Quants dies queden?
23/12/2009
Quan el super heroi arriba a casa es treu la capa i la plega amb parsimònia. Li fan mal els ronyons de la patacada al aterrar. Té un ull de vellut per que un home li ha pegat un cop de puny al voler treure’l d'una nau en flames. Els genolls li ha destrossat una dona gran que volia salvar quan passava el semàfor en vermell. El super heroi de petit no s'ho havia imaginat així. Pensava que els nens l'admirarien i les dones caurien rendides als seus peus. Tants entrenaments, tans ossos trencats. Un super heroi paga impostos i no el deixen colar a la cua del supermercat. Un super heroi ha de passar fred vestit d'una manera ridícula, s'ha d'inventar mil excuses i contínuament el fan fora de la feina. Quan veu el focus al cel, dubte de si fer cas al senyal. Es torna a posar l'antifaç i surt pel balcó mentre pensa que en un altra vida voldrà ser banquer.
(dibuix de Donald Soffritti)
(foto de macroiris)
Tota la vida he passat desapercebuda. Mai he sortit per casualitat al diari, ni a una fotografia de l’escola, ni a un rànquing, ni vaig ser l’empleada del mes en els quasi trenta anys que vaig treballar a la merceria de
El dia que els vaig confessar als pares que quan havia conegut al Joaquim havia fingit, tots dos es van posar a plorar. El secret que tan bé havien guardat s’havia de destapar: al ser filla única i estimar-me tant m’havien fet creure que era guenya. Tenien por que al ser grans es quedessin sols i en una persona guenya no es fixa ningú. Passa desapercebuda. Joaquim, que m’estimava, va entendre que volgués fer feliç als pares i vaig tornar a ser guenya. Ara tenim un nen preciós, molt pigat i coix. També és fill únic.
S'ha girat un full del calendari
i tot el paisatge ha canviat
Darrera els fulls
hi ha la tardor
l'adolescència dels fills
el cinturó cenyit
el departament de personal
les amigues que troben promès.
La casa cada dia és més petita
el món més gran
i jo, sóc com sóc
pel dret i del revés
i cada dia dibuixo
un nou calendari
(la foto del blog de Criterion)
Passo de puntetes per un món sorollós cercant el darrer mar. Vull ser peix. Nedar contracorrent amb l’ esquelet d’espines i escates a la pell. Amb l’empenta de les ones lliscar entre la bromera. Brànquies roges i lluents. Passar a tentines entre bancs de peixos i enredar-me entre mongetes de mar. Vull ser peix i serpentejar dins d’un mar en calma, que l’aigua em xucli i regurgiti. Per sentir només el so de la meva respiració. La remor del món exterior.
(Dibuix de Claudi Puchades)