Captiva

No deixo de mirar-te. No puc. Et veig reflectit al mirall cent vegades, com un joc de nines russes d' imatges idèntiques. Qui ets? Només conec les teves mans, el teu esbós. No puc deixar de mirar-te i tu, absent, no t'adones. Observo com sues i voldria passar-te la ma per les espatlles, esquena avall. Mirar-te als ulls mentre em llepo els dits salats. La teva suor perduda en la meva boca. Tapar-me els ulls amb un mocador de seda i només sentir la música, els nostres gemecs. No puc deixar d'imaginar-nos reflectits en el mirall. Repetits, tantes vegades, com les meves ganes.

Foto del blog de Javier Naya

Capvespre

El dia es retira
la llum es precipita sobre el marbre
el bassal es pinta de taronja
les esferes repiquen sobre les ombres
On comença el buit
el cel perd claror
La nit és blava i és plata
els estels esquitxen el sostre
els tigres ja no tenen ales.

Foto del Blog Cròniques de sota el mugró

Dues gotes
sobre la taula de fòrmica.
Hi passo el dit per sobra
i ara tot, és un tot
les gotes, la taula i jo.

Vespre d'agost

Groguegen les ganes,

i les restes de sol
s’inclinen al menjador
A cada plec de la pell
s’amaguen paraules sense encetar
Immòbil de pensament
entomo els darrers dies d’estiu.

Quadre de Gemma Masriera

Desig

Espiral que et perd
Cercles concèntrics que et xuclen
Anelles de foc blau
Batzegades sense paraules

Rellotge

Quan s’atura

aixafo l’univers

i arrenco els pètals

peixos morts de la memòria

mecanisme de ziga-zagues

Quan el temps es perd

les paraules

dolç, creix, cristall

s’escapen disfressades

Passo de puntetes per un món sorollós cercant el darrer mar. Vull ser peix. Nedar contracorrent amb l’ esquelet d’espines i escates a la pell. Amb l’empenta de les ones lliscar entre la bromera. Brànquies roges i lluents. Passar a tentines entre bancs de peixos i enredar-me entre mongetes de mar. Vull ser peix i serpentejar dins d’un mar en calma, que l’aigua em xucli i regurgiti. Per sentir només el so de la meva respiració. La remor del món exterior.

(Dibuix de Claudi Puchades)

El encargo

El escritor está nervioso por el encargo. Se pasa las manos por la cara, roja y sudorosa, una y otra vez. Atusa el cabello y con el dedo índice peina y despeina la ceja. Suelta un bufido. Mira la pantalla del ordenador y parpadea. Se pasa los puños por los ojos mientras arruga la nariz. Tiene un tic en el ojo derecho. ¡Estalla! ¿Cómo escribir de lo que no sé es: una mujer negra, de izquierdas, judía y lesbiana? Él es un hombre. Un hombre blanco y muy, muy heterosexual. Su trabajo muchas veces le angustia. Pero tiene que cumplir el encargo. Por dinero, tiene que hacer cualquier cosa. Cuando le preguntó al director por qué, le contestó, por coherencia. El escritor que tiene dos chicos en la facultad y la casa de la playa por pagar, se levanta de la silla despacio y arrastra los pies hasta el armario. Rebusca. Es su trabajo: escribir sobre Rosanna. Negra, de izquierdas, judía y lesbiana. Cuando termina se mira en el espejo. Ladea la cabeza hacia la derecha. Asiente. Suspira mientras recuerda a sus hijos, la casa en la playa. Tiene que ser capaz de hacer cualquier cosa. Observa su reflejo. Los zapatos de tacón le matan, el vestido es pequeño y el maquillaje oscuro le sienta fatal. Vuelve frente al ordenador con paso decidido y escribe: "Rosanna está nerviosa por el encargo."

El ojo soñó que era libre. Se abría el párpado y escapaba deslizándose hacia abajo por las pestañas. El ojo soñó que ascendía hasta el lagrimal y se dejaba caer por la nariz, como si de un tobogán se tratara y que salía despedido hasta la pecera. Durante unos minutos flotó, hasta que el pez naranja lo echó de su cárcel.

