Translate

diumenge, 14 d’octubre de 2012

Relatcrossing (2)

Relatcrossing Il.lustració de Yasmina

Col.laboració a Vullescriure.cat Relatcrossing



"Què és el Relatcrossing de VullEscriure.Cat?

És un text encadenat que escriurem entre tots, inspirat en el joc del cadàver exquisitque van inventar els surrealistes francesos a principis del segle passat: s'escriu un relat en un paper, es doblega de manera que que només l'última frase quedi al descobert i es passa a un company perquè el continuï.

divendres, 12 d’octubre de 2012

No sé quant temps fa (3)

Fora, el cel està tapat i la llum del sol no pot travessar els núvols. Han desaparegut tots els colors i la benzinera és una fotografia en blanc i negre. Ja de nou a la carretera, veig com neixen als arbres els primers brots tendres i verds. Amb la primavera neixen nous branquillons amb fulles del color de la clorofil·la. Anunciant la calor, la ginesta altra vegada pinta de groc la muntanya, esquitxada de colors violeta i rosat, de romaní i farigola i la seva flaire embolica la brisa d’aromes. Condueixo lentament, resseguint l’asfalt amb la punta rosada de la llengua, acompanyant amb el cos les esses sinuoses del traçat. No sé quan ni on m'he d’aturar.  Ara el cel s’obra una mica i a la llunyania, en mig del mar turquesa, veig dues illetes blanques de sol. El vaixell navega molt a prop i sembla que les hagi de tocar, acaronar les seves platges. El vent fa tombarelles sobre un llit d’arena blanca. Recullo una pedra fràgil i perduda que xiscla. La toco i està calenta de febre i de sol. La prenc amb dos dits i sembla que em somrigui. Ensalivada, la pedra s’esmuny de les meves mans i quan trenca l’ona es capbussa i torna despullada a un mar de paraules de sal. Cau la pedra i m’esquitxa de gotes silencioses i àcides. Les mateixes gotes de pluja que ho han deixat tot xop, que han escapat del ventre dels núvols i que netegen l’asfalt, arbres, la meva memòria. No sé quan vaig començar a fer camí, no ho recordo, i les forces em minven i miro endavant mig cega de sol i ràbia. Sóc jo que em bellugo o és el món que gira? Avanço per la carretera fent quilòmetres i no em sembla està prou lluny. I de nou em fixo en la meva ma que voleia fora de la finestra. La ma oberta per atrapar els aromes d’un mar que desa cents de vaixells enfonsats. Una ma marejada de ginesta borda. He d’arribar on no acaba res i on comença tot. He de seguir endavant, sempre endavant. Parar és morir.

No sé quant temps fa (2)

Faig una corba més i davant hi ha el mar. Aigua. Arreu, per tot. La miro i m’inunda i sento com el cansament m’atrapa. Els ulls em pesen i ja no serveix ni la finestra oberta, ni la música, ni fumar. A dos quilòmetres s’anuncia una benzinera. M’anirà bé estirar les cames i espavilar-me per seguir. El cel continua brut i si no s’esbandeix per la nit no es veuran ni lluna ni estels. Aturo el cotxe i baixo. Només es sent la remor d’un motor de gasoil i els lladrucs llunyans d’un gos. El terra és moll i s’arrapa a les soles de les sabates.  Al vidre, enganxats, insectes suïcides. Faig benzina, compro una ampolla d’aigua i em sento irritada per què estic perdent massa temps. Ni tan sols recullo les monedes que l’homenot m’ha llençat al taulell. No em vull aturar. 

No sé quant temps fa


No sé quant temps fa que condueixo. Els arbres al pas, em semblen els mateixos arbres de la darrera primavera. L’ hivern ja ha anat perdent força. Com si es tractés d’una ceba que perd capes, algunes fines, quasi transparents i d’altres més gruixudes i doloroses. Arriba una nova primavera i hauré de retrobar-me, cercar entre fulles podrides i bolets fets malbé. Sóc jo que em bellugo o és el món que gira? Em sento com una rata sobra una roda que gira i gira. Vull trobar la línia blava pintada al terra, on comença i acaba tot. No sé quant temps fa que volto. No em puc aturar. Primer el sol em cremava les espatlles i a la llunyania veia un vaixell petit, en prou feines visible. Després alguns núvols tèrbols, fins com una teranyina, amagaven el sol blanc de pluja. Tanta claror als ulls em feia parpellejar. He hagut de lluitar amb el blanc de cada raig i seguir conduint, posant una marxa i després un altra. Viatjo per sobre del rastre d’altres que ja han fet el mateix camí, però miro endavant i no hi ha ningú. No em creuo amb cap vehicle, no trobo cap autostopista. A la llunyania, veig el vaixell que sura per sobra les ones metàl·liques. No vull parar i la mateixa inèrcia em fa seguir endavant. Plou. De fet, fa dies que ho fa a estones. És una pluja fina, feta de petites agulles. Aigua freda i vaporitzada que mina les ganes de llevar-se, de treballar, de viure. Han esclatat els núvols i la pluja ho ha deixat tot xop. Les gotes ensaliven els arbres, el parabrises, el meu fetge. Refresca i segueixo el camí dibuixat en el penya-segat mentre la claror canvia a l’horitzó. L’herba, les pedres, jo, tot és moll. Segueixo la carretera i cerco el meu camí, el cerco des d’abans de néixer, abans d’aprendre a fer passes. No sé on pertanyo, d’ on vinc, on vaig. Només sé que no em vull aturar, per que si em paro, cauré. Lluito perquè no em puc permetre perdre l’estela del vaixell. Les veles ben inflades i l’aire el fan avançar més ràpid. Sento que no es pot escapar, necessito que no s’escapi. En cap moment giro el cap per guaitar endarrere i m’he oblidat del retrovisor, un tros de mirall on miro com voleia la meva ma, com es mullen els pels del meu braç. Em fa por saber qui pot venir darrera, qui em pot seguir a pocs metres. Prenc les corbes com si ballés un tango, com si fos un jazz lent que acarona cada nota. Les rodes del cotxe patinen sobre la vorera,  s’escapen petits xiscles aguts i les pedres es queixen. Quant temps fa que condueixo?

dijous, 27 de setembre de 2012

Profundidad

Siempre me he preguntado cómo sería vivir en la profundidad del mar. Sin respirar por los pulmones y hacerlo por branquias. Viendo que es de día o de noche gracias a los reflejos del sol o de la luna. Sin semáforos que te hagan parar, ni señales por dónde circular. Sentirse siempre en un inmenso vientre materno. Convivir sin barreras, sin ninguna frontera, en un mar siempre abierto.
Si fuera un pez, me gustaría ser un pez de colores. Nadar en un mar de agua caliente y observar desde la profundidad, esa luna grande que tienen las noches del trópico.

