Josep Pla - Les Hores (fragment)

Aquestes llunes tan clares de gener i de febrer, la llum de les quals posa una punta de misteri sobre les parets emblanquinades, sobre les velles, desgavellades masies, que esquitxa d'irrealitat la cal·ligrafia nua dels arbres esvelts que fa una claror viva sobre els sembrats menuts -aquestes llunes tan clares, sobre les quals el temps navega d'una manera plàcida i tranquil·la (...)

Juan José Millás - El paraíso era un autobús (fragment)

"Pasaron otoños, primaveras, inviernos. A veces llovía y el viento aplastaba las gotas de lluvia contra los cristales del autobús, difuminando el paisaje urbano. Entonces, él imaginaba que el autobús era la casa de los dos. Había hecho unas divisiones imaginarias para colocar la cocina, el dormitorio de ellos, el cuarto de baño. E imaginaba una vida feliz: ellos vivían en el autobús, que no paraba de dar vueltas alrededor de la ciudad, y la lluvia o la niebla los protegía de las miradas de los de afuera. No había navidades, ni veranos, ni semanas santas. Todo el tiempo llovía y ellos viajaban solos, eternamente, sin hablarse, sin saber nada de sí mismos. Abrazados."

Tot sembla lluny
la llum es plega
el cel s'incendia
la nit grinyola.
Demà, serà un altre dia

Buida

sóc una casa buida
les portes s'obren.
l'amor ressona.

Quan el super heroi arriba a casa es treu la capa i la plega amb parsimònia. Li fan mal els ronyons de la patacada al aterrar. Té un ull de vellut per que un home li ha pegat un cop de puny al voler treure’l d'una nau en flames. Els genolls li ha destrossat una dona gran que volia salvar quan passava el semàfor en vermell. El super heroi de petit no s'ho havia imaginat així. Pensava que els nens l'admirarien i les dones caurien rendides als seus peus. Tants entrenaments, tans ossos trencats. Un super heroi paga impostos i no el deixen colar a la cua del supermercat. Un super heroi ha de passar fred vestit d'una manera ridícula, s'ha d'inventar mil excuses i contínuament el fan fora de la feina. Quan veu el focus al cel, dubte de si fer cas al senyal. Es torna a posar l'antifaç i surt pel balcó mentre pensa que en un altra vida voldrà ser banquer.

(dibuix de Donald Soffritti)

Rodona

Sóc una casa rodona

Feta de cercles concèntrics

llunes plenes i zeros absoluts

Coixa

Sóc una flor coixa. Coixa i reaccionària des de que un mal parit em va arrencar uns quants pètals. Des de que vaig deixar de ser un capoll, m’he dedicat a boicotejar tot el que he pogut: casaments, enterraments, partits polítics. Ningú suporta una flor coixa que desgràcia el ram de la núvia, ni que desmereixi una corona fúnebre per una flor mig pansida. Amb un partit polític em vaig cebar al aconseguir colar-me en la gravació del anunci. L’endemà l’eslògan anava acompanyat d’un margarida malmesa. Van ser la riota i perderen en les següents eleccions. Quan alguna florista m’ha caigut malament, no m’ha molestat perdre algun pètal més i fins tot arrencar algun a les meves companyes de parada. Cada vegada que algú em recorda al mal parit que em va deixar tarada, li faig pagar. Si em col·loca al trau del vestit, deixo anar un bon raig de sàvia per fer-li una bona taca. Si es tracta d’una petició de mà, regalimo líquid urticant i la núvia el planta pensant que es tracta d’una broma de mal gust. Una flor coixa no la vol cap enamorat per què no l’ajuda gens a veure si l’estimen o no. Una flor coixa i reaccionaria pot arribar a trencar relacions entre dos països. L’amfitrió no entén com el convidat ha pogut desgraciar una flor. Si fa això amb una flor, què farà amb els arbres, rius o la capa d’ozó. Així que l’amfitrió engega a passeig a tots els representants del país que el visiten i convoca una reunió urgent amb el president, per votar si li declaren la guerra a aquell país destructor de flors. Si la Dama de les Camèlies hagués decidit portar una flor coixa i reaccionaria no sabrem mai si hagués tingut el mateix trist final. Les flors com jo no fem estiu, fem nosa. Mai ningú s’ha preguntat com ens sentim. ¿Què passaria si ens dediquéssim a arrencar un dit, l’orella o la fel a tots els mal parits del món? Sort tenen que les flors coixes som pacífiques. Ai, què desgraciada sóc, i que poc que em queixo.

(foto de macroiris)