Translate

dijous, 10 de gener de 2008

La salida

Sentada en el jardín junto a mi hermana Ashrid, por fin me dejo llevar. He ido a su encuentro. Ahora el aire me alza, me acaricia, se arremolina a mis pies. Pienso en él. Me esperará en casa. Me andará buscando. No quiero que se enfade conmigo otra vez. No quiero ver como estalla de nuevo su tormenta.

Mientras mi hermana me habla intentando convencerme, miro hacia el suelo. Veo los surcos que forma la tierra: marrones, verdes, amarillos y rojos. Espero ver el día que las semillas formarán otras vidas. La próxima primavera. Vidas en forma de árboles y raíces. Raíces nuevas que me dejaran mover y no me atarán. Árboles en un gran bosque de respeto. Hojas nacidas de palabras. Miro a Ashrid y ella me devuelve la mirada preñada de dudas. En su pulgar, el anillo. El anillo de mamá. Brilla como fuego y me incendia y me llena de ganas. Calienta el vacío que desde hace tiempo forma parte de mi y siento que algo ha cambiado.

Sentadas en el jardín, puedo navegar con libertad de pensamientos. Espacio inmenso y finito que me envuelve. Observo el agua de la fuente y finalmente, bebo. Se desliza por mi garganta y dejo que fluya. Como mis furtivas lágrimas. Siento que se me han escapado casi todas, como la vida. Antes de marchar con Ashrid, le digo una vez más:

- No te importa abandonar el jardín?

- No te preocupes. Ahora tu miedo será nuestro amigo, y mañana, sembraremos nuevas semillas.

Eva 22/03/2006

Un carrer

"Recordo que el primer tram tenia una certa pujada. Pel carrer, podien circular-hi vehicles però els vianants sempre tenien preferència. Per indicar l’espai reservat per caminar, les rajoles eren diferents, rectangulars però més grosses. Quan havien asfaltat per darrera vegada, van disposar-ho de tal manera que quan plogués, l’aigua convergís com un riu al bell mig del carrer. A la banda dreta, hi havia un parell de contenidors verds d’escombraries. A banda esquerra en la línea que separava l’espai dels vianants de l’espai dels vehicles una fila de pals de ferro. Moltes vegades servien per que la canalla hi jugués; d’altres perquè algú seies a esperar. On acabava la quasi imperceptible pujada, moria un carrer a mà esquerra. Passats uns metres, a ma dreta naixia un altre. Just en aquella alçada hi havia un semàfor. Aquest indicava si es podia circular pel carrer o bé el seu accés era restringit només a vehicles d’emergència i veïns. Es feia així, ja que en el carrer hi havia una escola i els nens hi jugaven davant la porta, fent corredisses, saltant a corda o jugant a gomes. Hi havia un piló de ferro que s’aixecava a les hores d’entrada i sortida de l’escola i així no hi podien circular els vehicles. Una vegada passat el semàfor, en el costat dret del carrer, tot eren edificacions no gaire altes. La que més en tenia eren sis pisos. La majoria de les cases o bé eren prou noves o bé estaven restaurades. Eren d’arquitectura senzilla, sense gaire ornament. En la vorera esquerra havien els patis de l’escola, així que el sol arribava sense cap dificultat als balcons i finestres de les cases. Quasi tots els veïns hi tenien testos amb plantes que donaven flors. De dia, el carrer era molt lluminós i alegre ja que s’omplia dels sons d’infants i ocells. Fins el final del carrer, a la mateixa banda de les escoles, hi havia plantada una renglera d’arbres. De fulles verdes i abundants tot l’any, havien crescut en poc temps. Formaven junt amb pilons i motocicletes un estrany decorat. En les xarxes dels patis h havien lligades un reguitzell de bicicletes de colors. De nit el carrer quedava il·luminat per fanals que sobresortien com braços dels edificis. El carrer era de pas però venia de gust quedar-s’hi."

Novembre 2007