Papallona

Avui he vist una papallona. Feia fresca. Ajeguda a la gandula duia un jersei blanc, finet. El sol em donava a la cara una mica de resquitllada. Ja havia perdut els taronges, fins i tot el groc, i brillava com podía, blanc, mandrós. Les cames a l'aire i per no caminar descalça, uns mitjons blancs de cotó. M'ha semblat sentir a la iaia
- ja mai més els faràs blancs-. Les cames enllaçades jeien al.lienes a mi. La papallona s'ha aturat sobre el meu dit gros. He intentat no sospirar, ni respirar. Només mirar-la sobre el meu dit. Per uns segons, no sé quants, al meu voltant no existia res. Només el meu dit gros, la papallona blava i jo.

Ristreto

Prems l'interruptor i un lleu brunzit s'escampa  per L'estança. Només amb dos dits, lleves la tapa i amb parsimònia diposites la càpsula. L'interruptor del llarg o el curt esperen. Després com un petit miracle brolla el cafè com a resposta.

Vestit nou

Traspasso pels forats d'un botó i llisco per la cremallera. 
Passejo colgada de la vora esfilagarsada. 
El vestit de la meva vida cada dia em ve més estret. 

dijous, 30 d’agost de 2012

T'amagues

T'amagues, doblegant carrers. Em dones l'esquena i entres a les porteries obertes. La pluja és forta, més que el meu desig. I sento que em segueixes, em cerques, em crides, m'olores, m'atrapes. I sento els teus ulls humits a la pell i el teu alè rosega la meva orella. I ja tot dona igual. Estem molls de tempesta i desig. La pluja és incontrol.lable. 

dilluns, 25 de juny de 2012

Ojalá

No quería mojarme en tu mar.
Pero estoy enrollada
en tu red de espaguettis.
Ojalá nunca hubiera volado
sobre tu nube púrpura 
de cenizas y piel quemada.

Proximitat

L’assassí havia arrossegat el cos uns dos-cents metres fins a deixar-lo recolzat a l’arbre. Només calia observar les roderes d’un vehicle, el bassal de sang i el rastre vermell sobre la neu que evidenciava el recorregut, per fer-se una idea de com havia anat tot. L’havien mort en un altre lloc i l’havien deixat allà abandonat. La neu podia ser una aliada a l’hora de trobar alguna pista. De les petjades se’n podien treure moltes dades, com el pes aproximat de la persona, el numero de peu, quin tipus de sabata les havien deixat. No calia ser un expert per veure que qui havia deixat les petjades era coix. Les del peu dret eren més profundes que les de l’esquerra. Es va afanyar a donar ordres per que es limités una zona per on havien de passar tan el jutge com els homes de la funerària quan arribessin a fer l’aixecament del cadàver. Algú va cridar: - aquí!- per avisar de que havien trobat alguna pista. S’hi acostava amb celeritat quan es va fixar en una burilla al terra. ¿Qui l’havia tirat? Es va ajupir i hi va dipositar al costat un conus de color blau per marcar l’ indici. Més tard recollirien i classificarien totes les mostres. Qui sap si les restes d’aquella cigarreta els portarien en lloc. L’home li va assenyalar què havia trobat. Es va mirar l’objecte sense donar crèdit al que veia. Lentament, amb incredulitat, va treure els guants i se’ls va posar. Els primers rajos del sol van fer brillar per un instant l’objecte. Amb molta cura el va agafar per la seva base i abans de llegir el que estava escrit ja sabia què hi posava. Gener del 90. Era una bola de vidre, de les que estan plenes d’aigua i purpurina i si les sacseges imiten una nevada. Dins, amb la mirada perduda i el somriure odiós, el pallasso de cabells blaus. Va sentir la indignació i la ràbia pujar per les seves galtes. ¿Quan acabaria? Va desar amb rapidesa la bola dins d’una bossa. Mes tard hi cercarien empremtes, encara que sabia que no n’hi trobarien cap. L’assassí era allà, observant. Entre aquella munió de gent els vigilava. Sempre havia anat així. Després els arribaven les fotografies del lloc dels fets i d’ells recollint les evidències. Es va aixecar poc a poc i va dir a un dels homes que vigilessin on trepitjaven. En tots els escenaris s’havien trobat els ulls de la víctima dins d’una capsa de fusta. De moment ningú no l’havien informat de tan macabra troballa. Aquell dia però alguna cosa era diferent i allò feia que se li regiressin els budells. El policia sabia amb exactitud que la bola de vidre que havien trobat era seva.

Sola

Ha dit que era culpa meva. Jo quina culpa tinc que em parlin? I m'han castigat. No és just i a sobre m'han fet anar a la biblioteca que en aquesta escola és molt gran. La que tenia al cole d'abans era més xula per que hi havia més contes i tebeos. En aquesta hi ha muntanyes de llibres vells posats en prestatgeries velles. Les taules són d'un color marró molt lleig. Hi ha uns rètols daurats amb una paraula negre "silenci" i fa molt de fred. Quan he entrat amb la nota, la senyoreta Carme, la bibliotecària, m'ha dit que agafés un llibre, m'assagués en una taula del racó i no fes soroll. Quin avorriment. Primer m'he assegut i he mirat per les finestres. Els grans estaven al pati. No juguen a res, només parlen i fan tonteries. Això que tenen pilotes i tot el pati per ells sols. N'hi havia un noi que tocava la guitarra. Des d' on estava asseguda i amb les finestres tancades, no el sentia. Quan et fas gran et tornes tonto. Era un avorriment i m'estava avorrint. Ha vingut la senyoreta Carme i m'ha dit que em portés bé que havia de sortir un moment. No m'ha fet cap gràcia quedar-me sola. Es sentien sorollets per tot arreu. Potser eren rates grosses i bigotudes que mengen paper. He començat a mirar per la biblioteca a veure què hi havia als prestatges. He vist que havien llibres de tots colors, però lletjos i super difícils, de coses rares. A les prestatgeries del fons, he vist que hi havien escales amb rodes. He mirat cap a la porta que encara estava tancada i he corregut cap a l'escala que tenia més a prop. M'he enfilat i agafant empenta, m'he bellugat cap al final, on hi ha les grans finestres. Cap nen m'havia explicat res d'aquestes escales i són divertídissimes. És com volar. Després m'han tornat a castigar. ¡És que la senyoreta Carme quan camina no fa gens de soroll!

