Translate

dimarts, 4 d’agost del 2009

Quatre paraules

Tot just feia una hora que s'havia fet de dia. La calor era sufocant. La munió gastava paraules i oxigen. L'inculpat seguia implorant i havia perdut tota esperança. Amb el braç s'eixugava de la cara, les gotes de suor. La roba se li havia enganxat al cos com una segona pell. Ja no sentia les mans emmanillades a l'esquena i les cames li flaquejaven. El sol arremetia amb força. La forca s'havia disposat en el fons de la plaça. L'acusat buscava entre la gent. Es va fixar en una figura que s'acostava. Com en un miratge, una forma desdibuixada semblava surar en el sufocant ambient. La il·lusió, provocada per la tòrrida temperatura, es va materialitzar en un home. Vestit amb toga, va caminar sense apartar d' ell la mirada. El reu tampoc podia apartar els ulls del magistrat. Era com si no existís ningú més. Del seu veredicte, depenia el quedar lliure. El jutge es va acostar fins a quedar gairebé enfront d' ell. Per sobre de les seves ulleres, no deixava d'intimidar-lo. Només apartava la vista per a comprovar l'hora en el seu rellotge. El presoner volia cridar-li que no era culpable. Però no podia, sentia la set esgarrapant-li la gola i cada múscul li dolia com si li haguessin clavat centenars d'agulles. La munió brunzia però va deixar d'escoltar-la. Només veia aquells ulls, les mans i el menyspreu. I ell, no era culpable. Per sobre la remor, només la seva tremolosa respiració, intoxicada de por. El magistrat ho examinava, mentre la seva mà dreta tenia el puny tancat. Els queixals i les dents fent pressió, les barres atapeïdes. La seva mirada era una emulsió d'odi i fàstic. El presoner intentava empassar saliva, però romania en la seva boca, hermètica pel terror. Ell no era culpable. El so d'una campana va trencar la xafogor i es va fer un silenci. El jutge només va dir quatre paraules. Va contenir la seva ira i van ser quasi bé un xiuxiueig, com si les paraules es fonguessin. A l' arribar el sol a l'instant més alt, s'havien assecat totes les seves esperances. L'ombra del presoner es va liquar i va anar a parar als seus peus. La gentada es va anar evaporant de la plaça. Els carrerons van absorbir fins a l'última vida. Com a un ninot de drap, el van dur fins a la forca. Havia llençat la tovallola. Amb la soga al coll, l'expressió de la seva cara es va congelar. El va mirar per darrera vegada i les seves retines es van marcir. Les convulsions van donar pas al balanceig de la soga. El jutge va romandre al costat d' ell, fins que l'ombra de l'home penjat, es va esborrar.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola. Ets la Nydia? Bé, en tot cas, ho siguis o no, el conte m'ha agradat molt. I és dur el final...hagués desitjat un gir al final que l'hagués salvat. Però la vida és cruel sovint.

Roger

Eva ha dit...

Hola Roger Sóc l' Eva. Moltes gràcies pel teu comentari. Espero que segueixis el blog i t' agradin més històries. Fins aviat