Translate

dimecres, 24 de juny de 2009

Zzzzzzzzzzzzzz.....

Si pogués dormir... Què puc fer? Podria contar coses. Ovelles no, per que amb la calor que tinc només em faltava veure llana. Puc contar coses que tinc, per que mira que en tinc! En tinc moltes i la majoria les hauria de llençar. Però em llevo sense esma i no trobo mai el moment de fer neteja. Perquè guardo tantes coses inútils? Records absurds de tot arreu on vaig, “posa-gots”, barrets de bany dels hotels, d’aquells que venen plegats en una capseta bufona, targetes de restaurants que mai tornaré, ampolles buides de colònia. Més em valdria pensar en fer dissabte i tirar-ho tot al contenidor. Els “posa-gots” al contenidor blau del paper, barrets de bany al contenidor groc del plàstic, i les ampolles al verd. Ara ja m’ho he après. Podria contar les coses que he après la darrera setmana. Per exemple, els mosquits tigres al contrari que tothom pensa són blancs i negres a ratlles. No entenc perquè els diuen tigre si més aviat són ratllats com zebres. I són malparits. Travessen pantalons gruixuts. Si fins i tot piquen a les vaques. I una vaca deu tenir la pell ben gruixuda, no? Deixem-ho estar que ja em pica tot. També he après a fer flam de pastanaga i carabassa. Després diuen que a la tele no fan res de cultural. Si amb quatre coses pots fer un bon tiberi. Només cal trobar els convidats ideals. Ni el típic que no li agrada res, ni el que ja ho ha tastat tot per que surt molt de restaurants o aquell que facis el que facis sempre s’ho deixa al plat. Després estàs tres dies menjant el que ha quedat i acabes avorrint el refotut flam de pastanaga i carabassa. I el flam bo, és el de sempre! Amb aquell sucre cremat, ni molt líquid ni molt espès. Ai, se’m fa la boca aigua. I quina gana! Faig dos glops i em poso a dormir. Millor, ara millor. Aquest coixí ha perdut ànima i cada dia està més tou. No deu ser bo per les cervicals. Jo les tinc bé les cervicals, però en qualsevol moment et traeixen. Com les persones. Qui ho anava a dir que un coixí és com una persona. No te’n pots pas fiar. Vull dormir!! Això de contar és una bajanada! No m’adormo gens ni mica i penso que cada cop és més difícil que dormi. Després passo un dia que només ho sé jo. I de pastilles no em vull prendre. Només t’enterboleixen el cap i és un somni fictici, no és dormir de veritat. Segur que no somies el que vols i acabes somiant el somni estàndard. Qui no et diu que tinguis els somnis que vulguin que tinguem? Tot és política i menjar-nos el cap amb ximpleries. Ara volen començar a manipular als nanos a partir dels nou o deu anys. Els donaran un ordinador a l’escola i els ompliran el cap. Ja no aprenen coses útils. I jo que més he après? Si, l’aeroport de Paris que es diu Charles de no sé què. Es veu que era un dels presidents que van tenir a França. Com és que el de Barcelona es diu el Prat? Però si és de Barcelona perquè no es diu Aeroport de Barcelona? Noi, aquests polítics no n’ensopeguen ni una. Quan arriben els estrangers a Barcelona deuen pensar que s’han equivocat! I el que han fet amb el mercat no té nom. A quin polític li convenia tirar el mercat a terra? Ara que tots ens hem acostumat a anar al nou, ara torna al vell. Bé, ara ja no serà vell per que l’han fet nou. Ui, quina calor! Es veu que l’han deixat molt maco. I el goig que feien les pageses a l’entrada! Ara, mira que venen car! Però si un manat de pastanagues i un quart de carabassa em van cobrar sis euros! Ja pot ser bo i ecològic. Coi de coixí. Està vist que no li queda ànima. Prou de contar. I si penso en les vacances? Sembla que no arribin mai! Encara que no hi ha any que les ensopegui! L’any d’Egipte darrera les cagarrines no vaig poder veure res. I no vaig tastar gens ni mica d’aigua que no fos envasada. A mi em sembla que no ve de l’aigua. I mira que et trobes malament. Amb aquell coi de metge. Prou que s’explicava l’home, però que jo no l’entenia gens. Tenia les dents molt blanques! Què més? Si, Londres. Tanta gent, tanta pluja i el menjar fatal. Un viatge horrorós, amb aquell embolic d’aeroport que només s’entenen ells. L’endemà, el primer dia, amb tants tràfecs em vaig adormir, ves per on, i em vaig perdre la única excursió que valia la pena i que no havia de pagar. I l’únic dia que no va ploure. I ara m’oblidava de l’any de Benidorm. Tot pensat per gent estrangera, vestida de qualsevol manera, que mengen qualsevol cosa. Menys mal que vaig trobar aquell super i amb el panet del dinar i una mica d’embotit em feia un entrepà per sopar, sinó de què! Com pot ser que no pugui dormir? Ni llet tèbia, ni anar a dormir aviat, ni ventilar. Collonades! Demà no em podré llevar i haig d’anar a mercat. Ja no aguanto ni un dia més el flam de pastanaga i carabassa!


