Translate

dimecres, 28 de desembre de 2011

Hi havia una altra vegada...

El gat ha canviat les botes per unes esportives llampants
La ventafocs ha montat un sindicat i demà comença una vaga
El llop és un venut i fa contractes escombraria als nans
La bella durment treballa de nits
i l'anec lleig s'ha fet la setena liposucció.
I jo sóc una bruixa amb escombra d'energia solar

Biografía

 
Nací y todo estaba bien y era verde y azul y blanco y a veces un poco amarillo. Todo envuelto en papel de regalo y yo en el centro, como un gran lazo. Cumplí siete años el día que mi padre murió y las paredes de mi habitación se convirtieron en una caja fría. A los veinte no podía sacarme de la nariz el olor a moho, pegamento Imedio y sudor. Rompí la puerta de la caja y me casé. Tuve cuatro hijos antes de los veintisiete y mi mundo era como una gran lata metálica llena de montones de ropa por planchar, mocos y el hedor de las toallitas húmedas siempre pegado a mis dedos. Ahora tengo menos años de los que aparento. Vivo donde siempre quise vivir. Todo está envuelto en papel de seda y en brillante papel charol. A veces es dorado, o rojo o púrpura. El mejor color, me digo cada día, está por descubrir. A veces, creo que todo es naranja.

Eres la sombra

Eres la sombra
El sol patina en tu hombro
y embiste la luz
Inundas las tardes de domingo
y el sueño del niño
los silencios robados
amores perdidos
En la mesilla de noche
acechas al enfermo
a los novios en el portal
Descansas en la última sílaba
Te come la noche.
Tarde fugaz

El niño está sentado
La arena llena el cubo azul.
Los abuelos se abrazan en el banco.
El perro persigue las palomas.
En el cielo, suspendidas, dos nubes.
Las hormigas en desfile pasean por una rama
La mujer del moño bosteza.
Un anciano anda despacio.
La bolsa se rompe
Las naranjas ruedan
El niño las mira
Caen las primeras gotas.

Redacció: el meu nom.

El papa em diu princesa i fa una cara somrient, com un monet. Com és molt fort m’aixeca amb un braç i em fa fer una tombarella. Riem molt i a mi com no em fa por li dic papa, un altra vegada! Ell m’aixeca molt a munt i em fa volar com un coet pel menjador. A la mama li diu reina mentre li toca el coll o l’acarona la cara. Jo un dia també seré reina i aniré a Egipte i a Australia. A vegades la iaia em diu que semblo un cavallot. Quan arribo a casa tota bruta i plena d’esgarrapades em diu mai tindràs les cames d’una senyoreta! Me les netejo amb aigua i sabó i em poso aigua oxigenada que pica molt, però cura. Si em queden senyals diu la iaia que no podré portar faldilles com la Mistinguett. A mi tant em fa! També hi ha reines amb pantalons. El tiet Pere em diu Evita i jo no m’enfado i m’aguanto, però el meu nom ja és curt, com volien els papes, i si diu Evita me’l fa més llarg. L’Anna em diu teta ja vaig teta, un moment teta i em passo el dia esperant-la. Els meus cosins grans em diuen trasto. A mi no m’agrada perquè una senyora que passa pel meu carrer té un gos que es diu així. Jo em queixo i els dic no, que és nom de gos i ells riuen i diuen veus com ets un trasto. A vegades penso que tinc molt noms, com si fos moltes persones. A mi m’agrada molt el meu, però m’encanta quan el papa em diu princesa.

dilluns, 28 de novembre de 2011

Fosc

Entre el dia i la nit
no hi ha envans.
L'ombra de ventre gros
engoleix la claror.
La llum es fon.
la mirada és cega.
Els ulls són a les mans

dilluns, 21 de novembre de 2011

Dilluns

Totes les coses dolentes s’acaben

I les bones, també



De nit em trec la ciutat de la cara

Currículum

Nací y todo estaba bien y era verde y azul y blanco y a veces un poco amarillo. Todo envuelto en papel de regalo y yo en el centro, como un gran lazo. Cumplí siete años el día que mi padre murió y las paredes de mi habitación se convirtieron en una caja fría. A los veinte no podía sacarme de la nariz el olor a moho, pegamento Imedio y sudor. Rompí la puerta de la caja y me casé. Tuve cuatro hijos antes de los veintisiete y mi mundo era como una gran lata metálica llena de montones de ropa por planchar, mocos y el hedor de las toallitas húmedas siempre pegado a mis dedos. Ahora tengo menos años de los que aparento. Vivo donde siempre quise vivir. Todo está envuelto en papel de seda y en brillante papel charol. A veces es dorado, o rojo o púrpura. El mejor color, me digo cada día, está por descubrir. A veces, creo que todo es naranja.

