Translate

divendres, 30 d’abril de 2010

Retrat de família



Al morir la mamà varem haver de buidar el pis. Era petit i ple de mobles, trastos i piles de revistes antigues. A l’habitació, patrons per fer vestits, cabdells de llana i agulles de fer mitja, perruques amb tot tipus de pentinats i una cinquantena de parells de sabates de taló de diferents colors. Varem trobar una carpeta blava amb unes fotos de nosaltres tres quan érem petits amb els papàs. Ens varem emocionar molt. Ja no recordàvem quan la mamà duia bigoti i què fort estava.

divendres, 16 d’abril de 2010

Sóc una flor coixa


Sóc una flor coixa. Coixa i reaccionària des de que un mal parit em va arrencar uns quants pètals. Des de que vaig deixar de ser un capoll, m’he dedicat a boicotejar tot el que he pogut: casaments, enterraments, partits polítics. Ningú suporta una flor coixa que desgràcia el ram de la núvia, ni que desmereixi una corona fúnebre per una flor mig pansida. Amb un partit polític em vaig cebar al aconseguir colar-me en la gravació del anunci. L’endemà l’eslògan anava acompanyat d’un margarida malmesa. Van ser la riota i perderen en les següents eleccions. Quan alguna florista m’ha caigut malament, no m’ha molestat perdre algun pètal més i fins tot arrencar algun a les meves companyes de parada. Cada vegada que algú em recorda al mal parit que em va deixar tarada, li faig pagar. Si em col·loca al trau del vestit, deixo anar un bon raig de sàvia per fer-li una bona taca. Si es tracta d’una petició de mà, regalimo líquid urticant i la núvia el planta pensant que es tracta d’una broma de mal gust. Una flor coixa no la vol cap enamorat per què no l’ajuda gens a veure si l’estimen o no. Una flor coixa i reaccionaria pot arribar a trencar relacions entre dos països. L’amfitrió no entén com ha pogut desgraciar una flor el convidat. Si fa això amb una flor, què farà amb els arbres, rius o la capa d’ozó. Així que l’amfitrió engega a passeig a tots els representants que el visiten i convoca una reunió urgent amb el president, per votar si li declaren la guerra a aquell país destructor de flors. Si la Dama de les Camèlies hagués decidit portar una flor coixa i reaccionaria no sabrem mai si hagués tingut el mateix trist final. Les flors com jo no fem estiu, fem nosa. Mai ningú s’ha preguntat com ens sentim. ¿Què passaria si ens dediquéssim a arrencar un dit, l’orella o la fel a tots els mal parits del món? Sort tenen que les flors coixes som pacífiques. Ai, què desgraciada sóc, i que poc que em queixo.

dimecres, 14 d’abril de 2010

Relacions Personals

El primer dia de feina a l’empresa de telemàrkquèting, em van assignar el cubicle 302. Vaig baixar en l’ascensor acompanyada dels homes de seguretat fins a la planta -3, carregada amb la meva maleta, els auriculars, la carpeta de les comandes i el bolígraf verd. En el llarg passadís vaig cercar el número a la porta. No sabria dir les mides de l’habitacle, però just cabia el llit, el lavabo i la pica, la cuina, la taula per treballar, el tamboret i un armari d’un cos. En un parell de dies ja m’havia fet amb el sistema i les vendes no m’anaven malament. A l’ arribar divendres vaig acceptar la invitació del matrimoni del 304 que feia un sopar de veïns. Els nens van ser els que em van venir a rebre a la porta. Em vaig quedar parada de veure que el seu cubicle era més gran. Jo pensava que tots eren igual, però el del 384 em va explicar que n’havien de tres mides segons l’antiguitat que tinguessis a l’empresa. Vaig preguntar al nen més petit per l’escola i em va dir que feia primer curs en el cubicle 303. La dona xinesa del 392 em va preguntar per les vendes i em va dir que si m’esforçava em podia treure un bon sou. El sistema era bo: no es perdia temps en trasllats a la feina i al viure en el lloc de treball estalviaves diners de lloguer, llum, aigua i si eres insomne podies posar-te a treballar en qualsevol moment de la nit. Li vaig preguntar si no trobava a faltar la seva vida anterior i em va dir que no, que mai havia estat tan feliç.
L’endemà, en el meu cubicle, de tant en tant sentia una veu. No era cap dels meus veïns. Vaig pensar que la veu venia de la reixeta que hi havia prop del sostre. Ja m’havien parlat dels del segon pis. Al vendre més, tenien una altra categoria i estaven organitzats en cubicles més luxosos en el nivell -2, un pis més amunt. Aquella veu, ni greu ni aguda, em distreia i em feia les hores més curtes. I un dia em va parlar. Ben aviat varem connectar: primer em donava consells de feina i després idees per tancar més vendes. Aviat ens varem fer amics i parlàvem de tot el que faríem quan jo pugés a la segona planta i no haguéssim de parlar a través de la reixeta. Encara que no ens veiem, pel to de veu ja sabíem com ens havia anat el dia i si havíem venut gaire. La dona xinesa del 392 va picar un dia a la porta per convidar-me a casa seva però amb una mentida pietosa vaig rebutjar la invitació per que no volia deixar sola a la veu. Ja no ens podíem separar. Somiava en el moment que pujaria a la segona planta i ens podríem abraçar.
I va arribar el dia. En el meu cubicle es va encendre una llum vermella i va sonar la sirena. No m’ho podia creure. Aviat estaria amb la veu. Què diria quan em veiés? Vaig recollir la maleta, els auriculars, la carpeta de les comandes i el bolígraf verd i vaig quasi corre cap a l’ascensor. Es van obrir les portes, i em van fer entrar els mateixos dos homes de seguretat que m’havien acompanyat el primer dia. El cor em bategava al coll quan vaig picar a la porta del 202. Em va obrir una dona menuda. Em volia morir! La dona em va preguntar que per qui demanava. No vaig poder respondre. Em vaig posar a plorar desconsoladament, mentre les portes dels altres cubicles s’obrien i un munt de tafaners sortien al passadís. La dona em va dir que acabava d’arribar, s’estava instal·lant i esperava als de manteniment. Vaig preguntar mentre somicava, on estava l’anterior habitant del cubicle. Un veí em va dir que havia marxat aquell migdia. El darrer mes, havia baixat molt el seu rendiment i l’empresa l’havia acomiadat. Abans de marxar, havia arrancat la reixeta de la paret i se l’havia emportat. Ningú va entendre aquell acte de vandalisme.