3/06/09

No sé quan he començat. El món roda i jo amb ell, i vull parar, un minut. La roda gira i gira i jo vull deixar de caminar, trobar la línia blava pintada al terra, on comença i acaba tot. Primer el sol em crema les espatlles i a la llunyania veig un vaixell petit, en prou feines visible. Tanta claror als ulls em fa parpellejar. Lluito amb el blanc de cada raig i segueixo caminant, posant un peu davant de l’altra. Camino per sobre de les petjades d’altres que ja han fet el mateix camí, però miro endavant i no hi ha ningú. I el vaixell sura per sobra les ones metàl·líques. Vull parar però la mateixa inèrcia em fa seguir endavant. Esclaten els núvols i la pluja fina m’ha deixat xopa. Refresca. L’aigua em cau cara avall i no sé d’ on he tret forces per tirar endavant. Vorejo el penya-segat i vigilo on poso els peus. L’herba, les pedres, jo, tot és moll. No sé quan vaig començar a caminar. Potser camino des d’abans de néixer, abans d’aprendre a fer passes. I no sé perquè camino. Potser per no aturar-me, per que si em paro, cauré. No vull perdre l’estela del vaixell. Les veles ben inflades i l’aire el fan avançar més ràpid. Sento que no es pot escapar, que segueix un rumb que em durà a la sortida. Dues vegades caic de genolls però tan bon punt m’espolso segueixo endavant. En cap moment giro el cap. Em fa por saber qui pot venir darrera, qui em segueix a uns metres. No sé quan he d’aturar-me però quan arribi ho sabré. Ara el cel s’obra de nou i a la llunyania, enmig del mar turquesa, veig les dues illetes blanques de sol. El vaixell navega molt a prop i sembla que les hagi de tocar. No sé quan vaig començar a fer camí, no ho recordo, i les forces minven i miro endavant mig cega de sol i ràbia. Faig les darreres passes mentre no perdo de vista el vaixell. Parar és morir.

13/05/2009 ("deambular")

