Translate

diumenge, 31 de gener de 2010

Fernando Pessoa

¡Tan pronto pasa todo cuanto pasa!

¡Muere tan joven ante los dioses cuanto

muere! ¡Todo es tan poco!

Nada se sabe, todo se imagina.

Rodéate de rosas, ama, bebe

y calla. Lo demás es nada.

divendres, 29 de gener de 2010


L’ombra és feta de filferros rovellats. Em persegueix i em rosega. És un pes al pit que m’ofega i em talla l’alè. Està entortolligada a tots els meus intestins i ha format nusos, petits tumors que em burxen. L' ombra que em llaga, que em prem fort per que no pugui agafar embranzida, que m’encrostona els desitjos. L' ombra que arrossego com un àncora de ferro, pesada i vella. L' ombra que a batzegades em trenca la son, que em xucla i regurgita. M’esmicola, em talla, m’asseca. L' ombra que s’arrapa a les espatlles i em prem el coll, m’emboira els ulls i em pren la força per fer un pas més. Ara l'ombra es comença esvair, com una boira verinosa, que poc a poc em deixa respirar, veure, pensar. Sé que puc sorprendre-la i desfer-me’n. Sé que puc escopir-la i vomitar-la. Ara ja sé que tinc forces per llençar-la lluny, trencar els mil braços que m’arrapen i abandonar-la. Ara sé que puc oblidar-la entre ombres patètiques i absurdes. Entre paràsits, que ja no viuen del seu hoste.

La flor fa la revisió entre les peces de l’engranatge i els tubs. Observa cada pistó, cadascun dels interruptors. La flor llisca pels cables de plàstic i es gronxa fins arribar a la zona central. La flor tremola, fa fred. En aquesta zona no hi entra el sol i l'aire no es renova. La flor salta d'una plataforma a l'altra inspeccionant les juntes. Qualsevol fuga pot ser fatal per la màquina. De tant en tant poleix alguna rebava o hi posa oli en algun cargol. La flor és l'encarregada del funcionament de l'arbre. La flor de gran voldria ser arbre, una màquina perfecte, perquè la flor ha patit molts accidents i li manquen alguns pètals. La flor s'ha convertit en una exiliada del bosc. Per les nits quan la flor escolta la remor de l’exterior, té por. La flor s’espanta amb els sorolls salvatges dels bosc, sons que ressonen a l'interior de l’arbre. La flor es mareja, es sent blanca i es mira en els budells de l’arbre que són metàl·lics, de parets rugoses, nuats, freds. La flor engega el generador de sàvia i connecta el motor hidràulic de la clorofil·la a la màxima potència. La flor engega el comptador i el rellotge inicia el conta - enrere. Una escalfor s’escampa per l’interior de l’arbre, poc a poc, fins que cada un dels pètals que li queden a la flor es tenyeix de verd.

Sola

Ha dit que era culpa meva. ¿Jo quina culpa tinc que em parlin? I m’han castigat. No és just i a sobre m’han fet anar a la biblioteca que en aquesta escola és molt gran. La que tenia al cole d’abans era més xula per que hi havia més contes i tebeos. En aquesta hi ha muntanyes de llibres vells posats en prestatgeries velles. Les taules són d’un color marró molt lleig. Hi ha uns rètols daurats amb una paraula negre “silenci” i fa molt de fred. Quan he entrat amb la nota, la senyoreta Carme, la bibliotecària, m’ha dit que agafés un llibre, m’assagués en una taula del racó i no fes soroll. Quin avorriment. Primer m’he assegut i he mirat per les finestres. Els grans estaven al pati. No juguen a res, només parlen i fan tonteries. Això que tenen pilotes i tot el pati per ells sols. N’hi havia un noi que tocava la guitarra. Des d’ on estava asseguda i amb les finestres tancades, no el sentia. Era un avorriment i m’estava avorrint. Quan et fas gran et tornes tonto. Ha vingut la senyoreta Carme i m’ha dit que em portés bé que havia de sortir un moment. No m’ha fet cap gràcia quedar-me sola. Es sentien sorollets per tot arreu. Potser eren rates grosses i bigotudes que mengen paper. He començat a mirar per la biblioteca a veure què hi havia als prestatges. He vist que havien llibres de tots colors, però lletjos i super difícils, de coses rares. A les prestatgeries del fons he vist que hi havia unes escales repenjades que tenen rodes. He mirat cap a la porta que encara estava tancada i he corregut cap a l’escala que tenia més a prop. M’he enfilat i agafant empenta, m’he bellugat cap al final, on hi ha les grans finestres. Cap nen m’havia explicat res d’aquestes escales i són divertídissimes. És com volar. Després m’han tornat a castigar. ¡És que la senyoreta Carme quan camina no fa gens de soroll!