La porta

A un racó de les golfes, a on no hi arriba la claror, hi ha la porta. La meva germana i jo, la varem descobrir un dia que jugàvem a fet i amagar. Potser havia estat sempre allà i no ens havíem fixat. L'havia oblidat fins que ella va agafar la varicel·la. Com no em deixaven jugar amb la meva germana ni entrar a la seva habitació vaig pujar a les golfes. Em vaig mirar la porta amb curiositat. Quan feia estona que l'observava, vaig sentir que darrera hi estossegava algú. Vaig posar la ma al pom, i amb cura, el vaig fer girar fins que es va sentir el clic. Vaig obrir la porta poc a poc i la claror em va fer parpellejar. Un home bufava el vidre i feia bombolles. Em va mirar i em va dir que m'acostés i l'ajudés amb les que ja tenia preparades. El forn roent donava molta calor. Va obrir una capsa on hi guardava persones. Eren molt petites i amb les pinces i molta cura, en posava una dins de cada bombolla. Les persones estaven contentes de poder sortir de la capsa. Un senyor barbut va costar molt de posar per que estava molt gras. A l'habitació, a tots els panys de paret hi havia prestatges i les rengleres de prestatges formaven passadissos. Eren tots plens de bombolles. En un dels prestatges vaig veure a l'avi i al tiet tancats cadascú a una bombolla. Feia molt que no els veia i em van fer hola amb la ma. L'home de les bombolles, veient que ja era molt tard em va dir que marxés. Vaig sortir per la porta on havia entrat i vaig baixar les escales des de les golfes fins el menjador. El pare obria la correspondència i llegia la publicitat assegut al sofà. Em vaig acostar i li vaig dir: - ¿saps que hi ha una porta a les golfes?- Ell va mormolar alguna cosa i va seguir llegint sense fer-me ni cas. Em vaig acostar per fer-li un petó i mentre sortia del menjador li vaig dir: - papa, aquest Nadal l'avi i l'oncle tampoc vindran.-

Relacions personals

El primer dia de feina a l’empresa de telemàrqueting, em van assignar el cubicle 302. Vaig baixar en l’ascensor acompanyada dels homes de seguretat fins a la planta -3, carregada amb la meva maleta, els auriculars, la carpeta de les comandes i el bolígraf verd. En el llarg passadís vaig cercar el número a la porta. No sabria dir les mides de l’habitacle, però just cabia el llit, el lavabo i la pica, la cuina, la taula per treballar, el tamboret i un armari d’un cos. En un parell de dies ja m’havia fet amb el sistema i les vendes no m’anaven malament. A l’ arribar divendres vaig acceptar la invitació del matrimoni del 304 que feia un sopar de veïns. Els nens van ser els que em van venir a rebre a la porta. Em vaig quedar parada de veure que el seu cubicle era més gran. Jo pensava que tots eren igual, però el del 384 em va explicar que n’havien de tres mides segons l’antiguitat que tinguessis a l’empresa. Vaig preguntar al nen més petit per l’escola i em va dir que feia primer curs en el cubicle 303. La dona xinesa del 392 em va preguntar per les vendes i em va dir que si m’esforçava em podia treure un bon sou. El sistema era bo: no es perdia temps en trasllats a la feina i al viure en el lloc de treball estalviaves diners de lloguer, llum, aigua i si eres insomne podies posar-te a treballar en qualsevol moment de la nit. Li vaig preguntar si no trobava a faltar la seva vida anterior i em va dir que no, que mai havia estat tan feliç.

L’endemà, en el meu cubicle, de tant en tant sentia una veu. No era cap dels meus veïns. Vaig pensar que la veu venia de la reixeta que hi havia prop del sostre. Ja m’havien parlat dels del segon pis. Al vendre més, tenien una altra categoria i estaven organitzats en cubicles més luxosos en el nivell -2, un pis més amunt. Aquella veu, ni greu ni aguda, em distreia i em feia les hores més curtes. I un dia em va parlar. Ben aviat varem connectar: primer em donava consells de feina i després idees per tancar més vendes. Aviat ens varem fer amics i parlàvem de tot el que faríem quan jo pugés a la segona planta i no haguéssim de parlar a través de la reixeta. Encara que no ens veiem, pel to de veu ja sabíem com ens havia anat el dia i si havíem venut gaire. La dona xinesa del 392 va picar un dia a la porta per convidar-me a casa seva però amb una mentida pietosa vaig rebutjar la invitació per que no volia deixar sola a la veu. Ja no ens podíem separar. Somiava en el moment que pujaria a la segona planta i ens podríem abraçar.

I va arribar el dia. En el meu cubicle es va encendre una llum vermella i va sonar la sirena. No m’ho podia creure. Aviat estaria amb la veu. Què diria quan em veiés? Vaig recollir la maleta, els auriculars, la carpeta de les comandes i el bolígraf verd i vaig quasi corre cap a l’ascensor. Es van obrir les portes, i em van fer entrar els mateixos dos homes de seguretat que m’havien acompanyat el primer dia. El cor em bategava al coll quan vaig picar a la porta del 202. Em va obrir una dona menuda. Em volia morir! La dona em va preguntar que per qui demanava. No vaig poder respondre. Em vaig posar a plorar desconsoladament, mentre les portes dels altres cubicles s’obrien i un munt de tafaners sortien al passadís. La dona em va dir que acabava d’arribar, s’estava instal·lant i esperava als de manteniment. Vaig preguntar mentre somicava, on estava l’anterior habitant del cubicle. Un veí em va dir que havia marxat aquell migdia. El darrer mes, havia baixat molt el seu rendiment i l’empresa l’havia acomiadat. Abans de marxar, havia arrancat la reixeta de la paret i se l’havia emportat. Ningú va entendre aquell acte de vandalisme.

dijous, 7 de juny de 2012

Si jo m'atraveixo

Si, m'atraveixo
jo m'atraveixo
a ser i a sentir
a dir no
a pensar
Seré camí
seré sol
seré blava.

