Translate

dimecres, 20 d’abril de 2011

Diario de a bordo



¡Menuda decepción! Tanto hablar de la fiesta del paso de Gibraltar y ha sido un fiasco. Tenía que empezar a las ocho y media. Aunque ya se sabe que puntual, lo que se dice puntual, una fiesta normalmente no empieza nunca.  Ésta ha empezado pasadas las diez. Así que lo primero que deberían hacer mañana en el “Diario del desborde” es pedir disculpas por la tardanza y por su predicción del tiempo. Cielo nuboso y viento del este suave, no es como describiría la tormenta que hemos cruzado con olas de siete metros. Y así se lo he comentado a un tal Joaquín Arias que medio escondido para que su familia no le viera, lloraba en el salón azul de proa. Sujetaba una flor natural y parecía que pasaba el rosario, recitando poesía, una tras otra. El Capitán, los oficiales, y todos los de traje han brillado por su ausencia. Sólo cinco o seis camareros que creo que habían consumido medio bar para poder aguantar el suave viento del este que sacudía el barco como si se tratara de una coctelera. El pequeño grupo que aguantábamos en el bar del salón azul, resistíamos esa triste brisa, con la ilusión de ver las luces del Faro de Gibraltar que aunque en el Diario anunciaba a medianoche, podía ser que se adelantara. Un tal Benito Alonso nos ha aconsejado que no nos moviéramos porque era visto y no visto eso de ver las luces. Nos ha comentado que cuando vivió en América conoció a varias personas que habían hecho el viaje y por un motivo u otro no habían llegado a ver el faro de la discordia y que se le antojaba un objetivo a conseguir.  La esposa y la hija de Joaquín Arias estaban blancas, como el papel de pergamino en el que todos hemos firmado al mediodía para no sé qué acto que se celebrará mañana junto al día del Disfraz. A mí nunca me ha gustado disfrazarme. Pero antes de pensar en la muerte, en que me ahogaba o en que si no me ahogaba, mataría al redactor del jodido Diario, he estado decidiendo de qué me disfrazaría si tuviera que hacerlo. Hace un rato, ahora que ya he visto el faro de Gibraltar,  un faro que no destacaría entre mil, he bajado al salón principal y entre el desconcierto que todavía existía después de la tormenta, he tomado prestada la cubertería de plata. Mañana en la fiesta de disfraces, seré el lanzador de cuchillos y en la diana tomaré como voluntario al que ha escrito el Diario. Espero tener la misma precisión con los cuchillos que él con sus predicciones del tiempo.

Una i l'altra


Des del mirall l'observava. La figura tenia una vida avorrida, monòtona, solitària. Veia com passava per davant de l'espill quan es llevava i anava de l'habitació cap al bany. Després, les corredisses, el soroll de rentar plats, les claus, el cop de porta, el silenci. Les ombres s'allargassaven fins a desaparèixer i restava tot en la foscor, fins que de nou, una escletxa de llum, el clic de l'interruptor i apareixia en el seu angle de visió amb el correu i un diari plegat sota el braç. S'obrien tots els llums, es sentia rajar l'aigua de la dutxa, la porta al tancar-se de la nevera i tornava a passar davant el mirall, amb el cabell moll, pijama i una safata amb fruita i iogurts. El mirall era al passadís, just davant del sofà del menjador i des d'allà cada nit observava el ritual. La safata sobre la taula baixa, les peles de fruita caient lentament sobre el plat, la llengua rosada llepant la tapa del iogurt, el dit gros prement amb insistència les tecles del comandament. Després tot quedava en silenci i sense bellugar-se del sofà es quedava una estona, immòbil, amb la vista fixa en el mirall.

Des del sofà l'observava. Un altre nit veia a l'ésser reflectit. Portava setmanes així. Primer la claror que sortia del mirall, i després, puntual, a dos quarts de dotze apareixia. Encara no s'havia acabat de decidir a dir res. No volia donar mostres d'interès ni volia demostrar mala educació dient que marxés. Al cap i a la fi, quan s'havia instal•lat al pis feia dos mesos ja hi era. I allà, guaitant des del mirall, descaradament, estava l'ésser una nit més. No tenia clar de què o qui es tractava i així com al començament la seva presència l'intimidava una mica, després ja s'hi va acostumar. Una nit més, doncs, des del sofà, observava l'ésser que no es bellugava, no parpellejava, no deixava de mirar en la seva direcció.

Un fort tremolor sacseja l'edifici. El soroll és ensordidor i cauen trossos de guix del sostre, maons, rebenten canonades, s'esquincen mobles i la pols omple tota les cambres. Es senten clàxons de cotxes, sirenes d'ambulàncies, crits de gent. S'obra una gran esquerda de banda a banda de menjador i el mirall explota en mil bocins. El moviment s'atura. Passats uns segons, l'edifici es desploma.

La gran pala de l'excavadora està netejant el solar. El cap d'obres camina amb compte. El terra és ple de bocins de vidre d'un mirall.

Des del mirall l'ésser veu la figura estirada en mig de runes i mobles trencats. Una de les bigues s'ha desplomat sobre les cames i jeu immòbil.

Des del sofà la figura mira amb els ulls desorbitats. Per fi tot ha deixat de trontollar. El mirall s'ha esquerdat de dalt a baix i de l'ésser no en queda ni rastre.






Un flascó de vidre buit.


Un flascó de vidre buit. Buit? No tot és el que sembla. Si l’obres, te l'acostes al nas i tanques els ulls, pots sentir la salabror del mar, la olor de la humitat d'un bosc, d'un matí de diumenge, d’un pastís de xocolata amb gerds, l'aroma d'un nadó. Si l'escoltes, sentiràs la veu de la mare o el pare quan et despertaven, com xiula el vent de tramuntana, el xiscle dels ocells un matí d’estiu, l’alegria d’un pati d’escola, com trenquen les ones, la remor de les fulles del camí. Les coses no són el que semblen. Aquest és un pot de vidre ple de lletres. Només cal acaronar-les d'una a una i veuràs com dins està ple de paraules juganeres. Quan obris el flascó fes-ho amb parsimònia, suaument i prepara’t: el flascó és màgic. On cop sigui obert, s’omplirà del teu aroma, de la teva veu i del teu nom.

Qui ha dit que era buit?