Translate

divendres, 2 de juliol del 2010

Ja en tinc prou. Avui tancaré la porta i encetaré l’oblit. Marxaré deixant enrere dies, mesos, una eternitat de soledat al costat teu. M’emporto poques coses, les justes, perquè tot fa olor a tu, a les teves absències, als meus retrets, a tots els disbarats que estava disposada a fer. No puc desenganxar-me de la pell la sensació de buidor. Tinc dibuixades al cos cicatrius que no puc esborrar. Ja en tinc prou. Demà, serà un altre dia.

Plàtan

L’embolcalla un vestit groc
en forma de mitja lluna
pintat amb signes de puntuació
esquitxat de negre sol
despulles la pell
com pètals marcits
i dins el fruit sucós
fa olor de terres llunyanes.

dijous, 1 de juliol del 2010

De la primavera y otros desastres

Es lunes y luce el sol. Darío M. extirpa la piel que le envuelve, la que le refugiaba del frío. Darío M. siente que ya casi no queda nada de la castaña que ha sido, envuelto en piel dura y lleno de pelo durante meses. El invierno se ha detenido, y como una cebolla, han ido cayendo las capas, algunas más finas e inocuas, otras más gruesas y dolorosas. A las tres llegará la primavera, y deberá rebuscar entre hojas podridas y setas echadas a perder, algún color con el que vestirse. La primavera llega fuera de horario y el acné de Darío M. y sus alergias tienen jet lag. Ese lunes, los pies amanecen llenos de granos, el ombligo lagrimea y se obtura con alguna legaña traicionera. La primavera no llega hasta las tres y a Darío M. ya le nacen pequeños tallos, brotes tiernos en los oídos. Darío M. a penas se da cuenta de lo que pasa a su alrededor por que está sordo, rezuma clorofila y sabia. Las pequeñas raíces obturan el conducto auditivo. En el reloj de arena suenan las tres y empieza la primavera casi sin notarla. El tallo con las primeras hojas verdes asciende a través de su nariz hasta el lagrimal. La humedad de sus ojos siempre le regala a Darío M. la mejor cosecha, los más grandes girasoles. El amarillo de los pétalos tiñe sus retinas, se esparce por su cara, inunda su sangre, ocupa su boca, corroe su hígado. Darío M. deja de pensar y por tanto ya no es. Si no piensa, no existe. El reloj marca las cuatro, una hora menos en muchos lugares del mundo. Y de las semillas del que no piensa y no existe nace María D., que renace cuando empieza la primavera de un lunes en el que todavía luce el sol.

Relat de la família Ginzburg

“En un cuartito los dos, veneno que tu tomaras, veneno tomaba yo.”

Kiko Veneno


Les nenes i la mare ballen un tema dels vuitanta. L’oncle assegut al sofà riu i segueix el ritme amb mans i peus. El menjador és ple de claror que entra pels finestrals oberts. Fa olor a dissabte i a sofregit per l’arròs. La senyora Roser se’ls mira des de la porta de la cuina mentre s’eixuga les mans amb un drap de rus. Han apartat la taula i arrambat les cadires fent molt de soroll i li fa mal el cap amb els xiscles i riures de les nenes. Amb tantes desgràcies que han passat en aquella casa no perden ocasió per fer xerinola, tota la feina està molt endarrerida i la taula per parar. Ella ho ha de fer tot i no és poc en una casa que hi viuen cinc. Bé, quasi sis, perquè l’avi no deixa de venir setmana sí, setmana també. A la senyora Roser al començament l’avi no li queia malament ja que només venia de tant en tant a veure el fill i la jove. Després van néixer les nenes, dues nenes bessones i idèntiques, i les venia a veure carregat de peluixos i ampolles de colònia. Més tard, quan va marxar el seu fill amb aquella donota brasilera sense avisar ni donar explicacions, l’avi anava un dia o dos cada setmana per saber si els hi mancava alguna cosa i eixugar la seva vergonya. I quan no eren prous en aquella casa i Remei havia de fer tota la feina ella sola, l’avi els va portar aquelles bèsties, una iguana i un peix tropical per fer-los companyia a les nenes. Aquells animalots tenien una cosa en comú: el menjar que es cruspien feia olor d’ous podrits. Al començament com li passa a tota la canalla, a les nenes els feien gràcia i netejaven el terrari i tenien cura dels filtres de la peixera però les setmanes van passar, igual que l’ interès de les bessones pels animals. L’avi arribava prop de les dues, acollit pel riure i les abraçades de les nenes, amb el diari sota del braç, fent olor de colònia i amb un detall per la nora. Un dia eren unes flors, un altre unes xocolatines o un llibre. Remei sabia que feia temps que aquell home estimava a la seva jove. Irremediablement. Només ella s’havia adonat. I volia que seguís tot així, en secret, perquè allò portaria a una desgràcia i a xerrameques de veïns. Aquella insistència de l’avi li semblava malaltissa, no deixava d’anar a veure-les ni una setmana. La noia encara era jove i després de trobar-se abandonada a càrrec de dues filles, després de refer-se, havia començat una nova vida. Sortia de tant en tant amb els companys de feina, havia recuperat alguna amistat de la seva joventut, es feia amb un grup de mares de nenes de l’escola, en definitiva, vivia la vida i gaudia del temps lliure que li permetien les nenes. Ella mai s’hauria fixat en el seu sogre i per ell només podia sentir agraïment.


