está vigente. Preveo el surgimiento inminente de una enorme desnudez, de una limpieza inmensa que borboteará en todos los rincones del significado. Huelo cambios, que traerán consigo alivio, igual que la húmeda promesa de un chaparrón de verano."

Foto del Blog Diariarte

dilluns, 7 de desembre del 2009

Josep Pla - Les Hores (fragment)


Aquestes llunes tan clares de gener i de febrer, la llum de les quals posa una punta de misteri sobre les parets emblanquinades, sobre les velles, desgavellades masies, que esquitxa d'irrealitat la cal·ligrafia nua dels arbres esvelts que fa una claror viva sobre els sembrats menuts -aquestes llunes tan clares, sobre les quals el temps navega d'una manera plàcida i tranquil·la (...)

Juan José Millás - El paraíso era un autobús (fragment)

"Pasaron otoños, primaveras, inviernos. A veces llovía y el viento aplastaba las gotas de lluvia contra los cristales del autobús, difuminando el paisaje urbano. Entonces, él imaginaba que el autobús era la casa de los dos. Había hecho unas divisiones imaginarias para colocar la cocina, el dormitorio de ellos, el cuarto de baño. E imaginaba una vida feliz: ellos vivían en el autobús, que no paraba de dar vueltas alrededor de la ciudad, y la lluvia o la niebla los protegía de las miradas de los de afuera. No había navidades, ni veranos, ni semanas santas. Todo el tiempo llovía y ellos viajaban solos, eternamente, sin hablarse, sin saber nada de sí mismos. Abrazados."
Tot sembla lluny
la llum es plega
el cel s'incendia
la nit grinyola.
Demà, serà un altre dia

Buida

sóc una casa buida
les portes s'obren.

l'amor ressona.


Quan el super heroi arriba a casa es treu la capa i la plega amb parsimònia. Li fan mal els ronyons de la patacada al aterrar. Té un ull de vellut per que un home li ha pegat un cop de puny al voler treure’l d'una nau en flames. Els genolls li ha destrossat una dona gran que volia salvar quan passava el semàfor en vermell. El super heroi de petit no s'ho havia imaginat així. Pensava que els nens l'admirarien i les dones caurien rendides als seus peus. Tants entrenaments, tans ossos trencats. Un super heroi paga impostos i no el deixen colar a la cua del supermercat. Un super heroi ha de passar fred vestit d'una manera ridícula, s'ha d'inventar mil excuses i contínuament el fan fora de la feina. Quan veu el focus al cel, dubte de si fer cas al senyal. Es torna a posar l'antifaç i surt pel balcó mentre pensa que en un altra vida voldrà ser banquer.


(dibuix de Donald Soffritti)

Rodona

Sóc una casa rodona

Feta de cercles concèntrics

llunes plenes i zeros absoluts

Coixa

Sóc una flor coixa. Coixa i reaccionària des de que un mal parit em va arrencar uns quants pètals. Des de que vaig deixar de ser un capoll, m’he dedicat a boicotejar tot el que he pogut: casaments, enterraments, partits polítics. Ningú suporta una flor coixa que desgràcia el ram de la núvia, ni que desmereixi una corona fúnebre per una flor mig pansida. Amb un partit polític em vaig cebar al aconseguir colar-me en la gravació del anunci. L’endemà l’eslògan anava acompanyat d’un margarida malmesa. Van ser la riota i perderen en les següents eleccions. Quan alguna florista m’ha caigut malament, no m’ha molestat perdre algun pètal més i fins tot arrencar algun a les meves companyes de parada. Cada vegada que algú em recorda al mal parit que em va deixar tarada, li faig pagar. Si em col·loca al trau del vestit, deixo anar un bon raig de sàvia per fer-li una bona taca. Si es tracta d’una petició de mà, regalimo líquid urticant i la núvia el planta pensant que es tracta d’una broma de mal gust. Una flor coixa no la vol cap enamorat per què no l’ajuda gens a veure si l’estimen o no. Una flor coixa i reaccionaria pot arribar a trencar relacions entre dos països. L’amfitrió no entén com el convidat ha pogut desgraciar una flor. Si fa això amb una flor, què farà amb els arbres, rius o la capa d’ozó. Així que l’amfitrió engega a passeig a tots els representants del país que el visiten i convoca una reunió urgent amb el president, per votar si li declaren la guerra a aquell país destructor de flors. Si la Dama de les Camèlies hagués decidit portar una flor coixa i reaccionaria no sabrem mai si hagués tingut el mateix trist final. Les flors com jo no fem estiu, fem nosa. Mai ningú s’ha preguntat com ens sentim. ¿Què passaria si ens dediquéssim a arrencar un dit, l’orella o la fel a tots els mal parits del món? Sort tenen que les flors coixes som pacífiques. Ai, què desgraciada sóc, i que poc que em queixo.