11/01/2010

dijous, 28 de gener de 2010

Sensación

Acaricio tus hemisferios
de invierno y nieve
Me asomo a tu Trópico de Cáncer
y te sorbo con extrañeza.
Ya no eres bueno para comer
La llave antigua
abre tus meridianos
y con una línea cortante
extraigo un misterio
Pesa y es azul

dilluns, 25 de gener de 2010

Agafo el coixí de la tardor i l’acomodo amb suavitat. He de recolzar el cap per no perdrem en somnis d’estiu. Haig de dormir fins que el sol esclati entre flors. El llit encara fa olor de mar, de dies llargs. Prenc el coixí amb cura per que m’esperen moltes nits tenyides de daurat, molsa i fulles marcides. M’abraço i l’acarono esperant trobar un bri de tebior.

Sóc una casa obliqua


El temps llisca
l’amor fluctua

M’agafo fort

Per no torcem.

divendres, 22 de gener de 2010


La nit és molt alta
les cantonades fredes
La tendresa de la pluja
mulla els objectes que bateguen
La nit s’enfila al brancam
I efervescent, ofega el dia.


(Dibuix Del blog Atina Chile)

Flors de camp
sense testos
ni arrels de vidre
ni fulles de metacrilat
flors de camp i prou
per dibuixar prats
perfumar el migjorn
guarir mirades tristes

Natalia Ginzburg - Léxico familiar (fragment)

"Mi padre hacía, en la mañana, una ducha fría. Lanzaba, bajo el azote del agua, un grito, como un largo rugido; luego se vestía y tragaba grandes tazas de ese mezzorado gélido, en el que vertía muchas cucharadas de azúcar. Salía de casa cuando las calles todavía estaban oscuras, y casi desiertas; salía en la niebla, en el frío de esas albas de Torino, con en la cabeza una boina ancha, que le formaba casi una visera en la frente, con un impermeable largo y ancho lleno de bolsillos y de botones de cuero, con las manos detrás de la espalda, la pipa, ese paso chueco suyo, un hombro más alto que el otro; en las calles no había aún casi nadie, mas con las pocas personas que había él lograba chocar pasando, caminando ceñido, cabizbajo."

Julio Cortázar - Preámbulo a las instrucciones para dar cuerda a un reloj

Piensa en esto: cuando te regalan un reloj te regalan un pequeño infierno florido, una cadena de rosas, un calabozo de aire. No te dan solamente el reloj, que los cumplas muy felices y esperamos que te dure porque es de buena marca, suizo con áncora de rubíes; no te regalan solamente ese menudo picapedrero que te atarás a la muñeca y pasearás contigo. Te regalan —no lo saben, lo terrible es que no lo saben—, te regalan un nuevo pedazo frágil y precario de ti mismo, algo que es tuyo pero no es tu cuerpo, que hay que atar a tu cuerpo con su correa como un bracito desesperado colgándose de tu muñeca. Te regalan la necesidad de darle cuerda todos los días, la obligación de darle cuerda para que siga siendo un reloj; te regalan la obsesión de atender a la hora exacta en las vitrinas de las joyerías, en el anuncio por la radio, en el servicio telefónico. Te regalan el miedo de perderlo, de que te lo roben, de que se te caiga al suelo y se rompa. Te regalan su marca, y la seguridad de que es una marca mejor que las otras, te regalan la tendencia de comparar tu reloj con los demás relojes. No te regalan un reloj, tú eres el regalado, a ti te ofrecen para el cumpleaños del reloj.