dilluns, 14 de novembre de 2011

Retrato de la isla

A menudo el verano es más grande que la isla
y es sofoco, calor y agobio
y es ardor, es ahogo
y es asfixia
El caparazón de la isla
guarda su fuego
en las tripas 

Martes noche



Paso el martes noche tendida en la cama 
Tras la ventana la luna azul está colgada
Siento el equilibrio permanente de los cuerpos celestes
el polvo de estrellas se mezcla en mis lágrimas
Tengo sueño y no tengo ganas de pelear
Pongo en la balanza
            la razón
                                   la vigilia
y todo queda suspendido
la simetría de mis últimos pensamientos
en las retinas círculos concéntricos
Pedazos de mi que me alejan del martes 

Economia


Amb els amics podem patir fluctuacions 
Es devaluen les ganes
No estem a ple rendiment
Però els amics no duren quaranta anys si no inverteixes en ells
Has de comprar accions d'unitat de temps
Fer l’arrel quadrada i estar al seu costat
Aplicar el ipc a tots els moments que comparteixis
I contractar un pla de pensions emocional

Plou ...


Plou i penso que deixarà de fer-ho aviat
Et trobo a faltar i sento que encara estàs aquí
Caic i m'aixeco dia darrera dia.
Crec en un món millor que fa temps que s'ha perdut.
Espero, a una estació de tren tancada.
Tiro els pensaments negatius al rebuig.

L'esperança és una droga



dilluns, 31 d’octubre de 2011

Magrana

Esclata la magrana 
i el suc del plaer
s'escapa teulada avall
(per la cremallera)
sabor de tempesta
volves contradictòries
calamarsa eròtica

Un dia més

Tres geranis xisclen cada nit
El llit és ple de pebre blanc
El mar omple les setrilleres
i vessen ones elèctriques
La llengua em pesa i és verda
Ahir és una clau antiga
Ahir és un monstre que xucla
Demà, esquivaré el buit

diumenge, 30 d’octubre de 2011

Sergi Pàmies - Si et menges una llimona sense fer ganyotes (fragment en castellà)



"La gota explota y se expande en mil pedazos que, indiferentes al tacto del acero inoxidable del fregadero, vuelven a juntarse, ya no en forma de gota sino de salpicadura, nada, un escuálido hilillo que, después de salvar el obstáculo de los restos de aceite de girasol, se escurre –blop–, aspirado por el desagüe."

Badoca

Demà o passat
(però no després)
la pluja s'aturarà
deixaran de lliscar les gotes
les desaré en pots
com proves d'aigua
unes gotes negres i calentes
patinaran sobre la ciutat
fins que la pluja s'aturarà
i jo seuré, badoca
i sentiré com respiro
A la boca sabor de terra humida
a les mans un petit bassal.

Gracias!

Gracias a Miriam y a todos los que pasasteis por emmagunst.blogspot.com

http://emmagunst.blogspot.com/2011/10/eva-jane-amor-ultramarino.html

dilluns, 24 d’octubre de 2011

Si tingués un dia més


Si tingués un dia més
esgarraparia una estona de sol per desar-la a una butxaca
em recolzaria en un plec de l'estiu per descansar
grataria una mica de calor que m'acaronés
faria bocins una becaina per fer-ne un collage
Si tingués un dia més
m'ompliria els ulls del color del mar al juliol
em farciria la boca del brunzit dels insectes
Desaria en un pot els vespres d'agost 
Si tingués un dia més
Fins a vessar d'estiu

dijous, 18 d’agost de 2011

El teu nom

Voldria oblidar el teu nom

No tastar ni un grill


d’una fruita prohibida


saborosa i àcida


Voldria no recordar el seu so


Ni jugar amb les seves lletres


Si no tinguessis nom


no existiries en els meus somnis


Si no em vingués la melodia


una volta i una altra,


podria gaudir del silenci


de la teva absència.