Foto de Erik Johansson

Ofec

Tinc calor. Quines ganes de que acabés l’ hivern, desar les mantes i treure’m les mitges. No agafo la son. Quantes voltes he donat? Aquests de dalt em tenen fregida. No són hores d’arrossegar cadires. Quina hora és? M’haig de comprar un despertador d’aquests amb les agulles fluorescents. Cada cop haig d’obrir el llum i em desvetllo i només em faltava això. Quarts de dues i ni un cop de cap. Haig de mirar de no bellugar-me gaire que el llit cada cop grinyola més. No sé com posar-m’hi. I és gran, ara, em queda gran. Els nens hi saltaven i feien tombarelles els diumenges pel matí. Després feia xocolata desfeta i així celebràvem que era festa. Sembla que hagin passat quatre dies però tot queda massa lluny. Va, m’haig de concentrar. Diuen que si poses les mans sobre el ventre i respires lentament et ve la son. Punyetes! S’ha m’arremanga la camisa i no hi ha res que em posi més nerviosa! Dormir... una mica, una horeta encara que sigui. I quina gana! Si quasi no he sopat per que diuen que va bé. No sopar gaire i llet tèbia. Un quart de tres. M’haig de prendre la maleïda píndola. A veure si agafo el fil i segueixo somiant. Qui deu ser la dona del somni d’ahir?? No li veig la cara però és com si la conegués. Regava les plantes d’un terrat. Evocava tanta aigua que els testos n’eren plens. Regava i regava, i l’aigua arribava a vessar i embrutava tot el terra d’aigua fosca, marró. Quina manera de llençar aigua! Amb les restriccions que hem tingut al poble. Ara bo que aquest hivern ha plogut i diuen que ja en tenim prou per tot l’estiu. Dormir. Coi, no és pas tan difícil. I vaig cansada. Si no paro en tot el dia. Demà despenjaré les cortines del menjador que estan brutes. I és que els nens no vigilen res. Són macos per això. Que no s’esguerrin. Tots tres són ben diferents. La nena no és gaire carinyosa, però quan em mira amb aquells ulls i em diu avia bonica em cau la baba. No sé com s’ho farien si no me’ls pogués quedar. On vas a parar amb tants dies per Setmana Santa! Com si no en tinguessin prous a l’estiu. Tants dies a casa i es posen nerviosos. I quan he vist les meves plantes, quin disgust! Demà em sentiran!! Totes les plantes són mig mortes. Diran que no han estat ells! Que no saben què ha passat. Recoi! Ja em sentiran ja... Quina hora és? Si ja és clar! Tres quarts de set. Ui, em llevo. No he dormit gens avui. Al final, hauré d’anar a cal metge. Cada cop em costa més llevar-me del llit. Coi! Com és que són molles les sabatilles? Xorrejant, però si estan xorrejant! A veure si s’ha trencat una canonada, ai mare meva! Està tot el terra moll. I com és que duc la camisa tan bruta? Si està la porta del terrat oberta!! Ai, que m’han entrat! Però... què és això? La mànega està oberta a to drap. Qui ha obert l’aixeta? Si estan totes les plantes ofegades! Ooooh! Ai, que he perdut l’enteniment! ¿Que sóc jo la dona del somni que regava? Maleïdes píndoles! Vaig afanyar-me a recollir abans que em portin els nens. Aquest matí els faré xocolata desfeta.


6/05/2009

Translúcida
flonja
com l'esquelet d'un cuc
Entre la roba estesa, bocins de cel. El sol empeny, i la roba quasi és eixuta. Fa olor de romaní i farigola i em sento com aleshores. Està tot per fer. Les agulles d’estendre són cavallers medievals. El cubell ple d’aigua, un mar immens que han de creuar. En la corda, voleia la bandera. El safareig, un castell on viu el príncep que espera que el rescatin.

dissabte, 6 de juny de 2009

En somnis 4

En somnis veig el llibre com dorm i somia. Somia amb les persones que el contenen i en la ciutat que descriu. Li agradaria ser enciclopèdia per poder conèixer altres mons.
En somnis veig com l’aigua llisca vidre avall. Petites ones que netegen la pols que l’embruta. Amb un cop d’aire, un paper queda enganxat al vidre. Només hi té escrita una paraula coneixement. Ara les gotes reculen i s’enfilen pel vidre. El rellotge s’endarrereix i torno a estar asseguda a la cadira, davant de la taula, a la classe d’història del Sr. Bombim. Deixo de mirar com plou i obro el llibre.


En somnis 3

En somnis la “e” és un quatre. En el somni es veu dins d’una suma, a la pàgina d’un llibre, sobre un pastís d’aniversari. Sospira. Un nombre sempre pot aspirar a ser infinit.

En somnis 2

En somnis veig que el paisatge corra més que jo. Els arbres són taques verdes d’ on pengen paraules, idees. Allargo la ma per agafar-ne una i només aconsegueixo arreplegar una “e”. És minúscula i escarransida. La pinto de blau, li lligo una corda i la trec a passejar. La gent m’atura per acaronar-la. M’adono que necessito més lletres per no quedar-me en blanc.


"Lazos"

