Translate

dimecres, 4 d’agost de 2010

Estudi sobre els e(a)fectes adversos de l’amor


Quan comença? En el mateix primer instant, amb una mirada somrient o al copsar l’olor de les feromones? Com un antiàcid, la imaginació forma bombolles que floten entre els sucs gàstrics i més tard empetiteixen per escapar per la pell. L’etapa de la por, del voler llançar-se, entrar al joc i fer trampes. I guaites qualsevol senyal del que observes i mastegues cada nit tots els articles, adverbis i adjectius, tots els mots que han quedat en silenci. Pentines el temps que manca per la propera trobada. Sospeses i valores si tot ha estat una gran mentida. L’ansietat és cruel i a voltes et nafra i sagnen antigues cicatrius. Però som dúctils i ens acoblem com fang tendra a totes les rebaves i a tots els buits de l’objecte de desig. Hem deixat de ser persones per ser màquines de sentir. Veiem miratges obscens, sense visió perifèrica. Per esmorzar mengem els seus sospirs i retallem les distàncies per sopar. Les bombolles del desig exploten i la pell s’infla i s’escata i deixa de ser un embolcall per ser irremediablement el teló per on entra a escena el desig i la malaltia s’instal·la.

Brases

Flames sense control, taronges i blaves, que espurnegen tremoloses a la nit. La fumera t’atrapa i et sacseja. De nou, sents els espetecs dels records i l’escalfor del volcà que creies extingit. El brogit de la lava roent baixa pels records de la teva vall, omple els rius de desig. El foc líquid t’acarona l’espatlla, la corba de l’esquena i els voltants de l’orella abans de vessar. Quan el foc és tebi recorre els mugrons,t’encén els llavis humits i les galtes. Ara només queda aire calent. La passió sobrevola la cambra obscura, tancada i barrada, des de que el darrer foc es va consumir.

La cuina

La cuina era quasi un quadrat perfecte. No s’havia d’obrir el llum en tot el dia ja que la claror del pati entrava per una gran finestra. Ens agradava esmorzar a una taula petita que hi teníem encara que estiguéssim estretes. Quan ens llevàvem l’àvia feia els darrers preparatius per l’esmorzar i omplia els gots d’un suc que era ben vermell. El feia amb taronges sanguínies i nosaltres sempre rèiem imaginant que era sang o qui sap què. L’Anna menjava el pa només amb un raig d’oli, perquè deia que el pa amb tomàquet era moll. Una llesca de pa la menjàvem amb pernil dolç i l’altra, com un extra, amb xocolata. Sobre l’armari on es desaven els plats hi ha havia una planta gegantina que anaven retallant de tant en tant per poder obrir la porta. A la nevera hi teníem un munt d’imants, records d’excursions i viatges de l’avia i alguns dibuixos nostres. L’Anna era molt lenta menjant i jo em posava dels nervis amb la seva parsimònia. L’àvia si estava de bon humor cantava cançons antigues, però eren pocs els dies que ho feia. Tenia feina en preparar l’esmorzar i que quedés temps per fer-nos les cues, les trenes, o el pentinat que toqués aquell dia. A l’ hivern a la cuina feia caloreta. L’àvia es posava a fer el caldo ben aviat. Ens pixàvem de riure quan veiem que cremava les potes del pollastre per després treure-li la pell. Però jo preferia esmorzar a la cuina els darrers dies d’escola, a punt de començar l’estiu. Recordo la claror que entrava per la finestra, els xiscles dels ocells i les estones que em passava mirant com el vent bellugava la roba estesa.