Translate

dilluns, 25 d’abril del 2016

Rosa brut

El cel és de color rosa brut
Camino per la sorra de la platja
On ens vàrem banyar aquells estius
de gelat a la rambla
de becaines obligades
Us esperàvem els dissabtes
per veure com us banyàveu
Plovisca i em sembla veure't
Lluny, tocant als espigons
Encara s'hi cusen algunes xarxes
I miro
, com ho feiem aleshores.
A la llunyania un veler entra a port
Sembla de joguina
Aleshores creia que els vaixells
no s'enfonsaven
 mai.

Casa divertida


Els passadissos em fan pessigolles.
Cada porta és
 un columpiper on em llenço disparada
Trenco bocins de finestra
vidre de xocolata negra
La cuina és plena d'acudits
que suren com bombolles de cacau
A l'habitació, els somriures
tenen un son lleuger
La llum del menjador esclata
i els riures exquitxen les parets

Sequera

El cel s'ha esquerdat
Enyor de l'aigua
de pluja a la cara
El submarí groc 
al dic sec
Terrossos de terra

Neblinas

Neblinas
hijas de noches salvajes
chillan con el color
de los silencios del mundo
El olor de quemado por costumbre
de largos días en la cama
Cierran y abren
pariendo otras neblinas
¿Qué esconden las aguas
donde se ahogan nuestros rostros?
Neblinas que van a morir
A la sombra.

Algo amenaza la tarde

Algo amenaza la tarde
cuando te enfadas
cataratas de reproches 
viento absurdo
lejanías que no entiendes
planetas que invaden nuestra casa
y giran y nos separan
Sube. Se multiplica tú ira.
Tu miedo a las espaldas
En otro día roto
danza psicótica y dolor
mucho que sentir y ahogar
en sábanas rasgadas.

dijous, 14 d’abril del 2016


Tras los ojos 
se esconde la oscuridad
Una cueva con paredes
en las que todo se pega
imágenes
mosquitos,
ángeles
el olor a menta
el grito de la pupila

Voces

Abrí la puerta
y se escaparon las voces
Se pegaron a nuestros cuerpos
a los vagones del metro
a los charcos oscuros
bajo las hojas
en el centro del mundo
soldadas al magma
a nuestro ADN.
Cuando abrí la puerta de la jaula
se escaparon.
Desaparecieron

Eva

dilluns, 11 d’abril del 2016

Molla


Amb la ma recullo les molles

les apilo
Compto les engrunes de l'absència
Semblen totes iguals
però algunes tenen crosta.

Icebergs

Les paraules són icebergs
i el secret queda gelat, en silenci.
Com una foto que captura un instant
quadrat
amb límits
El secret a vegades s'estova
i deixa caure una gota gelada
glaçons, 
cristalls
i suren
A vegades tallen i et cremen
Paraules que no entenc
mentre estigui desperta
mentre no puc dormir.
Passo les fulles del llibre 
Encara fa olor de la tinta 
Comprovo que cada paraula
és al seu lloc
corves, àcides, plenes de suc.
Com si re hagués passat
Com si les mirades
no l'haguèssin despullat.
Tot és aquí
tan a prop!
Atanço la ma
i només m'embruto de foscor
Sé que és ben a prop.
Em rento cada matí la mirada
de brosses i por.
Sé que està aquí mateix
fent ziga-zagues davant meu
Mirant-me i dient
Salta!
Hauré de trobar-me 
en les gotes del silenci.
Cercar paraules que em treguin el fred
Hauré de fer-me un vestit pels temps nous.

dissabte, 9 d’abril del 2016

Al.lucinada amb pell d'ocell

La alucinada con su “maleta de piel de pájaro”
huye de sí misma con un cuchillo en la memoria.
Alejandra Pizarnick

La dona arrossega una maleta folrada de pell d’ocell. Als llavis té una eterna mitja lluna. Els ulls són petits, com dos guionets. Volta pel barri fins que es fa de nit. Dorm en un caixer automàtic, envoltada d’insectes suïcides que xoquen als vidres. Dorm cada dia al costat d’una fortuna i ella no té res. El petit habitacle és el seu món. Amb un llapis molt curt, fa dibuixos als sobres i papers que troba a la paperera. Només un cada dia, perquè té por que se li gasti i no pugui pintar més. Quan troba a faltar el camp, tira l’alè al vidre i dibuixa margarides, flors que es marceixen quan es refreda el vidre. Viu en un món, un altre món i sembla que no ens vegi, que no noti la nostra presència. Desa a la maleta un peluix d’un pingüí. Li agrada per què és un ocell que no pot volar. Com ella. No es sent sola i no vol cap gos per compartir les puces ni que l’atabali amb lladrucs. Estima el silenci i escoltar com dorm la ciutat, el clic dels semàfors al canviar de color, alguna sirena llunyana que udola, el cruixir de les fulles dels arbres. Fa anys que no es mira la cara al mirall. Vol oblidar-la. Vol que no la recordin. Té por que li devorin el seu món, que la facin tornar. Per això s’amaga. Les bèsties del passat encara estant cercant-la.

Eva Jané
Ahora escupo el día
y rompo las horas a minutos 
Ahora es el ojo,  
es el paisaje de arena.
Ahora abandono el sitio inmortal
Soy desierto de polvo
y barro mi memoria
los huecos de la pérdida
Aliso miles de pliegues
Ahora
mi piel salpicada de momentos 
sin miedo al mañana 
Si me pongo a delirar
si no quiero vivir el ahora
viérteme en una mar en calma 
deja que bucee por el calendario
déjame deslizar
en esta ola de recuerdos 
Ahora
es la marea
es la duna
son los ojos
son aquellas piedras 
atadas a mis pies
Nadie llama a mi puerta.
Ahora 

Una casa en el aire
es la mía:
desde lo alto veo casas antiguas
tela al viento, la luz del mundo.
-el verano en Río-
y soy feliz.
Poeta 
Verde y sol
me atraviesan 
Fotosintética
clorofílica
transparente
puro aire puro, vivo aquí

Angela Mélim (Brasil)