Voldria oblidar


Arrancar-me de la pell


l'aroma del teu nom

Enyor

Un somriure fortuït


I les primeres paraules

creixen espontànies

Els records difícils

afloren a un banc que compartim

No sento amor

Només desig

de conèixer l'aroma

de les nostres ganes

d' estripar la distància que ens separa

gaudir d'instants de silenci

robar al dia unes hores

No sento amor

Trobo a faltar aquella caricia

que dels dits s’escapa

la complicitat de les mirades

del que podia haver estat

I ja no serà

dimarts, 12 de juliol de 2011

Desencís

Per sobre les paraules estripades
els silencis rossegats
les nits fosses
esmaperdudes
Faig passes curtes
quatre endavant i dos enrere
Avanço lenta i feixuga
La pressa és un cigró sota el matalàs

Camino

Camino agafada de la seva ma
És una ma grossa i forta
De les més grosses i fortes que mai he vist
L’estimo fins al cel
més enllà d’aquest univers
Caminem junts pel bosc
i anem molt lluny
i camino per sobre dels arbres
i em penjo de les branques
perquè no tinc por
perquè si caic, reboto
perquè estan les mans del papa
i ell sap el camí per tornar.

(per tu!)

Postal

Te escribo una postal
desde el filo
de los días sin fin
Escribo para no olvidar
el color de las palabras
el aroma de mis recuerdos
Escribo una postal
en el momento antes de dormirme
dibujando el ruido
de todos tus silencios
Imágenes coloreadas
como si fueran tatuajes
Una postal con una puesta de sol
que nunca vimos
pero huele a mar.

dimecres, 15 de juny de 2011



Els ocells volen baix; tenen por dels núvols. L'aire és gris, metàl·lic. El tren és un cuc que arrossega feixuc la càrrega. Per la finestra, màquines rovellades que esperen treballar entre bassals d'aigua de pluja. En mig dels matolls i les males herbes una flor. Ufana, cerca el sol distret que s'escapa entre la mandra del dia.

dimarts, 17 de maig de 2011

Penjada

Penjada
com una agulla d'estendre
a la corda nua
com la mirada d'un ull sord.
Faig malabarismes
al final d'una pestanya
enfilada a la corba de l'esquena
Despenjada
Com la pell flàccida dels records
suspesa del fil
dels teus silencis

dimarts, 26 d’abril de 2011

En las nubes

Mis hermanos y yo de niños,  pasábamos horas y horas estirados sobre la hierba. A falta de otra cosa, nos entreteníamos viendo pasar las nubes. Así, transcurrió toda nuestra niñez y buena parte de la adolescencia, salvando las breves temporadas de nuestros primeros escarceos amorosos. Pasábamos las tardes al salir de la escuela mirando las nubes. Pasaban por encima de los tres en las mañanas de verano, mientras nos resguardábamos del sol bajo la higuera. Las mirábamos desde la ventana los días de tormenta. Fue inevitable y al llegar a nuestra mayoría de edad abrimos la fábrica. En Barroso no había ninguna empresa como la nuestra. De hecho creo que ni en Barroso ni en ningún otro lugar del mundo. Las primeras que nos pidieron fueron las nubes para los días de mal humor. Ahí tuvimos que dar un giro a la empresa ya que no queríamos que nos asociaran sólo para esas ocasiones. Buscamos nuevos modelos para momentos felices; nubes para pasear, para curar el dolor de muelas, para soñar. Nuestros mayores clientes los encontramos en África. Tuvimos que aprender a fabricar nubes inmensas. Allí el cielo, ya se sabe, es mucho más grande y las pequeñas nubes que teníamos en stock quedaban ridículas en sus cielos. Nuestras ventas nacionales también se incrementaron y tuvimos que innovar. Las hicimos para quedarte un ratito más en la cama, para los días que quieres esconderte, nubes para cuando quieres dormir y no puedes. Uno de mis hermanos quiso probar por su cuenta y abrió una fábrica de rayos. Duró cuatro días. El cálculo de la magnitud de un rayo no es fácil y tuvo que cerrar para pagar todas las indemnizaciones que le pedían. Así seguimos otras vez juntos fabricando nubes y la tecnología jugó a nuestro favor. Pudimos fabricar nubarrones y nubecitas, cirros y cúmulos. Fabricamos nubes pequeñas y personalizadas que situadas por encima de la cabeza, cambiaban de color según el estado de ánimo. Nubes por control remoto que podías enviar a alguien y sorprenderle con un buen remojón. Incluso alcaldes, políticos y algún famoso nos compraban nubarrones negros y cúmulos para deshacerse de compromisos. Barroso se incluyó en el mapa de los emprendedores, señalada como modelo familiar de empresa con rendimientos millonarios. Nos entrevistaron en el programa de Oprah Winfrey, nos hicieron cientos de entrevistas para el Financial Times o la revista Forbes. Fue entonces cuando la NASA nos hizo una oferta que no pudimos rechazar. Ahora pasamos horas y horas estirados sobre la hierba de algún parque. Estamos juntos, somos felices y siempre nos quedarán las nubes.

