Els ossos són llargs passadissos blancs on sempre fa fred, com si la mort s’hagués deixat la porta oberta. Potser el cor és el lloc on primer germina l’espora del dolor, humida i roja, però és als ossos on aquest dolor perdura, insistent, com un grapadet de pols sorrenca. L’aire es cargola, es descargola, empeny, escampa fotografies damunt aquestes tovalles on tan difícil és acabar-se el sopar ara que no hi ets, ara que el menjador s’omple amb les papallones absurdes del record. Intento fixar-los les ales amb agulles ben fines, però sense voler em punxo els dits i els llavis. I ja no puc dir, ja no puc fer res més que passar-les d’una mà a una altra mà: fotografies com petites calaveres entre el ser del passat i el no ser del present.
1 comentari:
Genial la poesia de la Gemma Gorga tinc tots els seus llibres publicats.
Silvia
Publica un comentari a l'entrada