Translate

dilluns, 29 d’octubre de 2007

La troballa: Rosa Virgili

Jardin de flores con estanque-2
Formiguer de cel daurat
Codi
de convivència - No l'esborris 1








Tots tres quadres són de Rosa Virgili de Reus al Baix Camp -Tarragona i ha estat una troballa!!
Podeu veure altres treballs a http://rosavirgili.artelista.com/

Com anxoves

Si em quedés tancada a l’ascensor no em posaria nerviosa. Observaria com sua el senyor del vestit i la corbata llampant. El noia de la bossa en bandolera s’aproparia a mi i sospiraria mirant al sostre. Les dues dones grans que baixaven de cal metge, pel nervis, xerrarien pels colzes amb la noia negra de "rastas". Si passats cinc minuts ningú fes cas de l’alarma ni aparegués el porter, seria jo qui m’apropés al noi de la bossa en bandolera i que dur una melena d’anunci. La noia negra de les "rastas" explicaria en català de Girona que és nascuda a Sils i el senyor del vestit i la corbata llampant els hi ensenyaria les fotos dels nens i la dona, a les senyores grans que semblen germanes de tant que es semblen. En quant hagués passat més de mitja hora, el noi de la bandolera, melena lluent, somriure d’anunci i jo, riuríem per sota el nas amb les històries del dia a dia de les senyores grans solteres que comparteixen pis fa més de cinquanta anys. La noia negra de "rastas" acceptaria una xocolatina del senyor del vestit i la corbata lluent mentre ell li explicaria que la dona fa sis mesos el va deixà i que a la seva empresa hi ha una plaça vacant de recepcionista. Passats més de tres quarts d’hora ens intercanviaríem els telèfons sense tenir la certesa de si sortiríem de l’ascensor per poder trucar. Serien figuracions meves o el noi de la bossa en bandolera tenia un dels somriures més macos que havia vist mai? Una de les senyores grans solteres es començaria a marejar, té baixa la pressió, i faríem lloc perquè li toqués l’aire. El noi de la bossa en bandolera m’agafaria la ma perquè no m’espantés mentre que s’apartaria els cabells de la cara. Jo no estaria espantada, al contrari. Més aviat em sentiria sufocada i engrescada. El senyor del vestit i la corbata lluent i la noia de "rastas" ja s’explicarien passades dues hores les seves intimitats, anhels i plans de futur, mentre que les senyores grans solteres, patirien perquè es perdrien el culebró de la televisió. El noi de la bossa en bandolera, melena lluent i somriure d’anunci em passaria lentament la ma per la cara i em resseguiria els llavis amb un dit. Sonaria un timbre quasi imperceptible i l’ascensor es posaria en marxa per aturar-se a la planta baixa. Sortiríem poc a poc posant-nos bé els vestits, i beuríem una mica d’aigua que ens oferirien els bombers. Al sortir al carrer i cercar el noi de la bossa en bandolera només veuria una melena lluent, allunyant-se carrer avall mentre m’ensopegaria amb un senyor amb vestit i corbata lluent que em somriuria mentre em diria:

- Em recordes?

Obrint finestres


Els meus ulls són tan oberts que s’han assecat.

Sento en la pell un tacte metàl·lic.

Esbrino qui soc.

L’aire belluga els cabells

i m’esborrono.

El mercuri recorre cada una de les artèries,

cada racó del laberint.

Obro la finestra

i l’aire porta olor a mar.

S’escapa un sospir ple de records.

Retallo les muntanyes

i faig un collage.

Hi dibuixo una pluja fina

caient sobre el meu cos.

Vull obrir-me.

Deixar que entri el vent per les finestres.

Estripar-me com l’embolcall d’un regal,

i guardar el llaç.

Blau de mar.

Blanc de lluna.
(Foto U-ip - Carrasco)