Estic aprenent a perdrem. A entrar i no cercar la sortida. A endinsar-me en un laberint de solitud i trobar-me bé. Observar el camí, com un recorregut sense fi. Passejar-me per només passejar.
Sense aturar-me, guaitar com passen pel costat les coses, persones, els arbres. Em perdo per la ciutat i no sé si vull tornar. Mentre en ressonen les passes i segueixo fent camí, no tinc necessitat de deixar anar cap mot, ni d'articular cap so. No necessito saber on vaig. Només una passa darrera de l'altra i seguir endavant. A vegades goso endinsar-me en un lloc fosc, sense llum. Els sentits es posen en marxa. Estic aprenent a no tenir por. Estic aprenent a perdrem. M'agrada perdrem en mi i trobar els racons que encara no em conec.

Vull ser peix
per nedar entre el corrent
esquelet d'espines
escates de pell.
Aprofitar les ones
per lliscar entre la bromera
respirar sense treure el cap
brànquies roges, lluents
Passar de puntetes
entre bancs d'altres peixos
i enredar-me entre mongetes de mar
Vull ser peix
per serpentejar
dins d'un mar en calma
aigua tèbia sense volum
només sentir una remor
les paraules que ja no seran dites
el so del món exterior
6/08/09

Quatre paraules

Tot just feia una hora que s'havia fet de dia. La calor era sufocant. La munió gastava paraules i oxigen. L'inculpat seguia implorant i havia perdut tota esperança. Amb el braç s'eixugava de la cara, les gotes de suor. La roba se li havia enganxat al cos com una segona pell. Ja no sentia les mans emmanillades a l'esquena i les cames li flaquejaven. El sol arremetia amb força. La forca s'havia disposat en el fons de la plaça. L'acusat buscava entre la gent. Es va fixar en una figura que s'acostava. Com en un miratge, una forma desdibuixada semblava surar en el sufocant ambient. La il·lusió, provocada per la tòrrida temperatura, es va materialitzar en un home. Vestit amb toga, va caminar sense apartar d' ell la mirada. El reu tampoc podia apartar els ulls del magistrat. Era com si no existís ningú més. Del seu veredicte, depenia el quedar lliure. El jutge es va acostar fins a quedar gairebé enfront d' ell. Per sobre de les seves ulleres, no deixava d'intimidar-lo. Només apartava la vista per a comprovar l'hora en el seu rellotge. El presoner volia cridar-li que no era culpable. Però no podia, sentia la set esgarrapant-li la gola i cada múscul li dolia com si li haguessin clavat centenars d'agulles. La munió brunzia però va deixar d'escoltar-la. Només veia aquells ulls, les mans i el menyspreu. I ell, no era culpable. Per sobre la remor, només la seva tremolosa respiració, intoxicada de por. El magistrat ho examinava, mentre la seva mà dreta tenia el puny tancat. Els queixals i les dents fent pressió, les barres atapeïdes. La seva mirada era una emulsió d'odi i fàstic. El presoner intentava empassar saliva, però romania en la seva boca, hermètica pel terror. Ell no era culpable. El so d'una campana va trencar la xafogor i es va fer un silenci. El jutge només va dir quatre paraules. Va contenir la seva ira i van ser quasi bé un xiuxiueig, com si les paraules es fonguessin. A l' arribar el sol a l'instant més alt, s'havien assecat totes les seves esperances. L'ombra del presoner es va liquar i va anar a parar als seus peus. La gentada es va anar evaporant de la plaça. Els carrerons van absorbir fins a l'última vida. Com a un ninot de drap, el van dur fins a la forca. Havia llençat la tovallola. Amb la soga al coll, l'expressió de la seva cara es va congelar. El va mirar per darrera vegada i les seves retines es van marcir. Les convulsions van donar pas al balanceig de la soga. El jutge va romandre al costat d' ell, fins que l'ombra de l'home penjat, es va esborrar.

Augusto Monterrosso

"Cuando despertó, el dinosaurio seguía allí".

... diuen que és el més curt!