(foto de macroiris)

divendres, 27 de novembre del 2009


Els homes esponja
absorbeixen mars
s'alimenten dels residus
viuen de lletres ferides
moren de paraules no dites

Albada

La persiana llisca
i l'octubre s'esmuny
a contraclaror.
Dessota els plàtans

s'amaga un estiu llunyà.
Cauen les primeres gotes al mirall.
Es fon el pintallavis
desapareix la boca
parpelles
plec
pell
pluja
Tot respira sobre el llit mullat

diumenge, 22 de novembre del 2009


On han quedat els fulls en blanc
les llibretes plenes de paraules vomitades
els pensaments convertits en taques de tinta

Plega el dia lentament, amb parsimònia. Agafa amb cura cada cantonada del dilluns i uneix els extrems del dia i la nit. Amb cura, allisa les arrugues del migdia i el torna a doblegar per a fer desaparèixer el vespre.
Quan té tots el dies plegats, els endreça en un armari que fa olor de farigola.

El fill únic


Tota la vida he passat desapercebuda. Mai he sortit per casualitat al diari, ni a una fotografia de l’escola, ni a un rànquing, ni vaig ser l’empleada del mes en els quasi trenta anys que vaig treballar a la merceria de la Sra. Maruja. La merceria va tancar abans que comencés la crisi per tothom, així que no vàrem sortir ni a les estadístiques. Sóc guenya i els pares m’han estimat i recolzat sempre, i mai m’ha mancat res. Després de moltes entrevistes, em van agafar a prova en un petit taller tèxtil. Els primers dies em costava molt d’entendre el xinès però de seguida em vaig fer amb la feina. Havia de posar fil a l’agulla de les 8 del matí a les 8 del vespre i encara que no estava gaire ben pagat, era la única feina que havia pogut aconseguir. Està malament que ho digui, però ningú enfilava tant ni tan ràpid com jo. Centrava la vista i el fil entrava sol pel cap de l’agulla. La facilitat que tenia en deixar de ser guenya em va fer engrescar i quan anava a comprar alguna botiga, en metro o a passejar, assajava centrant els ulls. Va ser aleshores, quan per primera vegada a la vida, a les obres del carrer Balmes un paleta em va tirar una floreta i em va xiular. Assajava sovint però ho feia amb por per si em quedaven malament els ulls i sobre tot per si em trobava per casualitat algun conegut. Una de les estones que no estava guenya vaig conèixer un noi, en Joaquim i als tres mesos ens vàrem prometre.
El dia que els vaig confessar als pares que quan havia conegut al Joaquim havia fingit, tots dos es van posar a plorar. El secret que tan bé havien guardat s’havia de destapar: al ser filla única i estimar-me tant m’havien fet creure que era guenya. Tenien por que al ser grans es quedessin sols i en una persona guenya no es fixa ningú. Passa desapercebuda. Joaquim, que m’estimava, va entendre que volgués fer feliç als pares i vaig tornar a ser guenya. Ara tenim un nen preciós, molt pigat i coix. També és fill únic.

