Translate

dimarts, 17 de gener de 2012

Redacció: La casa dels avis

Jo no tinc avis. Només tinc la iaia Trini així que senyoreta, escriuré sobre la casa de la meva iaia. Ella viu amb nosaltres però a vegades quan s’enfada diu que agafarà el tren i marxarà. Jo m’imagino que un dia marxa i es compra una casa. Seria petita però endreçada, com ha de ser. Potser algun dia tindria fils de colors per terra perquè sempre està cosint. A l’entrar faria olor de caldo o sofregit dels macarrons. Són tan bons que sempre em xupo els dits. Quan entrés a casa seva passaria el dit pels mobles per veure si trobava pols. A ella no li agrada gens i sempre ho repassa. No tindria gaires mobles i estarien plens de tapetes de colors, a sobra la taula i a les prestatgeries. Si pogués segur que tindria una tele molt grossa per veure el futbol, el bàsquet, el tennis i els toros. Quin fàstic els toros. A la cuina tindria un armari amb xocolata. Ella sempre berena pa amb oli i sal, amb xocolata, o codonyat que no m’agrada gens. El menjador seria petit però per una persona ja estaria bé. Donaria a un pati i a l’estiu hi haurien moltes flors, romaní i farigola. La iaia cus bosses petites de roba i les desa per tots els racons i fa molta olor. Tindria una taula de ping-pong en un racó perquè juguéssim nosaltres amb el papa i una mànega per ruixar-nos a l’estiu. Ella no jugaria però riuria veient com jugàvem nosaltres i les tonteries que fa el papa per a que riguem. Quan fes fred ella sortiria abrigada al pati a mirar el cel i diria cel rogent pluja i vent. Sempre diu moltes coses d’aquestes i l’Anna i jo diem que sembla un diccionari. A vegades sembla una ceba gegant amb una jaqueta sobre l’altra i la mama la renya perquè té molta roba i no se la posa. La iaia tindria una llar de foc. Encara que sempre tingui calor, li agrada mirar el foc. Segur que plantaríem alguna llavor en un test i miraríem com surten les primeres fulles. Un dia recolliríem tomàquets i potser raves perquè a ella li agraden molt, encara que no fan gust de res. La seva habitació tindria una ràdio, segur; no pot dormir sense sentir la radio. Al costat del llit una prestatgeria mot gran amb llibres i les seves capses amb la col•lecció de postals que compra quan va d’excursió. A sobre el tocador, un mirall petit perquè no és gaire presumida. A vegades es pinta els llavis poquet a poquet per no sortir-se’n. Així és la casa de la iaia, senyoreta. Sempre diu que agafarà la maleta i el tren i marxarà, però sempre es queda, perquè clar si els papes treballen algú ens ha de cuidar que encara som petites. L’Anna més.

Penjada 2

 

Fràgil i perduda xisclo. Penjada, com una agulla d’estendre, solitària a la corda nua, calenta de febre i de sol. Cega, com la mirada d’un ull sord, faig malabarismes al final d’una pestanya. Enfilada a la corba de l’esquena llisco lenta, molt lenta i m’enlairo de nou per quedar suspesa del fil dels teus silencis. Despenjada, com la pell flàccida dels records i ensalivada de les teves absències. Penjada de tu.

Si pogués

Si pogués demanar el que volgués, et demanaria cada jorn un nou desig. T’exigiria un gran sol a l’horitzó, cels pintats de blau i poder respirar un dia més. Et pregaria sentir el calor d’una bona família, la companyia dels amics. Pidolaria temps per dormir sota un pi i veure com passen els núvols. Mendicaria poder menjar cada dia aliments de diferents colors, banyar-me despullada al mar i tocar amb els dits els peixos que hi neden. Et somicaria perquè em permetessis volar, encara que fos una estoneta de tant en tant. Et suplicaria un somriure. Si pogués demanar el que volgués. 
(4/05/2011)

Deseo

Animales Domésticos (Laura Yasán)
"el deseo es un animal
que vive en las entrañas"...


Se desliza.
SinuoSo.
Roza mi piel.
Estallo. 
Partículas de mí
en la pared,
sobre el asfalto,
en la sábana.
SiSea mi nombre
absorbe los SeSos.
Succiona. 
Me acorrala
Vive en mis entrañas
como un animal
y se e    x    p    a    n    d    e
y me deja sin aire
y se contrae
hasta aturdirme.
Fuera de mí.
En el filo.
Sin c    o nt r   o    l.

dimarts, 10 de gener de 2012

El vientre de la orquídea (2)

Me siento vacía.
Hueca.
¿Algo que no existe,
puede odiarte?
Todavía lo siento en mi vientre
De la madeja tomo un hilo
cada nudo es un olvido,
una pérdida,
un miedo,
¿Dónde fue lo que no pudo ser?
Encallo en un sueño
me precipito
me hundo
me ahogo.
Cintas de colores salen de mi vientre.
Pequeños caracoles excavan a mis pies.
En la mano una orquídea marchita.
Arranco las cintas que me unen
a algo que no es,
que nunca existió.
Los hilos no se rompen,
permanecen
forman otros nudos.
Miro por un agujero
dos ojos babosos
dos ojos ciegos
cuerpo de caracol.
Me miro en los ojos,
y el suelo se raja
y resbalo por un hueco interminable
de magma húmedo y ardiente
la cruz de todas las caras
donde vive la vergüenza.
Algo se ha roto.
Sólo soy un cuerpo en tránsito.
Un contenedor vacío.
No imagino cómo sería.
No tiene nombre.
Ni cumpleaños.
Nada.
Olvidaré qué ha pasado
Se llenará el hueco de mis entrañas.
El vacío dejará de herirme.
Sofocaré éste incendio.
Nacerá una orquídea.
Las cintas se secarán
y se desprenderán de mí,
como un ombligo.

Encenalls

Flames sense control,
taronges i blaves
La fumera t’atrapa
el brogit et sacseja.
Espetecs dels records
paraules extingides.
Llisca el foc líquid
i acarona el coll
la corba de l’esquena
el naixement del cabell
Foc tebi als mugrons,
llavis roents
L'aire calent.
sobrevola la cambra
obscura,
tancada i barrada,
des de que el darrer foc
es va consumir.