Translate

dijous, 30 d’abril de 2009

Manuel Vázquez Montalbán - "Los pájaros de Bangkok" fragment

"Subió de la despensa hasta la cocina una pulcra caja de cartón de la que sacó un electrodoméstico ambiguo que igual podría ser una picadora de carne o una destiladora portátil de ambrosía. Pero en realidad era una máquina de hacer pasta italiana, por el simple procedimiento de meterle harina y agua o huevo por un pasadizo de plástico transparente, poner el filtro según el tipo de pasta apetecida y esperar a que salieran las tiernas criaturas, y al adquirir la longitud deseada con un cuchillo bien afilado para irlas cortando y darles la belleza de la regularidad. Pasarse de agua o huevo podía significar una catástrofe y Carvalho comprobó la exactitud del medidor como si en ello fuera la salvación de un pueblo escogido. La máquina empezó a girar y a quejarse y cuando la pasta estuvo correctamente amasada, Carvalho retiró la compuerta de la esclusa y el glaciar de pasta pasó al pasillo de salida impulsado por un émbolo en espiral que la enfrento a la evidencia de filtro, a la fatalidad de la forma, sin respetar su voluntad de ser tagliatelle, spaghetti, lasagna, spaghettini o macarrones. Carvalho la esperaba con el cuchillo a punto y en cuanto los gusanillos tiernos alcanzaron la estatura de cuarenta centímetros los rebanó y cayeron agónicos en una fuente de duralex donde aún se permitieron algún retorcimiento antes de adquirir el rigor mortis que suelen tener todos los spaghettis tiernos o cocidos, a la espera del próximo genocidio perpetrado por Carvalho contra la cascada de gusanillos tenaces que volvía a salir de filtro prodigioso. El cuchillo en una mano y la otra palpando el montón de spaghettis que se iba formando, Carvalho experimentaba una emoción que él suponía similar a la de Dios cuando hizo evolucionar al rape y lo convirtió en el primate del que saldría el hombre.

en somnis

En somnis veig al papa que xiula i per més que escolto no sento la melodia. Fa sol i ell prepara les brases. Farem carxofes i costelles. Sento als dits la sensació greixosa de la carn i m’eixugo els llavis bruts de carbó. Estic fent un collaret de pedres de colors. Hi poso moltes de blaves i el papa em diu que afegeixi de vermelles que és el seu color preferit. Quan desperti miraré la safata petita de plata que tinc a la tauleta de nit. Hi guardo el collaret de pedres vermelles.

Abril 2009

divendres, 17 d’abril de 2009

On es guarden els somnis?

Si no hagués estudiat tantes nits, hauria pogut somiar que no volia créixer i que volia seguir sent petita. Si no hagués treballat tant, hauria pogut somiar en una nova feina, on el meu cap em donava un copet a l’esquena per felicitar-me. Si en el meu somni no hagués tancat els ulls al fer-li un petó, hauria pogut somiar que ell era un mal parit i que no existeix el príncep blau. Si hagués sentit com el món conspira hauria somiat que desmuntava un somni per fer-ne un de nou. Si hagués viscut el dia a dia, no somiaria que demà serà un dia millor.

Eva 15/04
En somnis veig com dorm i el vigilo. Només porta uns pantalons de lli i el pit es mou acompassadament. El melic comença a inflar-se i obro el llum petit de la tauleta per veure-ho bé. Quan el melic té la mida d’una taronja, esclata. Un olor de gessamí s’escampa per l’habitació i em sento marejada. El forat cada cop és més gran i m’atreveixo a posar-hi la mà. Primer amb fàstic, després amb por. Bellugo els dits dins seu i sento una sensació càlida. Em pregunto si serà l’escalfor de la vida. Vull atrapar-la, agafar-ne un grapat. Vull recuperar la que ell em pren cada dia.

Eva 1/04/2009

dimarts, 7 d’abril de 2009

Eixida

Visc en una casa plena
vull estripar-me
viure
fora de mi
Les maletes m'esperen al rebedor
per no aturar-me mai més
Estimar-te no em pesa.

dilluns, 6 d’abril de 2009

El terrat

Sec al terrat, amb les cames creuades com els indis. Fa sol i el cel està ras. Al terra, davant meu, tinc una estesa de colors i una llibreta. Dibuixo el mar, mentre trec la llengua, i m’escarrasso en pintar un peix, una petita sardina que brilla sota el sol. La meva germana està pentinant una nina que té el cabell molt llarg i de tanta colònia que li ha posat, els cabells són grocs. De tant en tant remuga, per que l’aire despentina el monyo que tant li ha costat de fer. L’avia estén els llençols, i m’arriba l’aroma a net. És una olor que no la té res més en el món i m’agradaria guardar-la en un flascó per perfumar els meus dibuixos. L’avia aguanta una agulla amb la boca, i amb traça a les mans, penja els llençols. Els llapis amb un cop d’aire rodolen cap als seus peus i ella s’exclama dient que un dia la faré caure. Les cordes es van omplint de roba estesa i l’avia només és una ombra. A través dels llençols, l’àvia sembla una tortuga, o un drac que treu foc per la boca. La meva germana comença a córrer pel terrat entre els llençols i riu, riu cada cop més fort. Deixo el dibuix a mig fer i l’empaito pel terrat. Al passar per sota, la roba humida ens acarona i ens refresca. L’avia ha pujat una gerra d’aigua, llimona i sucre i ens diu que seiem una estona que fa molta calor. El sol és al bell mig del cel i projecta l’ombra del dipòsit a terra. Seiem recolzades a la paret i bevem a petits glops, per que la llimonada està molt freda. Bufa una lleu brisa i belluga els llençols que s’enreden i desenreden. Emeten remor de matins d’estiu, de matins que no anem a escola. L’avia prepara la mànega i ens desvestim ràpidament. Em trec el vestit de floretes d’una revolada i el llenço en un racó. La meva germana riu mentre es treu la roba i li demana que no obri l’aixeta fins que estigui preparada. Quan l’obra, l’aigua surt de la mànega com una font. L’avia hi posa el dit al broc per formar un arc i les gotes cauen juganeres sobre nosaltres que no podem deixar de riure i xisclar. Els llençols bateguen com onades, el terrat sembla un mar i nosaltres petites sardines lluents.
18-03-09
Eva Jané

diumenge, 5 d’abril de 2009

Infantesa


L'avia estenia llençols al vent
i voleiaven les paraules
la por

Begoña Abad - "La medida de mi madre" (2008)

No sé si te lo he dicho
mi madre es pequeña
y tiene que ponerse de puntillas
para besarme.
Hace años yo me empinaba,
supongo, para robarle un beso.
Nos hemos pasado la vida
estirándonos y agachándonos
para buscar la medida exacta
donde poder querernos.