Translate

dimecres, 23 de juliol del 2008

El coixinet d'agulles humà

Es passava el dia esperant. Ningú sabia què esperava, però els més agosarats deien que esperava a una vella amant. Potser l’havia abandonat, a saber per quina raó. El coixinet, així l’anomenaven al poble, esperava cada dia, des de ben matí fins que la poca llum que quedava feia que acluqués els ulls. Per cada mes que passava, el coixinet humà marcava amb una agulla la seva pell. Com en Robinson Crusoe feia ics al tronc d’un arbre, com els aviadors marcaven els avions abatuts. Cada mes, tothom estava pendent de trobar on s’havia posat l’agulla nova i fins i tot hi havia juguesques entre els homes.

El coixinet d’agulles humà mirava en un punt indefinit de l’horitzó, dia darrera dia, fes fred, o calor, fins i tot els dies de tempesta. El seu cos era ple de dibuixos fets amb tinta. Es notava que era un home de món i que havia recorregut terres molt llunyanes. El seu tors daurat estava adornat amb una representació d’un deu oriental. I els seus braços dibuixats amb retrats d’antics herois indis. Al poble, tothom l’admirava i fins i tot les velles més devotes resaven secretament per ell, desitjant que es retrobés amb el que amb tanta força anhelava. Ningú parlava amb ell, ningú li preguntava res, per que no el volien molestar ni distreure’l de la seva vigilància. Tampoc sabien d’ on havia arribat. Alguns deien que ho havia fet en vaixell. La realitat era que el coixinet d’agulles humà vigilava l’horitzó fins la nit que va arribar el circ. Era un petit circ rus amb una carpa apedaçada. Van arribar al poble un vespre, quasi sense fer soroll. Al matí següent tot el poble el va descobrir i es va revolucionar. Era una gran novetat i ja començaven a fer cues per comprar les estrades. Així va ser com els habitants del poble es van distreure i l’atenció va passar d’aquell home, als artistes del circ. Hi havia quatre feres famèliques, dos trapezistes, tres pallassos i el mestre de cerimònies. Però el plat fort era en “Magneto”, l’home iman. A la primera funció, la de l’estrena, el públic estava molt animat. Quan els llums es van abaixar i va quedar tot en penombra, quasi bé es sentia el bategar dels seus cors. Van treure varies persones voluntàries i llençaven objectes metàl·lics des de dos metres de distància per quedar tots enganxats al cos de Magneto. Ni una sola ferida, ni un tall. Els objectes quedaven subjectes al seu cos per la força magnètica. Els petits no podien tancar la boca i els grans aplaudien i exclamaven que era un geni. Tots menys en coixinet que no va assistir a la representació. L’endemà al poble, no es parlava de res més. Havia estat un èxit i mai ningú havia vist res d’igual. El darrer dia van fer la rua pel poble, abans de la darrera representació. Les feres en les seves gàbies, els pallassos fent malabars i els trapezistes els regalaven la vista amb dificultoses piruetes. El coixinet humà, estava com sempre vigilant l’horitzó i a l’ arribar la rua a la seva alçada, una força irresistible el va arrossegar cap on era Magneto. Per molt que van provar de resistir-se, van quedar enganxats esquena per esquena. El mestre de cerimònies va provar de desprendre’ls, fins i tot l’alcalde i un manyà. Però va resultar impossible. Tothom va quedar bocabadat. Es va fer un gran silenci fins que es van començar a sentir les primeres veus de queixa. Es van adonar que en coixinet inevitablement havia de marxar amb Magneto. En aquell moment els habitants del poble van veure com el coixinet feia un senyal i van callar. – Em sento sol i vull formar part de la vida d’ algú. Havia decidit marxar. Tot el veïnat s’hauria d’esperar fins l’any següent per tornar a veure’l. Totes aquelles agulles l’havien allunyat del poble. Va prometre que la propera tardor tornaria amb el circ. Ara els nous siamesos, en Magneto i el Coixinet són els més aplaudits i gràcies a ells el circ té una carpa nova.

La biblioteca

Después de las grandes puertas,

un océano.

Altas bóvedas,

arañas de cristal

campos sembrados

de volúmenes

polvo y palabras.

