Translate

dimecres, 30 de setembre de 2009

Idea Vilariño - El mar no es más que un pozo de agua oscura


"El mar no es más que un pozo de agua oscura,
los astros sólo son barro que brilla,
el amor, sueño, glándulas, locura,
la noche no es azul, es amarilla.

Los astros sólo son barro que brilla,
el mar no es más que un pozo de agua amarga,
la noche no es azul, es amarilla,
la noche no es profunda, es fría y larga.

El mar no es más que un pozo de agua amarga,
a pesar de los versos de los hombres,
el mar no es más que un pozo de agua oscura.

La noche no es profunda, es fría y larga;
a pesar de los versos de los hombres,
el amor, sueño, glándulas, locura."

22 de setembre

Aquest matí venint cap a treballar he vist una cosa que m'ha sorprès. El xinès que té la paradeta del top manta al carrer Rosselló ha canviat de "genero":
Ha retirat els ventalls de colors i ara ven mocadors pel coll!!!

Si, estupendus, s'acaba l'estiu i entrem a la tardor!!

us desitjo una feliç sortida i una millor entrada a la nova estació.
Si et mentalitzes molt i molt... fins i tot li pots trobar la seva gràcia a la tardor!!

I si no us en sortiu recordeu la frase:

somriu a la vida i la vida us
somriurà!
Deberíamos disfrutar cada momento, cada experiencia, cada afecto. Sin lugar a dudas, seríamos mucho más felices. He aprendido que si voy despeinada, no pasa nada, al contrario porque he decidido disfrutar la vida con mayor intensidad. El mundo está loco: lo bueno, engorda. Lo bonito sale caro. El sol que ilumina tu rostro, arruga. Y lo realmente bueno de esta vida, despeina: Hacer el amor, despeina. Reírte a carcajadas, despeina. Viajar, volar, correr, meterte en el mar, despeina. Quitarte la ropa, despeina. Besar a la persona que amas, despeina. Jugar, despeina. Cantar hasta que te quedes sin aire, despeina. Bailar hasta las tantas, te despeina.
Así que cada vez que nos veamos, voy a estar despeinada pero no dudes que estaré pasando por el momento más feliz de mi vida.
Siempre estará más despeinada la mujer que elija ir en el primer carrito de la montaña rusa, que la que elija no subirse.
Entrégate, Come, Besa, Abraza, Haz el amor, Baila, Enamórate, Relájate, Viaja, Salta, Acuéstate tarde, Levántate temprano, Corre, Vuela, Canta, Ponte guapa, Ponte cómoda, Admira el paisaje. !Disfruta¡ Y sobre todo ¡¡deja que la vida te despeine!!
Lo peor que puede pasarte es tengas que volver a peinarte!

(desconec qui ho ha escrit... és d'aquelles coses que arriben a través de la xarxa)

dissabte, 5 de setembre de 2009

Badia

Recordo que el primer tram tenia una certa pujada. Pel carrer, podien circular-hi vehicles però els vianants sempre tenien preferència. Per indicar l’espai reservat per caminar, les rajoles eren diferents, rectangulars però més grosses. Quan havien asfaltat per darrera vegada, van disposar-ho de tal manera que quan plogués, l’aigua convergís com un riu al bell mig del carrer. A la banda dreta, hi havia un parell de contenidors verds d’escombraries. A banda esquerra en la línea que separava l’espai dels vianants de l’espai dels vehicles una renglera de pals de ferro. Moltes vegades servien per que la canalla hi jugués; d’altres perquè algú seies a esperar. On acabava la quasi imperceptible pujada, moria un carrer a mà esquerra. Passats uns metres, a ma dreta naixia un altre. Just en aquella alçada hi havia un semàfor. Aquest indicava si es podia circular pel carrer o bé el seu accés era restringit només a vehicles d’emergència i veïns. Es feia així, ja que en el carrer hi havia una escola i els nens hi jugaven davant la porta o feien rotllanes. Per que algun espavilat no hi passés, hi havia un piló de ferro que s’aixecava a les hores d’entrada i sortida de l’escola. Una vegada passat el semàfor, en el costat dret del carrer, tot eren edificacions no gaire altes. La que més en tenia eren sis pisos. La majoria de les cases o bé eren prou noves o bé estaven restaurades. Eren d’arquitectura senzilla, sense gaire ornament. En la vorera esquerra havien els patis de l’escola, així que el sol arribava sense cap dificultat als balcons i finestres de les cases. De dia, el carrer era molt lluminós i alegre ja que s’omplia dels sons d’infants i ocells. Fins el final del carrer, a la mateixa banda de les escoles, hi havia plantada una renglera d’arbres. De fulles verdes i abundants tot l’any, havien crescut en poc temps. Formaven junt amb pilons i motocicletes un estrany decorat. En les xarxes dels patis h havien lligades un reguitzell de bicicletes de colors. De nit el carrer quedava il·luminat per fanals que sobresortien com braços dels edificis. El carrer era de pas però venia de gust quedar-s’hi.

Novembre de 2007

El desig enganxat

a la pell bruna

foguerada humida

vitralls tenyits d’estiu

dijous, 3 de setembre de 2009

Paria graons, un darrera un altre. Teixia escales i es deia que sempre duen algun lloc. Els graons formaven escales i les escales es movien sense rumb. Un viatge sense fi al darrer replà de la soledat.