Translate

dimarts, 28 de setembre del 2010

Recordes tot el que m’explicaves?


El món era global però mai ens havíem sentit tan sols. La gran ciutat era un oasi de solituds. Tu vivies en una gran mentida i flotaves, com podies, en un mar desencantat. Jo sempre observava l’horitzó i guaitava qualsevol petit canvi. Despertava cada matí desitjant ser més a prop teu i donava tímides passes. Des de la nostra illa, veiem el far llunyà i comptàvem els minuts de foscor. Tu cercaves dreceres que ens portessin a altres contrades. No sé si mai et vas adonar que no estaves sol. Miraves per la finestra  amb la mirada escrutadora de  qui vol anar més enllà. Jo romania hores estirada al sofà, suspesa en la vigília. Qualsevol gest teu em feia somriure i m’omplia de ganes d’enlairar-me i volar. Però tu, arrelat al present, eres terra seca, t’arrapaves a les arrels de la immobilitat. Jo era aigua, i m’esmunyia entre les tiges d’un futur que podia tocar només estirant la ma. I en la ciutat, en l’illa de les nostres rutines, miràvem de sobreviure. Mentre els desitjos onejaven en calma i només sentíem el brunzit de la nit.

Muriel Barbery - L’elegància del eriçó (fragment)

Em recordo de tota aquella pluja...El soroll de l’aigua tamborinant a la teulada, els camins inundats, el mar de llot a les portes de la nostra granja, el cel negre, el vent, la sensació atroç d’una humitat sense fi, que ens pesava tant com ens pesava la vida: sense consciència ni rebel•lió. Estàvem premuts els uns contra els altres a prop del foc quan, tot d’una, la meva mare s’aixecà, desequilibrant tot el ramat; sorpresos, la miràrem mentre es dirigia cap a la porta i, moguda per un obscur impuls, l’obria d’una revolada.
Tota aquesta pluja, oh, tota aquesta pluja... Al marc de la porta, immòbil, amb els cabells enganxats a la cara, el vestit xop, les sabates menjades pel fang, la mirada fixa, hi havia la Lisette. ¿Com ho havia sabut la meva mare? ¿Com aquella dona que, per no maltractar-nos gens, no havia deixat veure mai que ens estimava, ni amb gestos ni amb paraules, com aquella dona basta que portava els seus fills al món de la mateixa manera que llaurava la terra o donava menjar a les gallines, com aquella dona analfabeta, embrutida fins al punt de ni tant sols dir-nos mai pels noms de fonts que ella ens havia donat i dels quals dubto que encara es recordés, havia sabut que la seva filla mig morta, que no es movia ni parlava i mirava fixament la porta sota la tempesta que queia sense ni tan sols pensar a trucar, esperava que algú l’obrís i la fes entrar al caliu?
¿És això l’amor maternal, aquesta intuïció al mig del desastre, aquesta espurna d’empatia que resta fins i tot quan l’home queda reduït a viure com un animal?

Terenci Moix - Terenci del Nilo (fragment)

La sensación del tiempo convertida en terror piramidal, es requisito indispensable para comprender a Egipto y amarlo en toda su intensidad. Se aconseja pues, no dejarse olvidada en casa la propia vulnerabilidad ante lo fugaz del tiempo y la nimiedad de los siglos condensados en un segundo.

dimecres, 22 de setembre del 2010

Escates

Alguna cosa s'ha esquinçat i una trencadissa de sentiments floten entre els pulmons i la melsa. Davant d'un mar d'estiu, veig com flota la incertesa i com suren les preguntes juganeres entre les ones. En el cel dels meus records hi ha traces de moments viscuts. Els núvols a la llunyania enterboleixen el paisatge idíl·lic. Entre les ones, un peix platejat d'ulls grossos juga arran de platja. Quan m'endinso a l'aigua no s'espanta i juga entre els meus peus. Sento les pessigolles que em fa amb les escates, que brillen amb la claror de l'estiu. Quan apareixen altres visitants a la platja, el peix deixa els meus peus per jugar amb els dels altres. M'assec a la sorra humida, on trenquen les ones, i miro el festeig del peix, els saltirons que per uns moments em deixen veure tot el seu cos sencer. Quan acaba l'arc del seu salt, em mira amb ulls estranyats. Des de l'aigua m'observa, per sobre de les pedres blanques i arrodonides, fins que torna a jugar amb peus d'ungles vermelles que s'arrapen a la sorra de la platja. Voldria emportar-me'l, veure com neda en una gran peixera mentre jo agafo la son al llit. Despertar-me i veure com salta per dir-me bon dia i mirar-nos als ulls durant hores. Però sé que s'ha de quedar on és, s'ha de quedar a la platja, nedar entre la bromera blanca i deixar que la lluna acaroni les seves escates. Sé que li agrada submergir-se, nedar amb altres peixos, lluitar per sobreviure entre algues esfilagarsades. I deixo la platja amb un somriure, serena. Sé que és el nostre mar i la nostra platja. I ens tornarem a trobar perquè estem irremeiablement units.

diumenge, 5 de setembre del 2010


Mar endins, estirada d’esquena fent el mort, la dona es deixa portar per la marea. Només sent la seva respiració. El cel és trencat. Franges que van del rosat més delicat, al lila del romaní, al violeta més intens. De l’horitzó, com si suressin sobre el mar, tres núvols. Leviten per sobre de l’aigua i mentre es va fent de dia, s’enlairen lentament. Són de color fúcsia intens, grossos, cumulonimbus distrets. Es van enfilant, per sobra de les línies de colors, tal qual es tractés d’una escala. La dona que està formada per tots els colors, ara els escup i queda buida de matisos sobre l’aigua negra del mar. Els núvols fúcsies es desplacen fins on és ella, just per sobre seu i la reguen d’ombres rosades. La dona es deixa portar mar endins, mentre es pregunta què l’espera quan els núvols es facin fonedissos i només sigui un punt a l’horitzó.