M'atreveixo

Indivisibles

Us he de confessar que el vestit turquesa en realitat són dues peces: casaca i faldilla. No és vox populi ja que és un dels secrets més ben desats. Per separat doncs, podrien fer la seva vida. Tenen el mateix teixit, el mateix repunt, el mateix color. Com si estiguessin parits per la mateixa mare. Però saben que per separat perden la gràcia. Com passa amb les parelles famoses, Fred Astaire i Ginger Rogers o Bonny and Clyde que juntes sorprenen, impacten, captiven i són sinònims d’èxit. La casaca i la faldilla quan fan de vestit, encara que no siguin  vestit, sempre dissimulen perquè ningú s’adoni que en realitat tenen doble personalitat. Cadascuna de les parts fa els possibles per destenyir-se alhora, per desgastar-se simultàniament, per estar a la alçada de totes les circumstàncies i viure el pas del temps de la forma més digna. Estan alerta perquè saben que en qualsevol moment el duet es pot trencar i puc optar per un “solo” de casaca o faldilla o, en un atac de crueltat, fer draps per treure la pols als vidres.  

Mentre ric

Ric, i mentre ric, començo a trobar-me bé. Sento com les hormones es revolucionen i que algunes cèl·lules i més d'una glàndula s'estan esbojarrant. No vull cedir, però no em queden masses forces. Sense quasi voluntat, fins i tot he pensat en deixar que fessin el que vulguin i pensessin per elles mateixes. Em trobo bé però, perquè el procés funcioni, preciso d'un flux. Així que deixo anar un torrent de sang, artèries avall. Així les meves hormones capricioses s'escamparan pel meu cos, repartint alegria fins l' hipotàlem. Amb la sang circulant pel meu cos, m'adono que partícules de tot tipus es van escampant des de la ròtula fins a les trompes del senyor fal·lopi; del fetge fins als metacarps. Petites partícules de felicitat traient arrels per tot arreu, dispersionades, sense ordre ni concert. I mentre ric, m'adono que m'he abandonat a una estranya bogeria que em té pertorbada i captiva. I em fa molt mal el ventre, i el cap sembla que m'esclatarà, i ploro i faig ganyotes. No puc parar, i ric.

dimarts, 29 de maig de 2012

Sense control

Les pupil·les es belluguen alienes a la meva voluntat, sense control. Les parpelles somien fins que el dia rebenta i esclata un torrent de llàgrimes mandroses. I jo no puc fer res. Cap per vall, les celles observen els iris, petits, mig amagats, surant per un mar aquós. Les orbites vermelloses són indicatives que un nou jorn comença i la còrnia i el cristal·lí es posen en marxa. De cop canvia el humor, un humor vitri que fa tornar-te escleròtica. Pupil·les i iris es sacsegen en un ball boig, quasi esperpèntic. Els iris xisclen i s'esveren i és just el moment en que són més verds que mai. Aleshores les pupil·les s'inflen, protectores, són cavallers que defensen el seu castell. Ni un excés, ni un raig de llum. Res no pot besar ni acaronar el seu tresor. I jo no puc fer res. Sense poder dir ni un mot, sense deixar-me triar on mirar. Però jo els deixo fer. Els ulls, els meus ulls, són el verd record del meu pare.

Sortida

Encara estirada al llit sentia el sol. Tímid, lleuger, en moments sense esma. Segur de ser, la raó de ser. I cap altre dia m'havia adonat que puc sentir el cant d'un ocell i que estic preparada per desar la seva melodia en un espai de la memòria Per primer cop he pensat que no conec els arbres. Si conec els primers vestigis de l'art, els pronoms febles, els noms dels colors en anglès, perquè no conec com es diuen les flors, ni els noms dels vents o dels peixos? Tant és! Per primera vegada sóc conscient de tot el que no conec i començaré a posar els fonaments. I per primer cop, avui, em sento lliure. Per que sé, que no sé res. I no passa absolutament res; al contrari, em sento molt millor. Perquè ara em sento lliure. Avui, sense sortir de l'habitació s'ha obert una gran porta, sense horitzó, ni límits. I he sentit el mar, aquest mar que sempre m'acompanya. Una magnitud blava, humida i que m'omple. Perquè tots som aigua, i  des d'avui, per primera vegada, em sento salada, immensa. Sento que podré canviar quan hagi tempesta, que serè plata, serè negre nit, serè turquesa o transparent. Sense obrir els ulls m'he sentit observada per un gran univers, per un gran forat per on puc escapar i on la lluna és una gran pedra que em fa moure, entristir i viure. Ha estat la primera vegada que he sigut conscient que el meu cos sóc jo, i que les ungles no són un ornament i que tinc un diafragma que s'obra i es tanca, per servir-me, per fer que pugui dir, totes les coses que vull dir. I ha estat la primera volta d'un llarg camí i he entès que per ser sorra havia de ser roca.

Una escoge

Una escoge hacer pompas de jabón y mirar cómo se funden en el aire
Una escoge escribir una frase en un papel
y guardarla en el congelador
Una escoge tararear una melodía
e inventarse la letra
Una escoge café solo
y desea compañía
Una escoge observar una nube
y se pierde en el azul
Una escoge escuchar los silencios
y no oye qué le están diciendo
Una escoge ir hacia la izquierda
y no deja de ir hacia adelante
Una escoge seguir viviendo
y no puede dejar de hacerlo
Una escoge no hacer nada
y no hace nada.
Parar es un mundo.

23-11-2011


Diari

Dilluns
Quieta al llit sento el blues de la pluja. Escolto el bassal del pati i el gotellim del safareig a punt de vessar.
Estesa bocaterrosa tinc els ulls muts. Només el silenci del jazz mentre l'aire s'arremolina al pati i la roba estesa fuig.
Escolto la pluja que ha escapat, el vent que ha fugit; l'olor tendre del sol sortint de resquitllada.
La tempesta és un esquelet blau.

Dijous
Volto pel pati captiva de sol, amb la boca sorda i les mans a les butxaques. No vull perdre ni un raig. El deso entre cotons dins una capsa blava.
Els ocells xisclen. Penso que si aquest vespre em voldran dir alguna cosa. Miro el cel net i veig dibuixat un camí de fum on perdrem.
És molt aviat per ser fosc. L'aire de plom ha espantat els ocells. Me'n vaig al llit i em faig petita entre els llençols freds i el so del despertador.

Divendres
L'escalfor em llepa la cara. Surto descalça al pati i els peus se m'omplen de ganes. Ensumo l'aroma de les flors que ja no hi són i sense voler evitar-ho, canto.

