Translate

divendres, 12 d’octubre del 2012

No sé quant temps fa (3)

Fora, el cel està tapat i la llum del sol no pot travessar els núvols. Han desaparegut tots els colors i la benzinera és una fotografia en blanc i negre. Ja de nou a la carretera, veig com neixen als arbres els primers brots tendres i verds. Amb la primavera neixen nous branquillons amb fulles del color de la clorofil·la. Anunciant la calor, la ginesta altra vegada pinta de groc la muntanya, esquitxada de colors violeta i rosat, de romaní i farigola i la seva flaire embolica la brisa d’aromes. Condueixo lentament, resseguint l’asfalt amb la punta rosada de la llengua, acompanyant amb el cos les esses sinuoses del traçat. No sé quan ni on m'he d’aturar.  Ara el cel s’obra una mica i a la llunyania, en mig del mar turquesa, veig dues illetes blanques de sol. El vaixell navega molt a prop i sembla que les hagi de tocar, acaronar les seves platges. El vent fa tombarelles sobre un llit d’arena blanca. Recullo una pedra fràgil i perduda que xiscla. La toco i està calenta de febre i de sol. La prenc amb dos dits i sembla que em somrigui. Ensalivada, la pedra s’esmuny de les meves mans i quan trenca l’ona es capbussa i torna despullada a un mar de paraules de sal. Cau la pedra i m’esquitxa de gotes silencioses i àcides. Les mateixes gotes de pluja que ho han deixat tot xop, que han escapat del ventre dels núvols i que netegen l’asfalt, arbres, la meva memòria. No sé quan vaig començar a fer camí, no ho recordo, i les forces em minven i miro endavant mig cega de sol i ràbia. Sóc jo que em bellugo o és el món que gira? Avanço per la carretera fent quilòmetres i no em sembla està prou lluny. I de nou em fixo en la meva ma que voleia fora de la finestra. La ma oberta per atrapar els aromes d’un mar que desa cents de vaixells enfonsats. Una ma marejada de ginesta borda. He d’arribar on no acaba res i on comença tot. He de seguir endavant, sempre endavant. Parar és morir.

No sé quant temps fa (2)

Faig una corba més i davant hi ha el mar. Aigua. Arreu, per tot. La miro i m’inunda i sento com el cansament m’atrapa. Els ulls em pesen i ja no serveix ni la finestra oberta, ni la música, ni fumar. A dos quilòmetres s’anuncia una benzinera. M’anirà bé estirar les cames i espavilar-me per seguir. El cel continua brut i si no s’esbandeix per la nit no es veuran ni lluna ni estels. Aturo el cotxe i baixo. Només es sent la remor d’un motor de gasoil i els lladrucs llunyans d’un gos. El terra és moll i s’arrapa a les soles de les sabates.  Al vidre, enganxats, insectes suïcides. Faig benzina, compro una ampolla d’aigua i em sento irritada per què estic perdent massa temps. Ni tan sols recullo les monedes que l’homenot m’ha llençat al taulell. No em vull aturar. 

No sé quant temps fa


No sé quant temps fa que condueixo. Els arbres al pas, em semblen els mateixos arbres de la darrera primavera. L’ hivern ja ha anat perdent força. Com si es tractés d’una ceba que perd capes, algunes fines, quasi transparents i d’altres més gruixudes i doloroses. Arriba una nova primavera i hauré de retrobar-me, cercar entre fulles podrides i bolets fets malbé. Sóc jo que em bellugo o és el món que gira? Em sento com una rata sobra una roda que gira i gira. Vull trobar la línia blava pintada al terra, on comença i acaba tot. No sé quant temps fa que volto. No em puc aturar. Primer el sol em cremava les espatlles i a la llunyania veia un vaixell petit, en prou feines visible. Després alguns núvols tèrbols, fins com una teranyina, amagaven el sol blanc de pluja. Tanta claror als ulls em feia parpellejar. He hagut de lluitar amb el blanc de cada raig i seguir conduint, posant una marxa i després un altra. Viatjo per sobre del rastre d’altres que ja han fet el mateix camí, però miro endavant i no hi ha ningú. No em creuo amb cap vehicle, no trobo cap autostopista. A la llunyania, veig el vaixell que sura per sobra les ones metàl·liques. No vull parar i la mateixa inèrcia em fa seguir endavant. Plou. De fet, fa dies que ho fa a estones. És una pluja fina, feta de petites agulles. Aigua freda i vaporitzada que mina les ganes de llevar-se, de treballar, de viure. Han esclatat els núvols i la pluja ho ha deixat tot xop. Les gotes ensaliven els arbres, el parabrises, el meu fetge. Refresca i segueixo el camí dibuixat en el penya-segat mentre la claror canvia a l’horitzó. L’herba, les pedres, jo, tot és moll. Segueixo la carretera i cerco el meu camí, el cerco des d’abans de néixer, abans d’aprendre a fer passes. No sé on pertanyo, d’ on vinc, on vaig. Només sé que no em vull aturar, per que si em paro, cauré. Lluito perquè no em puc permetre perdre l’estela del vaixell. Les veles ben inflades i l’aire el fan avançar més ràpid. Sento que no es pot escapar, necessito que no s’escapi. En cap moment giro el cap per guaitar endarrere i m’he oblidat del retrovisor, un tros de mirall on miro com voleia la meva ma, com es mullen els pels del meu braç. Em fa por saber qui pot venir darrera, qui em pot seguir a pocs metres. Prenc les corbes com si ballés un tango, com si fos un jazz lent que acarona cada nota. Les rodes del cotxe patinen sobre la vorera,  s’escapen petits xiscles aguts i les pedres es queixen. Quant temps fa que condueixo?