Obrint finestres

Els meus ulls són tan oberts que s’han assecat.

Sento en la pell un tacte metàl·lic.

Esbrino qui soc.

L’aire belluga els cabells

i m’esborrono.

El mercuri recorre cada una de les artèries,

cada racó del laberint.

Obro la finestra

i l’aire porta olor a mar.

S’escapa un sospir ple de records.

Retallo les muntanyes

i faig un collage.

Hi dibuixo una pluja fina

caient sobre el meu cos.

Vull obrir-me.

Deixar que entri el vent per les finestres.

Estripar-me com l’embolcall d’un regal,

i guardar el llaç.

Blau de mar.

Blanc de lluna.

(Foto U-ip - Carrasco)