Segueixo caminant

Camino
al teu costat
ni davant ni darrera
al mateix pas
un mateix rumb
Ensopego amb els cordons
i caic estesa
M'aixeco i espolso

Torno a caminar
i tu et quedes enrere
Giro el cap per veure't
Sento com rius.
No et puc esperar.

Camino
Ja no ets al meu costat
Ja no et sento
Ets un punt

Camino amb el papa


Camino
agafada de la seva ma
És una ma grossa i forta
De les més grosses i fortes que mai he vist
L'estimo fins al cel
més enllà d'aquest univers

Caminem
junts pel bosc
i anem molt lluny
i camino per sobre dels arbres
i em penjo de les branques
perquè no tinc por
perquè si caic, reboto
perquè estan les mans del papa
i ell sap el camí per tornar.

Camino

Camino
Faig passes curtes
quatre endavant i dos enrere
Avanço lenta i feixuga
La pressa és un cigró sota el matalàs

Camino
per sobre les paraules estripades
els silencis rossegats
les nits fosses
esmaperdudes

Cabinas

    Estará sonando el teléfono en la sala. Como siempre habrá dejado las puertas abiertas del balcón abiertas y se colará el ruido de la calle. Olerá a geranios y a la lavanda que plantó la última primavera y al humo de los coches. El timbre repiqueteará en el salón y retumbará el sonido entre los libros ordenados.
    Estoy pegada al teléfono, de espaldas a la calle, encerrada en la cabina como si de una cárcel se tratara, a la espera de escuchar cómo descuelga y percibir, como mínimo, un leve clic que me tranquilice. Se ahogaba, ayer a la noche se ahogaba y me asusté mucho. Vi su cara azulada, los ojos rojos y sus dedos cerrados firmemente en el reposabrazos. Caen las monedas, otra vez, y no sé si agarrarlas y echar a correr hacia casa. Pero las vuelvo a introducir y da línea otra vez y creo que ésta vez descolgará el teléfono. Siempre me hace lo mismo. Y yo me desespero imaginando mil formas de morir, todas horribles, por supuesto, y al final me tranquilizo pensando que no ocurre nada, que nunca ocurre nada. Que suena el teléfono en la sala y el timbre es un eco que reverbera entre volúmenes gruesos y antiguos, fotos en blanco y negro, jarrones sin flores. El auricular del teléfono se me pega a la oreja. Como si incrustándolo en mi apéndice, la respuesta hubiera de llegar antes, como si pudiera abducirme del ruido de la calle. Por qué no descuelga el teléfono, me desespera. Y me aturdo, y me ahogo, y siento que la cárcel se hace pequeña, me exprime y en el fondo de mi cabeza suena y suena un timbre, como una carcajada que se ríe de mí sin parar. Y me ahogo, juro que me ahogo y que me falta el aire. ¿Por qué no atiende mi llamada? Estarán las puertas del balcón abierto, y el aroma a geranios, me ahogo, y el de la lavanda. Me ahogo. Me ahogo.
    Richard Estes - Cabinas telefónicas (1967)

    (Cos)

    Està relligat sobre el llençol blau. Un cabdell de braços, cames i mans que respiren harmoniosament. Un sospir i parpelleja un somriure tendre d'infant. S'obren els ulls i sobre el llit un signe d'admiració, símbol de l'empenta que cal per llevar-se i començar un nou dia. Amb els peus a terra arriba la segona metamorfosi i el veig com es transforma en parèntesi, senyal inequívoca que tot s'hi val i que tot pot incloure's dins.  El rellotge xiscla i en un ritme frenètic la ma, les mans el recorren per sobra d'un tel d'escuma i el sacsegen sota la tovallola. Al carrer veig com s'estira i arronsa, s'expandeix i es contrau, s'empetiteix i forma tot l'abecedari. Un ritme accelerat de sacsejades que engreixen el contorn, que exprimeixen la corba de l'esquena. I quan sembla haver oblidat que és ronyó, que és colze i es cella, es converteix en una essa minúscula, quasi imperceptible que es desploma en horitzontal en un món blau de llençols que fan olor a colònia.

    Interferències

    Passo sobre el genoll la ma plana. L'acarono, com si d'una llàntia màgica es tractés. Inspiro, i sento l'olor verd llampant de la molsa, les fulles relliscoses del bosc, el pes d'un cel capotat i l'esglai abans de la caiguda. Em recorro el ventre amb la ma i s'enfonsa dins la buidor del que no va ser. Recolzo dos dits sobre la cella i em moc lentament, gronxant-me amunt, ben amunt, i avall, com quan era una nena. El dit index passa ràpid sobre els llavis; no vull sentir la vergonya dels seus cops. Amb les dues mans em tapo els ulls i veig molt clar, més que en cap moment del dia. I així, a cegues dins del meu món, cada plec em parla de mi. Com en una emissora mal sintonitzada, sento records i melodies, veus, moltes veus.

    Biografia


    Nací y todo estaba bien y era verde y azul y blanco y a veces un poco amarillo. Todo envuelto en papel de regalo y yo en el centro, como un gran lazo. Cumplí siete años el día que mi padre murió y las paredes de mi habitación se convirtieron en una caja fría. A los veinte no podía sacarme de la nariz el olor a moho, pegamento Imedio y sudor. Rompí la puerta de la caja y me casé. Tuve cuatro hijos antes de los veintisiete y mi mundo era como una gran lata metálica llena de montones de ropa por planchar, mocos y el hedor de las toallitas húmedas siempre pegado a mis dedos. Ahora tengo menos años de los que aparento. Vivo donde siempre quise vivir. Todo está envuelto en papel de seda y en brillante papel charol. A veces es dorado, o rojo o púrpura. El mejor color, me digo cada día, está por descubrir. A veces, creo que todo es naranja.
    16-11-2011

    Azul

    Ella tenía los dedos largos, como si acabase de tocar el cielo. A veces los dejaba descansar sobre sus rodillas y así pasaba el tiempo. Observaba las uñas violáceas cansadas de arañar minutos, paredes, entrañas y eran la prueba inequívoca de una vida nada fácil. No había podido dejar de mirar sus manos, pues le parecían ajenas a ella, llenas de vida propia. Suplicantes, defensivas, amorosas, sensuales. Sus manos decían más que sus palabras, gritaban más que sus silencios. Formaron una garra en momentos de dolor. Habían buscado algún atisbo de vida en su cuerpo y escarbaron en todos los rincones. Sus dedos largos habían señalado miles de caminos y ninguna salida. Y ella que las miraba a contraluz, intentaba ver si quedaban huellas de todo lo que había tocado. Las manos del párate y perdona, las que en las palmas mostraban los surcos de su ir y venir, de la rabia y del miedo. Manos desesperadas que abrieron el frasco, dedos que pinzaron las píldoras azules y ella, que yacía con los dedos fríos, las uñas mordidas y las manos abiertas.

