Translate

dimarts, 29 de maig del 2012

Sense control

Les pupil·les es belluguen alienes a la meva voluntat, sense control. Les parpelles somien fins que el dia rebenta i esclata un torrent de llàgrimes mandroses. I jo no puc fer res. Cap per vall, les celles observen els iris, petits, mig amagats, surant per un mar aquós. Les orbites vermelloses són indicatives que un nou jorn comença i la còrnia i el cristal·lí es posen en marxa. De cop canvia el humor, un humor vitri que fa tornar-te escleròtica. Pupil·les i iris es sacsegen en un ball boig, quasi esperpèntic. Els iris xisclen i s'esveren i és just el moment en que són més verds que mai. Aleshores les pupil·les s'inflen, protectores, són cavallers que defensen el seu castell. Ni un excés, ni un raig de llum. Res no pot besar ni acaronar el seu tresor. I jo no puc fer res. Sense poder dir ni un mot, sense deixar-me triar on mirar. Però jo els deixo fer. Els ulls, els meus ulls, són el verd record del meu pare.

Sortida

Encara estirada al llit sentia el sol. Tímid, lleuger, en moments sense esma. Segur de ser, la raó de ser. I cap altre dia m'havia adonat que puc sentir el cant d'un ocell i que estic preparada per desar la seva melodia en un espai de la memòria Per primer cop he pensat que no conec els arbres. Si conec els primers vestigis de l'art, els pronoms febles, els noms dels colors en anglès, perquè no conec com es diuen les flors, ni els noms dels vents o dels peixos? Tant és! Per primera vegada sóc conscient de tot el que no conec i començaré a posar els fonaments. I per primer cop, avui, em sento lliure. Per que sé, que no sé res. I no passa absolutament res; al contrari, em sento molt millor. Perquè ara em sento lliure. Avui, sense sortir de l'habitació s'ha obert una gran porta, sense horitzó, ni límits. I he sentit el mar, aquest mar que sempre m'acompanya. Una magnitud blava, humida i que m'omple. Perquè tots som aigua, i  des d'avui, per primera vegada, em sento salada, immensa. Sento que podré canviar quan hagi tempesta, que serè plata, serè negre nit, serè turquesa o transparent. Sense obrir els ulls m'he sentit observada per un gran univers, per un gran forat per on puc escapar i on la lluna és una gran pedra que em fa moure, entristir i viure. Ha estat la primera vegada que he sigut conscient que el meu cos sóc jo, i que les ungles no són un ornament i que tinc un diafragma que s'obra i es tanca, per servir-me, per fer que pugui dir, totes les coses que vull dir. I ha estat la primera volta d'un llarg camí i he entès que per ser sorra havia de ser roca.

Una escoge

Una escoge hacer pompas de jabón y mirar cómo se funden en el aire
Una escoge escribir una frase en un papel
y guardarla en el congelador
Una escoge tararear una melodía
e inventarse la letra
Una escoge café solo
y desea compañía
Una escoge observar una nube
y se pierde en el azul
Una escoge escuchar los silencios
y no oye qué le están diciendo
Una escoge ir hacia la izquierda
y no deja de ir hacia adelante
Una escoge seguir viviendo
y no puede dejar de hacerlo
Una escoge no hacer nada
y no hace nada.
Parar es un mundo.

23-11-2011


Diari

Dilluns
Quieta al llit sento el blues de la pluja. Escolto el bassal del pati i el gotellim del safareig a punt de vessar.
Estesa bocaterrosa tinc els ulls muts. Només el silenci del jazz mentre l'aire s'arremolina al pati i la roba estesa fuig.
Escolto la pluja que ha escapat, el vent que ha fugit; l'olor tendre del sol sortint de resquitllada.
La tempesta és un esquelet blau.

Dijous
Volto pel pati captiva de sol, amb la boca sorda i les mans a les butxaques. No vull perdre ni un raig. El deso entre cotons dins una capsa blava.
Els ocells xisclen. Penso que si aquest vespre em voldran dir alguna cosa. Miro el cel net i veig dibuixat un camí de fum on perdrem.
És molt aviat per ser fosc. L'aire de plom ha espantat els ocells. Me'n vaig al llit i em faig petita entre els llençols freds i el so del despertador.

