Translate

dimecres, 11 d’abril de 2007

Confessions

Confesso que em moria de ganes. M’anava tot molt bé: tenia feina, podia marxar de vacances cada estiu, gaudia d’un abona educació. Però sentia un neguit que no em deixava viure: volia saber quant m’estimaven els que m’envoltaven. Volia saber si em trobarien a faltar quan no hi fos, i estava disposada a pagar qualsevol preu. Vaig pensar en morir-me un divendres. Havent el cap de setmana pel mig, ningú tindria excusa per fer-me una visita. Novembre estaria bé. Sempre m’ha semblat un mes d’allò més avorrit. Vaig començar per la tria del taüt que va resultar ser més difícil del que pensava. Finalment i després de provar-los quasi tots, vaig triar-ne un de molt còmode i força luxós. Potser estava per sobre de les meves possibilitats, però ben mirat, ja no m’importava com arribar a fi de mes. Al tanatori vaig escollir la sala de vetlla numero quatre. Sobre tot per un motiu: era el meu número de la sort. Després, per no donar feina a la família, vaig encarregat els recordatoris. Després de molt dubtar, vaig triar un dibuix en tons grocs ja que no era gens supersticiosa. Tampoc volia cap frase de la Bíblia ni del Nou Testament. Havia de ser alguna cosa ben laica i molt d’esquerres, així que vaig triar un fragment de la cançó Yesterday, ja que tothom la coneixia i la podrien cantar. Mentre els convidats somiquessin, pensarien que era el funeral més emotiu en el que havien estat. El cotxe fúnebre havia de ser diferent. No volia la típica comitiva en cotxes vells i negres i vaig optar per un antic bus turístic. L’havien retirat de la circulació per un accident a la Sagrada Família. Un grup de turistes japonesos, van obrir una porta de les que donen a les torres i que tenen l’accés restringit. No van veure que encara no estava acabada la passarel·la i van baixar de pet els quasi cent metres d’altura fins caure sobre l’autobús. Quan va estar arreglat, vaig triar les fotografies on sortia més afavorida i em van fer uns pòsters que vaig enganxar per tot el vehicle. Ja ho tenia tot llest i tal i com vaig planejar, vaig morir un divendres de novembre. L’enterrament va anar de primera. Estava tota la meva família, amics, companys i coneguts. Fins i tot em vaig fixar que havia gent que no coneixia. Vaig morir per saber si m’estimaven i confesso que va valdre la pena.