Mares de silencio

rumores de humedad

impacientes diccionarios

sueños catalogados.

Ecos de palabras.


Eva 2006

Los renglones torcidos de Dios, T. Luca de Tena (fragment)


“Consideró Alicia que los espejos, como muchas personas, tienen respuestas distintas para las mismas preguntas, según los casos. Al regresar a su casa de Madrid, después de una corta temporada en la playa, advertía con asombro lo tostada que estaba su piel, aunque se hubiera estado viendo a diario reflejada en los espejos de su vivienda veraniega. Ella era la misma… pero el espejo no.”

David Trueba - Cuatro amigos (fragment)

"Puede que sea un romántico, pero jamás un sentimental. Un sentimental es el que espera algo que puede llegar a suceder. Un romántico espera contra toda probabilidad."

dimarts, 22 de juliol del 2008

De vacances..








Estic aprofitant, cada minut, cada hora i cada dia d'aquestes vacances. Voleu veure alguna imatge? La primera és una foto meva, a la Barceloneta, llegint un llibre del David Trueba que us recomano: "Abierto toda la noche". És un llibre fresc, com toca a l'estiu!
Els dibuixos són de Lassalvy

Jim Warren

Gràcies Carme per enviar-me aquests dibuixos!


Kobo Abe - La mujer de la arena (fragment)

"Desde su regreso al pozo, para no perturbar su espíritu, trató de no leer el diario. Pasada una semana, ya no tuvo deseos de leer. Después de un mes, casí había olvidado que existían cosas tales como el periódico. Cierta vez encontró la reproducción de un grabado, El infierno de la soledad, y la observó con curiosidad. Se trataba de un hombre flotando inestable en el aire, con sus ojos abiertos por el terror, pero el espacio que lo rodeaba, lejos de ser vacío, era una serie de sombras semitransparentes de muertos que impedían cualquier movimiento del hombre. Los muertos, cada uno con diferente expresión, parecían empujarse unos a otros mientras hablaban incesantemente al hombre. ¿Por qué razón eso era El infierno de la soledad? En aquel momento pensó que se habían equivocado al poner el título; ahora podía entenderlo. La soledad es una sed que la ilusión no satisface."

diumenge, 20 de juliol del 2008

Andrea Camilleri - El perro de Terracota (fragment)

"Salió a la galería, se sentó en el banco, se colocó el teléfono al lado y se puso a contemplar el mar. No podía hacer otra cosa, ni leer, ni pensar, ni escribir, nada. Sólo contemplar el mar. Se estaba perdiendo y lo sabía, en el pozo sin fondo de una obsesión. Le vino a la mente una película que había visto, basada quizás en una novela de Durrenmatt, en la que el comisario se obstinaba en esperar a un asesino que tenía que pasar por un determinado lugar de la montaña, por el que éste jamás volvería a pasar, pero el comisario no lo sabía, lo esperaba y lo seguía esperando y entre tanto pasaban los días, los meses, los años."

(Per Iolanda, del millor d'Itàlia..)

dijous, 17 de juliol del 2008

Espido Freire - Primer amor (fragment)

"Cuando el príncipe azul apareció, era ya demasiado tarde. Le había esperado desde hacía muchos años, desde los lazos rosas de mis faldones y el vuelo de mis vestidos bordados, desde los juegos de saltar a la comba en los que los brincos determinaban el número de novios que tendríamos. Formulé deseos a la luna y tramé hechizos en la noche de San Juan, pero el amor no llegaba. Tardé mucho en descubrir que el amor nos estaba vedado a las niñas, que habíamos de crecer para experimentarlo. Y mientras tanto, perdí la ingenuidad, y me harté de esperar caballeros de plateadas armaduras. Cuando llegó la adolescencia era demasiado tarde. "

Umberto Eco - El nombre de la rosa (fragment)

"El diablo no es el príncipe de la materia, el diablo es la arrogancia del espíritu, la fe sin sonrisa, la verdad jamás tocada por la duda. El diablo es sombrío porque sabe adonde va, y siempre va hacia el sitio del que procede. Eres el diablo, y como el diablo vives en las tinieblas. Si querías convencerme lo has logrado. Te odio, Jorge, y si pudiese te sacaría a la explanada y te pasearía desnudo."