L’oncle també vivia a la casa i havia estat de gran ajuda. De fet, la casa era d’ ell i quan la neboda es quedar sola, amb les dues nenes, ell les va acollir sense comentar res a Remei que era qui havia de fer més feina. L’oncle adorava a les nenes, i era de les poques persones, junt a la mare i Remei que les distingia. Les portava a l’escola i a la tornada els donava un cop de ma amb els deures sense cap dificultat, ja que era un home molt culte, que mai deixava d’estudiar ni de llegir. Havia viatjat pels cinc continents i conegut molta gent, de tots tipus. Per això sempre els tenia històries preparades. Remei sospitava que algunes coses que explicava a les nenes, ell hi afegia salsa i exagerava, !Però tan era¡ Les nenes gaudien i ella també. Li agradava escoltar, des de la cuina, els relats de viatges a llocs llunyans i s’exaltava quan escoltava alguns tràngols que havia passat l’oncle però que feliçment se n’havia pogut escapar. Algun dia Remei s’havia desconcertat a l’adonar-se de que quan ningú la mirava, ella l’observava. Aquell home era molt ben plantat, feia goig per polit, per educat. Si no fos perquè sempre havia de feinejar i no portava roba maca ni s’arreglava, potser s’ hagués fixat en ella. Però allò eren bajanades que no portaven en lloc.


La música sona fort al menjador però Remei que està observant com ballen recolzada a l’embà de la porta de la cuina, sent l’ intèrfon i va a obrir a l’avi. Deixa mig oberta la porta de l’entrada, s’acosta a la cuina i avoca l’arròs a la cassola. Sempre ho fa així, quan arriba l’avi i mentre puja amb l’ascensor ella tira l’arròs, posa ben fort el foc i mira el rellotge per comptar els vint minuts que trigarà en estar llest. Després de les abraçades i petons amb les nenes, la brometa gastada d’endevinar qui era qui, les preguntes retòriques i l’encaixada de mans entre els dos homes, Remei com sempre ha de ser la dolenta i dir que ja n’hi ha prou i que la festa s’ha acabat. L’avi mira a la jove de resquitllada. Remei, el veu com observa la silueta de la seva mestressa, retallada pel contrast de claror que entra pel finestral. No li agraden gens aquelles mirades de vell verd. La noia surt al balcó, es recolza a la barana de ferro forjat i mira al carrer. L’avi per un moment sembla aguantar la respiració i Remei veu com li canvia la cara. Què donaria per saber què pensava aquell home. Per saber si alguna vegada hauria tingut valor per parlar-li del seu amor. Remei que mai s’ha atrevit a preguntar res a la seva mestressa el mira a cua d’ull. Li preocupa aquell rictus que té l’home a la boca, aquell mig somriure que per un moment li fa la cara lletja, la mirada intensa sense parpellejar com si la volgués travessar. Només és un moment perquè de sobte l’avi, com si s’adonés que l’observen, se l’il·lumina la cara de nou i li tornen a brillar els ulls amb la visió de la noia, tan guapa, tan jove encara. Remei sent el senyal horari de les dues i pensa que s’ha d’afanyar sinó dinaran molt tard. S’ha de posar la taula i les cadires a lloc i l’oncle s’aixeca d’un salt, sense que li demani ajuda. Els dos agafen la taula pels costats i quan l’estan acabant de posar centrada, ell diposita la ma sobre la d’ella. Només ha estat un instant, però suficient perquè a Remei li rodi el cap. Retira la ma fent veure que no ha passat i no el vol mirar perquè no vegi que s’ha posat vermella. Marxa d’una revolada a la cuina, mentre encara sent el contacte de la ma, i sacseja la cassola com si li anés la vida. Mira el rellotge per tenir cura del temps que ha passat. Remei ha de vigilar que no se li covi l’arròs.

Vànova

Em vaig ajupir per posar bé la vànova i alguna cosa em va tibar. Em vaig quedar com un quatre, travada i entortolligada. En aquell moment, el dolor a l’esquena era mortal. Em vaig sentir com si fos una titella i algú, des d’alt, estirés el fil que em bellugava la cama. L’esquena em va quedar encarcarada i em sentia trencada per un dolor de ferro roent. Riu-te’n d’un trist mal de queixal! I quan et veus així, com una essa, com un cuc i no et pots bellugar, voldries acabar allà, en aquell moment, acabar amb aquell dolor. Agafada a aquella vànova passada de moda que sempre has pensat tirar i mai trobes el moment, et deixaries perdre, voldries morir. El dolor a la maleïda cama no et deixa ni ajupir-te ni incorporar-te, i penses que si poguessis, te la tallaries. El mal a l’esquena és pitjor. Penses que aviat et passarà, per que el dolor ha de tenir un límit. Ha de minvar, sinó et moriràs. El telèfon sense fils és on sempre, lluny, i no pots avisar a ningú. I tu, immòbil, estàs feta un nyap, amb la camisa de dormir més lletja i vella que tens i pensant que quan vinguin a ajudar-te, per que un moment o altre quan et trobin a faltar algú vindrà, et trobaran en aquella posició tan poc encertada, tan poc decorosa, ensenyant mitja natja per que sents tan dolor, et fa tan mal, que ni goses estirar la ma per tapar-te el cul. Et preguntes quan et deixarà de fer mal i et jures que tiraràs la vànova i la camisa de dormir.