Plou, però tan és


Plou, però tan és. Camina amb lleugeresa i el cap cot perquè les llàgrimes no es barregin amb les gotes de pluja. Ha d'arribar a l'estació abans que marxi el tren. Abans que tot s'esvaeixi. Abans que el present es torni boira baixa, aquella boira que ho omple tot de melangia. Enrere queden els dies de sol que s'han estripat quan ha trobat la carta. Mentre plovisqueja, camina depresa pel camí que ha deixat de ser sorrenc. Veu a les sabates humides la soledat dels dies que vindran. Quan el camí es fa més rocallós, avança pels marges florits, i s'esquinça els pantalons amb els esbarzers de la por. La carta feia olor de mandarina, una olor dolça amb regust de les paraules dites. Agafa el trencall i corra camp a través, entre l'herba molla, saltant per sobre dels bassals que s'han format amb la pluja. El cel a la llunyania és tenyit del color de la vergonya. Les seves ninetes ploroses veuen els primers llamps. L'estació ja no queda lluny. Repeteix una i una altra vegada cada frase que ha llegit. Vol tenir la certesa d’entendre tot el que hi diu. Vol memoritzar-la, per no oblidar cada coma, cada accent, per provar de saber què volia dir en els espais en blanc. No es pot treure del cap la lletra menuda, com una sanefa, com un cordill que l'escanya i l'entortolliga el ventre. Les forces ja li minven a les cames i li sap greu haver trencat el sobre de qualsevol manera. Hauria d’haver tallat un extrem amb la tisora, curosament, i desar la carta i el sobre dins d’un llibre. Veu l’estació cada cop més propera mentre el ruixat amara la roba, els cabells, les ganes. S’atura. Jeu sobre l’herba, més verda que mai, amb més olor que mai. Treu el sobre de la butxaca i se’l mira mentre es desdibuixen les lletres del seu nom. Amb molta cura fa un clot a la terra rogenca i en el fons hi deixa la carta embolcallada pel sobre. Mentre els núvols s’esvaeixen del tot, omple el sot amb la terra encara humida. S’aixeca i camina lentament cap al camí. Ha sortit el sol, però tan és. 

Romero


"Escribir que el sol, en invierno, es hermoso."
Chantal Maillard

Pensé en escribir una carta cada día. Compraría un papel bonito con un sobre a juego y la perfumaría con agua de romero antes de mandarla. Iría hasta la oficina de correos del pueblo con la bicicleta azul de mi primo Álvaro. Podrían ser cuatro líneas, esforzándome en hacer una letra bonita como la de Dña. Julia la maestra. Pero, qué escribiría? Escribir que el sol, en invierno, es hermoso o que la nieve había pintado de blanco las cumbres, el paisaje, su ausencia. Pensé en escribir cada día, para contarle que echaba de menos la delicadeza con la que recogía los tomates, el aroma del trigo en su pelo, la forma en que acariciaba los caballos. Escribiría para explicar qué sueño había tenido esa noche o que Blanquita tendría cachorros. Podría relatarle cómo había sido la tormenta de la noche anterior o que se había roto el techo del cobertizo. Pensé que nada haría que regresara. No había vuelta atrás. Sólo me quedaban los recuerdos y un pasado emborronado. Como las letras que escribí en el papel de carta. La que perfumé con agua de romero.
27/10/2010

