Translate

dimarts, 7 de desembre del 2010

Trópico

Abre la puerta del invierno
Pesa y es azul
Gira la llave antigua
de óxido y nieve
Cruza la línea cortante
escarcha de otro tiempo
El silencio es un misterio
Mira con extrañeza
y rompe las telarañas
colgadas de su ojo
Brilla un sol roto
como un huevo frito
Bueno para comer
Rebaña pan en la yema
Huele a Trópico de Cáncer.
Hi havia una vegada, un príncep sense corona i una princesa sense pàtria que es van enamorar. Ell vigilava totes les nits que ella no s'adormís i ella tenia cura tots els dies que el gat no li prengués les botes.

Sóc una casa tancada

Sóc una casa tancada amb pany i clau
Lligada de mans
La boca tapada
Tirar la clau i escapar
lluny de retrets i esperes
perdre l'ombra feixuga
que porto a les espatlles

Diumenge paella

El pare va picar a la porta un diumenge al migdia. - No podia arribar en pitjor moment, va dir la meva àvia, l'arròs es covarà.- A mi em donava igual que es covés, perquè després de catorze anys sense veure'l podia més la curiositat que la gana. El meu germà es va tirar al seu coll, sempre ha estat molt sentimental, i el va fer entrar al menjador. La mare li va preguntar si creia que aquelles eren hores de presentar-se als "puestus". L'àvia va rondinar mentre servia els plats. El pare va mirar-me abans de menjar un escamarlà i va dir -després anirem al cinema.-
Aigua. Arreu, per tot. Encapsulats dins d'una campana de vidre, ens movem sense parar. Ens belluguem amunt i avall per tornar d'allà on hem vingut, per tornar al punt d'inici. Dins la peixera, només rocalla, alguna planta, vidrets de colors sobra la sorra. Fora, una dona en una habitació blanca i només una taula, quatre cadires, un petit sofà i una prestatgeria amb llibres. Ella agafa un llibre i s'asseu a llegir al sofà. No es belluga mai de l'habitació i sembla que no ens vegi, que no noti la nostra presència. Nosaltres seguim girant, bellugant-nos dins la peixera, mentre ella llegeix un llibre asseguda al sofà. I un altre i un altre. Ningú és lliure.
Sento com el cansament m'atrapa. Els ulls em pesen i ja no serveix ni la finestra oberta, ni la música, ni fumar. A dos quilòmetres s'anuncia un àrea de servei. M'anirà bé estirar les cames, espavilar-me per seguir. Quan veig que l'àrea està a les fosques ja estic al carril de desacceleració i ja no puc seguir la carretera. Al pàrquing hi ha alguns camions. No sé si dins hi haurà algú dormint. Si no és per la lluna estaria a les fosques. Fa una nit càlida i només es sent la remor que fan els vehicles que passen de tant en tant. Aturo el cotxe i baixo tancant amb clau. No em fa gaire gràcia la situació. Veig que hi ha serveis i m'acosto per veure si és oberta la porta. Efectivament, la maneta cedeix i la fortor àcida de la orina em fa tirar enrere. Acciono l'interruptor i no s'encén cap llum. Deixo la porta oberta per que entri la poca claror que hi ha. El terra és moll i quasi me'n alegro de no veure'l. Amb el colze empenyo una de les portes i entro al bany. Dubto en posar el pestell, però ho faig per no tenir ensurts. No hi ha paper i agafo un mocador de la bossa en el moment que sento crits, cops. M'afanyo a acabar i em pujo les calces i els pantalons. Sento un xiscle llarg, com d'una bèstia. Gossos que borden. Més crits. Un motor d'un camió que engega i marxa fent soroll al patinar les rodes. No sé què fer: quedar-me dins o sortir. M'he quedat immòbil. Sento més crits i un tret. Després un altre. Corro cap al lavabo i poso el pestell. No tinc cobertura al mòbil. Merda. Escolto amb deteniment, i sento unes passes que s'apropen i el soroll d'arrossegar alguna cosa. No em bellugo. Només escolto. Ara ja sento dins el so d'alguna cosa que arrosseguen. Algú s'atura i sento un cop d'alguna cosa que pica al terra i un gemec fluix, quasi imperceptible. Uns esbufecs i que obren l'aixeta. Sento com corre l'aigua i algú tus, escup. No vull respirar per no fer soroll. No puc sortir.