¿Me escuchas? Diego, sólo necesito que me escuches un momento. No puedo perder más tiempo. No te soporto. ¿Me oyes? No puedo más. Cuando consigo dormir estás dentro de todos mis sueños. Sujeto a mí, por una cinta roja. ¡Suéltame y déjame en paz! No me toques. Me dejaste, pero dime: ¿Tenía que ser ella? Hay cientos de mujeres, miles. Puedes tener a cualquiera. Pero te decidiste por ella. Menudo cabronazo. Ayer me puse a pintar. Hacia una tarde preciosa. Desde que te fuiste con ella, no había habido ninguna tarde así. Por la ventana de la sala entraba el aroma del jardín y empecé a sentirme bien. Incluso me entró hambre. Fui hasta la cocina y comí una granada. Los granos estallaron en mi boca y por un momento te olvidé. Luego te oí. Si, te oí canturreando. Me asomé a la ventana y te vi en la terraza. No te diste cuenta de que te miraba. Parecías casi feliz. Lo sé, mi hermana es buena cocinera. Sabe llevar bien la casa y te adora. No podías haber escogido a nadie mejor. Observé durante un rato cómo mirabas el jardín. Recorriste con la mirada todas las plantas, las flores, cada uno de los árboles. Volví a la sala y preparé un lienzo en blanco. Todo el mundo piensa que pinto mis sueños, pero pinto la realidad, mi realidad. Y fui consciente entonces de que te odio. Te odio por que no puedo vivir sin ti. No me mires así. Lo sabes. He hecho el amor con tantas personas que ni los recuerdo. Después, borracha, me tendía en la cama y en el sueño me abrazaba a ti. Es absurdo. Sólo puedo pintar en rojo. Sé que cuando ayer mirabas el jardín me veías en él. ¿Qué estamos haciendo? ¡Dime! Te escucho pasear arriba y debajo de la casa. Vivimos en casas separadas unidas por una pasarela, como la cinta roja de mis sueños. No puedo gozar con las caricias de otros. Noctámbulos babosos. Mujeres con medias de seda y hombres de palabras empalagosas. Nadie me hace sentir como tu. ¿Por qué no nos vamos lejos? Vámonos. Lo sé, tienes muchos proyectos, pero yo necesito volver a vivir. Quiero escapar de todo éste dolor que me carcome un poco más cada día. A tu lado me siento más fuerte. A veces, incluso, olvido el dolor. No. Déjame que termine. Si no te lo digo ahora sé que jamás lo haré. Te odio, pero no puedo vivir sin ti. Estoy enganchada. No puedo respirar. Te veo en el jardín, nuestro jardín, con las manos en los bolsillos y te mataría. ¿Me oyes? No, no me toques. No podría soportar que me tocaras una vez más. Ahora Diego, dime: ¿qué vamos a hacer?

Surrealismo


Genéticamente amarilla, de la médula a la estrofa de la última vértebra. Obtusa y desvergonzada me arranco el plumón para mostrarme desnuda. He perdido peso y he flotado en un mundo ingrávido y ácido hasta que me han arañado las aristas de la realidad. Cuando el sol se dobla, pongo huevos cuadrados en un nido de papel. Es mi razón de ser.

Eva
(finals 2008)

“Sense voluntat”

Havia somiat el mar moltes vegades. Quan es va enlairar l’avió, el seu somni es va fer realitat i el va veure des de la finestra. Va néixer una llàgrima i no va poder deixar de plorar. El va observar amb deteniment per primer cop a la seva vida, mentre l’avió sobrevolava l’illa i planejant, anava perdent alçada. Brillava com una gran pedra preciosa en moviment. El mar quedava trencat per la sorra blanca de les platges i per penya-segats esquitxats de verd vegetació que s’arrapaven a les roques. L’illa tenia un color incandescent, brutal. Es va passejar mentre el sol queia sobre les pedres i les convertia en pols, en sorra que es ficava per tot arreu i que mastegava i respirava sense voler. Ni un bri d’aire. Mirant el mar, no podia deixar de plorar i pensava que havia de parar, que es corsecaria i aniria minvant fins a desaparèixer. Vesprejava i va arribar la tempesta. L’illa va deixar de ser blanca. Les roques i els matolls, es van tenyir de l’olor elèctric i tot transpirava el color metal·litzat dels núvols. Amb el primer llamp va deixar de plorar. Aquella sensació sorrenca a la boca va desaparèixer. Al mig de la foscor va xisclar mentre el mar bullia per engolir tot el que estava al seu abast. Va arribar una bafarada d’aire obscur i gelat. L’illa surava sobre un mar que l’apallissava. Les ones famèliques s’empassaven la platja, la sorra i tota la pols es regirava i tenyia la bromera. Van passar hores, potser minuts i el mar es va retirar. La lluna en quart creixent al cel, va ser el primer signe de que tot tornava a la normalitat. A la platja bategaven milers de peixos que no podia salvar. El mar els havia escopit fent-los fora. Es va treure la roba molla i va caminar mar endins. Les ones acaronaven els seus turmells, el ventre, la boca i es va deixar anar capbussant-se. El mar ja no era un estrany. El va beure i glopejar mentre sentia que tenia sabor a llàgrimes. Des de l’aigua va observar l’illa. El seu color tornava a ser incandescent, brutal. Va surar una estona més i es va capbussar per allunyar-se de la platja.
Eva 20/05