On han quedat els fulls en blanc les llibretes plenes de paraules vomitades els pensaments convertits en taques de tinta
Plega el dia lentament, amb parsimònia. Agafa amb cura cada cantonada del dilluns i uneix els extrems del dia i la nit. Amb cura, allisa les arrugues del migdia i el torna a doblegar per a fer desaparèixer el vespre. Quan té tots el dies plegats, els endreça en un armari que fa olor de farigola.
Tota la vida he passat desapercebuda. Mai he sortit per casualitat al diari, ni a una fotografia de l’escola, ni a un rànquing, ni vaig ser l’empleada del mes en els quasi trenta anys que vaig treballar a la merceria de la Sra. Maruja. La merceria va tancar abans que comencés la crisi per tothom, així que no vàrem sortir ni a les estadístiques. Sóc guenya i els pares m’han estimat i recolzat sempre, i mai m’ha mancat res. Després de moltes entrevistes, em van agafar a prova en un petit taller tèxtil. Els primers dies em costava molt d’entendre el xinès però de seguida em vaig fer amb la feina. Havia de posar fil a l’agulla de les 8 del matí a les 8 del vespre i encara que no estava gaire ben pagat, era la única feina que havia pogut aconseguir. Està malament que ho digui, però ningú enfilava tant ni tan ràpid com jo. Centrava la vista i el fil entrava sol pel cap de l’agulla. La facilitat que tenia en deixar de ser guenya em va fer engrescar i quan anava a comprar alguna botiga, en metro o a passejar, assajava centrant els ulls. Va ser aleshores, quan per primera vegada a la vida, a les obres del carrer Balmes un paleta em va tirar una floreta i em va xiular. Assajava sovint però ho feia amb por per si em quedaven malament els ulls i sobre tot per si em trobava per casualitat algun conegut. Una de les estones que no estava guenya vaig conèixer un noi, en Joaquim i als tres mesos ens vàrem prometre. El dia que els vaig confessar als pares que quan havia conegut al Joaquim havia fingit, tots dos es van posar a plorar. El secret que tan bé havien guardat s’havia de destapar: al ser filla única i estimar-me tant m’havien fet creure que era guenya. Tenien por que al ser grans es quedessin sols i en una persona guenya no es fixa ningú. Passa desapercebuda. Joaquim, que m’estimava, va entendre que volgués fer feliç als pares i vaig tornar a ser guenya. Ara tenim un nen preciós, molt pigat i coix. També és fill únic.
Barcelona és un mapa carrers buits pensaments immòbils ombres de pell humida Dins una bombolla de sabó Barcelona és blau turquesa una postal per escriure que et xucla i regurgita