Agost

Barcelona és un mapa
carrers buits

pensaments immòbils

ombres de pell humida

Dins una bombolla de sabó
Barcelona és blau turquesa

una postal per escriure

que et xucla i regurgita



Dibuix Blog Fapac

No ho suporto

em pica em ceny em talla m'avorreix

No suporto que el món no em suporti

dimarts, 17 de novembre del 2009

El cicle del camaleó

Perdo la primera la pell
la blava, l’aèria,
poblada de peixos
cavalcada per avions i aus
La segona pell
és plena d’animals
i llums de ciutat
Al perdre la tercera
quedo despullada
neta d’esperits
La nova pell neix i reneix
Sota un sol de sang


La foto del blog Chrysaetos

dijous, 12 de novembre del 2009

Bombolles

A un racó de les golfes, a on no hi arriba la claror, hi ha la porta. La meva germana i jo, la varem descobrir un dia que jugàvem a fet i amagar. Potser havia estat sempre allà i no ens havíem fixat. L’havia oblidat fins que ella va agafar la varicel·la. Com no em deixaven jugar amb la meva germana ni entrar a la seva habitació vaig pujar a les golfes. Em vaig mirar la porta amb curiositat. Quan feia estona que l’observava, vaig sentir que darrera hi estossegava algú. Vaig posar la ma al pom, i amb cura, el vaig fer girar fins que es va sentir el clic. Vaig obrir la porta poc a poc i la claror em va fer parpellejar. Un home bufava el vidre i feia bombolles. Em va mirar i em va dir que m’acostés i l’ajudés amb les que ja tenia preparades. El forn roent donava molta calor. Va obrir una capsa on hi guardava persones. Eren molt petites i amb les pinces i molta cura, en posava una dins de cada bombolla. Les persones estaven contentes de poder sortir de la capsa. Un senyor barbut va costar molt de posar per que estava molt gras. A l’habitació, a tots els panys de paret hi havia prestatges i rengleres de prestatges formaven passadissos. Eren tots plens de bombolles. En un dels prestatges vaig veure a l’avi i al tiet tancats cadascú a una bombolla. Feia molt que no els veia i em van fer hola amb la ma. L’home de les bombolles, veient que ja era molt tard em va dir que marxés. Vaig sortir per la porta on havia entrat i vaig baixar les escales, des de les golfes fins el menjador. El pare obria la correspondència i llegia la publicitat assegut al sofà. Em vaig acostar i li vaig dir: - ¿saps que hi ha una porta a les golfes?- Ell va mormolar alguna cosa i va seguir llegint sense fer-me ni cas. Em vaig acostar per fer-li un petó i mentre sortia del menjador li vaig dir: - papa, aquest Nadal l’avi i et tiet tampoc vindran.-

(foto del blog "todos no somos mamíferos")

dimarts, 10 de novembre del 2009

Erri De Luca - Tres caballos (fragment)


Leo libros usados porque las páginas muy hojeadas y manoseadas pesan más en los ojos, cada ejemplar de un libro puede pertenecer a muchas vidas y los libros no tendrían que quedar vigilados en los lugares públicos, sino trasladarse con los caminantes que los llevan consigo por un tiempo y que como ellos tendrían que morir extenuados a achaques, infectados, ahogados tras lanzarse desde un puente con los suicidas, metidos en una estufa en pleno invierno, destripados por los niños para hacer barquitos, tendrían que morir de cualquier forma menos de aburrimiento y propiedad privada, condenados a una estantería de por vida.
Toco les mans
el fetge
un plec
la pestanya a la galta
l'ombra de la cella
la corba de l'esquena
i no hi ets

dijous, 22 d’octubre del 2009

Verda

Sóc una casa verda
faig olor de poma i julivert
si em sacseges em cauran les fulles
daurades i tristes
Inventem mentides
omplim els silencis amb paraules
¿On estan desades les coses senzilles?
No vull deixar de lluitar
amb les excuses i la mandra
No em conformo
No vull retrets ni apatia
No necessito enganys
Crec en una abraçada sincera
en un perdona'm,
et trobo a faltar
t'estimo
Les coses senzilles
les que ens fan viure
les tenim a l'abast
només les hi hem de treure la pols.