La porta

A un racó de les golfes, a on no hi arriba la claror, hi ha la porta. La meva germana i jo, la varem descobrir un dia que jugàvem a fet i amagar. Potser havia estat sempre allà i no ens havíem fixat. L'havia oblidat fins que ella va agafar la varicel•la. Com no em deixaven jugar amb la meva germana ni entrar a la seva habitació vaig pujar a les golfes. Em vaig mirar la porta amb curiositat. Quan feia estona que l'observava, vaig sentir que darrera hi estossegava algú. Vaig posar la ma al pom, i amb cura, el vaig fer girar fins que es va sentir el clic. Vaig obrir la porta poc a poc i la claror em va fer parpellejar. Un home bufava el vidre i feia bombolles. Em va mirar i em va dir que m'acostés i l'ajudés amb les que ja tenia preparades. El forn roent donava molta calor. Va obrir una capsa on hi guardava persones. Eren molt petites i amb les pinces i molta cura, en posava una dins de cada bombolla. Les persones estaven contentes de poder sortir de la capsa. Un senyor barbut va costar molt de posar per que estava molt gras. A l'habitació, a tots els panys de paret hi havia prestatges i rengleres de prestatges formaven passadissos. Eren tots plens de bombolles. En un dels prestatges vaig veure a l'avi i al tiet tancats cadascú a una bombolla. Feia molt que no els veia i em van fer hola amb la ma. L'home de les bombolles, veient que ja era molt tard em va dir que marxés. Vaig sortir per la porta on havia entrat i vaig baixar les escales, des de les golfes fins el menjador. El pare obria la correspondència i llegia la publicitat assegut al sofà. Em vaig acostar i li vaig dir: - ¿saps que hi ha una porta a les golfes?- Ell va mormolar alguna cosa i va seguir llegint sense fer-me ni cas. Em vaig acostar per fer-li un petó i mentre sortia del menjador li vaig dir: - papa, aquest Nadal l'avi i l'oncle tampoc vindran.-

Estrella

Sóc una estrella de mar i visc en un quadre que un pintor mai va acabar. Va triar de la paleta el color turquesa, el blau cel i el blanc per pintar el mar en calma. Visc en el quadre amb sis orenetes que suren per sobre el dibuix del mar i que mai van en lloc. L'arena de la platja és blanca i fina i s'hi poden veure unes petjades. Són del nen que juga amb el cubell i la pala. El nen que mai es fa gran. Fa temps que l'observo. Espero que un dia em miri i em respongui amb un somriure. Sóc sempre a prop d' ell, fora de l'aigua, esgarrapant una mica d'oxigen. He perdut color i ja no sóc tan vermella ni brillant. Al quadre sempre és de dia i no conec la nit. L'escalfor del sol a vegades és insuportable i llisco per la sorra fins arribar on trenquen les ones i on cavalca un cavallet. Aleshores quan el pintor s'adona, amb molta cura em fa desaparèixer de l'aigua amb quatre pinzellades. Em retorna a la sorra i em pinta més vermella i brillant que el darrer cop. A vegades m'adormo i somio que sóc l'estrella que brilla al cap d' amunt d'un arbre de Nadal. Faig molta claror i espurnejo. En silenci observo el menjador guarnit i quan algú em mira li pico l'ullet. Sóc una estrella de mar que viu en un mar eixut. M'arrapo amb força al paper. Tinc por que un dia em faci desaparèixer i em converteixi en un roc, en un glop d'aigua, en un bocí de cel per on volen les orenetes que no van en lloc. Quan puc, sense fer soroll, m'acosto fins el cubell del nen que no creix i m'amago. Tinc la companyia del cavallet de mar i parlem durant hores sobre el nostre pla per escapar del quadre.
17/11/2010
Toco les mans
el fetge
un plec
la pestanya a la galta
l'ombra de la cella
la corba de l'esquena
i no hi ets.