dimarts, 13 d’abril de 2010

Pedra

El vent acarona la pedra estesa a un llit d’arena blanca. Fràgil i perduda xiscla. La toco i està calenta de febre i de sol. La prenc amb dos dits i sembla que em somrigui. Ensalivada, la pedra s’esmuny de les meves mans i quan trenca l’ona es capbussa, torna despullada a un mar de paraules de sal. Cau la pedra i m’esquitxa de gotes silencioses i àcides, em mira des del fons, blanca i aigualida. La pedra fa tombarelles dins un mar que recula a l'horitzó, empès pel vent cansat. Rodola dins la bromera entre sorra i bocins de closques, algues i vidres de colors.
Qui diu que les pedres no senten la felicitat?

divendres, 9 d’abril de 2010

Un moment!

un moment! -

La meva germana sempre diu un moment! I jo no sé què és un moment. Un moment és l’estona que triga en llevar-se, en recollir la cuineta, en vestir-se, en prendre’s la llet sense que la iaia li fumi un clatellot. És molt cansat esperar que passi un moment. I en un moment, no arribem al cole, ni la iaia s’espera ni un moment a que m’acabi la pera. ¡No m’agrada la pera! Es torna negra al plat. Si hi ha maduixes, sí que me les menjo en un moment. Els papes diuen tornem en un moment, i triguen molt quan van a la reunió de veïns de l’escala. En un moment es munta un guirigall, per que la senyora Lurdes no vol canviar les bústies. I a la televisió diuen tornem en un moment i jo m’avorreixo i si triguen molt en tornar em fan anar a dormir. En un moment no es fan els deures, ni triga la iaia un moment en fer-me les cues i em deixa els ulls com una xinesa de tant estirar-me el cabell. L’Anna diu un moment i jo em trec la motxilla i la bufanda. No sé mai quanta estona és un moment.

divendres, 2 d’abril de 2010

Latent

Em va esquitxar la felicitat un dia de novembre. Em vaig resistir a sentir-me bé, a sospirar. Finalment vaig cedir i acceptar que les endorfines pensen per elles soles i la felicitat es va submergir en mi, com si jo fos un caldo de cultiu on poder créixer i reproduir-se. Petites cèl·lules de felicitat treien arrels en el fetge, en l’aorta. Vaig lluitar i vaig intentar resistir-me però la lleu carícia de la roba em feia somriure. Volia trobar un racó en la memòria on tingués una mica de tristesa desada que em podés rescatar. En contra de la meva voluntat era desconsoladament feliç. Quan t’esquitxa la felicitat, ja no t’importa res més. Sents l’estranya sensació que tot és possible i la feliç bogeria s’apropia de tu, t’embolcalla, t’esgarrapa, t’escup. Ets una nova presa del gran paràsit.
Gràcies a Literata per afegir-lo com a relat del mes d'abril

http://www.literata.cat/pdf/literata_27.pdf