Coixí


Agafo el coixí de la tardor i l'acomodo amb suavitat. He de recolzar el cap per no perdrem en somnis d'estiu. Dormir fins que el sol esclati entre flors de primavera. El llit encara fa olor a mar, de dies llargs. Prenc el coixí en cura per que m'esperen nits tenyides de daurats, molsa i fulles marcides. M'abraço i l'acarono esperant un bri de tebiesa.
Em vaig agafar de la teva ma i em vaig deixar dur. Com en un somni. No hi havia ningú al nostre voltant i la música embolicava els nostres peus. Per un moment vaig sentir que era viva, que el món podia donar la volta en qualsevol dels nostres girs. Quan em vas donar la ma, encara creia que era viva. Em sentia corre la sang a la cara i només tenia ganes de riure.Vaig tocar la teva ma, gran i tèbia, i em vas dir que eres tímid. Però no era un somni. Estic desperta i no sé què ha passat. No em sento tan viva i l'escalfor de la teva ma s'esvaeix mentre m'adormo. En el somni no ets humà, ets un cyborg fet de peces, trossos de molts homes. T'he fabricat i ets un amor virtual pintat amb el color del meu desig. Quan sona de nou la música, m'agafo de la teva ma i em deixo dur.
Asseguda al gronxador arronso i estiro les cames. Em gronxo ben fort per pujar cada cop més amunt. Amb els peus vull tocar la branca més propera de l'arbre. El cel està ras i fa sol. Fa olor de tardor, de castanyes, molsa i bolets. És una olor que no la té res en el món i m’agradaria guardar-la en un flascó. Trec la punta de la llengua rosada i m'esforço per pujar ben amunt. L' àvia fa un crit i em diu que baixi immediatament, que com caigui em faré mal, i si no em faig mal, me'n farà ella amb la sabatilla quan baixi. Ma germana, que no li agrada que l'empenyin gaire fort, es gronxa mentre va taral·lejant una cançó. M'agrada mirar el sol entre les fulles dels arbres. A vegades la seva brillantor em fan parpellejar i quan tanco els ulls veig espurnetes blanques, com si fossin petits estels. L'àvia ens diu que no ens traiem els jerseis que ja fa fresca. Juguem a tirar pedres a un tronc d'un arbre que el va cremar un llamp. Sembla una sargantana amb les potes arrugades demanant auxili. L'àvia recull algunes castanyes que hi ha escampades per terra i les desa al cistell. Mentre miro enlaire veient el joc de colors de les fulles, alguna cosa es mou. Vigilo i per fi veig un petit esquirol que salta d'una branca a un altra. Crido per que elles la puguin veure, però l'esquirol ja ha desaparegut. Al cistell també hi ha una pinya que l'àvia s'entreté a obrir amb una pedra. Què bon són els pinyons! Ens diu que no en podem abusar per que ens poden fer mal a la panxa. Li demanem que ens en doni uns quants més, i ella riu i ens diu que demà ja hi tornarem al bosc i ens en donarà més. Sortim del bosc i tornem cap al camí, l'àvia ajudant-se amb un bastó, ma germana amb unes floretes grogues a la ma i jo fent salts d'una pedra a un altre. Tinc les bambes xopes però és igual, per que estic contenta.

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Inquietud


S'ha girat un full del calendari
i tot el paisatge ha canviat

Darrera els fulls

hi ha la tardor

l'adolescència dels fills

el cinturó cenyit

el departament de personal

les amigues que troben promès.
La casa cada dia és més petita

el món més gran

i jo, sóc com sóc

pel dret i del revés

i cada dia dibuixo
un nou calendari


(la foto del blog de Criterion)

dimecres, 30 de setembre del 2009

Idea Vilariño - El mar no es más que un pozo de agua oscura


"El mar no es más que un pozo de agua oscura,
los astros sólo son barro que brilla,
el amor, sueño, glándulas, locura,
la noche no es azul, es amarilla.