30/07/2010

Cel Obert

Aquest any he estat una bona nena. Així que aquesta nit em prendré la llet calenta i aniré a dormir molt aviat. Si no estàs dormint els Reis d'Orient no et deixen res de res i he demanat moltes coses. L'altra any quan era més petita, els vaig veure. Va ser molt fàcil perquè vaig dissimular molt bé. La mama i el papa em van dir que havia d'anar aviat a dormir. Vàrem deixar menjar pels reis i aigua pels camells al costat del balcó que dona al cel - obert. Em van fer posar el pijama i quan estava al llit em vaig prendre la llet que va bé per que arribi la son. Vaig badallar molt i molt i així es van pensar que m'adormiria molt ràpid. La meva germana que era un bebè ja estava dormint al seu bressol i no es va assabentar de res. Els pares em van dir que havia de dormir ben de pressa perquè sinó els reis passen de llarg. L'any passat com era petita, era una mica tonta i vaig demanar un joc de Màgia Potagia, però ja no el tinc perquè el meu cosí em va trencar la vareta. Quan van tancar la llum jo vaig estar desperta tota la nit i ho vaig veure tot. La finestra del costat del meu llit dona al cel - obert i jo ja sabia que baixarien per allà per entrar a casa. Primer només es sentia el vent. Un xiulet finet, molt fluix i després ja vaig començar a veure que passava alguna cosa darrera les cortines del balcó. Jo per dissimular em vaig tapar una mica la cara i els ulls amb el llençol però estava alerta. Primer vaig veure com arribava una mena de monstre, com un drac. Jo no movia ni un dit, res. Després van arribar els camells. Només sentia el soroll del meu cor. Segurament estaven menjant les galetes que li vàrem deixar, els torrons de coco que a mi no m'agraden i aigua. Després vaig veure als reis una mica. Són súper alts i porten moltes joies i anells. Des del llit jo no vaig sentir cap pudor. La meva iaia sempre em diu que en fan. Parlaven fluixet i no els vaig entendre perquè em sembla que parlen amb anglès o rus, o una cosa així. Després com ja tardaven molt vaig posar-me a dormir. Aquest any he estat una bona nena i no m'he demanat tonteries de nena petita. He fet la carta i he posat que vull una cuina, una moto vermella, la samarreta del Barça amb el 8 dels meus anys i de l' Iniesta i dos nines. Aquesta nit m'aixecaré a veure els reis. La iaia diu que traurà la roba estesa perquè estiguin més amples al cel obert.

1-12-2010 Eva

S'ha acabat

Has dit "s’ha acabat" sense aixecar la veu. Com si diguessis que marxes a la feina o que s’ha de comprar pa. La teva cara una màscara sense gest. Eres al costat de la porta amb les maletes llestes i jo, no podia deixar de fixar-me en la teva camisa rebregada, en com es bellugaven les claus que penjaven de la teva ma. Has dit s’ha acabat, mentre jo pensava que havia de recollir l’abric de la tintoreria i que mai ens havíem estimat.

26/09/2010
Els peus nus
la sorra humida,
i els pantalons arremangats
La llum blanca de sol,
el cel ras,
l’aroma de sal,
el silenci del mar.
Enganxada al que serà
Els meus somnis en suspensió.
Porta l’inicial de la innocència. Els ocells de colors volen fer un niu als seus cabells. Dibuixa un somriure vermell que sempre diu gràcies. Ulls petits que ballen entre els parèntesi d’unes arrugues juganeres. Espigada, es gronxa en núvols passats i es plega dins els dies de sol. La veu que t’embolcalla entre llençols nets.


Per Imma