Translate

dimarts, 24 d’abril de 2012

Tecnologia

Quan la ràdio parlava de franco
els dies de l’àvia
marrons i sèpia
a taula sopes de pa i moniato

Quan la mare aprenia a cosir
els serials
Fil, didal i agulla
Un futur brodat de rosa

Quan va arribar la televisió
llargues tardes de diumenge
porró de vi i entrepà de sardines
Somnis en negre i blanc


Quan parlo amb l’avia i la mare
des d’un cafè d’Amsterdam
les trobo a faltar
i sento que el demà és taronja

Despertar

Encara estirada al llit sentia el sol. Tímid, lleuger, en moments sense esma. Segur de ser, la raó de ser. I cap altre dia m'havia adonat que puc sentir el cant d'un ocell i que estic preparada per desar la seva melodia en un espai de la memòria Per primer cop he pensat que no conec els arbres. Si conec els primers vestigis de l'art, els pronoms febles, els noms dels colors en anglès, perquè no conec com es diuen les flors, ni els noms dels vents o dels peixos? Tant és! Per primera vegada sóc conscient de tot el que no conec i començaré a posar els fonaments. I per primer cop, avui, em sento lliure. Per que sé, que no sé res. I no passa absolutament res; al contrari, em sento molt millor. Perquè ara em sento lliure. Avui, sense sortir de l'habitació s'ha obert una gran porta, sense horitzó, ni límits. I he sentit el mar, aquest mar que sempre m'acompanya. Una magnitud blava, humida i que m'omple. Perquè tots som aigua, i  des d'avui, per primera vegada, em sento salada, immensa. Sento que podré canviar quan hagi tempesta, que serè plata, serè negre nit, serè turquesa o transparent. Sense obrir els ulls m'he sentit observada per un gran univers, per un gran forat per on puc escapar i on la lluna és una gran pedra que em fa moure, entristir i viure. Ha estat la primera vegada que he sigut conscient que el meu cos sóc jo, i que les ungles no són un ornament i que tinc un diafragma que s'obra i es tanca, per servir-me, per fer que pugui dir, totes les coses que vull dir. I ha estat la primera volta d’un llarg camí i he entès que per ser sorra havia de ser roca.

Metamorfosi

Era necessari? Ja sé que la mama diu que era moda, que totes les nenes anaven així i que estava molt mona. Mona com les del parc. No he entès mai que veiés normal que anés ensenyant les calces. Després, tot un plegat, no estava bé que segués eixarrancada i havia de vigilar en com saltava, com posava les cames quan anava en bicicleta. La iaia em deia que de gran sempre hauria d’anar vestida amb pantalons perquè tindria les cames assenyalades de cops i esgarrapades. El curiós va ser que passats els anys vaig ser jo la que anava amb jersei de màniga llarga en ple estiu. No sé quin sentit del ridícul tenia, no volia mostrar el meu cos imagino, plana completament, tan prima, el cabell llarg tapant-me mitja cara... i a sobra tan blanca en ple estiu. Tenia mèrit perquè després de passar de sant Joan a primers de setembre de vacances no quedava en la meva pell ni el lleu rastre d’un raig de sol. Quan hi penso, em sap greu pel papa i per la mama. Tan treballar perquè gaudíssim de l’aire lliure, i la nena amb una atac agut d’adolescència! Si hagués pogut hauria fet de cargol tot el dia i l’hagués passat tancada i barrada dins del meu món. Ara en canvi no em fa res mostrar el meu cos; justament ara que tot comença a despenjar i que em sobren quilos. Aniria despullada tot l’estiu. I m’he tornat un llangardaix. De la foto potser el que no ha canviat són les gambes. Quina pinta tenen i què bones són. La mama tampoc ha canviat. Continua vigilant que no caigui.