Oliverio Girondo (Vuelo sin orillas) Persuasión de los días

Abandoné las sombras,

las espesas paredes,
los ruidos familiares,
la amistad de los libros,
el tabaco, las plumas,
los secos cielorrasos;
para salir volando,
desesperadamente.

Abajo: en la penumbra,
las amargas cornisas,
las calles desoladas,
los faroles sonámbulos,
las muertas chimeneas,
los rumores cansados;
pero seguí volando,
desesperadamente.

Ya todo era silencio,
simuladas catástrofes,
grandes charcos de sombra,
aguaceros, relámpagos,
vagabundos islotes
de inestables riberas;
pero seguí volando,
desesperadamente..

Un resplandor desnudo,
una luz calcinante
se interpuso en mi ruta,
me fascino de muerte,
pero logre evadirme
de su letal influjo,
para seguir volando,
desesperadamente.

Todavía el destino
de mundos fenecidos,
desoriento mi vuelo
-de sideral constancia-
con sus vanas parábolas
y sus aureolas falsas;
pero seguí volando,
desesperadamente.

Me oprimía lo fluido,
la limpidez maciza,
el vacío escarchado,
la inaudible distancia,
la oquedad insonora,
el reposo asfixiante;
pero seguía volando,
desesperadamente.

Ya no existía nada,
la nada estaba ausente;
ni oscuridad, ni lumbre,
-ni unas manos celestes-
ni vida, ni destino,
ni misterio, ni muerte;
pero seguía volando,
desesperadamente.

Antonio Lobo Antunes - Exhortación a los cocodrilos (fragment)

"Recordaba una figura de tamaño natural, llamada Madame Dolores, a la que se le metía una moneda en el ombligo y soltaba una tarjeta con el futuro impreso, todos los futuros idénticos, una enfermedad grave pero curable, la boda con un caballero bondadoso, un viaje en barco, una herencia inesperada, y de hecho la figura acertaba porque realmente los futuros eran todos iguales."

Alessandro Baricco - Tierras de cristal (fragment)

"Aquellas dos imágenes le habían entrado por los ojos como la instantánea percepción de la felicidad absoluta y sin condiciones. Se las llevaría consigo para siempre. Porque es así como te fastidia la vida. Te pilla cuando todavía tienes el alma adormecida y siembra en su interior una imagen, o un olor, o un sonído que después ya nunca puedes sacarte de encima. Y aquélla era la felicidad. Lo descubres después, cuando ya es demasiado tarde. Y ya eres, para siempre, un exiliado: a miles de kilómetros de aquella imagen, de aquel sonido, de aquel olor. A la deriva."

Volar i fugir de tot.

Si pogués tallar el fil, desplegaria l’estel que em lliga aquí. Per fugir. M’ inflo, em desinflo i el meu ventre, els pits, l’angoixa, tenen esquerdes com la terra seca, dibuixos de la meva vida intermitent. Si pogués deixar anar l’estel, el miraria surar per un mar d’ oxigen, nitrogen i argó. Com un pulmó de roba que quan s’ infla voleia per sobre el paisatge. Sense rumb, l’estel de dubtes i certeses m’acompanyaria.
Vull cercar camins per estripar-me, per esbotzar les portes de tots els nos. Tallar les betes que em lliguen i no em deixen lliscar per un mar d’aire. Escoltar les veus sàvies que em parlen quan tot calla. Fugir endarrere, per trobar el meu petit món. Avançar furtivament entre núvols de cotó, cavalcar en l’ estel i sentir amb cada embranzida que em porta més lluny. Escoltar el silenci dels meus pensaments i retallar cadascuna de les paraules finites. Trobar dins d’una capsa tots aquells sentiments que vaig oblidar, tota la ràbia continguda. Rescatar totes les promeses que em vaig fer. Si pogués deixar-me portar per l’estel. Només obrir la ma i deixar anar el fil, poc a poc, mentre tot es va fent petit i em queden les mans buides.

El quadre "Sóc pesada, rodona i necessito una alenada d' aire que em faci volar" és de la meva amiga ROSA VIRGILI.