Divendres
L'escalfor em llepa la cara. Surto descalça al pati i els peus se m'omplen de ganes. Ensumo l'aroma de les flors que ja no hi són i sense voler evitar-ho, canto.

Segueixo caminant

Camino
al teu costat
ni davant ni darrera
al mateix pas
un mateix rumb
Ensopego amb els cordons
i caic estesa
M'aixeco i espolso

Torno a caminar
i tu et quedes enrere
Giro el cap per veure't
Sento com rius.
No et puc esperar.

Camino
Ja no ets al meu costat
Ja no et sento
Ets un punt

Camino amb el papa


Camino
agafada de la seva ma
És una ma grossa i forta
De les més grosses i fortes que mai he vist
L'estimo fins al cel
més enllà d'aquest univers

Caminem
junts pel bosc
i anem molt lluny
i camino per sobre dels arbres
i em penjo de les branques
perquè no tinc por
perquè si caic, reboto
perquè estan les mans del papa
i ell sap el camí per tornar.

Camino

Camino
Faig passes curtes
quatre endavant i dos enrere
Avanço lenta i feixuga
La pressa és un cigró sota el matalàs

Camino
per sobre les paraules estripades
els silencis rossegats
les nits fosses
esmaperdudes

Cabinas

    Estará sonando el teléfono en la sala. Como siempre habrá dejado las puertas abiertas del balcón abiertas y se colará el ruido de la calle. Olerá a geranios y a la lavanda que plantó la última primavera y al humo de los coches. El timbre repiqueteará en el salón y retumbará el sonido entre los libros ordenados.
    Estoy pegada al teléfono, de espaldas a la calle, encerrada en la cabina como si de una cárcel se tratara, a la espera de escuchar cómo descuelga y percibir, como mínimo, un leve clic que me tranquilice. Se ahogaba, ayer a la noche se ahogaba y me asusté mucho. Vi su cara azulada, los ojos rojos y sus dedos cerrados firmemente en el reposabrazos. Caen las monedas, otra vez, y no sé si agarrarlas y echar a correr hacia casa. Pero las vuelvo a introducir y da línea otra vez y creo que ésta vez descolgará el teléfono. Siempre me hace lo mismo. Y yo me desespero imaginando mil formas de morir, todas horribles, por supuesto, y al final me tranquilizo pensando que no ocurre nada, que nunca ocurre nada. Que suena el teléfono en la sala y el timbre es un eco que reverbera entre volúmenes gruesos y antiguos, fotos en blanco y negro, jarrones sin flores. El auricular del teléfono se me pega a la oreja. Como si incrustándolo en mi apéndice, la respuesta hubiera de llegar antes, como si pudiera abducirme del ruido de la calle. Por qué no descuelga el teléfono, me desespera. Y me aturdo, y me ahogo, y siento que la cárcel se hace pequeña, me exprime y en el fondo de mi cabeza suena y suena un timbre, como una carcajada que se ríe de mí sin parar. Y me ahogo, juro que me ahogo y que me falta el aire. ¿Por qué no atiende mi llamada? Estarán las puertas del balcón abierto, y el aroma a geranios, me ahogo, y el de la lavanda. Me ahogo. Me ahogo.
    Richard Estes - Cabinas telefónicas (1967)

    (Cos)

    Està relligat sobre el llençol blau. Un cabdell de braços, cames i mans que respiren harmoniosament. Un sospir i parpelleja un somriure tendre d'infant. S'obren els ulls i sobre el llit un signe d'admiració, símbol de l'empenta que cal per llevar-se i començar un nou dia. Amb els peus a terra arriba la segona metamorfosi i el veig com es transforma en parèntesi, senyal inequívoca que tot s'hi val i que tot pot incloure's dins.  El rellotge xiscla i en un ritme frenètic la ma, les mans el recorren per sobra d'un tel d'escuma i el sacsegen sota la tovallola. Al carrer veig com s'estira i arronsa, s'expandeix i es contrau, s'empetiteix i forma tot l'abecedari. Un ritme accelerat de sacsejades que engreixen el contorn, que exprimeixen la corba de l'esquena. I quan sembla haver oblidat que és ronyó, que és colze i es cella, es converteix en una essa minúscula, quasi imperceptible que es desploma en horitzontal en un món blau de llençols que fan olor a colònia.