dimecres, 20 d’abril de 2011

Diario de a bordo



¡Menuda decepción! Tanto hablar de la fiesta del paso de Gibraltar y ha sido un fiasco. Tenía que empezar a las ocho y media. Aunque ya se sabe que puntual, lo que se dice puntual, una fiesta normalmente no empieza nunca.  Ésta ha empezado pasadas las diez. Así que lo primero que deberían hacer mañana en el “Diario del desborde” es pedir disculpas por la tardanza y por su predicción del tiempo. Cielo nuboso y viento del este suave, no es como describiría la tormenta que hemos cruzado con olas de siete metros. Y así se lo he comentado a un tal Joaquín Arias que medio escondido para que su familia no le viera, lloraba en el salón azul de proa. Sujetaba una flor natural y parecía que pasaba el rosario, recitando poesía, una tras otra. El Capitán, los oficiales, y todos los de traje han brillado por su ausencia. Sólo cinco o seis camareros que creo que habían consumido medio bar para poder aguantar el suave viento del este que sacudía el barco como si se tratara de una coctelera. El pequeño grupo que aguantábamos en el bar del salón azul, resistíamos esa triste brisa, con la ilusión de ver las luces del Faro de Gibraltar que aunque en el Diario anunciaba a medianoche, podía ser que se adelantara. Un tal Benito Alonso nos ha aconsejado que no nos moviéramos porque era visto y no visto eso de ver las luces. Nos ha comentado que cuando vivió en América conoció a varias personas que habían hecho el viaje y por un motivo u otro no habían llegado a ver el faro de la discordia y que se le antojaba un objetivo a conseguir.  La esposa y la hija de Joaquín Arias estaban blancas, como el papel de pergamino en el que todos hemos firmado al mediodía para no sé qué acto que se celebrará mañana junto al día del Disfraz. A mí nunca me ha gustado disfrazarme. Pero antes de pensar en la muerte, en que me ahogaba o en que si no me ahogaba, mataría al redactor del jodido Diario, he estado decidiendo de qué me disfrazaría si tuviera que hacerlo. Hace un rato, ahora que ya he visto el faro de Gibraltar,  un faro que no destacaría entre mil, he bajado al salón principal y entre el desconcierto que todavía existía después de la tormenta, he tomado prestada la cubertería de plata. Mañana en la fiesta de disfraces, seré el lanzador de cuchillos y en la diana tomaré como voluntario al que ha escrito el Diario. Espero tener la misma precisión con los cuchillos que él con sus predicciones del tiempo.

Una i l'altra


Des del mirall l'observava. La figura tenia una vida avorrida, monòtona, solitària. Veia com passava per davant de l'espill quan es llevava i anava de l'habitació cap al bany. Després, les corredisses, el soroll de rentar plats, les claus, el cop de porta, el silenci. Les ombres s'allargassaven fins a desaparèixer i restava tot en la foscor, fins que de nou, una escletxa de llum, el clic de l'interruptor i apareixia en el seu angle de visió amb el correu i un diari plegat sota el braç. S'obrien tots els llums, es sentia rajar l'aigua de la dutxa, la porta al tancar-se de la nevera i tornava a passar davant el mirall, amb el cabell moll, pijama i una safata amb fruita i iogurts. El mirall era al passadís, just davant del sofà del menjador i des d'allà cada nit observava el ritual. La safata sobre la taula baixa, les peles de fruita caient lentament sobre el plat, la llengua rosada llepant la tapa del iogurt, el dit gros prement amb insistència les tecles del comandament. Després tot quedava en silenci i sense bellugar-se del sofà es quedava una estona, immòbil, amb la vista fixa en el mirall.