Marta Morazzoni - La joven de la perla (fragment)

"Habían dejado el mar a sus espaldas y se adentraban en una llanura de colores intensos y brillantes, como después de un temporal; el horizonte seguía la línea de las colinas que se sucedían sin tregua una a la otra. Eran alturas pequeñas diminutas y abundantes. Como Bernhard nunca las había visto, su mirada, acostumbrada a descansar en la continuidad del llano, se aburría al sumergirse inquieto en esta clase de infinito movimiento ondulado. Incluso los colores le parecían excesivos y repletos de una energía opresora, agresiva; mientras tanto la carroza, martirizada con algún bache, se trasladaba por los campos de avena, doblando hacia el bosque. Del mar se había perdido cualquier sentido; no obstante no seguirían muchas millas más, a Van a Rijk le parecía penetrar en el corazón de un extenso continente desierto de hombres y silencio."

dijous, 10 de juliol del 2008

Diari de vacances

Ja estic de vacances!! A les set, emocionada, he passat la tarja i he fitxat. Al sortir al carrer m'he aturat i he encès un cigarret. No m'ho podia creure!! He mirat el carrer, el cel i he pensat que quan arribés a casa el primer que faria seria desar la ditxosa tarja i que per davat queden molts dies!! És estupendu! Quina sensació!
Demà marxo a Madrid, a casa d'una amiga, la Fina. Quina manera més fantàstica de començar el meu diari de vacances!! Vaig a preparar la bossa!

Així i tot... són molt maques!










dimecres, 9 de juliol del 2008

Armando en el parque

Sabe? En la facultad me afanaba en ser popular. No quería ser ni el tonto, ni el tímido, ni el empollón. Ella estaba en la fiesta y no me quitó el ojo de encima hasta que nos presentaron. Me enredó en su pelo rojo después de muchos vodkas. Por la mañana ya no había vuelta atrás y sentí que había sido un gran error. A pesar de todo, sentí miedo de quererla. Desnudo, sin querer mirarla todo se derrumbó a mí alrededor. Había sido tierno pero cómo iba a decirle que no me había gustado. Ni yo mismo entendía qué me pasaba. No dejó de parlotear hasta que amaneció. Ni un silencio. Hasta que lo soltó:
-Armando, perdona, pero tú no eras rarito?
No, no supe nada más. Nunca. Le parece extraño? De hecho la había olvidado hasta el día en que la vi. Ella me hizo recordar a aquella chica de pelo rojo. Si, fue la única mujer con la que he hecho el amor. Quizás por eso todavía la recuerdo. Nunca me buscó. No hubo reproches. El día en que la ví, paseaba hablando sola por el parque. Con aquel largo abrigo azul parecía un fantasma. Iba acompañada de un perro que saltaba y jugueteaba a su alrededor. No pude deducir quién paseaba a quién. Un día un chico desaliñado que la acompañaba la llamó: Ana Ulma! Menudo nombre ridículo, pensé. Pero tenía algo, todavía no sé qué, que me hizo asiduo al parque. Quizás fue curiosidad. Me sentaba cada día en el banco y pasaba el rato leyendo algún libro, observando la vida absurda de las palomas, escuchando los gritos de los niños malcriados. Hasta que ella llegaba trotando con la melena despeinada, una sonrisa eterna y la mirada inquieta. El perro trotaba a su alrededor y corría a recoger la pelota que le lanzaba. No dejaba nunca de sorprenderme. Un día aparecía con un extraño sombrero de flores, otro, cargada de bolsas de papel de donde sacaba comida para los pájaros. Durante dos semanas se sentó en un banco del parque cercano al mío y pasaba horas haciendo punto. Tejía una larga bufanda de color rojo y naranja que jamás terminó. Era horrible. Me gustaba la cara que ponía cuando tenía que deshacer algún trozo o cómo seguía con la lengua el movimiento de las agujas. Aquella niña me hacia olvidar por un tiempo. Sabía que no era amor. No como el que siento por Robert. Era algo diferente, ternura, simpatía. No sé. Y aquella niña medio loca me cautivó. No sé porque le estoy contando esto. Hace tiempo que no la veo. Sólo me queda la bufanda de color rojo y naranja que me regaló. Ya sé que piensa. No me importa. Pero ve como no odio a todas las mujeres? Si, ella tiene algo especial. Incluso a veces he llegado a pensar que podía ser hija mía. Qué le parece? Absurdo, no? Joder! A usted no hay quien le entienda. Que más quiere que le cuente. No hay nada más. No, no hablé con ella. Porqué iba hacerlo. No había nada de qué hablar.
Eva Juny 2008

