La vida en estacions

Jaume I

Asseguda miro el carrer. Davant, un got de plàstic ple de capuccino calent. Als vidres flors de neu pintades de blanc. Totes són iguals però de diferents mides. Diuen que no n'hi ha cap d'igual. El poder de la natura em fa sentir petita. Al fil musical nadales cantades en anglès. Em ve al cap al meu pare. Encara sento aquelles melodies que sempre xiulava. Li explico tantes coses! Hi tinc llargues converses i encara que no arriba cap resposta m'ajuda a decidir per on tirar. És diumenge i sent dates properes al Nadal els comerços són oberts. La gent passeja amb bosses de colors. Turistes despistats passen per davant de la finestra del bar. Qui és l'observat? Quan passa alguna persona prop de la porta s'obra automàticament i deixa passar l'aire fred. Ara, sobre la taula hi ha el got buit, la llibreta i el bolígraf. M'agradaria escriure sobre una gran passió. D'aquelles que fan perdre el nord, que t'entortolliguen el ventre, que et fan sentir volar. Potser una passió efímera. Tota passió omple els espais que deixa la solitud. Equival a cents de litres de sucs de taronja. No cal perdre pastilles per poder dormir. Alguna cosa succeeix i et fa trontollar, perdre els esquemes. El desig aflora de la capa més profunda de la dermis, on era dormida. Esperem fins que una espurna la faci reviure. Qui cerca l'amor? Ens fa por trobar-lo. Ens costa estimar. M'adono que per davant de la finestra hi passen persones soles, sense rumb. Badant i deixant-se portar per la ciutat. Escapant de les zones més concorregudes però amb temor d'endinsar-se als carrerons. La porta s'obra tan sovint que decideixo marxar. He de trobar les petjades que em duguin allà on vull anar.