Un món de sorra daurada, quasi blanca de sol. Només les empremtes dels que venen on jo vaig. Un paradís infinit, d’una platja finita. Un peix es sacseja fora de l’aigua, obrint i tancant la boca. L’agafo per la cua i el llenço a l’aigua, ben lluny. M’han quedat escates als dits i la salabró als llavis. Segueixo el passeig per un món de sorra. Espero que em trobin i em llencin al mar.
2 comentaris:
Te felicito por estar ahí un año más.
Dani
Aquests és dels que fan pensar...
És genial. Felicitats. Mai deixis d'escriure!
Rosa Virgili
Publica un comentari a l'entrada