dijous, 3 de juliol del 2008

Pescadores

"En el muelle de madera del club de pescadores" Idea Vilariño


Dicen que cuentan las olas que quedan por llegar. Frente al azul del mar comparten silencios, historias llenas de moho. En los ojos, un tul. En la memoria una costra de salitre.

Eva juny 2008

Desastres quotidians

“Tot va començar amb un número equivocat, el telèfon va sonar tres cops durant la nit i la veu a l’altra banda va demanar per algú que no era ell...”

L’home del sisè primera, es va quedar mirant el sostre grogós, mentre fumava una cigarreta. S’havien equivocat. Quan més hi pensava, més creia que la veu l’hi era coneguda. En Joan Garcia? Aquell mal parit! Li va fer passar magres a l’escola. Aquell noi llefiscós i rabassut li prenia cada matí l’entrepà i ell no sabia què fer per evitar-ho. No havia pogut oblidar la por que tenia cada matí al anar a l’escola. A pesar dels anys que havien passat, el recordava perfectament. La seva cara era com el mapa de la lluna: plena de cràters. Les celles exageradament poblades i les mans grosses com ventalls. Encara tenia una cicatriu a la cella, fruit d’una baralla als gronxadors de pàrvuls. En Joan Garcia però, havia desaparegut de la seva vida quan van acabar l’ensenyança obligatòria. S’havia posat nerviós amb les trucades i com vivia sol no tenia a ningú per a comentar-ho. L’Eladi Cirera, era un altre possibilitat. De fet ho hauria entès: li va prendre la xicota: la Cinta. Des del dia que la va veure va perdre el nord. Els seus cabells rinxolats brillaven de tal manera que a classe es distreia sovint. L’atzar va fer que s’asseguessin junts al laboratori. Ell, estant al costat de Cinta no podia dir ni una paraula, i en prou feines podia evitar que no li caiguessin de la ma les provetes d’experimentació. Va ser el motiu de que aquell estiu s’hagués de quedar a recuperar química. El Sr. Jacint no estava per contemplacions ni romanços. Què en sabia ell de l’amor? No va parar fins que Cinta es va decidir per ell. Els seus pares li van trobar una feina a la piscina. Així que aquell estiu estudiava química i observava com Cinta cada dia tenia un color més daurat a la pell. Els primers dies ell la mirava de lluny, la guaitava mig d’amagat. Li agradava escoltar com reia, el moviment de les mans quan parlava. L’Eladi Cirera sempre era a prop. La mirava com si fos un premi. Es va adonar que mai es banyava. Aquella va ser la seva perdició: l’Eladi no sabia nedar. Des de aleshores, cada dia, quan acabava la feina, feia mil piruetes saltant del trampolí i abans de capbussar-se. De fet, mai va saber com no es va trencar el coll. Cinta no va poder deixar de mirar-lo i admirar-lo, fins que es va enamorar. I l’Eladi de la Nikki, una noia japonesa, menuda i molt riallera que havia vingut d’intercanvi i que va fer que s’oblidés en poques hores de la seva xicota. No. L’Eladi no podia ser. Cinta després d’aquell intens estiu on la química va ser decisiva, va marxar amb els seus pares a viure a Terol. Potser, només havia estat equivocació. Aquelles trucades l’havien desvetllat. Va mirar al despertador i els números blaus el van fer amoïnar. Aviat s’hauria de llevar. Ostres! En Fonoll! El primer cap que va tenir al súper on va anar a treballar. Aquell home va ser un dels pitjors accidents de la seva vida. Garrepa però extremadament polit. La bata blanca feia mal als ulls només de mirar. A ell però, li devia tallar el pernil, prim, com paper de fumar. Quan es va adonar que no li pagava el sou sencer, si no que cada mes es quedava uns bitllets del seu sobre, no ho va poder evitar. Li va punxar les quatre rodes del cotxe. Però qui anava a pensar que l’home era insomne i es passava les nits al balcó? En Fonoll, però, ara seria molt gran i aquella veu que l’havia despertat era d’un home més jove. Va donar dos cops espantant un mosquit que el rondava, sense èxit. El fibló es va clavar just al costat del llavi i al moment, se li va inflar. Melcior Carulla va ser el sargent “chusquero” del servei militar que el va martiritzar a Sant Climent Sasebas. Ell, quadrava per edat i podia ser “la veu”. Segurament encara recordava quan li va prendre tota la roba de la tenda de campanya a unes maniobres. Va haver de sortir despullat de la tenda, tapant-se les parts amb una revista de dones despullades. No es va saber com, però va saber que havia estat ell. Així que es van desencadenar una sèrie de fets que es van traduir en càstigs i venjances fins que es va llicenciar. Un cosí germà del mosquit que l’havia picat, va volar en picat sobre el seu nas. Al notar la seva presència va voler espantar-lo amb un cop de ma. Amb tan mala fortuna que la cigarreta va caure al llit entre les cuixes. Els llençols, potser perquè eren de marca bona, es van encendre en un parell de segons, socarrimant el seu pel púbic. Es va llevar d’un salt i prenent el got de la tauleta de nit, va llençar ràpidament el contingut. L’ensurt havia estat molt gran i de totes maneres no havia pogut evitar que el mosquit el piqués. Va mirar el llit. Els llençols mig cremats i molls i després les xifres blaves al despertador. No es podia treure del cap la trucada i aquella misteriosa veu. No volia perdre temps i va anar cap al sofà del menjador per aprofitar el poc temps que li quedava per dormir. De camí es va aturar a l’armari, per baixar una manta del prestatge. L’apòs de planxar li va caure a sobra, picant-li el cap amb contundència i deixant-lo mig estabornit. En aquell moment no sabia què li feia més mal i després de dos renecs es va posar a plorar.