dijous, 21 de gener de 2010

Tumbuctú

Plou. De fet, fa dies que ho fa. És una pluja fina, feta de petites agulles gelades. Aigua freda i vaporitzada que mina les ganes de llevar-se, de treballar, de viure. El cel és de color plom. Encara així, el temps no passa i ja no recorda quant temps fa que és hivern. És un divendres qualsevol i són quarts de vuit del vespre. Davant, quaranta vuit hores sense saber què fer. Passeja mirant de no esquitxar-se els baixos dels pantalons. No li agrada portar paraigües així que volta sense rumb mentre la fina pluja va calant el seu ànim. La sabata dreta deu tenir un forat per que es sent el peu moll. Al final del carrer, un bar nou amb un nom exòtic. A l’entrada hi ha un bon nombre de persones que es saluden abans d’entrar. No sembla gaire il·luminat però això és el que dicta la moda. El passa de llarg i al moment s’hi repensa i s’atura. Una copa potser li vindria bé. Però mai ho ha fet això de prendre una copa en una bar, sense companyia. Però l’establiment és ple de gent i potser ningú no se’n adonarà. Finalment s’endinsa barra avall. És ple de gent. Es sent música de fons, molt de fons. Per sobra de la música veus, rialles, soroll del vidre al dringar. Quasi al final de la barra no hi ha pràcticament ningú. Una parella festejant i dos homes vermells com pebrots i que xerren amb alemany pels descosits. S’enfila a un tamboret, al costat de la barra i sent una estranya sensació a l’estómac. Què hi fa allà? S’apropa una carta de begudes i combinats i la mira amb deteniment. Sota el nom dels combinats, els ingredients. Alcohol i fruita, fruita i alcohol. Es decideix per un cuba-libre, rom i cola, refrescant, alcohòlic i gens complicat. I de sobte, davant seu, el veu. Tot queda lluny: la pluja, el fred, la soledat. Primer esbossa una rialla, després esclata a riure. Una gran copa plena de glaçons, rodanxes de llimona i bombolles de totes mides, submergits en un líquid color caramel, i a una banda de la copa recolzat amb delicadesa, el petit para-sol de colors. Els dos homes que té al costat no es sobten de l’explosió d’alegria, ben al contrari, aixequen les copes en la seva direcció. Xupa el pal del para-sol de colors, agafa la copa i brinden tots tres mentre riuen. Sense saber com, no sap alemany, inicia un conversa amb ells. En dos mesos aniran al jutjat per fer-se trio de fet.

El regal de Júlia

Un punt de llibre per dibuixar un punt i seguit a una amistat que perdura i s’allarga per punts suspensius. Trobades lligades per un fil de colors, un cabdell de projectes, idees, il·lusió. A l'extrem del punt, un angelet que vigila que no perdem les lletres que tenim en comú i compartim.

divendres, 15 de gener de 2010

Marguerite Duras - El amante (fragment)

"Le ha arrancado el vestido, lo tira, le ha arrancado el slip de algodón blanco y la lleva hasta la cama así desnuda. Y entonces se vuelve del otro lado de la cama y llora. Y lenta, paciente, ella lo atrae hacia sí y empieza a desnudarlo. Lo hace con los ojos cerrados, lentamente. El intenta moverse para ayudarla. Ella pide que no se mueva. Déjame. Le dice que quiere hacerlo ella. Lo hace. Le desnuda. Cuando se lo pide, el hombre desplaza su cuerpo en la cama, pero apenas, levemente, como para no despertarla.
La piel es de una suntuosa dulzura. El cuerpo. El cuerpo es delgado, sin fuerza, sin músculos, podría haber estado enfermo, estar convalesciente, es imberbe, sin otra virilidad que la del sexo, está muy débil, diríase estar a merced de un insulto, dolido. Ella no lo mira a la cara. No lo mira. Lo toca. Toca la dulzura del sexo, de la piel,acaricia el color dorado, la novedad desconocida. El gime, llora. Está inmerso en un amor abominable."