Des del sofà l'observava. Un altre nit veia a l'ésser reflectit. Portava setmanes així. Primer la claror que sortia del mirall, i després, puntual, a dos quarts de dotze apareixia. Encara no s'havia acabat de decidir a dir res. No volia donar mostres d'interès ni volia demostrar mala educació dient que marxés. Al cap i a la fi, quan s'havia instal•lat al pis feia dos mesos ja hi era. I allà, guaitant des del mirall, descaradament, estava l'ésser una nit més. No tenia clar de què o qui es tractava i així com al començament la seva presència l'intimidava una mica, després ja s'hi va acostumar. Una nit més, doncs, des del sofà, observava l'ésser que no es bellugava, no parpellejava, no deixava de mirar en la seva direcció.

Un fort tremolor sacseja l'edifici. El soroll és ensordidor i cauen trossos de guix del sostre, maons, rebenten canonades, s'esquincen mobles i la pols omple tota les cambres. Es senten clàxons de cotxes, sirenes d'ambulàncies, crits de gent. S'obra una gran esquerda de banda a banda de menjador i el mirall explota en mil bocins. El moviment s'atura. Passats uns segons, l'edifici es desploma.

La gran pala de l'excavadora està netejant el solar. El cap d'obres camina amb compte. El terra és ple de bocins de vidre d'un mirall.

Des del mirall l'ésser veu la figura estirada en mig de runes i mobles trencats. Una de les bigues s'ha desplomat sobre les cames i jeu immòbil.

Des del sofà la figura mira amb els ulls desorbitats. Per fi tot ha deixat de trontollar. El mirall s'ha esquerdat de dalt a baix i de l'ésser no en queda ni rastre.






Un flascó de vidre buit.


Un flascó de vidre buit. Buit? No tot és el que sembla. Si l’obres, te l'acostes al nas i tanques els ulls, pots sentir la salabror del mar, la olor de la humitat d'un bosc, d'un matí de diumenge, d’un pastís de xocolata amb gerds, l'aroma d'un nadó. Si l'escoltes, sentiràs la veu de la mare o el pare quan et despertaven, com xiula el vent de tramuntana, el xiscle dels ocells un matí d’estiu, l’alegria d’un pati d’escola, com trenquen les ones, la remor de les fulles del camí. Les coses no són el que semblen. Aquest és un pot de vidre ple de lletres. Només cal acaronar-les d'una a una i veuràs com dins està ple de paraules juganeres. Quan obris el flascó fes-ho amb parsimònia, suaument i prepara’t: el flascó és màgic. On cop sigui obert, s’omplirà del teu aroma, de la teva veu i del teu nom.

Qui ha dit que era buit?

dimarts, 5 d’abril de 2011

Trópico II

Acaricio tus hemisferios
de invierno y nieve
Me asomo a tu Trópico de Cáncer
y te sorbo con extrañeza
ya no eres bueno para comer
La llave antigua
abre tus meridianos
y con una línea cortante
extraigo un misterio
Tu ausencia pesa y es azul

Quan sóc jo

Si em deixo portar, oloro la salabró dels teus penyasegats i m'emmetzino de tots els teus silencis. La pell s'omple d'escates de plom que brillen sota el sol del desert blanc. Si em deixo portar, puc llegir la teva història a les restes que queden a la tassa que has pres cafè. T'oloro en la roba estesa del terrat, t'intueixo en la bromera que banya els meus peus. Són molt forts els lligams que em subjecten a tu, lligada amb el carenat dels records. Però de tant en tant m'escapo i ric sense pensar, parlo sense pensar, sento. Per uns moments em deixo portar i trenco l'esquelet de les pors. I quan sóc jo, sento profundament, sospiro tot sovint i em deixo portar, sense posar resistència. Intueixo tota la força que deso ben amagada. I en el meu cap pinto, retallo, esborro i dono color a tot el que sóc. Em deixo portar i escolto tots els teus silencis que criden i la boca es desplega en un somriure pla, blau, horitzontal i les vèrtebres semblen esclatar i deixen flonjo el cos, ingràvid. Si em deixo portar, m'escapo molt lluny i cada cop em costa més tornar.
Flors de camp
sense testos
ni arrels de vidre
ni fulles de metacrilat
flors de camp
per dibuixar prats
perfumar vent de primavera
guarir mirades tristes

dimarts, 1 de març de 2011

Esponges

Recollim les pors
xuclem
dels dies dolents
les coses dolentes
els bassals plens de rancúnies
les pors vessades