En Ramon Cremades no podia dormir. Havia provat a fer tot allò que et recomanen alhora d’anar al llit: no posar-se nerviós, fer un pipí, contar ovelles, tindre l’habitació ventilada, no beure begudes excitants i no menjar gaire per sopar. Però així i tot, les hores passaven al seu despertador de xifres vermelles. Portava sis nits sense poder aclucar l’ull i ja no ho podia suportar. Escoltava la ràdio tota la nit i a un programa hi parlava un especialista en psicologia que donava consells i s’hi podia fer consultes en directe. Després de sis nits de provar-ho i no poder dormir es va decidir per trucar. Va prendre nota de memòria del telèfon i el va marcar. “El Sr. Octavi de la Pau?” Una veu mig adormida li va contestar que s’equivocava. Va penjar avergonyit d’haver molestat algú a aquelles hores. Però n’estava segur. Havia marcat bé. Ho va tornar a provar. De nou, una veu, aquest cop amb to d’emprenyat va dir que s’equivocava. Per tercer cop ho va provar i “la veu” el va engegar a pastar fang. En Ramon Cremades va reconèixer la veu. Era el seu veí, el del sisè primera. Quina casualitat! Com podia ser! No hi tenien amistat, només es saludaven com a bons veïns quan es trobaven al replà. En algunes ocasions fins i tot havien parlat del temps a l’ascensor. Si l’havia despertat i l’havia reconegut seria un gran problema. Potser es queixaria a la propera reunió de veïns. Va pensar que el millor que podia fer era donar la cara. Es va rentar la cara, es va pentinar i es va cordar bé el batí. Va agafar una ampolla de vi i unes ametlles, no es podia presentar amb les mans buides, i es va dirigir cap a la porta del sisè primera. Abans de picar a la porta va sentir un gran cop, dos renecs i algú que ploriquejava. No sabia si tornar endarrere però finalment va picar fluixet a la porta. Els plors van parar i es van sentir unes passes silencioses acostar-se a la porta. Es va obrir i va veure al veí amb els llavis inflats, el nas boterut, els pantalons cremats a l’entrecuix i un gran bony al cap. Realment era una imatge esfereïdora! No ho va pensar dos cops. El va fer seure al menjador i va regirar la farmaciola cercant el que li calia per curar-lo. Ara podia posar en pràctica tots aquells cursos de primers auxilis. Després de netejar les ferides, de fer-lo posar un altre pijama, canviar els llençols del llit i ventilar l’habitació, es va sentir millor. Sentir-se útil era una fantàstica sensació!