Los astros sólo son barro que brilla,
el mar no es más que un pozo de agua amarga,
la noche no es azul, es amarilla,
la noche no es profunda, es fría y larga.

El mar no es más que un pozo de agua amarga,
a pesar de los versos de los hombres,
el mar no es más que un pozo de agua oscura.

La noche no es profunda, es fría y larga;
a pesar de los versos de los hombres,
el amor, sueño, glándulas, locura."

22 de setembre

Aquest matí venint cap a treballar he vist una cosa que m'ha sorprès. El xinès que té la paradeta del top manta al carrer Rosselló ha canviat de "genero":
Ha retirat els ventalls de colors i ara ven mocadors pel coll!!!

Si, estupendus, s'acaba l'estiu i entrem a la tardor!!

us desitjo una feliç sortida i una millor entrada a la nova estació.
Si et mentalitzes molt i molt... fins i tot li pots trobar la seva gràcia a la tardor!!

I si no us en sortiu recordeu la frase:

somriu a la vida i la vida us
somriurà!
Deberíamos disfrutar cada momento, cada experiencia, cada afecto. Sin lugar a dudas, seríamos mucho más felices. He aprendido que si voy despeinada, no pasa nada, al contrario porque he decidido disfrutar la vida con mayor intensidad. El mundo está loco: lo bueno, engorda. Lo bonito sale caro. El sol que ilumina tu rostro, arruga. Y lo realmente bueno de esta vida, despeina: Hacer el amor, despeina. Reírte a carcajadas, despeina. Viajar, volar, correr, meterte en el mar, despeina. Quitarte la ropa, despeina. Besar a la persona que amas, despeina. Jugar, despeina. Cantar hasta que te quedes sin aire, despeina. Bailar hasta las tantas, te despeina.
Así que cada vez que nos veamos, voy a estar despeinada pero no dudes que estaré pasando por el momento más feliz de mi vida.
Siempre estará más despeinada la mujer que elija ir en el primer carrito de la montaña rusa, que la que elija no subirse.
Entrégate, Come, Besa, Abraza, Haz el amor, Baila, Enamórate, Relájate, Viaja, Salta, Acuéstate tarde, Levántate temprano, Corre, Vuela, Canta, Ponte guapa, Ponte cómoda, Admira el paisaje. !Disfruta¡ Y sobre todo ¡¡deja que la vida te despeine!!
Lo peor que puede pasarte es tengas que volver a peinarte!

(desconec qui ho ha escrit... és d'aquelles coses que arriben a través de la xarxa)

dissabte, 5 de setembre del 2009

Badia

Recordo que el primer tram tenia una certa pujada. Pel carrer, podien circular-hi vehicles però els vianants sempre tenien preferència. Per indicar l’espai reservat per caminar, les rajoles eren diferents, rectangulars però més grosses. Quan havien asfaltat per darrera vegada, van disposar-ho de tal manera que quan plogués, l’aigua convergís com un riu al bell mig del carrer. A la banda dreta, hi havia un parell de contenidors verds d’escombraries. A banda esquerra en la línea que separava l’espai dels vianants de l’espai dels vehicles una renglera de pals de ferro. Moltes vegades servien per que la canalla hi jugués; d’altres perquè algú seies a esperar. On acabava la quasi imperceptible pujada, moria un carrer a mà esquerra. Passats uns metres, a ma dreta naixia un altre. Just en aquella alçada hi havia un semàfor. Aquest indicava si es podia circular pel carrer o bé el seu accés era restringit només a vehicles d’emergència i veïns. Es feia així, ja que en el carrer hi havia una escola i els nens hi jugaven davant la porta o feien rotllanes. Per que algun espavilat no hi passés, hi havia un piló de ferro que s’aixecava a les hores d’entrada i sortida de l’escola. Una vegada passat el semàfor, en el costat dret del carrer, tot eren edificacions no gaire altes. La que més en tenia eren sis pisos. La majoria de les cases o bé eren prou noves o bé estaven restaurades. Eren d’arquitectura senzilla, sense gaire ornament. En la vorera esquerra havien els patis de l’escola, així que el sol arribava sense cap dificultat als balcons i finestres de les cases. De dia, el carrer era molt lluminós i alegre ja que s’omplia dels sons d’infants i ocells. Fins el final del carrer, a la mateixa banda de les escoles, hi havia plantada una renglera d’arbres. De fulles verdes i abundants tot l’any, havien crescut en poc temps. Formaven junt amb pilons i motocicletes un estrany decorat. En les xarxes dels patis h havien lligades un reguitzell de bicicletes de colors. De nit el carrer quedava il·luminat per fanals que sobresortien com braços dels edificis. El carrer era de pas però venia de gust quedar-s’hi.