    dissabte, 19 de maig de 2012

    Metamorfosi


    Era necessari? Ja sé que la mama diu que era moda, que totes les nenes anaven així i que estava molt mona. Mona com les del parc. No he entès mai que veiés normal que anés ensenyant les calces. Després, tot un plegat, no estava bé que segués eixarrancada i havia de vigilar en com saltava, com posava les cames quan anava en bicicleta. La iaia em deia que de gran sempre hauria d'anar vestida amb pantalons perquè tindria les cames assenyalades de cops i esgarrapades. El curiós va ser que passats els anys vaig ser jo la que anava amb jersei de màniga llarga en ple estiu. No sé quin sentit del ridícul tenia, no volia mostrar el meu cos imagino, plana completament, tan prima, el cabell llarg tapant-me mitja cara... i a sobra tan blanca en ple estiu. Tenia mèrit perquè després de passar de sant Joan a primers de setembre de vacances no quedava en la meva pell ni el lleu rastre d'un raig de sol. Quan hi penso, em sap greu pel papa i per la mama. Tan treballar perquè gaudíssim de l'aire lliure, i la nena amb una atac agut d'adolescència! Si hagués pogut hauria fet de cargol tot el dia i l'hagués passat tancada i barrada dins del meu món. Ara en canvi no em fa res mostrar el meu cos; justament ara que tot comença a despenjar i que em sobren quilos. Aniria despullada tot l'estiu. I m'he tornat un llangardaix. De la foto potser el que no ha canviat són les gambes. Quina pinta tenen i què bones són. La mama tampoc ha canviat. Continua vigilant que no caigui.

    (18/04/2012)

    dimarts, 24 d’abril de 2012

    Tecnologia

    Quan la ràdio parlava de franco
    els dies de l’àvia
    marrons i sèpia
    a taula sopes de pa i moniato

    Quan la mare aprenia a cosir
    els serials
    Fil, didal i agulla
    Un futur brodat de rosa

    Quan va arribar la televisió
    llargues tardes de diumenge
    porró de vi i entrepà de sardines
    Somnis en negre i blanc


    Quan parlo amb l’avia i la mare
    des d’un cafè d’Amsterdam
    les trobo a faltar
    i sento que el demà és taronja

    Despertar

    Encara estirada al llit sentia el sol. Tímid, lleuger, en moments sense esma. Segur de ser, la raó de ser. I cap altre dia m'havia adonat que puc sentir el cant d'un ocell i que estic preparada per desar la seva melodia en un espai de la memòria Per primer cop he pensat que no conec els arbres. Si conec els primers vestigis de l'art, els pronoms febles, els noms dels colors en anglès, perquè no conec com es diuen les flors, ni els noms dels vents o dels peixos? Tant és! Per primera vegada sóc conscient de tot el que no conec i començaré a posar els fonaments. I per primer cop, avui, em sento lliure. Per que sé, que no sé res. I no passa absolutament res; al contrari, em sento molt millor. Perquè ara em sento lliure. Avui, sense sortir de l'habitació s'ha obert una gran porta, sense horitzó, ni límits. I he sentit el mar, aquest mar que sempre m'acompanya. Una magnitud blava, humida i que m'omple. Perquè tots som aigua, i  des d'avui, per primera vegada, em sento salada, immensa. Sento que podré canviar quan hagi tempesta, que serè plata, serè negre nit, serè turquesa o transparent. Sense obrir els ulls m'he sentit observada per un gran univers, per un gran forat per on puc escapar i on la lluna és una gran pedra que em fa moure, entristir i viure. Ha estat la primera vegada que he sigut conscient que el meu cos sóc jo, i que les ungles no són un ornament i que tinc un diafragma que s'obra i es tanca, per servir-me, per fer que pugui dir, totes les coses que vull dir. I ha estat la primera volta d’un llarg camí i he entès que per ser sorra havia de ser roca.

    Metamorfosi

    Era necessari? Ja sé que la mama diu que era moda, que totes les nenes anaven així i que estava molt mona. Mona com les del parc. No he entès mai que veiés normal que anés ensenyant les calces. Després, tot un plegat, no estava bé que segués eixarrancada i havia de vigilar en com saltava, com posava les cames quan anava en bicicleta. La iaia em deia que de gran sempre hauria d’anar vestida amb pantalons perquè tindria les cames assenyalades de cops i esgarrapades. El curiós va ser que passats els anys vaig ser jo la que anava amb jersei de màniga llarga en ple estiu. No sé quin sentit del ridícul tenia, no volia mostrar el meu cos imagino, plana completament, tan prima, el cabell llarg tapant-me mitja cara... i a sobra tan blanca en ple estiu. Tenia mèrit perquè després de passar de sant Joan a primers de setembre de vacances no quedava en la meva pell ni el lleu rastre d’un raig de sol. Quan hi penso, em sap greu pel papa i per la mama. Tan treballar perquè gaudíssim de l’aire lliure, i la nena amb una atac agut d’adolescència! Si hagués pogut hauria fet de cargol tot el dia i l’hagués passat tancada i barrada dins del meu món. Ara en canvi no em fa res mostrar el meu cos; justament ara que tot comença a despenjar i que em sobren quilos. Aniria despullada tot l’estiu. I m’he tornat un llangardaix. De la foto potser el que no ha canviat són les gambes. Quina pinta tenen i què bones són. La mama tampoc ha canviat. Continua vigilant que no caigui.

    dilluns, 9 d’abril de 2012

    S'ha acabat



    Has dit "s’ha acabat" sense aixecar la veu. Com si diguessis que marxes a la feina o que s’ha de comprar pa. La teva cara una màscara sense gest. Eres al costat de la porta amb les maletes llestes i jo, no podia deixar de fixar-me en la teva camisa rebregada, en com es bellugaven les claus que penjaven de la teva ma. Has dit s’ha acabat, mentre jo pensava que havia de recollir l’abric de la tintoreria i que mai ens havíem estimat.

    26/09/2010

    El tren bordea la costa
    maleta azul,
    ovillo de libros
    y la ropa sucia.