Al sentir que picaven a la porta es va quedar parat. Es va eixugar els mocs a la màniga i lentament com va poder es va acostar a l’entrada. Li van venir al cap, en Joan Garcia, l’Eladi Cirera, el Sr. Fonoll i fins i tot en Melcior Carulla, el sargent “chusquero”. Qualsevol d’ ells, podia estar a l’altra banda de la porta. Va mirar pel forat i va veure al veí. El veí del sisè segona. Què volia aquelles hores? Potser l’havia despertat amb tant soroll? A ell que no li agradaven els problemes va pensar que era millor obrir i saber què volia. No volia ser la riota en la propera reunió de veïns. Aquell home que quasi bé només coneixia de dir-se bon dia, el va curar, li va arreglar el llit i el va fer sentir millor. Després va obrir una ampolla de vi que havia dut i va portar de la cuina un parell de gots i un vol amb unes ametlles. Van estar xerrant una bona estona asseguts al sofà, com amics de tota la vida, fins que els va venir la son.

A l’escala estan fent obres. Als dos inquilins del sisè els han donat el permís per fer que els pisos es comuniquin. Ara un ja no es sent sol i l’altre té a algú per tindre-hi cura. Tots dos dormen com a soques.

Cautiva

No dejas de mirarme. Sonríes, mientras en la olla permanecen pegadas las lentejas y el humo negro se escapa por la ventana. “Cuántos años tienes” me preguntas. Y lo sé en ese mismo instante. Agarro fuerte tu mano delicada y te acompaño hasta el salón. Te cuento quién eres y quién soy yo. La tarde se hace noche. No quiero dejarte sola. Quiero estar contigo cuando llegue la absoluta oscuridad.

Llegaste

Llegaste

para succionar su nombre

devorar los deseos

pulverizar recuerdos

Manjares para la bestia

Quebraste la memoria

y quedó lo imprescindible

piel y osamenta

ojos vacíos

sonrisa rota

perdida

Eva

Desde el descansillo de la escalera se accede al recibidor. La pieza, exageradamente iluminada, es prácticamente cuadrada. Las baldosas son de color blanco frío, tan brillantes que se puede ver el reflejo de quien las observa. Las paredes están pintadas de blanco, a excepción de la pared que queda a la izquierda que es de color naranja.
En el techo, blanco, dos hileras de focos halógenos. En total, seis puntos de luz cegadora. En la pared de la derecha el interruptor y un arcón de aluminio blancos. Encima del arcón, hacen de asiento dos cojines blancos de gran tamaño. En la pared de enfrente a la altura de los ojos, tres marcos rectangulares del tamaño de un folio. Los marcos combinan en brochazos los colores naranja y blanco. Los dibujos que contienen son formas geométricas en ambos colores. En la pared de la izquierda, la esmaltada en color naranja, cuatro estantes blancos. El que está más arriba tiene una longitud menor que el resto y ésta se va ampliando de manera escalonada. En las estanterías, libros forrados con papel charol blanco y naranja y una caja pequeña.
Sólo perturba en la estancia, un sonido grave, repetitivo. Será el corazón que guarda la caja?