Novembre de 2007

El desig enganxat

a la pell bruna

foguerada humida

vitralls tenyits d’estiu

dijous, 3 de setembre del 2009

Paria graons, un darrera un altre. Teixia escales i es deia que sempre duen algun lloc. Els graons formaven escales i les escales es movien sense rumb. Un viatge sense fi al darrer replà de la soledat.

dissabte, 29 d’agost del 2009

Captiva

No deixo de mirar-te. No puc. Et veig reflectit al mirall cent vegades, com un joc de nines russes d' imatges idèntiques. Qui ets? Només conec les teves mans, el teu esbós. No puc deixar de mirar-te i tu, absent, no t'adones. Observo com sues i voldria passar-te la ma per les espatlles, esquena avall. Mirar-te als ulls mentre em llepo els dits salats. La teva suor perduda en la meva boca. Tapar-me els ulls amb un mocador de seda i només sentir la música, els nostres gemecs. No puc deixar d'imaginar-nos reflectits en el mirall. Repetits, tantes vegades, com les meves ganes.

Foto del blog de Javier Naya

Capvespre















El dia es retira
la llum es precipita sobre el marbre
el bassal es pinta de taronja
les esferes repiquen sobre les ombres
On comença el buit
el cel perd claror
La nit és blava i és plata
els estels esquitxen el sostre
els tigres ja no tenen ales.

Foto del Blog Cròniques de sota el mugró

dimarts, 25 d’agost del 2009


Dues gotes
sobre la taula de fòrmica.
Hi passo el dit per sobra
i ara tot, és un tot
les gotes, la taula i jo.

Vespre d'agost

Groguegen les ganes,

i les restes de sol
s’inclinen al menjador
A cada plec de la pell
s’amaguen paraules sense encetar
Immòbil de pensament
entomo els darrers dies d’estiu.




Quadre de Gemma Masriera

Desig


Espiral que et perd
Cercles concèntrics que et xuclen
Anelles de foc blau
Batzegades sense paraules

dimarts, 18 d’agost del 2009

Rellotge









Quan s’atura

aixafo l’univers

i arrenco els pètals

peixos morts de la memòria

mecanisme de ziga-zagues

Quan el temps es perd

les paraules

dolç, creix, cristall

s’escapen disfressades

Passo de puntetes per un món sorollós cercant el darrer mar. Vull ser peix. Nedar contracorrent amb l’ esquelet d’espines i escates a la pell. Amb l’empenta de les ones lliscar entre la bromera. Brànquies roges i lluents. Passar a tentines entre bancs de peixos i enredar-me entre mongetes de mar. Vull ser peix i serpentejar dins d’un mar en calma, que l’aigua em xucli i regurgiti. Per sentir només el so de la meva respiració. La remor del món exterior.