Olga Xirinacs - Al meu cap una llosa (fragment)


"Havia quedat una finestra oberta. L'aire féu aletejar per un moment els papers sobre la taula, coberta ara d'ombres blaves en el silenci d'un moment deshabitat. La casa era humida, el foc s'havia apagat i els vidres duien encara senyals de pluges anteriors. Ara la tarda s'aquietava i un dit de sol resseguia amb feblesa i desgana objectes diversos als prestatges, a la taula, a terra, en una ullada imperceptible.
Ella no hi era. Havia sortit i no sabien quan tornaria. No hi havia conversa, ni murmuris de veus, ni tan sols l'advertiment ja vinc, ara tomo, espera'm, o m'he deixat el cistell, tanca la porta. Algun ocell passà prop de la finestra i no trobà ningú que l'escoltés. Les branques dels oms vibraven amb tremolins foscos, però no foren observades. Sobre la butaca, l'entapissat blau i salmó esperà llargament un cos per envoltar-lo; esperà l'escalf d'una pell tèbia i d'un vestit de llana, perquè la primavera brostava per tot arreu amb una exuberància molla, àcida i fresca, que feia esborronar lleugerament els cossos. Encara sortia fum de les xemeneies, i s'amansia recollit entre els arbres com la llana perduda entre els arços: blanca i càlida d'ovelles temoroses."

dijous, 14 de gener de 2010

Un moment

La meva germana sempre diu un moment! I jo no sé què és un moment. Un moment és l’estona que triga en llevar-se, en recollir la cuineta, en vestir-se, en prendre’s la llet sense que la iaia li fumi un clatellot. És molt cansat esperar que passi un moment. I en un moment, no arribem al cole, ni la iaia s’espera ni un moment a que m’acabi la pera. No m’agrada gens la pera quan es torna negra al plat. Perquè no hi ha maduixes? Si n’hi ha, sí que me les menjo en un moment. Els papes diuen tornem en un moment, i triguen molt quan van a la reunió de veïns de l’escala. En un moment es munta un guirigall, per que la senyora Lurdes no vol canviar les bústies. I a la televisió diuen tornem en un moment i jo m’avorreixo molt i si triguen molt en un moment em fan anar a dormir. En un moment no es fan els deures, ni triga la iaia un moment en fer-me les cues i em deixa els ulls com una xinesa de tant estirar-me el cabell. L’Anna diu un moment i jo em trec la motxilla i la bufanda. No sabré mai quanta estona és un moment.

dimarts, 12 de gener de 2010

Trobo a faltar el sol. Com el que dibuixen els nens, gran, taronja i somrient.


Dia de festa

Per escoltar els silencis dels pensaments
Per retallar les paraules toves
Per rescatar les lletres despistades
Per dibuixar punts i seguit
Per olorar les hores perdudes
Per no parar de no fer res.
La deixes escapar i quan m’arriba a la cara, sento la trencadissa de tot el que teníem.

dimarts, 5 de gener de 2010

Flavia Company - Dame placer (fragment)

"El mundo se divide en todo y nada. Ahora es nada. Arbitrariedad del destino, que no existe porque, en última instancia, el destino no es más que lo que a una se le mete entre ceja y ceja. Frunces el ceño y el destino cambia. El resorte está en una. Todo es cuestión de saltar a tiempo, como los paracaidistas. ¡Ahora, ahora! O nunca. O tarde. En la vida es así, las oportunidades no se presentan dos veces, porque tienen su orgullo, y si las dejas pasar ya no vuelven. Un rechazo es suficiente."

El cafè fred al got i la llet quallada
El suc de taronja ha fet verdet
Una de les agulles s'ha plegat
Marca l'hora que ha d'arribar i que no arriba.
S'obra la finestra
i el vent tomba el got,
vola un dels tovallons,
i l'estoig de l'anell
queda sobre la taca.

dilluns, 4 de gener de 2010

L'espera


Pots sentir
com es gelen les hores
la fredor del temps al vidre
la rosada sobre la taula parada
Plats i gots de gel
forquilles glaçades
rius de gebre sobre les tovalles
el rovell a les punxes de l'absència.