    La cabeza apoyada  en el cristal
    sonrisa en la boca
    la pereza en los pies
    traqueteo
    mano, ombligo,
    palabras

    El tren siega los campos
    los ojos cerrados
    nostalgia en los tobillos
    y en el suelo una mancha

    El tren corta las nubes
    estalla la prisa
    aliso el billete de vuelta
    traqueteo
    labios, espalda,
    deseo

    Y por eso he tirado el café...

    Hemos quedado a las diez y empieza a llover. He fumado mucho y sólo me queda una cerilla. Estoy frente al café, es casi la hora y no me atrevo entrar. Estoy nerviosa y no tengo porqué. Eso creo. Tiene pareja. He quedado con él porqué es amigo de una amiga. Nos hemos visto en varias cenas y un par de fiestas. Habrá reservado mesa en un restaurante pequeño y según vaya la noche, iremos a tomar una copa. O dos. O quizás sólo tomemos un café y se vaya corriendo a casa. Le esperan. Entro a las diez en punto, ni antes ni después. No quiero que me vea ansiosa ni despreocupada. Quiero desprender un tono amical, fresco, desenfadado. Por eso, hoy no me he puesto el perfume. Cuando me ha visto, enseguida se ha levantado y me ha hecho un gesto con la mano para que me acercara. Cuando llego frente a él nos besamos en las mejillas. Él lo ha hecho lentamente, a una velocidad por debajo de lo que se espera en un encuentro de ésta índole, y ha comentado con aire distraído algo sobre que he cambiado de perfume. Como yo no quiero tomar nada, él suelta unas monedas en la mesa y salimos hacia el restaurante. El suelo todavía está mojado. Con la excusa de no resbalar, me coge del brazo y caminamos muy pegados. Ha pedido la comida por los dos. He preferido que fuera él quien lo hiciera. No sé francés y no quiero hacer el ridículo. Hablamos. Me siento a gusto y el tiempo pasa volando. Él ríe todas mis gracias y me hace sentir como una princesa, porque su reina, espera en casa. Ha alargado la mano, con el pretexto de tomar el encendedor, justo en el momento que yo lo hacía. A penas me ha rozado, he apartado rápidamente la mano. Le he mirado a los ojos y he sentido que algo estaba apunto de romperse. ¿Nos estamos enamorando? Y por eso he tirado el café. De un manotazo. Ha caído encima de sus pantalones. Con torpeza, le he repetido que lo sentía y él ha perdido de la cara la mueca de triunfador. No he podido soportarlo. ¿Qué pinto aquí? Yo he sido reina. Lo he sido hasta hace cuatro meses y cuatro días. Hasta que el hombre con el que convivía me dijo que se había enamorado de la amiga de un amigo.
    Por eso, cuando esperaba frente a la puerta del café a que fueran las diez, quería ser una chica mala. Estoy harta de querer agradar a todo el mundo. De hacer lo que esperan de mí. De comportarme como me han enseñado. De ser políticamente correcta. De no poder desear a la pareja del prójimo. Harta! Por eso, he gastado la última cerilla. Quería hacer mi entrada triunfal, sacando humo, como una dragona dispuesta a la lucha. Me he ido directa hacia él, dejando el rastro escandaloso del perfume en el aire. Contoneándome, me ha acercado como un tren a punto de descarrilar y he dejado que me abrace mientras le he besado en la comisura de los labios. Y he bebido despacio de su copa, mientras le miraba a los ojos y le sonreía. Sentada frente a él, le he dicho que estoy preparada, que he tirado la corona, que ya no soy la reina de mi casa. Dejo que él me observe y me devore y que vayamos a mi casa sin pasar por el restaurante. Sin tomar una copa. O dos.
    Llueve. Hemos quedado a las diez y estoy frente al café. No llevo paraguas. Se ha mojado el fósforo de la última cerilla y mantengo el cigarrillo en los labios. Una voz me pregunta perdona, tienes hora? Miro el reloj en la muñeca. Aparto el cigarrillo de los labios, no sin arrancarme una pielecita y soltar un joder, para responderle que son las once menos cuarto. Me ofrece lumbre y acepto, mientras miro mis zapatos mojados. ¿Quieres…? Y le respondo que sí antes que termine la frase, antes que deje de llover.
    Eva

    Febrer 08

    divendres, 23 de març de 2012

    Recepta de tomàquet i ceba

    Despulles la ceba
    lentament
    Cau la pell
    i queda l’ànima morada
    el cor al descobert
    Llisques el ganivet
    i dibuixes mitges llunes.
    De la branca
    desprens els tomàquets
    farcits de llavors
    caviar vermell
    Regues amb l’oli
    i el tel daurat
    embolcallarà els aromes

    Quotidià

    S’atura sota un balcó i es despenja la motxilla. Li cau a terra la carpeta just al costat del bassal. S’ajup a recollir-la i es mulla les puntes de la bufanda que han tocat el terra. Treu uns mocadors de paper de la bossa i eixuga la carpeta, mentre aguanta la motxilla entre els genolls. Treu el paraigües de la motxilla i l’obra. S’adona que camina pel carrer i ningú més porta el paraigües obert. Sense plegar, el deixa al costat d’un contenidor i li dona una puntada de peu.

    Latente

    Me salpicó la felicidad un veintinueve de febrero. Me resistí a reír, a sentirme bien, a suspirar. Cedí y acepté que las endorfinas de mi organismo pensaran por sí solas y la felicidad se sumergió en mi, como si yo fuera un caldo de cultivo donde poder crecer y reproducirse. Pequeñas partículas de felicidad sacando raíces en el hígado, en la aorta. Desconsoladamente feliz, en contra de mi voluntad. Te salpica la soledad y ya no importa nada. Sientes la extraña sensación que todo es posible y la feliz locura se adueña de ti, te envuelve, te araña, te escupe. Eres una nueva presa del parásito.

