Des de l’inici, tots els mars eren el mateix mar. Els unien les algues i nosaltres formàvem part d’un tot. Canviaven de color, de forma i s’alimentaven. Habitaven tots els temps i jo, nosaltres, hem viscut obrint-nos pas en una selva salada i ens creiem vencedors. Volíem lliurar-nos d’aquelles abraçades humides, dels milers de cintes que ens retenien, dels nusos de clorofil·la que ens cegaven els ulls. Eren els nostres tendons, els cartílags, les brànquies. Volíem desfer-nos del cordó que ens unia aquell món llefiscós i navegar recorrent tots els fons marins, per profunds que fossin, lliures Vàrem tallar amb un matxet totes les algues, com artèries que ens lligaven al fons. I vàrem surar fins l’inconscient. Però les algues van tornar a germinar. Van créixer sobre pedres i rocalla, en la arena, en tots els plecs; es van estendre per tots els mars i oceans.
Ara que les estem matant lentament, ens desvivim per menjar-nos-les i que en els nostres ventres, creixi de nou la llavor verda.