(Dibuix de Claudi Puchades)


dimarts, 11 d’agost del 2009

El encargo

El escritor está nervioso por el encargo. Se pasa las manos por la cara, roja y sudorosa, una y otra vez. Atusa el cabello y con el dedo índice peina y despeina la ceja. Suelta un bufido. Mira la pantalla del ordenador y parpadea. Se pasa los puños por los ojos mientras arruga la nariz. Tiene un tic en el ojo derecho. ¡Estalla! ¿Cómo escribir de lo que no sé es: una mujer negra, de izquierdas, judía y lesbiana? Él es un hombre. Un hombre blanco y muy, muy heterosexual. Su trabajo muchas veces le angustia. Pero tiene que cumplir el encargo. Por dinero, tiene que hacer cualquier cosa. Cuando le preguntó al director por qué, le contestó, por coherencia. El escritor que tiene dos chicos en la facultad y la casa de la playa por pagar, se levanta de la silla despacio y arrastra los pies hasta el armario. Rebusca. Es su trabajo: escribir sobre Rosanna. Negra, de izquierdas, judía y lesbiana. Cuando termina se mira en el espejo. Ladea la cabeza hacia la derecha. Asiente. Suspira mientras recuerda a sus hijos, la casa en la playa. Tiene que ser capaz de hacer cualquier cosa. Observa su reflejo. Los zapatos de tacón le matan, el vestido es pequeño y el maquillaje oscuro le sienta fatal. Vuelve frente al ordenador con paso decidido y escribe: "Rosanna está nerviosa por el encargo."
El ojo soñó que era libre. Se abría el párpado y escapaba deslizándose hacia abajo por las pestañas. El ojo soñó que ascendía hasta el lagrimal y se dejaba caer por la nariz, como si de un tobogán se tratara y que salía despedido hasta la pecera. Durante unos minutos flotó, hasta que el pez naranja lo echó de su cárcel.

divendres, 7 d’agost del 2009

Estic aprenent a perdrem. A entrar i no cercar la sortida. A endinsar-me en un laberint de solitud i trobar-me bé. Observar el camí, com un recorregut sense fi. Passejar-me per només passejar.
Sense aturar-me, guaitar com passen pel costat les coses, persones, els arbres. Em perdo per la ciutat i no sé si vull tornar. Mentre en ressonen les passes i segueixo fent camí, no tinc necessitat de deixar anar cap mot, ni d'articular cap so. No necessito saber on vaig. Només una passa darrera de l'altra i seguir endavant. A vegades goso endinsar-me en un lloc fosc, sense llum. Els sentits es posen en marxa. Estic aprenent a no tenir por. Estic aprenent a perdrem. M'agrada perdrem en mi i trobar els racons que encara no em conec.

Vull ser peix
per nedar entre el corrent
esquelet d'espines
escates de pell.
Aprofitar les ones
per lliscar entre la bromera
respirar sense treure el cap
brànquies roges, lluents
Passar de puntetes
entre bancs d'altres peixos
i enredar-me entre mongetes de mar
Vull ser peix
per serpentejar
dins d'un mar en calma
aigua tèbia sense volum
només sentir una remor
les paraules que ja no seran dites
el so del món exterior
6/08/09