    Interferències

    Passo sobre el genoll la ma plana. L'acarono, com si d'una llàntia màgica es tractés. Inspiro, i sento l'olor verd llampant de la molsa, les fulles relliscoses del bosc, el pes d'un cel capotat i l'esglai abans de la caiguda. Em recorro el ventre amb la ma i s'enfonsa dins la buidor del que no va ser. Recolzo dos dits sobre la cella i em moc lentament, gronxant-me amunt, ben amunt, i avall, com quan era una nena. El dit index passa ràpid sobre els llavis; no vull sentir la vergonya dels seus cops. Amb les dues mans em tapo els ulls i veig molt clar, més que en cap moment del dia. I així, a cegues dins del meu món, cada plec em parla de mi. Com en una emissora mal sintonitzada, sento records i melodies, veus, moltes veus.

    Biografia


    Nací y todo estaba bien y era verde y azul y blanco y a veces un poco amarillo. Todo envuelto en papel de regalo y yo en el centro, como un gran lazo. Cumplí siete años el día que mi padre murió y las paredes de mi habitación se convirtieron en una caja fría. A los veinte no podía sacarme de la nariz el olor a moho, pegamento Imedio y sudor. Rompí la puerta de la caja y me casé. Tuve cuatro hijos antes de los veintisiete y mi mundo era como una gran lata metálica llena de montones de ropa por planchar, mocos y el hedor de las toallitas húmedas siempre pegado a mis dedos. Ahora tengo menos años de los que aparento. Vivo donde siempre quise vivir. Todo está envuelto en papel de seda y en brillante papel charol. A veces es dorado, o rojo o púrpura. El mejor color, me digo cada día, está por descubrir. A veces, creo que todo es naranja.
    16-11-2011

    Azul

    Ella tenía los dedos largos, como si acabase de tocar el cielo. A veces los dejaba descansar sobre sus rodillas y así pasaba el tiempo. Observaba las uñas violáceas cansadas de arañar minutos, paredes, entrañas y eran la prueba inequívoca de una vida nada fácil. No había podido dejar de mirar sus manos, pues le parecían ajenas a ella, llenas de vida propia. Suplicantes, defensivas, amorosas, sensuales. Sus manos decían más que sus palabras, gritaban más que sus silencios. Formaron una garra en momentos de dolor. Habían buscado algún atisbo de vida en su cuerpo y escarbaron en todos los rincones. Sus dedos largos habían señalado miles de caminos y ninguna salida. Y ella que las miraba a contraluz, intentaba ver si quedaban huellas de todo lo que había tocado. Las manos del párate y perdona, las que en las palmas mostraban los surcos de su ir y venir, de la rabia y del miedo. Manos desesperadas que abrieron el frasco, dedos que pinzaron las píldoras azules y ella, que yacía con los dedos fríos, las uñas mordidas y las manos abiertas.

    dissabte, 19 de maig del 2012

    Metamorfosi


    Era necessari? Ja sé que la mama diu que era moda, que totes les nenes anaven així i que estava molt mona. Mona com les del parc. No he entès mai que veiés normal que anés ensenyant les calces. Després, tot un plegat, no estava bé que segués eixarrancada i havia de vigilar en com saltava, com posava les cames quan anava en bicicleta. La iaia em deia que de gran sempre hauria d'anar vestida amb pantalons perquè tindria les cames assenyalades de cops i esgarrapades. El curiós va ser que passats els anys vaig ser jo la que anava amb jersei de màniga llarga en ple estiu. No sé quin sentit del ridícul tenia, no volia mostrar el meu cos imagino, plana completament, tan prima, el cabell llarg tapant-me mitja cara... i a sobra tan blanca en ple estiu. Tenia mèrit perquè després de passar de sant Joan a primers de setembre de vacances no quedava en la meva pell ni el lleu rastre d'un raig de sol. Quan hi penso, em sap greu pel papa i per la mama. Tan treballar perquè gaudíssim de l'aire lliure, i la nena amb una atac agut d'adolescència! Si hagués pogut hauria fet de cargol tot el dia i l'hagués passat tancada i barrada dins del meu món. Ara en canvi no em fa res mostrar el meu cos; justament ara que tot comença a despenjar i que em sobren quilos. Aniria despullada tot l'estiu. I m'he tornat un llangardaix. De la foto potser el que no ha canviat són les gambes. Quina pinta tenen i què bones són. La mama tampoc ha canviat. Continua vigilant que no caigui.

    (18/04/2012)