    Clarice Lispector "Aprendizaje o el libro de los placeres" - fragment

    "Una de las cosas que aprendí es que se debe vivir a pesar de. A pesar de, se debe comer. A pesar de, se debe amar. A pesar de, se debe morir. Incluso a veces es el propio a pesar de, el que nos empuja hacia adelante. Fue un a pesar de el que me provocó una angustia que insatisfecha fue la creadora de mi propia vida. Fue a pesar de que me paré en la calle y me quedé mirándote mientras esperabas un taxi..."

    dimarts, 17 de gener de 2012

    Redacció: La casa dels avis

    Jo no tinc avis. Només tinc la iaia Trini així que senyoreta, escriuré sobre la casa de la meva iaia. Ella viu amb nosaltres però a vegades quan s’enfada diu que agafarà el tren i marxarà. Jo m’imagino que un dia marxa i es compra una casa. Seria petita però endreçada, com ha de ser. Potser algun dia tindria fils de colors per terra perquè sempre està cosint. A l’entrar faria olor de caldo o sofregit dels macarrons. Són tan bons que sempre em xupo els dits. Quan entrés a casa seva passaria el dit pels mobles per veure si trobava pols. A ella no li agrada gens i sempre ho repassa. No tindria gaires mobles i estarien plens de tapetes de colors, a sobra la taula i a les prestatgeries. Si pogués segur que tindria una tele molt grossa per veure el futbol, el bàsquet, el tennis i els toros. Quin fàstic els toros. A la cuina tindria un armari amb xocolata. Ella sempre berena pa amb oli i sal, amb xocolata, o codonyat que no m’agrada gens. El menjador seria petit però per una persona ja estaria bé. Donaria a un pati i a l’estiu hi haurien moltes flors, romaní i farigola. La iaia cus bosses petites de roba i les desa per tots els racons i fa molta olor. Tindria una taula de ping-pong en un racó perquè juguéssim nosaltres amb el papa i una mànega per ruixar-nos a l’estiu. Ella no jugaria però riuria veient com jugàvem nosaltres i les tonteries que fa el papa per a que riguem. Quan fes fred ella sortiria abrigada al pati a mirar el cel i diria cel rogent pluja i vent. Sempre diu moltes coses d’aquestes i l’Anna i jo diem que sembla un diccionari. A vegades sembla una ceba gegant amb una jaqueta sobre l’altra i la mama la renya perquè té molta roba i no se la posa. La iaia tindria una llar de foc. Encara que sempre tingui calor, li agrada mirar el foc. Segur que plantaríem alguna llavor en un test i miraríem com surten les primeres fulles. Un dia recolliríem tomàquets i potser raves perquè a ella li agraden molt, encara que no fan gust de res. La seva habitació tindria una ràdio, segur; no pot dormir sense sentir la radio. Al costat del llit una prestatgeria mot gran amb llibres i les seves capses amb la col•lecció de postals que compra quan va d’excursió. A sobre el tocador, un mirall petit perquè no és gaire presumida. A vegades es pinta els llavis poquet a poquet per no sortir-se’n. Així és la casa de la iaia, senyoreta. Sempre diu que agafarà la maleta i el tren i marxarà, però sempre es queda, perquè clar si els papes treballen algú ens ha de cuidar que encara som petites. L’Anna més.

    Penjada 2

     

    Fràgil i perduda xisclo. Penjada, com una agulla d’estendre, solitària a la corda nua, calenta de febre i de sol. Cega, com la mirada d’un ull sord, faig malabarismes al final d’una pestanya. Enfilada a la corba de l’esquena llisco lenta, molt lenta i m’enlairo de nou per quedar suspesa del fil dels teus silencis. Despenjada, com la pell flàccida dels records i ensalivada de les teves absències. Penjada de tu.

    Si pogués

    Si pogués demanar el que volgués, et demanaria cada jorn un nou desig. T’exigiria un gran sol a l’horitzó, cels pintats de blau i poder respirar un dia més. Et pregaria sentir el calor d’una bona família, la companyia dels amics. Pidolaria temps per dormir sota un pi i veure com passen els núvols. Mendicaria poder menjar cada dia aliments de diferents colors, banyar-me despullada al mar i tocar amb els dits els peixos que hi neden. Et somicaria perquè em permetessis volar, encara que fos una estoneta de tant en tant. Et suplicaria un somriure. Si pogués demanar el que volgués. 
    (4/05/2011)

    Deseo

    Animales Domésticos (Laura Yasán)
    "el deseo es un animal
    que vive en las entrañas"...


    Se desliza.
    SinuoSo.
    Roza mi piel.
    Estallo. 
    Partículas de mí
    en la pared,
    sobre el asfalto,
    en la sábana.
    SiSea mi nombre
    absorbe los SeSos.
    Succiona. 
    Me acorrala
    Vive en mis entrañas
    como un animal
    y se e    x    p    a    n    d    e
    y me deja sin aire
    y se contrae
    hasta aturdirme.
    Fuera de mí.
    En el filo.
    Sin c    o nt r   o    l.

    dimarts, 10 de gener de 2012

    El vientre de la orquídea (2)

    Me siento vacía.
    Hueca.
    ¿Algo que no existe,
    puede odiarte?
    Todavía lo siento en mi vientre
    De la madeja tomo un hilo
    cada nudo es un olvido,
    una pérdida,
    un miedo,
    ¿Dónde fue lo que no pudo ser?
    Encallo en un sueño
    me precipito
    me hundo
    me ahogo.
    Cintas de colores salen de mi vientre.
    Pequeños caracoles excavan a mis pies.
    En la mano una orquídea marchita.
    Arranco las cintas que me unen
    a algo que no es,
    que nunca existió.
    Los hilos no se rompen,
    permanecen
    forman otros nudos.
    Miro por un agujero
    dos ojos babosos
    dos ojos ciegos
    cuerpo de caracol.
    Me miro en los ojos,
    y el suelo se raja
    y resbalo por un hueco interminable
    de magma húmedo y ardiente
    la cruz de todas las caras
    donde vive la vergüenza.
    Algo se ha roto.
    Sólo soy un cuerpo en tránsito.
    Un contenedor vacío.
    No imagino cómo sería.
    No tiene nombre.
    Ni cumpleaños.
    Nada.
    Olvidaré qué ha pasado
    Se llenará el hueco de mis entrañas.
    El vacío dejará de herirme.
    Sofocaré éste incendio.
    Nacerá una orquídea.
    Las cintas se secarán
    y se desprenderán de mí,
    como un ombligo.

    Encenalls

    Flames sense control,
    taronges i blaves
    La fumera t’atrapa
    el brogit et sacseja.
    Espetecs dels records
    paraules extingides.
    Llisca el foc líquid
    i acarona el coll
    la corba de l’esquena
    el naixement del cabell
    Foc tebi als mugrons,
    llavis roents
    L'aire calent.
    sobrevola la cambra
    obscura,
    tancada i barrada,
    des de que el darrer foc
    es va consumir.