dimarts, 4 d’agost del 2009

Quatre paraules

Tot just feia una hora que s'havia fet de dia. La calor era sufocant. La munió gastava paraules i oxigen. L'inculpat seguia implorant i havia perdut tota esperança. Amb el braç s'eixugava de la cara, les gotes de suor. La roba se li havia enganxat al cos com una segona pell. Ja no sentia les mans emmanillades a l'esquena i les cames li flaquejaven. El sol arremetia amb força. La forca s'havia disposat en el fons de la plaça. L'acusat buscava entre la gent. Es va fixar en una figura que s'acostava. Com en un miratge, una forma desdibuixada semblava surar en el sufocant ambient. La il·lusió, provocada per la tòrrida temperatura, es va materialitzar en un home. Vestit amb toga, va caminar sense apartar d' ell la mirada. El reu tampoc podia apartar els ulls del magistrat. Era com si no existís ningú més. Del seu veredicte, depenia el quedar lliure. El jutge es va acostar fins a quedar gairebé enfront d' ell. Per sobre de les seves ulleres, no deixava d'intimidar-lo. Només apartava la vista per a comprovar l'hora en el seu rellotge. El presoner volia cridar-li que no era culpable. Però no podia, sentia la set esgarrapant-li la gola i cada múscul li dolia com si li haguessin clavat centenars d'agulles. La munió brunzia però va deixar d'escoltar-la. Només veia aquells ulls, les mans i el menyspreu. I ell, no era culpable. Per sobre la remor, només la seva tremolosa respiració, intoxicada de por. El magistrat ho examinava, mentre la seva mà dreta tenia el puny tancat. Els queixals i les dents fent pressió, les barres atapeïdes. La seva mirada era una emulsió d'odi i fàstic. El presoner intentava empassar saliva, però romania en la seva boca, hermètica pel terror. Ell no era culpable. El so d'una campana va trencar la xafogor i es va fer un silenci. El jutge només va dir quatre paraules. Va contenir la seva ira i van ser quasi bé un xiuxiueig, com si les paraules es fonguessin. A l' arribar el sol a l'instant més alt, s'havien assecat totes les seves esperances. L'ombra del presoner es va liquar i va anar a parar als seus peus. La gentada es va anar evaporant de la plaça. Els carrerons van absorbir fins a l'última vida. Com a un ninot de drap, el van dur fins a la forca. Havia llençat la tovallola. Amb la soga al coll, l'expressió de la seva cara es va congelar. El va mirar per darrera vegada i les seves retines es van marcir. Les convulsions van donar pas al balanceig de la soga. El jutge va romandre al costat d' ell, fins que l'ombra de l'home penjat, es va esborrar.

Augusto Monterrosso


"Cuando despertó, el dinosaurio seguía allí".

... diuen que és el més curt!

diumenge, 2 d’agost del 2009

Oliverio Girondo (Vuelo sin orillas) Persuasión de los días

Abandoné las sombras,
las espesas paredes,
los ruidos familiares,
la amistad de los libros,
el tabaco, las plumas,
los secos cielorrasos;
para salir volando,
desesperadamente.

Abajo: en la penumbra,
las amargas cornisas,
las calles desoladas,
los faroles sonámbulos,
las muertas chimeneas,
los rumores cansados;
pero seguí volando,
desesperadamente.

Ya todo era silencio,
simuladas catástrofes,
grandes charcos de sombra,
aguaceros, relámpagos,
vagabundos islotes
de inestables riberas;
pero seguí volando,
desesperadamente..

Un resplandor desnudo,
una luz calcinante
se interpuso en mi ruta,
me fascino de muerte,
pero logre evadirme
de su letal influjo,
para seguir volando,
desesperadamente.

Todavía el destino
de mundos fenecidos,
desoriento mi vuelo
-de sideral constancia-
con sus vanas parábolas
y sus aureolas falsas;
pero seguí volando,
desesperadamente.

Me oprimía lo fluido,
la limpidez maciza,
el vacío escarchado,
la inaudible distancia,
la oquedad insonora,
el reposo asfixiante;
pero seguía volando,
desesperadamente.

Ya no existía nada,
la nada estaba ausente;
ni oscuridad, ni lumbre,
-ni unas manos celestes-
ni vida, ni destino,
ni misterio, ni muerte;
pero seguía volando,
desesperadamente.

Antonio Lobo Antunes - Exhortación a los cocodrilos (fragment)

"Recordaba una figura de tamaño natural, llamada Madame Dolores, a la que se le metía una moneda en el ombligo y soltaba una tarjeta con el futuro impreso, todos los futuros idénticos, una enfermedad grave pero curable, la boda con un caballero bondadoso, un viaje en barco, una herencia inesperada, y de hecho la figura acertaba porque realmente los futuros eran todos iguales."