Eva
Diciembre 2007

Crónicas de Armando

Está grabando? Pues si señorita, por aquí los más ancianos todavía recuerdan cuando el pueblo se llamaba Epicentro y cómo se destruía año tras año por los terremotos. Pero luego llegó el barro azul y Gerardo Barroso, menudo hallazgo. Ya lo habrá visto, es un pueblo pequeño y tranquilo pero nos sentimos orgullosos. No hay en el mundo uno igual. Le conté lo que pasó con Gerard Barroso? Cómo? Ah, sí? No recuerdo que ayer se lo contara. Armando Asín? Que quiere que le diga. Un niño muy raro. Yo fui su profesora los tres últimos cursos y me las hizo de todos los colores. Le contaré una anécdota. Me acuerdo que cuando tenía unos siete años lo pillé diciendo que sus padres eran inmortales. Menuda imaginación. Ese chico tenía un gran afán por ser más que los demás y miraba a sus compañeros por encima del hombro. A todos excepto a Robert. El chico le contestó que no se lo creía, que no era justo. Y es que los padres eran muy severos, sabe, y nada cariñosos con él. Todos sabíamos que la madre de Robert tenía la mano muy larga y el padre cada año cambiaba de cinturón. La mayoría de las tardes las pasaban juntos, paseando por las calles sin esquinas de Barroso. Si, si, a todos les llama la atención. Pues como le decía, a veces los chicos iban a merendar al pantano y yo les veía competir por tirar piedras lo más lejos posible. No se podía decir que fueran grandes amigos. Sencillamente, eran supervivientes. Uno de los malos tratos, el otro de su excesiva imaginación y de un gran ego. Siempre lo supe. Seguro que está grabando? Nada, pues sigo. Armando nunca tuvo que dedicar demasiado tiempo a estudiar. Una rápida lectura unida a su prodigiosa memoria fotográfica. Creo que fue uno mis mejores alumnos. En sus excelentes notas sólo había una salvedad: su actitud y comportamiento. No se lo creerá pero a veces me daba incluso un poco de miedo. Tenía una forma de contestar desafiante, con malas formas. No sé si me explico. Le conté lo de los gusanos de seda? Los trajo un día en una caja húmeda. Todos estaban muertos. Su madre le había dicho que tenían visita en casa y que los tirara porque olían muy mal. Armando me contó luego, que llenó el fregadero de agua y jabón y los sumergió. Cuando los vi en la caja, no daba crédito. Le pregunté porqué los llevaba en la caja si estaban muertos. Hizo una extraña mueca y encogiendo los hombros me respondió quiero ver cómo van al cielo. Se hace una idea, no? Habrá visto alguna de sus maquetas, no? La casa del alcalde la hizo él. Ya entonces le gustaba dibujar. Me acuerdo que siempre llevaba en la mochila una libreta de tapas duras. La compraba al lado de la estación de autobús, en la papelería. Por las mañanas estaba la Sra. Rosita sola en la tienda. Es pequeña, ya la verá, y a rebosar de cartulinas, cajas de lápices, carpetas, carteras. Ahora además también vende álbumes de cromos y chucherías. Rosita es una mujer muy pequeña, de cara blanca y labios gruesos y rosados. Su marido, Antonio, es un hombre descomunal. Lo ha conocido? Ya lo verá, ya. Nunca hemos sabido su peso. Hasta que se jubiló trabajó por las mañanas en el matadero y por las tardes, acompaña a su mujer en la tienda hasta la hora del cierre. El hombre es tan grande que no cabe en la tienda. Cuando la grúa está libre tiran un poco de la pared y así puede entrar. Otras tardes, se queda en la calle. Cuando hace mucho sol, los niños y algunos ancianos aprovechamos su sombra para mitigar el calor. Pues Armando, como le contaba, compraba allí las libretas. Hacia esbozos y pequeños dibujos en escala, de maquetas que luego construía. Creo que sólo Robert había visto algo de su contenido. Las libretas siempre las pedía con tapas naranja. Me dijo una vez que era el color que más le gustaba y que los presos americanos lo llevaban en el uniforme. Si, si ya se lo he dicho, señorita. Un niño muy raro. Ah, ya está? Seguro que lo ha grabado todo?

Eva 18/06/08

Itálica


Sigo con el dedo
húmedo
tu silueta
temblorosa
Paso una vez,
una y otra vez
por tu límite.
L
a línea de puntos
de mi saliva
Acaricio
tus fronteras
y me enredo a ti
Cabalgo
encima de tu tacón.
Estallo
Me detengo viajera
en tu extremo
más occidental
y me dejo envolver
por un mar tibio
Busco en el aliento
tu nombre
el deseo tatuado
en tus letras mayúsculas.
Una noche más
En tu mapa.

Eva 2/07/08